Refutació del gran xaman sexual

Títol: Freud. El crepúsculo de un ídolo
Autor: Michel Onfray
Editorial Taurus
Madrid, 2011
Trad. d'Horacio Pons
497 pàgines

  Michel Onfray, que s'havia enfrontat a Déu al seu Traité d'athéologie (2005), ara se les heu amb el creador de la psicoanàlisi. Per a Onfray passa que, simplement, Freud ha fruit de massa crèdit durant un segle. Al capdavall, la psicoanàlisi es va proclamar una ciència, però el perspicaç assagista francés es pregunta si no serà, en realitat, un joc literari -i, més enllà, una pura superxeria.
  El que s'emprén en El crepúsculo de un ídolo és "una psicobiografia nietzscheana de Freud". El rètol té un sentit molt exacte, ja que Onfray vol demostrar, en primer lloc, que a partir de la seua pròpia experiència biogràfica Freud va extrapolar el complex d'Èdip a tota la humanitat (però era ell, i només ell, qui va desitjar sa mare i va anhelar la desaparició del seu pare). Amb la seua famosa filogènesi mitològica l'espavilat austríac ocultaria, en realitat, una ontogènesi particular. A sobre, es va preocupar a esborrar tota possible influència sobre el seu pensament. En veritat, com demostra Onfray, moltes de les intuïcions que Freud presentaria com a pròpies ja estaven presents en Nietzsche -contemporani del savi vienés. 
  Però aquest no és un llibre per a iniciats que es resolga com un duel entre especialistes. Com que la psicoanàlisi s'ha convertit ja en una vulgata incorporada al bagatge intel·lectual de qualsevol persona culta, Onfray pot dedicar-se a rebatre unes teories que s'han fet passar per científiques sense proves. En realitat, formarien part d'una psicologia literària molt enginyosa, però massa lligada als avatars de la biografia del seu creador. I a això es dedica a Onfray, a bussejar en la vida de Freud i en els seus textos (sobretot en la correspondència, on a Herr Sigmund se li escapen detalls que permeten avaluar amb justesa allò que s'oculta en la bibliografia oficial, com ara els seus sentiments envers pare i mare o la seua peculiar relació amb la seua filla Anna).
  Onfray és implacable però s'aplica a intentar demostrar tot el que predica. Al capdavall, Freud no es va estar de comparar la psicoanàlisi amb les més grans revolucions de la humanitat. La jutja un descobriment a l'altura de l'heliocentrisme de Copèrnic o l'evolucionisme de Darwin. Només hi ha un petit problema: ha curat mai algú, la psicoanàlisi? Onfray assegura que no. Freud, al seu torn, no hi estableix cap conclusió, però es cura en salut: en realitat, analitzar-se seria un procés inacabable... Tots els qui hem passat pel divan sabem bé el pa que s'hi dóna. Paraules, paraules, paraules. Un mètode enginyós però, serveix per a alguna cosa concreta? Llevat, òbviament, que sigues escriptor...
  Per això Onfray posa el dit a la nafra quan suggereix que Freud mereixia el Nobel però no el de medicina -al qual aspirava delerós-, sinó el de literatura. Al capdavall, els seus historials clínics es llegeixen com a novel·les. I què és, en el fons, la psicoanàlisi sinó un formidable gènere literari? Medicina? "El divan -rebla Onfray- és un accessori modern en el vell teatre dels curanders".
  Amb aquest vímets, és obvi que al vell Sigmund només li queda adduir el paper que va jugar la seua doctrina en la nova visió del sexe. Onfray contemporitza: coincideix que la psicanàlisi va fer que el sexe entrara en el pensament occidental "per la porta gran". Però de seguida es veu en la necessitat de recordar que Freud no volia usar les seues teories com a coadjuvants de l'alliberament sexual. A més, era misogin, homòfob i fal·lòcrata. Fins i tot la masturbació li semblava tan negativa com als vells capellans arrecerats als foscos confessionaris. Per això l'autor conclou que el pensament psicoanalític forma part de l'ontologia del pensament reaccionari que va de Maquiavel a Cioran. Era, en el fons, el que més s'assemblava a una religió -tot i ser formalment ateu-, i això explica el seu triomf.
  Anys més tard, l'anomenat freudomarxisme provarà de conjugar les teories del mestre amb els conceptes introduïts per Karl Marx. Però aquest experiment, en la mesura en què va tindre lloc en vida del venerat doctor, el va horroritzar... I és que, certament, Freud no va criticar mai als seus llibres ni Mussolini ni Hitler (per al primer tingué fins i tot algun elogi incomprensible), ni tan sols el canceller Dollfuss, creador de l'austrofeixisme. I això que era jueu...
  Massa motius per a no concloure -i així ho fa Michel Onfray- que la psicoanàlisi és un frau. I la manera que té d'argumentar-ho -implacable, raonable, exhaustivament documentada- fa difícil no estar-hi d'acord. 

Joan Garí

 
 

Memòria dels cosmopolites desarrelats

Títol: En una cambra i mitja
Autor: Joseph Brodsky
PUV
València, 2013
Trad. d'A. Torcal i S. Company
105 pàgines

  In a Room and a Half forma part del volum de proses assagístiques Less than One. En aquesta peça de sabor memorialístic, el premi nobel Joseph Brodsky evoca la vida a la casa paterna a Leningrad -és a dir, la ciutat que va començar i ha tornat a anomenar-se Sant Petersburg. El sentit del títol ve donat per un detall aclaparador: la col·lectivització de l'habitatge privat amb la revolució va provocar que la família de Brodsky -ell i els seus pares- haguera de viure en "una cambra i mitja" d'un edifici petersburgés erigit l'any 1903, la cara occidental del qual donava a la Perspectiva Liteiny.
  Tot transcorregué com en aquella inoblidable escena del Doctor Givago de Pasternak (o era David Lean?), quan el protagonista retorna a la llar familiar i troba que el seu abans luxós apartament ara acull una caterva de ciutadans, mentre els seus pares s'han vist reclosos a la biblioteca. La cambra i mitja de Brodsky és d'aquest estil i encara podien considerar-se afortunats: sent l'espai mínim vital per persona a l'URSS de 9 metres quadrats, ells tres en fruïen de 40. Un armari de dos pisos, gegantesc i acollidor, contenia totes les propietats de la família, com un ample i llòbreg subconscient col·lectiu.
  Joseph Brodsky va abandonar l'URSS l'any 1972, i es va instal·lar gairebé de seguida als Estats Units. Aviat es faria ostensible la qualitat internacional de la seua poesia. Els seus pares, però, mai van poder eixir del país. Ells havien nascut abans de la revolució soviètica, però mai parlaven davant el fill d'aquells anys -els anys d'infància i joventut, els anys de llibertat. Cada vegada que van demanar permís per anar a visitar el seu fill el permís els va ser denegat. El pare havia estat víctima d'una campanya contra els "cosmopolites desarrelats" per ser jueu. "Cosmopolita desarrelat" podria ser ben bé una bona definició per al Brodsky fill; al capdavall, l'escriptor exiliat que ha de continuar el seu ofici en un idioma estranger, que és expulsat del món de sensacions, de vivències i de records d'on de manera natural hauria de pouar la seua literatura, és un forçat ciutadà del món, que és com dir que és un tipus tristament d'enlloc.
  Per a Brodsky "allò que la memòria té en comú amb l'art és l'habilitat per a la selecció, el gust pel detall". En el fons, "la memòria s'assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú". És a dir, un espai molt semblant a aquell armari de la cambra i mitja a la Perspectiva Liteiny de Sant Petersburg, la ciutat que tots van conéixer com a Leningrad. El que fa el poeta, en l'exercici de dolorosa rememoració que informa aquest relat, és simplement  entreobrir uns instants la porta d'aquell armari i situar-se breument en unes coordenades d'espai i de temps que ja no li són pròpies.
  Com per a tots els exiliats, els conceptes d'espai i de temps tenen un significat complex per a Joseph Brodsky. Ell ha sigut separat del seu espai temporal de manera violenta; a més. ni vol ni pot tornar, perquè sap que el temps no va cap enrere. Les coordenades s'han modificat, i qualsevol intent mental de restaurar-les en la seua composició primitiva és en va.
  El relat acaba quan Brodsky li pregunta al seu pare si els camps soviètics són pitjors que els nazis. "Quant a mi", contestarà el pare en aquella vesprada assolellada al bell mig del Jardí d'Estiu, "preferiria que em cremassen en la foguera tot d'una que morir d'una mort lenta i descobrir un sentit en el procés".
  Però el pare va morir d'una mort lenta i així la mare. ¿Algun sentit en el procés? Només, potser, el de sentir-se titelles d'aquest gran monstre anomenat Història. I quan ha menjat -a dos queixos- la Història, és el torn irrevocable de la Memòria.

Joan Garí

 

El flux de l'estil dins la memòria

Títol: L'alè, El fred i Un nen
Autor: Thomas Bernhard
Pollença, 2012
El Gall Editor
Traducció de Clara Formosa

  L'any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L'origen, en traducció de Clara Formosa Plans. A l'any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclòs. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i per això han pogut veure la llum els tres títols restants d'aquest fascinador calidoscopi memorialístic.
  En L’origen Bernhard escarbava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). Com ja vaig escriure, l’escenari primordial de L'origen és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.
  És la figura de l'avi la que és represa en L'alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l'avi. "El m'havia acceptat -escriu Bernhard- quan tots els altres no m'havien acceptat, ni tan sols la meva pròpia mare, i els avantatjava a tots ells en gairebé tot, en afecte i en amor". Amb aquest avi té l'ocasió d'experimentar una llarga estada a l'hospital, que és el nucli d'aquest tercer volum autobiogràfic. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la "sala de morir" (sic), on els malalts -tots vells, excepte ell- li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L'experiència corprendrà l'autor, que no havia vist mai morir ningú.
  No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys suficientment com per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la "sala de morir". Després, la vida continuarà. En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d'alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.
  En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l'infant de vuit anys que s'exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor (que participa en la campanya russa de l'exèrcit de Hitler). De nou Salzburg és l'escenari i, com sempre, l'estil de l'autor -contrafet d'obsessives repeticions, com imitant les giragonses reiterades de la memòria- es converteix en l'autèntic protagonista del relat. No hi busquem, en efecte, una narració a l'ús amb episodis rememorats cordialment. Bernhard es baralla amb el seu passat, protagonitza un combat mortal amb el seu jo més jove i tendre. No es pot esperar eixir indemne d'una lluita així. El que hi sorgirà no serà una amable rememoració contemplativa, sinó un formidable tour de force amb un mateix. 
  En realitat, tot el que escriu Thomas Bernhard s'assembla molt. Dir-ne "autobiografia" només a uns títols a partir del contingut dels episodis que narren és un excés. Tot en Bernhard és vida pròpia, avaluació opinativa. Tot és un flux continu d'un estil prodigiós i sempre recomençat. Com la memòria.

Joan Garí

Amb la mà dins el cul d'un brau

Títol: Memorias líquidas
Autor: Enric González
Jot Down Books
2013

  Les memòries dels periodistes solen constituir-se, la majoria de les vegades, en un recull d'anècdotes sovint considerablement saboroses. En una professió tan fragmentària, on el subjecte implicat ha de conéixer tanta gent i tocar tots els pals de la baralla, l'anècdota imposa el seu imperi per damunt de qualsevol tempteig amb la categoria. Només aquells periodistes que són també escriptors -o, millor dit, només aquells escriptors que s'han dedicat també al periodisme- ocupen les seues memòries, cas de parir-les, a construir una cosmovisió que explica l'ofici i subsumeix l'anecdotari en un projecte d'escriptura de major ambició.
  Enric González, tal com explica ell mateix en Memorias líquidas, no tenia pretensions literàries i, a més, va arribar al periodisme per casualitat. Ell, de jove, volia ser veterinari, però son pare -el conegut escriptor Francisco González Ledesma- el va convéncer per tastar la vida a la redacció. I ja no se'n va poder desempallegar.
  Certament, aviat tindria ocasió de descobrir que fer de periodista s'assembla molt a ficar la mà per dins del cul de les vaques. Només és que, en el cas del segon ofici més vell del món, sovint s'ha de descobrir, amb horror, amb repugnància i sobretot amb prevenció, que la vaca en qüestió és en realitat un toro brau. I no fa gens de goig veure enxampada la teua mà dins el cul d'un bou quan comença a bramular i llançar el cap enrere.
  A mi, personalment, aquestes memòries m'han sabut a poc. De l'home que es va saber envoltar d'una vitola llegendària i va abandonar voluntàriament la nau d'El País quan aquest periòdic estava prescindint a les braves d'una part de la seua plantilla, esperava molt més que un apressat recorregut per la seua vida professional, amb les inevitables i ja esmentades anècdotes. Fins i tot l'editorial, com volent dissuadir el lector de trobar-hi tresors que en realitat no hi són, ha disposat físicament el llibre amb una ostentació d'austeritat que s'estén fins als propis títols de crèdit, on no s'esmenta ni la ciutat on té la seu.
  Són bons motius per a què el llibre passara desapercebut, però no és menys cert que la seua lectura paga la pena. González, al capdavall, és un periodista de raça, un cul de mal seient especialitzat a posar els dits a totes les nafres. No debades el seu primer llibre va versar sobre Banca Catalana (la nafra particular de Jordi Pujol). I passarem per alt la seua lloança de la Barcelona de l'època (primers anys 80), en oposició a la Barcelunya de l'actualitat (sic). Com tots els qui enyoren la Barcelona bruta i ferotgement castellanitzada del primer postfranquisme, González només hi projecta les emocions de la seua primera joventut. Quan som joves, no li donem importància a res. El que és cutre ens ho sembla, però tirem endavant. És després, amb els anys, que allò cutre esdevé, com per art de màgia, entranyablement emocionant. I per això molts prefereixen el Raval amb pixats i caguerades de gossos a les cantonades i les putes als balcons de la Rambla abans que la Barcelona de postal apoteòsicament -i abusivament- turística d'ara mateix.
  González, fet i fet, ens va desbajocant la seua trajectòria professional. D'El Periódico a El País, sempre amb l'olor de "tabac i mala llet" de les bones redaccions d'abans. El País li proporciona un bon passar i unes magnífiques oportunitats professionals, abans que l'ERO del 2012 i la seua enemistat amb Juan Luis Cebrián el convencen que cal abandonar el barco. El llibre es clou, simbòlicament, amb la seua eixida del diari, prèvia a la incorporació actual a El Mundo.
  Hi ha fragments molt divertits en aquest llibre, com ara les impressions a la primera guerra del Golf, fabricant alcohol casolà a la terrassa de l'habitació del seu hotel. Hi ha també pàgines dramàtiques, com les viscudes a Ruanda. I hi ha, sobretot, la consciència d'un tipus que ha arribat al periodisme per a divertir-se i contar bé les coses que estaven passant. Ara que ser periodista -sobretot a la xarxa- torna a ser un ofici que cal ocultar a ta mare i cal completar fermament amb mil altres ocupacions per a poder pagar la hipoteca, González s'ha convertit en allò que li semblava la "gran cabronada" en observar-ho en Josep Maria Huertas Claveria: un símbol.
  El símbol del professional de vida arriscada davant els interessos no sempre diàfans de l'empresa que li paga. El símbol d'una època en què es podia viure bé d'escriure als periòdics, i el talent es veia sempre recompensat. Ara hem tornat de nou al principi de la pista. Vindran temps millors, supose, però caldrà veure si aquests també seran els nostres.

Joan Garí

El sexe que no gosa dir el seu nom

Títol: Una noia diferent
Autora: Ann Bannon
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2013
Traducció de Núria Parés
291 pàgines

  Amb el rètol de "Les cròniques de Beebo Brinker", Ann Weldy, una escriptora novella arrecerada sota el pseudònim d'Ann Bannon, va publicar, a finals dels anys 50, una sèrie de novel·les protagonitzades per lesbianes. Era l'època en què els Estats Units es debatien entre la paranoia macarthista i l'enlluernament de tot el que s'esdevindria, en matèria de llibertats i de canvis socials, tot just en la dècada següent. Com l'autora repetiria amb posterioritat, no hi tenia cap pretensió literària: només volia donar solta a les emocions que l'embargaven des de feia temps, ja que ella també era una d'aquelles torbadament addictes al "sexe que no gosa dir el seu nom".
  Una noia diferent és la primera d'aquesta sèrie de quatre novel·les ja esdevingudes clàssiques, i ara recuperades pel segell Labutxaca. Resulta, però, que aquest títol acabaria sent el llibre en rústica més venut de l'any 1957 al seu país. I resulta, també, que és possible que fora escrit sense pretensions literàries, però l'estil de l'autora s'imposa pel seu maneig perfectament convincent del tempo narratiu -les pauses, les el·lipsis, els resums- i, especialment, per la seua excel·lència en els diàlegs. Sap dotar les converses dels personatges amb un efecte de versemblança molt destacat, alhora que domina tambe els canvis de to, de la lleugeresa al dramatisme.
  La història relatada és d'un convencionalisme força realista: Laura, una noia acabada d'arribar a la universitat, hi coneix la Beth. El caràcter especial d'aquesta darrera -elegant, impulsiu, popular i desvergonyit- la captiven i a poc a poc entre les dues es va covant un sentiment més enllà de la simple amistat. Tota l'estratègia narrativa està orientada a dilatar la revelació de l'amor entre Laura i Beth. Mentre el desig no es veu acomplert, el relat funciona i el lector es manté expectant. De fet, el moment de l'amor entre ambdues xiques, que s'ha avançat al principi de la novel·la, es fa esperar més de cent pàgines. L'elaboració emocional, d'altra banda, no és l'habitual en la literatura de consum on primer es va enquadrar aquesta novel·la:

  "La Laura, que era més jove, tenia l'estranya i vaga sensació que acostar-se massa a la Beth era com adorar-la, i adorar-la volia dir patir. Encara no l'acabava d'entendre, la Beth no s'adaptava a cap motlle, i la Laura preferia mantenir-s'hi a una certa distància emocional. Mai no havia conegut ningú com la Beth -ni hi havia somiat, ni havia llegit mai sobre algú com ella- i, fins que no l'entengués, li faria por"

    No es que siga una penetració psicològica inusitada, però és més del que són capaços d'expressar alguns que s'autoanomenen escriptors amb molts triennis.
  És lògic, en un altre ordre de coses, que la protagonista no s'avinga a ser "homosexual". Ella simplement es veu inundada per un devessall d'emocions a què no necessita posar nom: només canalitzar-les com cal. L'evidència, però, acaba imposant-se: "Som tan lesbianes com les dones que es veu clar que són lesbianes", diu la Beth, en un rampell de sinceritat. Però ella, precisament, no hi és un exemple massa senzill. Els seus sentiments envers Charlie acabaran produint el trencament amb Laura. En aquest punt, però, Laura ja ha assumit la seua sexualitat, i accepta naturalment que Beth preferisca un home.
  Sempla que la Beth Cullison del relat és un alter ego eficient de la pròpia Ann Weldy. Almenys podem deduir això d'algunes de les fotografies de l'època, on la Weldy apareix com la reina perpètua de la festa, sublimant amb popularitat el neguit íntim que la devia informar per dins. D'alguna manera, el seu univers em recorda el de Nada, de Carmen Laforet. També aquest clàssic contemporani fa nadar els seus personatges en un llac d'emocions, i les reservades a la protagonista tenen més a veure amb l'imaginari homoeròtic que no amb les convencionals entre ambdós sexes.
  Sembla que Una noia diferent i els altres llibres d'Ann Bannon tenien èxit perquè aunaven les lectores femenines de tendència homosexual amb el públic masculí heterosexual, àvid d'històries de dones pujades de to. I és que ja diuen que tots els hòmens som uns porcs...

Joan Garí

Les raons del cos

Títol: Fanny Hill
Autor: John Cleland
Editorial Adesiara
Martorell, 2012
Trad. de Xavier Pàmies
275 pàgines

  Publicada a Anglaterra l'any 1748, Fanny Hill: Memoirs of a Woman of Pleasure passa per ser una de les novel·les més perseguides i censurades de la història. I el motiu és obvi, perquè aquesta crònica epistolar, escrita a la presó, és un catàleg de situacions obertament sexuals protagonitzades per una vivaç adolescent de quinze anys. Frances Hill, la protagonista, va nàixer a Liverpool però, en ser òrfena, no tarda a fer cap a Londres, on serà introduïda ràpidament en la vida llicenciosa de les cases de plaer. La xica és desperta i aprén ràpid. Fins i tot a la seua curta edat no tarda a adonar-se, al primer dels establiments on recala, que "aquella casa on m'estava era massa malsana perquè un producte tan delicat com la virginitat es conservés" (sic). I no es conserva, òbviament. Al llarg de la narració, però, no serà la darrera vegada que "perd" la virginitat. La protagonista va sotmetent-se al desig dels homes que va trobant al llarg del seu recorregut -i també d'alguna dona-, no sense fruir intensament en quasi totes les experiències. Un estil elegant i precís, amb notes iròniques, procura unes descripcions eròtiques que no embafen ni es repeteixen en les nombroses batalles entre els sexes:

  "Vaig dedicar-me a acariciar i prémer amb delicadesa aquells fràgils recipients globulars i, com per art d'encantament, aquell contacte va fer el seu efecte, precipitant i desencadenant els símptomes d'aquella dolça agonia, aquell lànguid instant de dissolució en què el plaer mor de plaer i la seva misteriosa maquinària ofega l'excitació que ha despertat en aquests òrgans colgant-los amb una revinguda de fluids càlids que és en si mateixa la més intensa de les excitacions, i que els esprem i els xucla assedegada com la sangonera de natura ardent que, per refredar-se, absorbeix amb tenacitat tota la humitat que té a l'abast"

  Sent com és el llibre un ampli catàleg d'experiències sexuals (on no falta ni l'homosexualisme ni la disciplina anglesa, en homenatge aquesta darrera a l'origen de l'autor i de la protagonista de l'obra), caldrà dir que compleix fefaentment el paper que s'espera de la bona literatura eròtica, és a dir, poder ser llegida amb una sola mà... En casos com aquest, l'únic perill que pot assaltar el narrador és la reiteració. Conscient d'això, la narradora no s'està d'exorcitzar el problema:

  "No hi ha manera -escriu- d'evitar repetir les mateixes imatges, les mateixes figures i les mateixes expressions, amb l'inconvenient afegit de la repugnància que crea el fet que les paraules gaudi, ardor, deliqui, èxtasi i tota la resta d'aquests termes punyents tan propis de la pràctica del plaer perden bona part de la força i el braó que haurien de tenir a causa de la freqüència amb què inevitablement es repeteixen en una narració que té aquesta pràctica com a base explícita"

  En cap moment, però, el relat decau o es fa avorrit. El seu aire a novel·la picaresca -accentuada per la narració autobiogràfica- i l'elegància en l'expressió ajuden a informar les escenes de sexe explícit amb una amenitat que vanament buscaríem avui en la majoria de les pel·lícules de sèrie X. Al capdavall, el sexe és molt millor quan se serveix mesclat amb literatura, de la mateixa manera que la pronografia audiovisual milloraria infinitament si es rodara amb criteris cinematogràfics.
  Per tot això, Fanny Hill és un luxe i no m'estranya que l'església anglicana i la conxorxa habitual dels enzes benpensants l'anatemitzaren llargament. Com tots els llibres on el sexe és una vivència gojosa i sense culpabilitat, Fanny Hill ensenya que les raons del cos són massa poderoses per a ser encotillades per teòlegs alopècics o burgmestres reprimits. Al final, Fanny es casarà amb el seu primer amor, i així es clourà la seua etapa de desenfrenament juvenil. Però el que hi sura és un poderós que nos quiten lo bailao davant el qual, definitivament, cap censura ni cap repressió podien tenir res a fer.

Joan Garí

  
 

La novel·la de la realitat

Titol: Las voces bajas
Autor: Manuel Rivas
Editorial Alfagaura
Madrid 2012
200 pàgines

Em passa que, quan agafe una novel·la, ha de ser molt bona, molt versemblant, per a què m'interesse. En canvi, els llibres amarrats a la realitat m'atrauen per se. Sovint ocorre el fenomen, a més, de grans novel·listes -novel·listes aclamats per les seues ficcions- que infanten, un dia, un llibre de memòries. I aquest sol ser, invariablement, el seu millor llibre. Tot això té una explicació: per a contar la realitat d'un mateix, per a contar-se, es necessita una llarga pràctica. Aquesta pràctica la proporciona la ficció. I l'escriptor hi pot excel·lir, a condició que no oblide que tot el que inventa és només un llarg exercici estilístic, i que l'autèntcia prova de foc per a la seua literatura consitirà a inventar el que ja era real.
  Un poc ha passat això amb Manuel Rivas. Autor de brillants però un poc farragoses novel·les, Rivas ha anat assaonant un estil que ha pogut usar, finalment, en una obra rotundament definitiva: la rememoració de la seua infància i la seua primera joventut. Rivas tenia dins seu el material per a la més excelsa narració, i només necessitava haver-hi conquistat un estil. Ara ja té aquest estil: impressionista, juganer, més atent a la sinestèsia metafòrica que a procurar, per exemple, un ordre lògic en el relat. Amb aquest arma, era el moment d'enfrontar-se al més pregon de la seua memòria. Aquesta serà l'encarregada de posar en escena la família de l'escriptor: el pare a qui no agrada el futbol, la mare verbívara de qui aprén la literatura i la germana major, pionera en tantes coses, també a explorar el país que ve després de la vida.
  La vida d'un infant gallec a les acaballes del franquisme ens resultarà familiar a tots aquells que compartim una mateixa edat. Què dir, per exemple, de la inadequació entre el relat escolar i la realitat més quotidiana? Era l'època en què "los niños del Imperio soñaban con ser inmigrantes" (sic). En el relat escolar, Galícia era un pur apèndix atlàntic de l'Espanya imperial i la vara del mestre la concreció real però patètica de tots els discursos d'una autocràcia moribunda. En contraposició al que s'aprenia en aquella escola hi havia les "voces bajas", la dels qui no eren escoltats, la dels qui no eren preguntats, la dels qui no eren tinguts en compte.
  En aquell context, ser fill d'una família a la ruralia gallega t'assegurava un destí que Rivas va poder trencar. Va seguir estudiant, per exemple. I va arribar així a exercir la professió que anhelava, el periodisme. A benefici d'inventari queda la primera faena en El Ideal Gallego, sent encara estudiant a l'institut. En aquest periòdic s'encarregava de recórrer les parades de l'autobús per a replegar les cròniques dels corresponsals.
  En aquell temps, un capellà roig li va donar a llegir Sempre en Galiza, de Castelao. Sí, era l'època en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a l'altra vida, i vostés comprendran...
  Las voces bajas acaba amb la mort prematura de la seua germana Maria. Poc després moririen els seus pares. Però quan has tancat la darrera pàgina del volum, les veus d'aquestes persones que van existir un dia encara se senten ara. És un murmuri subtil però eficaç. És la música tàcita -baixa- de les vides reals rescatades per un bon escriptor de les urpes embarbussades de la mort. Heus ací, finalment, la gran novel·la de Manuel Rivas.

Joan Garí