Retrat de l'escriptor al seu café

Títol: La noche que llegué al café Gijón
Autor: Francisco Umbral
Editorial Austral
Barcelona, 2012
286 pàgines

  Austral reedita molt oportunament aquesta "espècie de memòries" de Francisco Umbral. Venint de "províncies" (així anomenen, a Madrid, la resta de l'Estat, perquè el melic sempre creu que la funció de la resta del cos és servir-li de context), és lògic que un jovencell que volia ser escriptor quedara enlluernat per la fauna que s'arraïmava en el mític café. Literats, periodistes, actors, models... l'única condició que semblava necessària per a perdre una vesprada al Gijón era tindre ambicions artístiques, sense importar si ja havies triomfat o tot sospitant que no ho faries mai. Per a més d'una generació d'escriptors recalats al Madrid franquista i postfranquista, el café Gijón tenia els mateixos contorns mítics que la tertúlia de l'Ateneu a la Barcelona d'abans de la guerra.
  Umbral, naturalment, no defrauda. La seua prosa pulcra, precisa, prenyada d'un lirisme ferotge però també invitador, profundament lleugera, va desbajocant uns anys on les velles glòries de l'Arriba o de l'ABC -els columnistes que ell admirava al marge de la seua ideologia- eren a punt de ser substituïts per les noves lleves anhelantment democràtiques, com el propi Umbral o Manuel Vicent. El café era l'escullera on anaven a morir les ones de totes les ambicions, de tots els desitjos, de totes les presumpcions. L'Umbral jovenent hi esmola la seua presumpció d'"escriptor sense gènere":

  "El escritor sin género sólo puede apoyarse en sí mismo, y cuando todavía no es nadie no tiene dónde apoyarse y se tambalea y pierde pie, que era lo que a mí me pasaba.
  Poeta es el que sólo escribe cuando se le ha ocurrido una cosa. Prosista es aquel a quien se le ocurren las cosas escribiendo".

   Ell era d'aquella mena de prosistes que han aprés bé la lliçó de la poesia. Des de la talaia dels anys, es permet rememorar l'experiència del café tot aprofitant per a passar comptes amb els antics i els moderns. Dels segons -els coetanis- fa retrats minuciosos i meticulosos. Quant als primers, no s'està d'establir jerarquies. A Baroja i Azorín, per exemple, no els tolera. No suporta, més concretament, la seua sintaxi -que ja va dir Valéry que era una propietat de l'ànima. "Baroja no había accedido aún a la sinntaxis cuando se murió", escriu Umbral amb lletres de sang. En general, els clàssics l'avorreixen. "No se puede escribir -afirma- acortezado de erudición"; "Hay que ser espontáneo para hacer una metáfora como para soltar un taco", rebla.
  I amb aquestes armes -l'espontaneïtat, la lleugeresa, una acidesa resolta en lirisme implacable- es passeja Umbral pels escenaris de la memòria, mentre ens explica com preparava el seu primer llibre, sobre Larra. Després hi havia les dones. Mengen a part, naturalment, però són al·ludides amb delicadesa -amb tota la delicadesa de què és capaç el seu predador:

"Había aprendido yo ya por entonces que la mujer es un problema de dedicación. No hay que ser guapo ni feo ni listo ni tonto ni rico ni pobre. Sencillamente hay que dedicarse".

  El volum es clou, significativament, amb el soterrar de Ramon Gómez de la Serna. Amb ell acaba un model d'escriptor, desencantat de la literatura i de la vida, i en comença un altre: el del propi Umbral. Són l'estirp dels escriptors de periòdic, els qui tot ho fiaven a la mesura de dues quartilles i estaven dotats per a copsar -com volia Eugeni d'Ors- les palpitacions del temps. I ara, irònicament i irrevocablement, són ells, els clàssics.

Joan Garí

 

Finalment, el Pla original

Títol: El quadern gris
Autor: Josep Pla
Editorial Destino
Barcelona, 2012
763 pàgines

  Es publica finalment l'edició fidedigna de l'obra magna de Josep Pla, corrompuda per correctors i altra gent de mala vida al llarg de gairebé mig segle d'edicions farcides d'errades i de tergiversacions. En un altre lloc he explicat ja què pense d'aquest darrer esforç editorial. Quan m'he vist amb el llibre a les mans, però, m'han entrat unes ganes terribles de tornar a llegir El quadern gris de cap a peus, com es mereixen els clàssics que t'han canviat la vida. És una evidència, però, que ningú llegeix dues vegades el mateix llibre. El riu de la literatura, elusivament heraclitià, et forneix guals per on podràs acostar-t'hi, però tal com avances en el teu viatge cada aproximació et semblarà haver-te transportat davant unes aigües inequívocament diferents.
  La primera vegada que vaig llegir El quadern gris ho vaig fer amb vint-i-pocs anys, sent estudiant universitari. L'horitzó que em van obrir aquelles pàgines va ser enlluernador -per usar un adjectiu tan càlidament planià. De llavors ençà, he dut aquest llibre sota el braç com una contrasenya. Ha format part de la meua vida com un fill sempre grat, com un amic dilecte.
  Rellegir-lo complet, ara, m'ha fornit retrobar les sensacions que ja coneixia i, alhora, experimentar-ne de noves. Crec que un dels encerts més evidents del llibre és aunar aquests dos universos tan distints i distants, però a la vegada tan estranyament complementaris. Per un costat, hi ha el món de Palafrugell, el llogarret de principis de segle que permet a l'autor una descripció minuciosa de la vida empordanesa. La finor del retrat físic, la penetració psicològica, la riquesa lèxica, la densitat ideològica (totes les ideologies li semblen comprensibles, excepte l'anarquisme) ameren les pàgines de la primera part de l'obra. A Palafrugell, Pla es retrata com un jovenet sociable però tímid, enamorat de la mar, del paisatge i del menjar del país. A Barcelona, on anirà a estudiar dret per imposició paterna, serà, com tots els catalans, "un animal que s'enyora", més interessat per la tertúlia de l'Ateneu que per les aules universitàries, i sempre obsedit pels problemes econòmics familiars i per la tirania del sexe.
  La concepció prostibulària de la vida és tan planiana com el respecte degut a unes pessetes esforçadament guanyades. Hi ha un contrast evident entre l'ambient rural, sotmés al pas de les estacions i als rudes oficis manuals i poblat per personatges peculiarment tel·lúrics, i l'ambient ciutadà, burgés i tertulià de Barcelona. Siga on siga, però, Pla fa sempre el mateix: llegeix i escriu. Llegeix Nietzsche, D'Ors, Baroja -Proust encara no. I després de llegir, escriu. Hi opina però, sobretot, descriu, perquè ja deixa dit que és més fàcil opinar que descriure i, així doncs, té menys mèrit.
  Hi ha tantes pàgines antològiques en El quadern gris que és una tasca impossible seleccionar-ne unes poques. Aquesta vegada em quedaré, però, amb l'apologia del tabac de l'Havana, puix no debades el meu Ofici està sotmés als bons auguris del fum de puro. Escriu Josep Pla:

  "El clima d'aquesta part del Mediterrani, doncs, permet fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d'una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d'una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l'Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d'una fibra vegetal en un lloc humit (...) La visió d'una senyora o d'un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l'havana contribueix a passar la vida"

  No cal creure, òbviament, que la literalitat del llibre estigués en aquells dos quaderns que va gargotejar el Pla jovencell a vint-i-un anys. Ja ha explicat Xavier Pla, en El primer quadern gris (Destino, 2004), que les anotacions originàries de l'escriptor -reproduïdes facsimilarment pel professor gironí- són només el canemàs a partir del qual Josep Pla prepararà el definitiu volum dietarístic per a l'Obra Completa. Pla s'inventa i es reinventa per als seus propòsits memorialístics. El resultat és un volum irrepetible, original, inoblidable. En el seu honor, em fumaré un havà com a final de lectura. Segons Pla, els cigarrets li servien per fer temps mentre buscava adjectius. A mi els puros em resolen paràgrafs sencers, articles complets. El bon tabac, com els bons llibres, es paladeja en silenci.

Joan Garí

 

Un país penjant d'un adverbi

Títol: Valencians, encara
Autor: Vicent Sanchis
Editorial Proa
Barcelona, 2012
253 pàgines

  "Nos hemos equivocado, teniendo toda la razón". Els versicles d'una vella cançó d'Enrique Bunbury semblen definir adequadament què ha passat amb el catalanisme al País Valencià. S'entén per catalanisme, abans que res, l'anhel d'una generació de valencianistes -la Generació del 1962- de compartir el projecte de  fraternitat extraregional que Joan Fuster va encunyar amb poca fortuna apodíctica: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans".
  Han passat els anys, finalment. Han passat, concretament, cinquanta anys. Mig segle és una distància prudencial per a fer balanços. És el propòsit de Vicent Sanchis en aquest llibre, on la probabilitat d'existència d'alguna cosa semblant a la valencianitat no assimilada és purament adverbial. Sanchis fa un repàs dels avatars de l'autoctonisme al País Valencià, des de la Nova Planta fins a Internet. La doble pregunta que hi sura sempre és com pot ser que els valencians siguem tan refractaris a qualsevol projecte nacional no espanyol i com és possible que, així i tot, hagem sobreviscut a la dansa dels segles sense un hara-kiri complet i compassiu.
  Fa una mica de mandra, ho reconeixeré, haver d'abordar novament tot açò. De fet, Sanchis va a contracorrent. Ara el que s'estila, al País Valencià, és el retorn a un llemosinisme més o menys il·lustrat. A Joan Fuster es prefereix la figura, sempre tranquil·litzadora, de Teodor Llorente. Algú haurà d'estudiar l'abast i els efectes d'aquest neollorentinisme que ataca sense pietat els fonaments de les antigues bases fusterianes. Potser en traguérem algunes conclusions sucoses i divertides.
  No seré jo qui impugnarà la necessitat d'articular un valencianisme desproveït, tàcticament, de l'ambició extralocal. Al capdavall, els Països Catalans s'havien convertit en un fantasma boirós que impedia la visió. Veurem quin resultat proporciona la nova orientació. A mi em sembla, com al propi Sanchis, que els diferents projectes de dignificació nacionalitària ara mateix en vigor no són incompatibles entre si: defensar l'"arc mediterrani" no va en contra de l'interés per unir els territoris que compartim una mateixa llengua.
  Ja va explicar Joan F. Mira, en Sobre la nació dels valencians, que una cosa és la nació política i una altra la nació cultural. Sanchis ho considera un punt d'inflexió tan important com el de Nosaltres els valencians. Diferent opinió segrega amb altres soi-disant fites del pensament valencianista no carcamal, com ara De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira. El que li molesta d'aquest darrer assaig no és la impuresa, sinó l'estil. L'estil és una cosa molt important: ens delata l'estructura del pensament i la validesa d'aquest. No es pot aportar res interessant des del punt de vista intel·lectual amb una organització sintàctica descurada. Així i tot, crec que Mollà i Mira, amb els seus pals de cec, de vegades encertaven de ple en la cucanya: la seua consideració del País Valencià com un territori intermediari entre Catalunya i Castella/Espanya és un d'aquests encerts. Som fronterers, som migpartits, som frontisses, i d'aquí venen tots els nostres problemes.
  Vicent Sanchis ha abordat el seu llibre amb la solidesa faenera que el caracteritza. Sempre que me l'he trobat  -on siga-  m'ha fet l'efecte de sorprendre'l en alguna meticulosa labor que no podia ser interrompuda massa estona. És un executiu: un tipus que tira al dret, i no perd mai pistonada. Ara ha volgut reavaluar els motius del neguit fusterià i li ha eixit un manual àgil i que fa de bon consultar.
  Al final, és allò de Bunbury: "No soy mala hierba, sólo hierba en mal lugar". Més d'una generació de valencians tenim la sensació d'estar dempeus en el buit, sense terra sota els peus. Som els dolents de la pel·lícula. Una malaltia que es cura llegint però, ¿qui llegeix, encara? L'adverbi, com sempre, demoledor i epitàfic...

Joan Garí

 

Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:

  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".

  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí

Temps de faraons

Títol: Akhenaton, el rei heretge
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera
Alzira, 2006 (2ª edició)
Traducció de I. Minetto i J. Franco
198 pàgines

  Això era un estiu de fa quatre anys. Em passejava per l'antic Berlín Oriental i admirava allò que té d'admirable una ciutat nova, bastida sobre la immensa cicatriu de la guerra i sobre les ànsies sobrevingudes de la unificació. Berlín és una ciutat sorprenentment anticlimàtica, perfecta per a passejar, per a badar, per a reflexionar sobre els estrats de la Història que calcigues a cada pas. A l'Altes Museum vaig admirar el bust celebèrrim de Nefertiti. O, més concretament, vaig admirar com la concurrència admirava al seu torn aquella cara sagrada, bòrnia, bellíssima. Perquè era molt més interessant observar les reaccions de la gent que s'acostava a l'urna on reposava el cap de l'esposa d'Akhenaton que a ella mateixa... La fotografia que teniu ací mateix il·lustra aquell moment.

  Un any després, a l'octubre del 2009, el bust de Nefertiti seria traslladat a la seua ubicació definitiva, el Neues Museum. L'arquitecte britànic David Chipperfield l'havia reconstruït meticulosament i l'havia preparat per a albergar la bellesa excelsa d'una de les escultures més famoses de tots els temps. Ara precisament fa cent anys que Ludwig Borchardt va descobrir, mig soterrat en l'arena, aquest cap de dona. I és una bona excusa, doncs, per parlar d'ella i del seu espòs, el faraó Akhenaton.

  Crec que el llibre de Naguib Mahfuz és una de les millors aproximacions, des de la divulgació, que s'han proposat mai sobre aquesta parella fascinadora. Sobre el que va suposar el seu regnat, al segle XV abans de Crist, han corregut rius de tinta. Per fer-ho curt, la immensa gosadia d'Akhenaton va ser professar una creença monoteista... amb mil·leni i mig d'antel·lació. La mare d'Akhenaton, la reina Tiy, el va introduir en el culte d'Aton, el déu sol. Els egipcis de l'època, però, eren fanàtics d'Amon. El conflicte estava servit, doncs. El nou déu d'Akhenaton prometia "amor, alegria i igualtat", però els qui s'hi convertien, a la cort, ho feien més per respecte i temor al faraó que per convicció personal. Akhenaton abandonarà la mítica Tebes (ciutat de l'Antic Egipte que estaria entre les actuals Lúxor i Karnak) i fundaria la seua pròpia capital, dedicada a Aton. Fins i tot es va canviar el nom: es deia Amenhotep originàriament, però va voler consagrar-se ja des del gentilici a la nova divinitat. 

  El llibre de Mahfuz pren la forma d'una enquesta periodística o d'una perquisició policíaca. El narrador és un contemporani que, després de la mort del faraó, va entrevistant personatges que van pertànyer al cercle d'Akenhaton, incloent-hi la pròpia Nefertiti. Així ens assabentem que les dones de l'harem del faraó sabien del cert que aquest era impotent, així que els fills de Nefertiti van haver de ser concebuts necessàriament per altres homes. De fet, les imatges que ens han arribat d'Akhenaton ens el mostren amb un físic molt poc baronívol, fins i tot una mica efeminat. 

  Massa elements contracorrent com per a ser assimilats en una època de certeses granítiques. Al final, Akhenaton va ser obligat a abdicar. En el seu lloc va ser coronat el seu germà Tutankhamon. "L'heretge, per la seua banda -escriu Mahfuz-, va anar enfonsant-se en la seua bogeria, va emmalaltir i va morir poc de temps després, sense cap possibilitat de redempció".

  Curiosament, ara commemorem també el noranta aniversari del descobriment de la tromba de Tutankhamon a la vall els Reis.  La troballa li la devem a Howard Carter. Gràcies als seus esforços ara es pot contemplar al Museu Egipci del Caire tot el tresor de Tutankhamon -n'és, de fet, el principal atractiu-, incloent-hi -en puc donar fe- un dels preservatius que utilitzava aquest faraó...

  Estris, llegendes, gestes, imatges: el tresor incalculable d'uns temps mítics. 

Joan Garí 

Crònica de la devastació

Títol: Lo que cuenta es la ilusión 
Autor: Ignacio Vidal-Folch
Editorial Destino
Barcelona, 2012
324 pàgines
   En el fons, tots els dietaristes ens assemblem: considerem un pecat de lesa vida -o pitjor: de lesa Literatura- deixar passar el temps sense consignar-ne les rugositats morfològiques, les punxes i els clots que alteren el camí pla. Ignacio Vidal-Folch no n'és una excepció. Ell ha fet en el seu llibre la crònica dels primers anys d'això que s'ha anomenat "crisi econòmica". En èpoques de devastació -fins i tot de devastació incipient- ningú com un tipus amb el seu quadern i un llapis esmolat per a parlar d'aquests "petits detalls" que constitueixen la vida tot al voltant de la gran catàstrofe.

  Vidal-Folch és un bon narrador. En Lo que cuenta es la ilusión hi ha notes que constitueixen autèntics embrions de novel·les possibles. És clar que, de vegades, també ens assalta la certesa que, desenvolupades fins al seu límit, aquestes històries podrien resultar avorrides i perdre el seu encant, mentre que com a anotacions d'un diari -com a esbossos presos al vol- fan el seu fet i ens resulten indefinidament agradables.

  Hi ha moltes històries d'aquesta mena en aquest llibre. Vidal-Folch és un home viatjat i llegit. Un dia el trobem a Cabo Verde, on unes italianes el defineixen com "Uno spagnolo, vestito come in città". Un altre dia se'n va al mar d'Aral amb Isabel Coixet. Res com un mar desaparegut per a segregar literatura: al capdavall, la matèria literària del dietarista també desapareix tal com aquest l'agafa entre els dits. I un dietari no és res més que la nostàlgia per tanta aigua evaporada.

  Hi ha també en el llibre la crònica de converses amb moltes personalitats del seu temps, de Miquel Roca a Vargas Llosa. També es fan dietaris per a això. En aquests casos, però, sempre em pregunte què haguera escrit l'autor de viure en un poble de tres mil habitants on la celebritat major és un campió de guinyot.

  Vidal Folch és un escriptor detallista i té un estil sobri i auster. Segons ell un escriptor només pot sentir-se infravalorat o sobrevalorat. Si és així és difícil saber en quin punt se situa ell mateix. De fet, manté, al llarg de les seues pàgines, un contumaç parti pris en contra de l'establishment polític català en la seua totalitat. Escriu, en efecte, sota la síndrome de Kafka i això explica desenes d'anècdotes, com quan visita la tomba de Josep Pla i l'únic que hi consigna, suposadament escandalitzat, és que la Caixa patrocina la ruta literària que porta fins el cementeri de Llofriu (sic). O com quan considera gairebé un insult ontològic que, a Catalunya, als panells de les autopistes s'informe només dels morts d'aquesta nacionalitat.

  Sentir-se com Kafka a Praga -un ciutadà de cultura alemanya dins un oceà d'expressió txeca- no és una sensació tan estranya per a molts escriptors. I no em referisc a la qüestió exclusivament de l'idioma. Al capdavall, ja diu un refrany rus (citat ací) que "s'està bé allà on nosaltres no estem". De tota manera, l'anticatalanisme de Vidal-Folch resulta un poc naïf. Semblen les recialles ideològiques d'una adolescència mal resolta -com qui descobreix, passats els 40, amb gran escàndol, que els reis són els pares. De fet, és l'únic que desentona, amb la seua estridència aparatosa, en un dietari discret, ben fet i ben pastat.

  Naturalment, jo no sóc ningú per a dir o recomanar res a ningú altre. Cadascú va al ball que vol i balla amb qui prefereix. Però em quedaré amb l'escriptor que rectifica Sartre i proclama "L'enfer c'est moi" o que confessa no escriure "lo que de verdad me preocupa", perquè això és "indicible". Amb la qual cosa Ignacio Vidal-Folch demostra haver comprés, doncs, les autèntiques i no escrites lleis del dietarisme.

Joan Garí

La memòria, la vida, l'amor

Títol: El retorn del soldat.
Autora: Rebecca West
Viena Edicions
Traducció de Francesc Parcerisas
143 pàgines

  Rebecca West (pseudònim literari de Cicily Isabel Fairfield) és una de les grans periodistes angleses del segle XX. A vint-i-sis anys, però, tot just al final de la primera guerra mundial (1918), va publicar la novel·la que avui reportem i que podem qualificar sense pal·liatius de petita obra mestra. L’argument de l’obra és simple: Chris Baldry, soldat britànic mobilitzat al front francés, pateix una commoció cerebral que fa que la seua memòria es quede aturada quinze anys enrere. Llavors encara vivia el seu pare i no havia conegut la Kitty, la seua esposa actual. Era l’època en què s’havia enamorat perdudament d’una xica de classe baixa a qui no havia tornat a veure des de llavors. Quan Chris retorna a casa, Jenny (la seua cosina i narradora de l’obra) i Kitty no se’n saben avenir. Amb els records suspesos tres llustres enllà, el soldat l’únic que desitja és retrobar-se amb Margaret, el seu amor de joventut. Les dones de la casa s’esvaloten i s’entristeixen, però no volen contrariar l’amnèsic. De fet, és la pròpia Margaret la que els ha comunicat la situación de Chris, ja que és a ella a qui va escriure des de l’hospital.
  L’animadversió de Kitty i Jenny envers Margaret és insuperable. Aquesta darrera, en el seu paper de narradora, no s’està de descriure-la amb un profund menyspreu (no desproveït, això sí, d’una paradoxal nota de simpatia a contracor): “(…) els ulls grisos, tot i que distants, com si a la seva vida tot allò que pagava la pena d’ésser mirat hagués estat sempre molt lluny, eren plens de tendresa; i encara que era esvelta hi havia alguna coa en ella que feia pensar en la fortalesa agradable i robusta del bou o del gos fidel en qui confiem”. L’insuperable, però, era la barrera de classe: “No era ben bé una persona, sinó més aviat una implicació de pobresa espantosa, com la porta oberta en una casa miserable a través de la qual ens arriben les olors de col bullida i els xiscles dels infants”.
  El problema, potser, és que Chris s’havia vist envoltat sempre d’un tipus concret de dona: “Érem exquisides d’acord amb el nostre equipament; les apetències i la passió, fins i tot la més noble, mai no ens encenien (…) aquestes dones eren les úniques que en Chris havia conegut. Era lògic que un home amb aquest disposició mental s’estremís davant la Margaret”.
  Un doctor informa l’esposa i la cosina que “només oblidem allò que volem oblidar”. L’amnèsia de Chris, així, sembla una estratègia per a recuperar un temps irreversiblement perdut. Davant això, tota ciència és poca, però elles intentaran “curar-lo”. La novel·la, en realitat, i més enllà de la peripècia argumental, és un prodigi narratiu amb un alè poètic més que remarcable, perfectament respectat i versionat pel traductor, Francesc Parcerisas. La capacitat de l’autora per a fer cosir imatges i sargir desplaçaments metafòrics és de molt bona llei: “Durant tota la seua vida, la Margaret, que en algun moment havia participat de la dignitat inalienable d’un amor correspost, havia viscut amb homes que, quan eren a casa, duien sabatilles”.
En aquesta ferotge pugna entre dones s’escola el sentit autèntic de la vida, allò que fa que pague la pena de viure-la a fons. L’amnèsia de Chris sembla l’última oportunitat d’un home sotmès a l’absurd horror de la guerra de recuperar allò que hi hagué de més pur i autèntic en la seua vida. Perquè, si recordem només allò que volem, també hauríem de viure només allò que volem viure.

Joan Garí