Apologia del geni col·lectiu

Títol: La pintura catalana
Autor: Alexandre Cirici Pellicer
Quadersn Crema
Barcelona, 2016
326 pàgines

  Una de les peculiaritats d'aquests invents anomenats "tesis doctorals" és que demostren -meritòria paradoxa- que se'n pot fer una, perfectament, sense abocar-hi ni una sola idea pròpia. Els doctorands, en efecte, poden llegir-se centenars de llibres, resumir-los i ressenyar-los amb gran zel i, quan ve l'hora de demostrar (després de retirada la marea dels títols aliens) alguna mena vida intel·ligent ni que siga com a restes del naufragi, la buidor pot ser-hi pavorosament absoluta. Com que ja va explicar Umberto Eco que una tesi ha de ser "com un porc", i tot se n'ha d'aprofitar, no és infreqüent que l'alumne, ben aconsellat, prepare un digest comestible de tot plegat i el publique en forma d'"assaig". El crim, llavors, serà complet i el venerable Michel de Montaigne tindrà convulsions a la seua tomba...
  És un fet, doncs, que s'ha usat i abusat de l'etiqueta "assaig" per adjudicar-la a tota mena d'artefactes, menyspreant la petita veritat que ens fa notar que siga el que siga allò que el seu creador va anomenar essai no es refereix a res que s'escape d'una prosa -purament i simplement- literària, el vehicle inequívoc d'idees també literàries.
  Naturalment, hi haurà magnífics contraexemples del que acabe d'exposar. Però a poc que el lector siga mitjanament intel·ligent i tinga una mica d'experiència acadèmica haurà entès i reconegut perfectament la paradoxa a què faig referència. Entre tots -això és un fet- han mort l'assaig i ara, entre els cadàvers, com després d'una batalla shakespereana, ens cal buscar senyals de vida.
  Havent de comportar realitats com aquesta encara de manera tristament habitual, és un plaer enorme rellegir un títol que hauria d'estar sempre disponible, un autèntic clàssic de les nostres lletres: La pintura catalana, d'Alexandre Cirici Pellicer. Cirici (1914-1983) no necessita una gran presentació: va ser un crític d'art essencial i un divulgador incansable de l'excel·lència dels nostres millors creadors. Al volum en qüestió, que ara reedita Quaderns Crema, ofereix una visió de conjunt de la pintura, des de la prehistòria fins al segle XX, en això que alguns han tingut la gosadia d'anomenar Països Catalans.
  Qualsevol que no fos un erudit meticulós i un bon escriptor haguera naufragat estrepitosament en un propòsit així. Cirici se'n surt amb gran donaire. Algunes de les seues teories ens semblen ara deliciosament impressionistes, com quan identifica com a "catalana" l'activitat pictòrica del Paleolític... Avaluada en conjunt, però,  la seua visió té la coherència del qui s'ha escarrasat a oferir una teoria global de l'ambició plàstica dels habitants d'aquest racó de món, i ho ha fet amb gràcia i amb talent expressiu. D'aquesta manera hem d'entendre la correspondència que estableix entre l'art desenvolupat a la Catalunya Vella (on amb el temps es formaria allò que els lingüistes anomenen el català oriental, també estès a les Illes Balears) i el que s'ha dut a terme a la Catalunya Nova i el País Valencià (on es parla el català occidental). Per a Cirici, en la primera regió han predominat materials durs en l'arquitectura i en la segona materials tous, i això s'ha vist acompanyat per un sentit artístic "intimista" i de "to menor" en el primer cas i un altre de sentit clarament "retòric" en el segon.
  Independentment del judici que ens meresca aquesta definició a ulls d'ara, caldrà reconèixer en l'assaig de Cirici un esforç herculi per explicar la voluntat expressiva en la nostra cultura. Algunes de les seues observacions són d'un suggeriment molt atractiu, com quan defineix la pintura catalana com "més melòdica que harmònica, més feta d'elements purificats, àdhuc puríssims, que de complexitats imbricades", o quan ens recorda que el retaule és la gran aportació del nostre art medieval.
  Només un home d'una sòlida formació acadèmica però que alhora haguera llegit Montaigne amb profit podia resseguir el rastre que va de Taüll a Tàpies sense fer el ridícul. Alexandre Cirici va ser aquest home.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-7-2016

Desordenar el llenguatge, ordenar la vida

Títol: Sic transit gloria, mindundi
Autor: Josep J. Conill
In Púribus Llibres
Tavernes Blanques, 2016
217 pàgines

  Sent com sóc un apassionat de la literatura aforística (gènere que he practicat ocasionalment), he de confessar, d'entrada, que feia temps que no en llegia -i menys amb el català com a llengua original- un devessall tan profund i impactant com Sic transit gloria, mindundi. Josep J. Conill, sociòleg del llenguatge (és a dir, un "desil·lusionista", en les seues paraules), és probablement el deixeble més brillant de Lluís Aracil. Atent a les ensenyances del mestre, ha sabut destriar el que hi havia de caos en el fundador de la sociolingüística catalana i convertir-ho en un ordre fecund. El resultat són llibres com aquest, un aplec d'alguns centenars de sentències afilades com punyals, i que només admet una lectura possible: una lectura a la contra.
  Llegir a la contra és no donar res per admès, acceptar el joc, la partida de pilota. Al cap i a la fi, aquests aforismes de Conill tenen alguna cosa d'arguments d'un diàleg, no d'un monòleg. Necessiten un lector que porte la contrària, que estiga disposat a discutir-hi -ni l'admiració ni el blasme, en aquest sentit, són de cap utilitat. És el que fa ell mateix amb els seus autors de capçalera -Nietzsche, Joubert, Fuster-, per posar les bases d'una formidable lluita contra els tòpics i contra els estralls del sentit comú ("la forma més popular de la paranoia").
  En mans de Conill, el llenguatge esdevé una argila propiciatòria, el llegendari i dúctil instrument amb què va somiar el primer escultor (Déu? Sí, el solitari engendrador de mons, una tasca "fatalment onanista"....). Amb aquesta eina, no hi ha aspecte de la realitat que deixe d'escodrinyar. La figura literària bàsica hi és la paranomàsia: el "cordó umbabelical tallat entre la Humanitat i Déu", "esperits castrats, que passen per la vida sense penis ni glòria", "El murgatori, l'únic lloc de l'altre món on admetrien certs predicadors", "Quixoputa: malparit idealista"... L'interès per aquesta figura li ve a l'autor potser d'una intuïció engrescadora: que el desordre del llenguatge és l'única cosa que propicia la recomposició de la realitat, la pal·liació del caos inicial.
  Si "viure és habitar en el vertigen de la caiguda", com vol Conill -i haguera plagut Cioran-, hem de preparar aquest viatge cap a dins amb la certesa que el nostre final no ha de deixar ningú indiferent: "Molt insignificant ha de ser una persona si quan es mor no es pot trobar ningú que se n'alegri". I què és la mort sinó "la cancel·lació d'un punt de vista"? Tot es resol -fins l'epitafi- amb una frase breu. Com ha de ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-6-2016

Teoria i pràctica d'una orquídia

Títol: Sodoma i Gomorra, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2016
Trad. de J.M. Pinto
314 pàgines

Amb el primer volum de Sodome et Gomorrhe arribem a l'equador de la Recherche proustiana. Conec algun lector que va començar la gran obra directament per aquest títol, atret per la concupiscent sonoritat -promesa de qui sap quanta frenètica sensualitat- de les dues ciutats bíbliques. A la meitat del seu herculi projecte, Marcel Proust fa entrar en bucle el relat: ja no hi ha personatges nous i els escenaris són també els que ja coneixíem (el saló dels Guermantes, Balbec). Però Sodoma i Gomorra és, abans que res, una vasta reflexió sobre l'amor i les vicissituds morals d'aquesta estranya malaltia. Un títol així, òbviament, no és casualitat. L'amor homosexual és el centre de l'atenció del narrador. Tot comença quan aquest sorprén el baró de Charlus en una cerimònia inequívocament sexual amb un altre home. L'aristòcrata havia estat introduït en A l'ombra de les noies en flor d'una manera un tant equívoca: el personatge usava una fraseologia més bé homòfoba, però la seua àvia, perspicaç, no s'estava d'observar que "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". L'escena sodomita ho aclareix tot (les àvies sempre tenen raó...). El narrador, llavors, tira mà de la seua dèria naturalista: compara Charlus i el seu amant amb una orquídia i un abellot. El subterfugi floral no ens ha de passar inadvertit. Ja Swann i Odette anomenaven "fer catleia" (faire catleya) al sexe. L'orquídia, a l'antiga Grècia, era un símbol de virilitat; a més, però, té els òrgans sexuals fosos en una sola estructura, que integra estams i pistils...
  El narrador, després de l'exemple de Charlus, es llança a una densa reflexió sobre l'amor entre persones del mateix sexe. Accepta que siga una "malaltia", però conclou, agudament, que "no hi havia anormals quan l'homosexualitat era la norma [a la Grècia de Sòcrates]", ni "anticristians abans de Crist". Tot seria una simple ocasió per a l'especulació gratuïta de no ser perquè aquest mateix narrador, tan aparentment flegmàtic i objectiu, té un ensurt quan descobreix Albertine en una actitud ambigua amb una altra dona.
  Durant tot el relat Albertine és una dolorosa absència. Si, segons Alfred de Vigny, "La dona tindrà Gomorra i l'home tindrà Sodoma", Albertine hi sembla irreversiblement empadronada. El narrador pateix, es desespera. El que sent per la primigènia "noia en flor" és profund, torbador i radical: "Una part de mi a la qual es volia unir l'altra era en l'Albertine"("Une partie de moi à laquelle l'autre voulait se rejoindre était en Albertine"). Però Proust no pot deixar de ser Proust: totes les emocions suscitades per l'amor i per la contrarietat es resolen en el llenguatge, en la pura especulació: "Estaríem guarits per sempre més del romanticisme si, per pensar en la persona que estiméssim, volguéssim mirar de ser aquell que serem quan ja no l'estimarem".
  Però, són veritat o mentida els rumors -i les aparences- lèsbics a l'entorn d'Albertine? El narrador li ho pregunta directament. Ella, indolent, ho nega tot. Ell es queda tranquil i tanmateix intoxicat finalment pel dubte.
  És bonic dur una orquídia al trau de la jaqueta (com el propi Proust en una coneguda imatge). Però el llenguatge de les flors és imprecís i enigmàtic... I mentrimentres "Gomorrhe, dispersée, tend, dans chaque ville, dans chaque village, à rejoindre ses membres séparés, à reformer la cité biblique tandis que partout, les mêmes efforts sont poursuivis, fût-ce en vue d'une reconstruction intermittente par les nostalgiques, par les hypocrites, quelquefois par les courageux exilés de Sodome..."

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.671

Contra l'afalac instantani del lector

Títol: D'incògnit
Autor: Ponç Puigdevall
Tusquets
Barcelona, 2016
347 pàgines

"Aleshores ja no li calia preocupar-se ni turmentar-se perquè tot es reduïa a esperar i ja s'havia demostrat a si mateix que en sabia prou, però quan el desenllaç va ser irremeiable -quan el desenllaç va ser el previst- havia constatat que tant les circumstàncies presents com les conjectures sobre el futur destil·laven buidor, que el tint de les perspectives adquirien una tonalitat diferent de la imaginada, i que no hi havia res a començar de nou perquè no hi havia res que no fos igual que abans".
  En un relat, la primera frase és decisiva per establir un to, un horitzó d'expectatives, un salconduit moral. D'incògnit comença proposant al lector un pacte inequívoc, d'una sinceritat brutal: heus ací -sembla dir-hi l'autor- un llibre monòton, una història grisa. Però la monotonia i la grisor no han de semblar-nos necessàriament conceptes negatius. De vegades ens endinsem en una novel·la com ho faríem en un riu: tentinegem, anem prenent seguretat, comprovem la temperatura de l'aigua. De sobte, comprovem que el corrent ens porta suaument, sense perills, amb una fermesa indolent. La confortabilitat ens guanya, no sentim fred ni calor. Sabem que no anirem lluny, però tampoc ens amenaça cap perill.
  D'incògnit és un riu amanós; la qualitat de l'aigua és remarcable i el lector s'hi sent suaument a estalvi. No hi busquem concessions sintàctiques (ni tan sols a la manera fàcil: posant punts i a part), però tampoc escarafalls o muntanyes russes emocionals. Aquest llibre és el contrari d'un best-seller: no busca l'afalac instantani del lector (aquest fer-li creure que tot pot ser entès fàcilment, que la complexitat no existeix o pot ser feliçment evitada), sinó que fa una indagació gnoseològica en l'existència d'un home madur en trànsit pels diferents estadis de la soledat. Una llarga odissea amb pocs agafalls i on fins i tot els parlaments entre els personatges han estat incorporats a la narració com a discurs indirecte.
  L'argument: un home agafa un tren de Barcelona cap a Girona, després de separar-se de la seua dona. Plou (aquesta pluja, al principi de la història, m'ha semblat que feia el mateix paper que la de la pel·lícula Psycho d'Alfred Hitchcock: fer de cortina d'entrada a un món privat, un revolt de la realitat amb lleis pròpies). Després tot d'esdevé monòtonament, implacablement, inexorablement.
  El lector de bagatel·les farà bé d'abstenir-se'n; el qui busque una experiència inequívocament literària hi tindrà la seua recompensa.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-6-2016

Dormir sol

Títol: Una cara coneguda
Autor: Alfred Hayes
Edicions 62
Barcelona, 2015
Trad. d'Albert Torrescasana
143 pàgines

 Dormir amb algú altre és una de les cerimònies més delicades de la vida quotidiana. Hi ha l'amor i el sexe, és clar (en aquest ordre o en qualsevol altra combinació aleatòria), però després ve l'acte fisiològic en si, la pura necessitat de conciliar el son amb una altra persona a escassos centímetres. El son és un repte que s'ha d'emprendre -com la mort- en solitari. Per això les vides dels matrimonis antics estan plenes de petites baralles i incruentes batalles a compte d'aquesta proximitat nocturna: flassades mal repartides, sorolls extemporanis, descompensacions tèrmiques...
  Al narrador d'Una cara coneguda li passa que ha coincidit amb una dona en una festa, hi ha compartit la primera nit i el resultat és ben poc prometedor: tots dos tenen malsons, ell es desperta a mitja nit i ella dorm intranquil·la, "com algú que no pot anar més lluny i alhora ja ha anat massa lluny". En realitat, ella no li agrada del tot, tot i que la seua bellesa és "indiscutible". És clar que les circumstàncies en què l'ha coneguda no semblen les més prometedores: la xica havia intentat suïcidar-se ofegant-se a la mar, i ho haguera aconseguit de no ser per la intervenció del narrador. Això tenia lloc una nit qualsevol a Hollywood, "una ciutat on, quan passava alguna cosa, normalment passava molt de pressa o no passava". A Hollywood, però, si has evitat la mort d'una dona entra dins d'una certa lògica que hi comences un affaire. El problema ve, en tot cas, quan algú ha de verbalitzar això -la circumstància amorosa- com en una batalla a ultrança: hi has de matar o morir. Llavors, en el relat s'esdevé, com qui no vol la cosa, una de les declaracions d'amor més extraordinàries que haja llegit mai:

  "L'aire de la petita habitació estava tan carregat d'alguna cosa que, quan la vaig abraçar, vaig oblidar qui era jo i qui era ella, i en aquell moment tan condensat vaig sentir que algú murmurava: "T'estimo"; algú que va resultar que era jo."

  Una cara coneguda, fet i fet, abunda en felices troballes expressives. Té l'estil curt, electritzant i la fraseologia punyent de la bona literatura nord-americana. Hi ha al llibre, a més, una utilització molt intel·ligent de l'estil indirecte lliure, cosa que subratlla molt bé els dubtes vitals dels personatges ("Per què hi anava, a aquella ciutat, si no m'agradava? I, si no m'agradava la feina, per què em molestava a fer-la? Per diners, oi? Era un aspecte que calia tenir en compte, sí o no?"). Com a història d'amor, però, és evident ja des del principi que ha d'acabar malament: intempestivament, la dona d'ell (15 anys de matrimoni) anuncia que torna a casa des de Nova York. Això desencadena una llarga escena de despit i frustració que acaba amb l'amant tallant-se les venes a l'apartament del narrador. El que havia començat de manera tràgica té un final condigne. És clar que ella -aquesta ella sense nom, sense personalitat, sense futur- només era una altra aspirant a actriu de les que pul·lulaven per Hollywood, algú que ja intuïa, des del fons del seu ésser, "que no seria una cara coneguda ni acabaria sent enormement ampliada a les sales fosques dels cinemes".
  Potser després de tot això l'home que protagonitza aquesta novel·la curta pot retornar a una certa rutina. Probablement s'atrevirà a trencar amb la seua esposa, a qui ja no estima, i podrà tornar a viure sol, a dormir sol. La vida serà, així, menys amena i excitant, però també més tranquil·la i previsible. Potser, llavors, també seria el moment d'abandonar Hollywood, aquest estrany "bosc sagrat"...

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.666

Vides ben contades

Títol: Biografies parcials
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2015
209 pàgines

No sé ara mateix qui va dir que no hi ha vides inútils, sinó mal contades. Res més fascinant que el relat d'una biografia qualsevol, no necessàriament extraordinària. El fil subtilíssim que porta de la xafarderia a l'interés purament gnoseològic (si és que la gnoseologia, dit siga de passada, es pot donar de forma "pura") permet explorar l'inesgotable varietat de la fauna humana.
  Xavier Serra acaba de publicar en l'editorial Afers el tercer volum de Biografies parcials, un recull de retrats literaris d'homenots del País Valencià. De Serra sé el que diu la nota de solapa del seu llibre: es presenta com "un dels escriptors valencians més prolífics de la literatura catalana actual". He meditat una mica aquesta definició. "Escriptor valencià" i "prolífic" són conceptes una mica redundants. Ell i jo sabem que al nostre país per cada deu escriptors hi ha tres lectors. Això vol dir que un grapat d'individus escrivim tot de papers que no llegeix ningú, o gairebé ningú. D'això els qui en saben en diuen "vocació" (i encara "vocació autèntica"), i no té més importància.
  No he llegit tots els altres llibres de Serra, però les seues biografies són un producte refinat, gens empalagós, interessantíssim i literàriament impecable. Serra escull tipus ja d'una edat, i indaga en les claus habituals -la infància, els mentors, la circumstància familiar i social...- que els han convertit en hòmens d'un cert profit. En aquest lliurament hi compareixen l'escriptor Joan F. Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l'historiador Thomas F. Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i el professor Albert Hauf. Els motius de la selecció no s'hi expliquen. Entre ells hi ha alguns punts en comú, més enllà de la circumstància d'haver nascut entre 1936 i 1940. Mira i Blasco, per exemple, foren seminaristes (Hauf també) que van deixar la sotana in pectore per abraçar el marxisme, una evolució perfectament lògica: de fe en fe. Tots provenen del camp acadèmic (fins i tot Raimon, que somiava a fer carrera universitària), excepte Francesc Jarque, un fotògraf erotòman i bipolar.
  En un llibre així s'aprenen coses curioses. Serra és subtil, incisiu, implacable. Demostra un fons de lectures sòlid i meditat. Projecta sobre els seus biografiats una insistència opinativa que no defuig la crítica o el sarcasme, però que es refugia més sovint en una punxeguda ironia. Aquesta es vehicula, sobretot -a la manera planiana- en els adjectius. De vegades sembla que les vides alienes siguen l'excusa perfecta perquè Serra ens plantege, clarament, la seua cosmovisió. Llavors es comprén que ha entès perfectament la utilitat del gènere.
  Quan aborda Joan F. Mira fa unes consideracions molt útils sobre la recepció genèrica de la nostra literatura. Diu que Mira és un escriptor magnífic en la mitja distància: en els assajos entre les deu i les trenta pàgines. Als seus articles curts de premsa els manca un estil més contundent i a les novel·les els sobra tota la faramalla barroca dels referents (hiper)cultes. Dit això, Serra explica que l'obra assagística de Mira no ha rebut a penes atenció crítica i en canvi tothom hi ha celebrat la seua novel·lística. La causa: "el pànic dels crítics d'ofici a sortir fora del terreny del lirisme i la ficció"...  Només li ha faltat constatar un últim extrem: que, en la cultura catalana, bona cosa dels soi-disants "crítics literaris" no distingirien un gran escriptor -un escriptor de pes- ni que se'ls assegués al damunt.
  Fet i fet, quan acabes de llegir aquestes Biografies parcials tens la sensació que tota vida pot tindre sentit, que la teua pròpia vida seria un projecte ordenat i acomplert si algú la contara tan bé...

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-5-2015

Contra la lliga dels ximples

Títol: Màximes i pensaments
Autor: Chamfort
In Púribus Llibres
Tavernes Blanques, 2016
Trad. de Guillem Calaforra

193 pàgines

  Una editorial que comença es juga molt en els seus primers títols. El flamant segell valencià In Púribus Llibres ha encetat la seua travessia amb quatre apostes fortes: Passeres, d'Amadeu Viana (proses elucubratives dignes d'un Borges obsedit per Escher), Balanç d'existències, de Joan Dolç (o el plaer de divagar -en el sentit etimològic- a partir de fotografies suggerents), Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill (amb la còlera apodíctica pròpia d'una intel·ligència salvatge) i el que constitueix probablement la joia d'aquest ram de flors del mal, les Màximes i pensaments de Chamfort.
  Si no vaig errat, és la primera vegada que es publiquen els aforismes de Sébastien Roch Nicolas en català. La gesta és obra de Guillem Calaforra, que ja va proporcionar-nos una versió canònica, des de l'original polonès, dels Pensaments despentinats de Stanislaw Jercy Lec (aventura editorial on jo mateix vaig tindre alguna cosa a veure). Per als amants de la literatura aforística, hi ha un fil invisible que va de Chamfort a Lichtenberg, i després esclata en les troballes furioses de Nietzsche i es dissemina en la lúcida amargor de Renard, la metafísica impossible de Cioran, la ironia àcida de Lec. Tots els aforistes tenen un aire de família, això és un fet. Frueixen amb el tour de force permanent que suposa haver de dir-ho tot en una frase, jugant-s'hi la vida  a cara o creu. Observen els escriptors extensos més amb llàstima que amb enveja i guarden les seues Obres Completes en un sol quadern.
  Un editor amic trobà el quadern de Chamfort i el publicà pòstumament. Gràcies a això conservem el llegat d'un home que va prendre partit contra els privilegiats del seu temps ("A França hi ha set milions de persones que demanen almoina i dotze milions que no estan en situació de donar-los-en") però que, quan va esclatar la revolució francesa, no s'hi va saber acomodar. Per damunt de tot, Chamfort odiava la imbecilitat, i en "la lliga dels ximples contra les persones d'enginy" va escollir bàndol ràpidament. Esprit és precisament un terme que apareix sovint en aquests aforismes, tot i que traduir-lo com a "enginy" no esgota el seu espectre semàntic.
  Siga com siga, la manera de pensar de Chamfort no li va fer gens còmoda la vida en societat. No freqüentava els altres escriptors, ni anava mai a l'Acadèmia. No va buscar el triomf, a partir d'una convicció insubornable: "El que atorga l'èxit a moltes obres és la relació que es troba entre la mediocritat de les idees de l'autor i la mediocritat de les idees del públic".
  No direm que Chamfort és el més brillant dels aforistes francesos de l'època. D'alguna manera, però, va saber condensar les virtuts de molts altres autors, tal com resumeix molt bé Calaforra: "Conté la capacitat d'autoanàlisi de Montaigne, el refinament argumental de Pascal, la desfascinació sistemàtica de La Rochefoucauld i -alerta!- el nihilisme començat a esbossar en el Diderot de El nebot de Rameau i en el baró d'Holbach".
  La posteritat va ser ambígua amb el seu geni: a França se'l reedita poc; arreu, és un nom més conegut que llegit, probablement. L'home que va dir "Els pobres són els negres d'Europa" va acabar perseguit pels revolucionaris -com ha de ser. Podríem pensar que es va avançar al seu temps, però la mitomania hi està de sobres. Simplement, era lúcid, i les masses (totes les masses) sospiten de l'excés de llum. Col·locat ara, entre nosaltres, en una editorial anomenada In Púribus Llibres (de in puris naturalibus: en conill), sembla el millor destí possible del qui va escriure el seu propi epitafi: "Quan algú vol agradar en societat s'ha de decidir a permetre que li ensenyin moltes coses que no sap, i que ho faci gent que les ignora". I així és.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-5-2016