Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines

  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

Les beceroles d'un escriptor

Títol: L’arquitectura de la ficció
Autor: Vicent Usó
Editorial Bromera
Alzira, 2017
460 pàgines

  Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi…). L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), hi ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
  Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El propi Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada. Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary); la diferència (com volia E. M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
  Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-5-2017

Retorn a l'Illa Grossa

Títol: Les veus i la boira
Autor: Vicent Usó
Edicions Bromera
Alzira, 2015
352 pàgines

Les Illes Columbretes formen un arxipèlag que reuneix quatre illots d’origen volcànic, a mig centenar de quilòmetres de la comarca valenciana de la Plana. El paratge és d’una bellesa exultant, un petit paradís evocador enmig del Mediterrani agònic. Ara –des del 1988- és parc natural de la Generalitat Valenciana, però la seua soledat irredempta i un cert caràcter estratègic entre diferents ribes hi van propiciar una densa història de contrabans i pirateries diverses, culminada en el seu ús com a camp de tir per part de l’exèrcit espanyol i el nordamericà fins 1982.
  L’arxiduc Lluís Salvador, aquell alemanyot embruixat pels encants de les Balears, va ser el primer a reclamar per a les Columbretes, al segle XIX, un estatus privilegiat en atenció a la fauna i la flora que hostatjaven. De llavors ençà aquests illots feréstegament amables han propiciat una mica de literatura més o menys benintencionada, que ara culmina en la novel·la Les veus i la boira.
  Vicent Usó localitza parcialment a les Columbretes una narració polifònica el motor de la qual és l’encàrrec que rep el periodista Mateu Sequeral, als anys 90 del segle passat, de fer un reportatge sobre la Guerra Civil. El director del seu diari el commina a fabricar un text farcit d’anècdotes “amb un fort component emocional”. I llavors Sequeral recorda el passatge d’un llibre de Miguel Delibes on els illots en qüestió eren invadits per una flota de creuers i destructors franquistes.
  A partir de la recerca d’aquesta dada perfectament anecdòtica, el periodista s’endinsarà en una història on hi ha involucrat el seu propi pare, i que inclou assassinats, contraban i estraperlo, un còctel per a bevedors molt reincidents.
  Usó té la mà trencada en l’ofici de la narració. Sap contar una història amb solvència i elegància (com ha fet, per exemple, en Crònica de la devastació, probablement la seua millor novel·la), però ara ha preferit abandonar el camí més convencional i assajar un aplec coral de diferents testimonis, amb respecte per a les particularitats dialectals de cadascun.
  És una llàstima que la portada del llibre haja preferit abundar en els tòpics. Hauria de figurar necessàriament en el llibre d’estil de qualsevol dissenyador que en les cobertes d’un volum que du el mot “boira” al títol l’única cosa que hi ha d’estar prohibit és l’”efecte boira”. Les portades redundants –metonímiques- són un crim de lesa imaginació. I un bon llibre no es mereix aquest salconduit desafortunat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-1-16

Un músic i un bulevard (i una furtiva llàgrima)

El músic del bulevard Rossini
Autor: Vicent Usó
Proa, 2009
188 pàgines

És començar la nova novel·la de Vicent Usó i trobar-se, a la segona pàgina, una imatge farcida de suggeriments. Diu que Filibert i Lupe, la seua esposa, seuen davant el televisor i miren una vella pel·lícula. No en diuen el nom (és un bon recurs narratiu). Lupe, invariablement, hi plora. Filibert, a la seua vora, espera. Lupe, identificada amb les peripècies de l'actriu del film, va depositant mocadors mullats -mocadors de paper- a la butxaca del batí de Filibert. Aquest, després, provarà d'esprémer aquests depòsits arrugats "amb l'esperança de destil·lar-hi ni que siga una gota procedent dels llagrimals de l'estimada".
He de reconéixer que m'ha colpit aquesta bella metàfora. Després el llibre fluctuarà com fan totes les novel·les -com fan tots els rius. Però aquesta gota impossible, aquesta destil·lació anhelant perdurarà en la imaginació del lector -d'aquest lector. No he pogut evitar pensar en Cioran, l'odorant aforisme de Des larmes et des saints: "Au Jugement dernier on ne pesèra que les larmes".
El vell mestre té raó, i per això Filibert s'escarrassa. Però és en va. A vegades el silenci, la incomunicació, l'esperança, prenen aquest nom. A l'espera del Judici Final -que no l'impartirà, precisament, un crític literari, per si n'hi havia cap dubte.
Usó ha demostrat novament el seu talent per a fabricar novel·les. La seua habilitat, entre altres, per a retratar microcosmos locals amb detallisme i morositat. Saber veure, en un bar de poble, "la varietat de novel·les possibles". S'hi ha quedat, és cert, novament de finalista del Sant Jordi. Sospite que Vicent té alguna cosa personal amb aquest premi i fa bé: ara ja sabrà que a la tercera va la vençuda. Si és com el Planeta, per cert, podem pensar que els finalistes són els llibres literàriament bons (però tampoc vull fer aquest lleig al Baulenas!).
No sé què em passa, tanmateix: fa temps que no crec en les novel·les. Ja no dic les novel·les dels altres. La suspicàcia comença amb les meues pròpies novel·les. Tota aquesta famèlica legió de llegidors àvids de submergir-se en les ficcions reparadores. Diu Pla que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Entenguem la boutade: hi ha un temps per a la ficció, i la joventut sembla l'època propícia. Al capdavall, amb menys de 40 encara podem ser crèduls, innocents i anhelosos d'alguna cosa inaprehensible que té el rostre de la Karenina i la signatura nerviosa de Tolstoi. Però que ningú em malinterprete: cal seguir escrivint narrativa imaginària. Al cap i a la fi, és la més ben dotada per les editorials... Continua, Vicent, fins el premi gros. Sense dubte te'l mereixeràs (i amb tu, Hisenda). I no et preocupes quan, en el teu lloc, li'l donen a un altre. La Literatura no hi té res a veure. La Literatura sempre és això que està en un altre lloc. No el cel ni l'inferm sinó, més aviat, el cel de l'infern. La terra de ningú on van a parar els llibres que els lectors pudorosos menystenen i els escriptors candorosos odien. La llera natural de totes les llàgrimes del món.