Nostàlgia del futur

Títol: De gran vull ser una casa
Autora: Aina Fullana Llull
Bromera
Alzira, 2026
165 pp.

  Aina Fullana Llull (Manacor, 1997) va publicar la seua primera novel·la, Els dies bons, en 2021. Ja aquell text era colpidor i literàriament remarcable. Era una història familiar. El pare, drogoaddicte des de l’adolescència, troba un poc de pau en el seu matrimoni. La mare, menys sociable que el pare, suporta en silenci la pertorbació marital fins que ja no pot més i es divorcia. Serà en la filla, finalment, on recaurà la missió de reconstruir la memòria familiar. Aquesta filla primer es refugia en una concepció massa idealitzada de l’amor i després en una espiral d’autodestrucció promíscua. La pau només vindrà quan podrà fer les paus amb son pare i descobrir el poder expiatiu i transformador de la literatura. 
  De gran vull ser una casa és la continuació lògica, moral i literària, d’aquell món familiar trasbalsat, dissonant i punxegut de Els dies bons. També ací trobem una protagonista, Emma, amb un pare absent (aquesta vegada sense addiccions) ¡ una mare que no acaba d’entendre’s massa bé amb la seua filla. 
  Emma té un brot psicòtic i ha de ser internada en un psiquiàtric. Una part de la novel·la hi transcorre. És el seu món el que es desplega al llarg de les pàgines del relat, la seua afició a la pintura, la dificultat per a relacionar-se amb els altres (i amb ella mateixa), l’enyorança de l’estima que li regalaven els seus avis, el gran naufragi de l’amor (amb homes i amb dones). 
  Si alguna cosa té De gran vull ser una casa és una llengua literària poderosa (atenta al batec del mallorquí col·loquial) i una manera de narrar amb sobrietat i precisió. Un estil poètic que parteix de la simplicitat per suggerir fondàries d’interés:

  “A la mar, quan plou, només se sent l’aigua batejant l’aigua. Els trons es confonen amb les ones que copegen les roques i d’enfora no saps si són ones o trons. El món es torna negre d’aigua. Llavors no hi ha res més que el món fet aigua; només plou. M’agradaria ser la mar, quan plou”.

  Emma, que de poder triar hauria optat per “no néixer” (com Cioran), sent nostàlgia per “un futur en què mirar enrere sigui agradable”. I és que la seua vida és difícil de suportar, però també el teló de fons on es desenvolupa –la transformació irreversible de Mallorca en un decorat postís per a turistes- té un altre punt d’angoixa i d’amargor.
  És difícil empatitzar amb la protagonista d’un relat així. Però no hi ha cap dubte que Emma, com a personatge, és viu i versemblant. L’autora pot estar ben satisfeta de la seua creació. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2026