El dilema

Títol: Una cabana a l'hivern
Autor: Hubert Mingarelli
Sembra Llibres
Carcaixent, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
150 pàgines

  Hubert Mingarelli aborda, en Una cabana a l'hivern, un tema delicat: el dilema moral d'uns soldats alemanys que persegueixen jueus escapats d'un camp de concentració innominat, en terres poloneses. Prefereixen eixir del camp, a la recerca de fugitius, que romandre-hi i haver de participar en els afusellaments rutinaris. Erren, doncs, al voltant del lager, fins que troben un jueu. El retenen en una casa abandonada i s'ocupen en una feina que els interessa molt més que la sort d'aquest pobre pària, de qui no sabem res més: aconseguir una sopa decent per sopar.
  Porten alguns queviures amb ells: sèmola de blat, un poc de llard, una ceba i una botifarra. Amb neu obtenen aigua i es disposen a coure-ho tot. Mentrimentres, el jueu espera, en un rebost. Troben un polonès amb qui comparteixen el menjar; ell no els entén, però la seua animadversió cap a l'hebreu sembla superior a l'odi institucional proveït per la doctrina oficial nazi.
  El relat avança amb aquesta peripècia. Mingarelli és un narrador curós i amb una certa experiència acumulada; la traducció de Baulenas és eficaç, i sap fer-se transparent. El que la història ens reserva per al final, en realitat, és un dilema moral: han de lliurar el jueu al camp, sabent que hi morirà, o més bé caldria alliberar-lo, per mantindre aquesta càlida sensació expiatòria a la consciència?
  El dilema acaba resolent-se amb l'opció més còmoda, igual que la pròpia narració. Perquè Mingarelli és hàbil, però aquests elogis que l'edició recull ("obra mestra de l'empatia i l'horror", "novel·la esplèndida, profundament colpidora i emotiva", "profundament commovedora") jo no els hi he sabut veure de cap manera.
  Potser és que el tema en si no ajuda. És difícil, en un escenari tan sovintejat com l'Holocaust, afegir res realment original. L'estratègia del relat podria ser eficaç -esmunyir-se a través de la banalitat per convocar l'horror-, però aquest lector s'ha quedat tan ert com els propis soldats enmig del cru hivern polonès.
  No voldria ser injust, però he llegit massa pàgines amb aquest tema com per córrer el risc de fer-hi el passerell. Potser Mingarelli és aquest geni que jo no reconec i The Guardian, Le Figaro, The Times i The Independent tenen raó. Però la meua opinió només jo puc formalitzar-la. I no hi combrega.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-1-2016

Autoretrat amb aliments

El professor Xavier Pla, de la Universitat de Girona, ha publicat una ressenya del meu llibre La memòria del sabor en la revista El Temps. M'agradaria compartir-la amb vosaltres:

"Qui recordi el Viatge pel meu país que va publicar Joan Garí (Borriana, 1965) no fa gaires anys, un esplèndid llibre de viatges amb imatges en la millor tradició de Josep Pla i Joan Fuster, no s'estranyarà que ara el mateix autor presenti un memorable llibre de cuina, La memòria del sabor, que, en una continuació gairebé "natural", és alhora un llibre de records d'infantesa, un àlbum de família, una antologia de lectures i també un assaig amb una certa reflexió que va molt més enllà de l'antropologia. El que en el primer volum era horitzontalitat i exhaustivitat a l'aire obert, de paisatges, de gent i de costums, d'història i de sociologia col·lectives, aquí és reflexió personal sobre la cuina tradicional, en un projecte literari personal, intransferible, gairebé íntim, però sempre amb alta intenció literària. 

L'autor és plenament conscient que escriure sobre cuina no és tan sols escriure sobre cuina. Una cuina, la popular, tradicional i casolana que Garí sap molt bé que, ara considerada com a metonímia, ara com a sinècdoque de la cultura, descobreix unes formes de civilització, unes "veritats elementals", unes "pautes immemorials" que reflecteixen maneres de fer i de ser en la vida. Interrogar-se sobre la cuina és interrogar també el llenguatge, les paraules que la designen. Si bé el llibre es pot llegir, en efecte, com un receptari de la "mare" (la recepta se situa a l'inici de cada capítol, cadascuna amb el secret corresponent, mai revelat...), el conjunt és un volum escrit amb la voluntat de deixar testimoni del que hem menjat però, també, del "que volem seguir menjant, si ens deixen". De Ferran Adrià, diu l'autor, potser seria interessant conèixer-ne la mare...

Garí parteix de la base que, com el cèlebre Monsieur Jourdain de Molière, que escrivia en prosa sense saber-ho, vivim en uns moments en què la propaganda més o menys indigesta ens intenta convèncer dels beneficis de l'anomenada "dieta mediterrània", quan aquesta era, en realitat, la manera de menjar de tota la vida en aquest racó privilegiat de la Mediterrània. Seguint l'estela de Pla, que ja el 1925 en el seu primer llibre, Coses vistes, denunciava que la cuina popular es batia en retirada davant de l'adulteració dels sabors, l'adotzenament dels gustos culinaris i altres plagues bíbliques, Garí es declara, en matèria de cuina, "un fanàtic", un localista apassionat decidit a proclamar públicament, amb el seu intens proselitisme, les virtuts de la cuina tradicional. A la gastronomia, diu l'autor, s'hi arriba amb una certa edat. Durant l'adolescència i joventut, no es para atenció al que es menja. És una mica més tard que algú pot començar a reflexionar sobre el menjar, no forçosament de manera elegíaca, i sobre les conseqüències culturals que implica. La millor paella, diu Garí, no deu ser la més ben cuinada sinó justament la que "propicia una conversa més amena, una ponderació més matisada i apassionada del seu resultat". En aquest llibre, el pa, els arrossos, les olles o les verdures passen per davant del lector, acompanyats d'unes fotografies netes i clares, i amb la paraula contundent de Garí, que de tant en tant s'eleva per donar categoria metafòrica al relat: l'arròs és "un cofre dels tresors, capaç d'albergar tota mena de sabors"; l'olla és "femenina, maternal, ancestral i domèstica"; recorda "la sagrada emoció d'ingerir una tira de pebrera al forn". 

Perquè el que singularitza casa nostra, com passa a Itàlia, a diferència de la cultura anglosaxona, menjar significa parlar sobre el que s'ha menjat, sobre el plaer del record compartit del que s'ha menjat. La memòria gastronòmica recorda, amb encert Joan Garí, apel·la al plaer; en canvi, la memòria històrica sol interpel·lar només el dolor".

Xavier Pla

 

Publicat en El Temps, núm. 1.646

Pes camí de sa vida

Títol: Camp de Bard
Autor: Ponç Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
140 pàgines

  "Sa Figuera Verda és el meu Walden, el meu shelter from the storm. Un espai de terra verge, silenciosa, salvatge, plena d'ullastres i ocells. Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Cada capvespre hi vaig en bicicleta i m'hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts. No hi ha electricitat. Quan es fa fosc, escric a la llum d'espelmes envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència. El meu somni és convertir cada paraula en art".
  Amb aquesta declararació d'intencions -thoreauniana i dylaniana- Ponç Pons explicita la seu ars poetica.  En algú altre, podria passar per una proclama pretensiosa. Després de llegir els seus versos, però, s'arriba fàcilment a la conclusió que els poemes aconseguits a Sa Figuera Verda són perfectament adequats al sistema de vida que s'hi esmerça.
  Camp de Bard és el nou poemari de Ponç Pons. Ha estat premi Miquel de Palol 2015 però no crec que aquest siga un motiu de pes per a llegir-lo. Avui, qualsevol idiota va amb un premi sota el braç (i qui no en té cap és que és doblement idiota). Camp de Bard, però, és molt més que un llibre premiat. És un aplec de versos amb diferents inspiracions i mètriques, amb un sentit comú: la recerca de la Veritat, és a dir, de la Bellesa.
  No és estrany que Pons recree, en algunes de les seus composicions, passatges i personatges evangèlics. Escriure als marges de la Bíblia és una pretensió que hem tingut molts. Res més raonable, si ho pensem bé: Com diu Emmanuel Carrère en Le Royaume (la història de la seua estranya conversió i posterior desconversió al catolicisme) "el fragment de versicle [bíblic] en aparença més banal amaga més riqueses que Homer, Shakespeare i Proust junts". Per això Pons retorna una vega i una altra als evangelis. Fa parlar als protagonistes de la vida de Jesús, el fill d'un déu que voldria haver sigut "un simple fuster per formar una família" i deixar els seus assumptes "en mans dels apòstols". L'home a qui el poeta, en "Variacions Gòlgota" (el resultat d'escoltar Glen Gould mentre es llegeix la vida del Crist) etziba:  "Eres l'ombra d'un somni./ No cal que ressuscitis".
  Però Camp de Bard és molt més que tot això, encara. Hi ha diàlegs amb pintors diversos (De Kooning, Van Gogh, Rothko...), amb els poetes predilectes (Emily Dickinson, Clarice Linspector, el menorquí Albert Camus, i els "hermètics italians": Ungaretti, Quasimodo, Montale), amb els clàssics que dieun coses que ressonen en la consciència del poeta, com ara la famosa sentència de Lucreci: "Religio peperit scelerosa atque impia facta" ("La religió ha parit empreses pèrfides i impies").
  Deixe per al final, això sí, algunes petites joies que he convertit de seguida en predilectes. La "Carta de Nadal a mon pare", en primer lloc, escrita en un menorquí límpid i brillant, allà on el fill que ha patit ja el decés del seu estimat progenitor ("el món era alegre i segur/ perquè em daves la mà pes camí de sa vida") només pot rememorar la seua figura amb nostàlgia i desitjar-li el més bell dels destins, amb un somriure: "Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris". I encara, en segon lloc, aquest "Lara" dedicat a Julie Christie, que ha mobilitzat en el més íntim el cinèfil que sóc (i el perdudament enamorat, també, de la musa del Doctor Givago).
  Sóc un mal lector de versos. En lligc massa pocs -mea culpa. Però llibres com aquest Camp de Bard, escrit sota l'ombra d'una figuera, en una cabana solitària, a la llum d'unes salvífiques espelmes, em reconcilien amb l'esperit de la poesia global, aquell que, sense cap mena de dubte, s'ha posat sobre el cap de Ponç Pons i li dicta versicles memorablement meravellosos. Per sempre més.

Joan Garí

 
 

Retorn a l'Illa Grossa

Títol: Les veus i la boira
Autor: Vicent Usó
Edicions Bromera
Alzira, 2015
352 pàgines

Les Illes Columbretes formen un arxipèlag que reuneix quatre illots d’origen volcànic, a mig centenar de quilòmetres de la comarca valenciana de la Plana. El paratge és d’una bellesa exultant, un petit paradís evocador enmig del Mediterrani agònic. Ara –des del 1988- és parc natural de la Generalitat Valenciana, però la seua soledat irredempta i un cert caràcter estratègic entre diferents ribes hi van propiciar una densa història de contrabans i pirateries diverses, culminada en el seu ús com a camp de tir per part de l’exèrcit espanyol i el nordamericà fins 1982.
  L’arxiduc Lluís Salvador, aquell alemanyot embruixat pels encants de les Balears, va ser el primer a reclamar per a les Columbretes, al segle XIX, un estatus privilegiat en atenció a la fauna i la flora que hostatjaven. De llavors ençà aquests illots feréstegament amables han propiciat una mica de literatura més o menys benintencionada, que ara culmina en la novel·la Les veus i la boira.
  Vicent Usó localitza parcialment a les Columbretes una narració polifònica el motor de la qual és l’encàrrec que rep el periodista Mateu Sequeral, als anys 90 del segle passat, de fer un reportatge sobre la Guerra Civil. El director del seu diari el commina a fabricar un text farcit d’anècdotes “amb un fort component emocional”. I llavors Sequeral recorda el passatge d’un llibre de Miguel Delibes on els illots en qüestió eren invadits per una flota de creuers i destructors franquistes.
  A partir de la recerca d’aquesta dada perfectament anecdòtica, el periodista s’endinsarà en una història on hi ha involucrat el seu propi pare, i que inclou assassinats, contraban i estraperlo, un còctel per a bevedors molt reincidents.
  Usó té la mà trencada en l’ofici de la narració. Sap contar una història amb solvència i elegància (com ha fet, per exemple, en Crònica de la devastació, probablement la seua millor novel·la), però ara ha preferit abandonar el camí més convencional i assajar un aplec coral de diferents testimonis, amb respecte per a les particularitats dialectals de cadascun.
  És una llàstima que la portada del llibre haja preferit abundar en els tòpics. Hauria de figurar necessàriament en el llibre d’estil de qualsevol dissenyador que en les cobertes d’un volum que du el mot “boira” al títol l’única cosa que hi ha d’estar prohibit és l’”efecte boira”. Les portades redundants –metonímiques- són un crim de lesa imaginació. I un bon llibre no es mereix aquest salconduit desafortunat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-1-16

Per a la immensa minoria

Títol: Sobre una neu invisible
Autor: Vicent Alonso
Publicacions de la Universitat de València
València 2015
347 pàgines

“La vie est faite à coups de petites solitudes”. La frase és de Roland Barthes (de La chambre claire), però la recull Vicent Alonso com qui adopta un petit cadell que ha descobert a la intempèrie, un dia plujós. S’escriu un dietari, entre altres coses, per fer-lo servir de llibre de cites, és a dir, de protectora d’animalons. A través de les paraules alienes, del seu tacte suau, establim el catàleg de les pròpies inclemències emocionals, ni que de vegades s’escriga, precisament, per construir un dic entre la curiositat del lector i la intimitat de l’escriptor.
  Vicent Alonso ha reiterat el seu interés per la prosa diarística. Els models, sense eixir de la nostra literatura, són acreditats i coneguts. Hi havia la via de Josep Pla –més francòfila, és a dir, més narrativa- o la de Joan Fuster –d’un aire anglòfil, partidari de la pura elucubració. Alonso es decanta per la segona. Això redueix el cercle de possibles lectors, però connecta amb els happy few –els sospitosos habituals- que mantenen en peu, com el general Custer a Little Bighorn, la Galàxia Gutenberg.
  Sobre una neu invisible, en realitat, és la crònica d’una vida (entre 2003 i 2005) densament literària. Alonso és un home envoltat de literatura: els seus amics són escriptors, llegeix constantment, hi escriu, va sovint a presentacions i actes llibrescos. I ho suporta prou bé. Les seues reflexions sobre un vers d’un poema (d’Espriu, de Vinyoli, d’Elisabeth Bishop, d’Antonio Cabrera) són profundes i matisades. No és estrany, doncs, que el seu dietari siga un artefacte densament intel·lectual. L’autor hi fa un esforç evident a favor de la sobrietat narrativa, que de vegades es resol en una prosa una mica eixuta (el greix, en l’estil, fa dissortadament sovint el mateix paper que en determinats aliments: afavorir el sabor). La impressió general, però, és la d’un home que prova d’auscultar-se amb honestedat, que intenta traduir en un llenguatge raonable les arestes de la vasta perplexitat que provoca estar viu.
  Gabriel Ferrater va dir, en parlar de Josep Pla: “La seua reticència respecte a la intimitat és el que li va impedir ser un gran escriptor europeu”. Aquesta senzilla lliçó incumbeix tots els qui ens dediquem a la prosa autobiogràfica i tenim una certa ambició. Montaigne –Alonso ens explica ací que ha iniciat el colossal projecte de traduir-lo sencer- no tenia aquest problema, senyal que alguna cosa hem fet malament nosaltres, els seus besnéts.
  Però Sobre una neu invisible és un llibre que es llegeix amb gust, amb un llapis preparat per a subratllar. Està dedicat a la immensa minoria, a l’estirp del comte Arnau (aquest “despert entre adormits”). A Alonso, Montaigne se li esdevé tan habitualment com l’insomni (dues circumstàncies que procuren lucidesa). Tot el que diu sobre crítica literària, a més, és difícil no compartir-ho. Afirma que no és un crític, “sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix”. I jo, d’aquesta mena de criatures, en vaig dir “centauros del desierto, que guisan y comen a un tiempo” (sic), sense saber –o sí- que jo mateix en seria un, temps a venir.
  Siga com siga, la crítica és tan necessària com el dietari. Imbricades, les dues funcions poden proporcionar artefactes d’alta densitat moral, armes útils en el gran combat contra les petites solituds de cada dia. És el cas de Sobre una neu invisible.

Joan Garí

El final de la festa

Títol: Tumulto
Autor: Hans M. Enzensberger
Editorial Malpaso
Barcelona, 2015
Trad. de Richard Gross
249 pàgines

  Saldar comptes amb el propi passat és una operació estimulant i comprensible. Quan, com és el cas, el protagonista del fet és un il·lustre company de viatge dels règims i les causes més recalcitrants del marxisme internacional, el resultat pot ser morbosament incitador.
  Hans Magnus Enzensberger és un escriptor multigenèric, poeta avesat i prosista elegantment meticulós, però amb Tumulto ens convoca per fer un repàs detallat de tots els llocs on, als anys 60 i 70, l'optimisme ideològic va propiciar escenaris de canvi més o menys crispat, i el seu paper en tot plegat. Estem davant d'una mena d'autobiografia resolta amb apunts presos d'ací i d'allà, incloent-hi una autoentrevista molt sucosa (res més normal que, ja que tots som dos -com a mínim-, un de nosaltres interrogue l'altre amb exigències i humor de poli dolent). No esperem, per cert, autoabsolucions plenàries. Enzensberger assumeix el seu passat, però no n'està especialment orgullós. Com tots els joves, posseïa el grau d'idiotesa propiciat per la biologia, i per això voler salvar el món era un propòsit entranyablement comprensible. Afirma que no es va sentir especialment còmode recorrent la Unió Soviètica o Cuba a compte dels respectius eraris públics (convidat per la dictadura, més que pels proletariats), però no va deixar de fer-ho. Gràcies a això, en fi, tenim aquestes pàgines, plenes de la ironia, l'altura intel·lectual i la clarividència crepuscular d'un autor europeu imprescindible.
  Alguns dels records replegats en aquest llibre tenen l'interès de l'apunt pres al natural i en la distància curta. Al 1963, per exemple, una reunió d'escriptors a Moscou propicia la visita a la datxa de Nikita Khrusxov. Enzensberger xala. Retrata el mandatari rus com un bocamoll simpàtic, una mica trapatroles, un home sense carisma però també desproveït de "la megalomania i la paranoia dels seus antecessors". En un segon viatge a l'URSS, l'any 1966 (de nou gratis et amore), Khrusxov ja no hi és, però el nivell de benestar de la nomenclatura soviètica no ha parat de créixer. La falta de llibertat, el poder omnímode de la burocràcia, només és compensada per la calidesa humana (una part alíquota de la qual s'emporta Enzensberger cap a Alemanya concentrada en Maixa, la dona neuròtica i inestable de què, tanmateix, s'ha enamorat perdudament).
    Després de l'URSS vindrà Cuba, on és rebut amb l'abraçada generosa destinada sempre per als "escriptors burgesos progressistes" d'Europa. També allí, tallant canya de sucre, Enzensberger tindrà l'ocasió de comprovar com la revolució esdevenia diabètica... i Fidel Castro era només un xerraire ineficaç.
  Però "el tumulto no acaba nunca. Sólo cambia de lugar". Cuba es clou (firmar manifestos en favor d'escriptors dissidents no hi ajuda) i tanmateix Vietman continua, i a Praga Dubcek és obligat a claudicar. Qui no obre els ulls llavors (i Enzensberger està molt despert) ja no té remei. El "socialisme real" ha derrotat definitivament el "socialisme amb rostre humà" i, amb això, les esperances de diverses generacions.
  Per al final encara ens queda Ulrike Meinhof i un Volkswagen negre aparcat a la porta de casa, amb un guaita a dins, certificant les credencials antisistema de Hans Magnus. La banda Baader-Meinhoff va fer els seus estralls -també tumultuosos-, però el nostre assagista no va cometre l'error, aquesta vegada, d'involucrar-s'hi seriosament.
  Indulgència? Sempre és millor que la simple nostàlgia. No obstant això, quan la festa acaba el zumzeig a les orelles ens indica que potser hi hem begut massa. Però va ser tan divertit...

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-12-15

Jo he vingut ací a parlar del meu llibre

Títol: La memòria del sabor
Autor: Joan Garí
València, 2015
Editorial 3i4

Feia anys que volia escriure un llibre sobre la meua cuina materna. I volia fer-ho perquè n'estic orgullós. Qualsevol que veja ara aquest títol, La memòria del sabor (editorial 3i4) i fullege desmenjadament el volum potser s'exclamarà: "Un altre llibre de cuina!". Perquè vivim, en efecte, una explosió d'afeccions gastronòmiques per terra, mar i aire. En realitat, però, La memòria del sabor no pretén participar d'aquesta nova moda que ha convertit els grans chefs en gurus providencials i contínuament sol·licitats. El meu text va, en realitat, un poc a la contra d'aquesta efervescència experimental. Jo he vingut ací, com el clàssic, a parlar d'un llibre que pren com a base el que he menjat a casa tota la vida, que no per casualitat és l'alimentació tradicional i general en terres valencianes fins fa molt poc.
  Contradint Josep Pla, que estava convençut que considerar la gastronomia del propi país com la millor del món era un atac de "patrioterisme" inexcusable, jo estic convençut que el que ha cuinat ma mare sempre -aprenent-ho, al seu torn, de la seua, i així ben endins de l'arbre genealògic- és un conjunt de receptes que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. I això no vol ser una frase retòrica. Al cap i a la fi, un dia uns científics molt sabuts es van presentar en llars com la meua i van explicar que allò que s'hi oficiava es deia "dieta mediterrània", i era la millor dieta del món. Sí, ma mare no ho sabia, però aquelles olles, aquells arrossos, aquella escalivada amb abadejo, aquell peix fregit o al forn no eren només menges delicioses sinó una manera d'alimentar-se sàviament centenària. I d'això va aquest llibre: d'una manera de menjar, que és també una manera de viure.
  Naturalment, aquesta manera de menjar encara resultarà tremendament familiar a qualsevol família borrianenca i valenciana on s'hagen conservat els bons hàbits. A vegades, però, em fa la sensació que ara hem caigut en uns extrems perillosos: en el dia a dia, es menja bastant malament (caiguts en el parany d'aquesta aberració anomenada fast food), mentre que de vegades, per trobar un plat tradicional en condicions has de peregrinar, paradoxalment, als restaurants de luxe. No és cap secret que s'està abandonant a marxes forçades la dieta mediterrània, és a dir, estem llançant per la borda el tresor que hem guardat sempre a les nostres cuines, i que simplement ha consistit a menjar la verdura i la fruita dels nostres horts, el peix de la nostra mar i la carn dels animals del corral. Estem envoltats de tot això però ja no ho aprofitem. Aquest llibre és un recordatori que encara podem viure en un paradís, si no el malbaratem.
  He volgut subtitular el volum Les receptes de ma mare perquè hi trobareu, preparades per a usar, la descripció dels diferents plats que el fotògraf Ramon Usó ha immortalitzat amb la paciència i la mestria que el caracteritzen. Cada dimecres quedàvem ell i jo a casa ma mare. Ella cuinava, Ramon feia la foto pertinent i després ens ho menjàvem tot, com ha de ser. Però el procés no acabava ací: una vegada desparada la taula, encara faltava l'estadi més important: convertir les impressions d'aquells plats suculents en literatura. Perquè la gastronomia, això ja ho podeu comprendre, és, abans que res, un gènere literari.
  El llibre vol ser, també, un homenatge als meus pares, en tant que membres d'una generació que va haver de viure, de ben menuts, una guerra i després una dura postguerra. Ells precisament, que han conegut la fam, saben el valor exacte de cada aliment. A mon pare no cal que li expliquen com és de bo un moniato al forn, ni com es planta un clot de carabasses perquè siguen dolces. Ell ha proveït per a casa les verdures d'aquesta horta ubèrrima que és el jardí natural del nostre país, i ma mare les ha cuinades. Han format un bon equip, i d'això va també aquest llibre, com un llegat que ells em passen a mi i jo transmetré als meus fills. La cadena no s'ha de trencar, aquest és el propòsit essencial.
  Deixeu-me dir, per a finalitzar, que em fa l'efecte que aquest és un llibre patriòtic. No sé si vos xocarà l'adjectiu. "Pàtria", al capdavall, només vol dir el lloc dels pares o dels patres, és a dir, dels avantpassats. No sé per a vosaltres, però per a mi la pàtria no és una noció que tinga res a veure amb banderes, fronteres, lleis o reglaments. La meua pàtria està formada per olors, sensacions, textures, paraules, confidències, records i evocacions gastronòmiques, familiars i íntimes. Hi ha una manera de viure i de ser al món que hem practicat els valencians des de fa huit segles i ara, potser, per primera vegada està en perill. Deixar de menjar com ho hem fet sempre, de dignificar la nostra llengua, de relacionar-nos amb el món de manera oberta i generosa pot ser una desgràcia massa gran. Si aquest llibre contribueix minúsculament a evitar-la ja em done per satisfet.

Joan Garí