El quixotisme feixista

Títol: El espía
Autor: Justo Navarro
Editorial Anagrama
Barcelona, 2012
213 pàgines

  Entre 1940 i 1943 el poeta nordamericà Ezra Pound va fer dues emissions setmanals de propaganda feixista per a Amèrica i una per a Anglaterra des de la Itàlia de Mussolini. Li pagaven a raó de 350 lires per emissió (uns deu dòlars). Abans i després de les xarrades feia posar música de Vivaldi. El programa es deia "The American Hour".
  Pound, òbviament, va ser capturat i jutjat pels americans quan aquests van ocupar Itàlia. De fet, els seus programes radiofònics eren tan extravagants que la pròpia policia política de Mussolini sospitava que era un agent doble. Des del seu micròfon acusava Roosevelt de jueu  i demanava que l'ingressaren en un manicomi. Però qui va acabar en un manicomi, en realitat, va ser ell mateix. El tribunal que el va jutjar a Washington per traïció després de la guerra el va declarar boig i mentalment incapacitat. Eixia així del cercle dels ciutadans i entrava -amb tots els honors, això sí- en la història de la Literatura Universal.
  Aquest personatge fascinador és la base de El espía, l'estrany assaig de Justo Navarro. Dic que és estrany perquè tres quartes parts del llibre estan dedicades a la reconstrucció minuciosa -i molt brillant- de la història de Pound a l'època de les emissions feixistes, mentre que, a la darrera part de l'obra, s'autopresenta en primera persona un tal J.N. (transsumpte evident de l'autor), que es trasllada a Pisa per a investigar els detalls més foscos de la peripècia del poeta ianqui. Hi ha un efecte de descompensació evident entre l'autoficció del final i la reconstrucció puta i dura de la resta de l'obra. No vull amb això, però llevar-li mèrit a Navarro. El seu estil sec i precís demostra el gran escriptor que és. Perquè on es veu un gran escriptor no és en la ficció que inventa, sinó en la realitat que recrea. Escriu Navarro:
"Lo vio una muchacha en Bagno di Romagna, sobre el río Savio, al noroeste de Florencia, desde el balcón, en el camino a Cesena. Pasó a pie por Fara in Sabina, llegó a Rieti. Iba a Gais, en el Tirol. Los caminos estaban llenos de soldados en desbandada. En Bagno, en una casa de profundos y triples patios interiores, se abrió una puerta y le ofrecieron pan y vino. El vino era duro, generoso. En Fara in Sabina vio un aeródromo donde sólo había pájaros, y oyó un grito, y comió mermelada. Subió a un carro. Le dieron un racimo de uvas. En una hostería bebió más vino. Sabía amargo".
  La desbandada dels feixistes. Pound provant d'arribar al Tirol. I aquests detalls fascinadors del vi "duro, generoso" o els ocells i la melmelada.La realitat, en efecte, s'imbrica amb els detalls de la ficció, i tot plegat forma una argamassa indestructible. Navarro es revela com un gran estilista.
  Al final, el lector es quedarà amb el regust d'una certa admiració per la gesta de Pound, aquesta traïció a mig camí entre la literatura i la bogeria. Com un Quixot modern -un Quixot políticament incorrecte-, Pound veia jueus malvats on només hi havia demòcrates intentant guanyar una guerra per a la Humanitat. I creia veure gegants benefactors on només hi havia patètics feixistes. El segle XX, en fi.
 
  "

De la vida extrema

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Rovira
169 pàgines

  Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa). La duresa de l'existència en el medi escollit és l'escenari perfecte per a què el pare segregue els seus humors variables. Es penedeix de com li ha anat la vida, té uns vagues anhels religiosos i, al final, tot ho resol amb una certa brutalitat: "No ho sé, tenim l'oceà, i una muntanya, i els arbres, però és com si els arbres no hi fossin de debò si no m'estic follant una dona".
  Les tendències autodestructives d'aquest pare amb mala consciència acabaran portant l'argument cap a giragonses dramàticament insospitades (que no desvetlaré). A les nits, a la cabana que comparteixen, el pare plora invariablement i es confessa al seu fill. Se sent sol, i el fill no comprén com pot sentir-s'hi, si és amb ell. La duresa de la vida en aquelles condicions extremes (amb un ós que, gairebé el primer dia, els entra a la caban i els fa malbé totes les provisions) posa a prova ambdues personalitats. Però el fill, que és més feble -és més tendre- té les de perdre.
  És fascinador, en qualsevol cas, com David Vann és capaç de contar el fets més terribles introduint-los amb un simple punt i seguit. Aquesta impavidesa antiretòrica dota de versemblança el relat i fa la lectura ceguerosa. Realment estàs desitjant saber què passarà després (el gran mèrit de tot bon novel·lista). L'aire de la narració -i també l'estil- recorda bastant el Cormac McCarthy de La carretera, de què ja m'he ocupat ací. Però no hi ha caníbals en aquest cas, ni escenaris postapocalíptics. I, tanmateix, la peripècia argumental és, si cap, més terrible i dramàtica.
  Difícil dir res més si no es llegeix el llibre. Contar l'argument en detall és llevar-li gran part de la seua gràcia. Cap lector, però, restarà igual després d'haver acabat aquest llibre. Hi ha una lliçó sobre la soledat, sobre el desig, sobre les contradiccions de la vida moderna que pugna per revelar-s'hi. I de vegades cal anar en una illa completament deserta per a aprendre-la.

Joan Garí

Viatge a l'illa de la calma

Títol: Un hivern a Mallorca
Autor: George Sand
Edicions 62
Barcelona, 2009
Traducció de Marta Bes
297 pàgines

  Revisant alguns clàssics, li ha arribat el torn a aquest relat ben conegut en què Amantine Lucile Aurore Dupin -la futura baronessa Dudevant- explica els detalls de l'hivern (1838-39) que va compartir amb el seu amant Chopin en terres mallorquines. A la senyora Dupin, és clar, tots la coneixen millor pel seu peudònim masculí, George Sand. Amb ell signa Un hivern a Mallorca on, per cert, en cap moment s'identifica pel seu nom el seu cèlebre amant pianista, que sol ser identificat -no sé si pudorosament- com "un de nosaltres".
  Cal dir, d'entrada, que Mallorca i els mallorquins no queden molt ben parats en aquest llibre. O, millor dit, Mallorca sí, però els mallorquins no. A George Sand no li fa gens de gràcia el primitivisme dels seus amfitrions. Es riu de les enciclopèdies que els consideren "molt afables" i no s'està de blasmar el seu primitivisme i el seu retard. Com a molt, està disposada a acceptar que "no són de maneres gens esquerpes ni hostils", però els adjudica un lema hilarantment oprobiós -"molta calma" (sic)- per a la seua mentalitat septentrional: "Sempre hi ha algun motiu -es queixa- perquè el mallorquí no tingui pressa. La vida és tan llarga! S'ha de ser francès, és a dir, extravagant i boig, per voler que us facin una cosa de seguida".
  Tot té una lògica. Al capdavall, per a una francesa de maneres aristocràtiques, recaure a la Mallorca dels anys 30 del segle XIX devia ser com aparèixer de sobte enmig d'una selva amb tot de natius amb tapalls. Els seus fills, confessa, s'admiren de les parets de pedra seca que puntuen el paisatge i ella mateixa no s'està de lloar una natura que, tot i que al primer colp d'ull li va recordar Àfrica, després la captiva i l'emociona. El problema, doncs, no és el paisatge, sinó el paisanatge, al qual atribueix una parsimònia paralitzant. Fins i tot a Palma observa la decadència dels costums i se'n fa creus: "No hi hagué cap interior -escriu- on, en penetrar-hi, no quedés amb el cor oprimit de disgust i de desplaer només de veure-hi els murs nus, les lloses tacades i polsoses i els mobles escassos i bruts. Tot i demostrava la indiferència i la inacció; mai cap llibre, mai cap labor de dona. Els homes no llegeixen, les dones ni tan sols cusen. L'únic rastre d'alguna ocupació domèstica és l'olor d'all que traeix les feines culinàries; i els únics indicis d'alguna distracció íntima són les puntes de cigar que hi ha escampades pel terra".
  L'all la disgusta, però la resta de la cuina mallorquina no està en millors condicions. La seua base primordial és "el porc en totes les formes i en tots els aspectes", cosa que no deixa de ser curiós per a una illa. Tot això podria ser passat per alt, però li resulta difícil quan ho troba conjuminat amb un caràcter general que la trau de polleguera. En les seues paraules:
  "El camperol mallorquí és afable, bo, té uns costums pacífics i un temperament calmat i pacient. No li agrada el mal, no coneix el bé. Es confessa, prega, pensa contínuament que mereix el paradís, però ignora els veritables deures d'humanitat. No resulta més odiós que un bou o un xai, perquè no és gaire més home que els éssers adormits en la innocència de la bèstia bruta. Recita pregàries, és supersticiós com un salvatge, però es menjaria el seu semblant sense cap remordiment si fos el costum del seu país i si no hi hagués porc a discreció. Enganya, roba, menteix, insulta i estafa sense que la consciència l'amoïni gens. Per a ell un estranger no és un home: més enllà del mar, la humanitat només existeix per proporcionar, segons els designis de Déu, petits beneficis als mallorquins".
  Amb alguns d'aquests "salvatges" va haver de conviure a la cartoixa desamortitzada de Valldemossa, en un hivern mític amb el rerefons de la mala salut de Chopin. Tot plegat, una història ja llegendària i un llibre de viatges convertit en clàssic on no falta l'eco de les predicacions de Sant Vicent Ferrer a la localitat i referències tòpiques a la "dolcesa" de la llengua mallorquina, que és el mateix llemosí del predicador valencià.
  Un títol, doncs, de lectura ineludible en què l'autora ens dóna la pauta de per què es viatja -i per què s'ha de relatar invariablement el viatge: "No es tracta tant de viatjar com de marxar: qui de nosaltres no té algun dolor per distraure o algun jou de què deslliurar-se?". Et voilà.

Joan Garí

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí

Elogi de la vida lleugera

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial Proa
Barcelona, 2012
Traducció de Monika Zgustova
269 pàgines



  Bohumil Hrabal, de qui hem llegit títols deliciosos com Trens rigorosament vigilats o Una solitud massa sorollosa, aconsegueix amb Jo he servit el rei d’Anglaterra una altra petita obra mestra. Amb el seu estil casual, fet de frases llargues –fragments d’un monòleg inacabable- vessades en cinc capítols d’estructura idèntica (tots comencen amb la fórmula “Escolteu bé el que us explicaré ara”), l’escriptor txec ens conta la història del cambrer Jan Díte. Díte s’estrena molt jovenet a l’hostal Praga Ciutat Daurada, on té l’ocasió de coincidir amb tota mena d’estrafolaris clients: inventors, venedors, poetes. Amb alguns fa amistat: el senyor Walden encatifa el terra de la seua cambra amb els bitllets de cent corones que guanya. El poeta Jódl somia a fer el mateix per tota la ciutat amb els deu mil exemplars del seu llibre Vida de Jesucrist. I Jan, al seu torn, només s’imagina, davant cada dona que coneix, quina flor li escauria millor per a cobrir i guardonar la seua nuesa.
  Les dones que freqüenten el Paga Ciutat Daurada són d’una mena molt concreta. No molt lluny d’allí es troba Can Paradís, un prostíbul on per 800 corones pots jaure amb una dona a qui cobrir de pètals. És la primera meta en la vida de Jan Díte: estalviar aquesta quantitat per a honorar com cal la feminitat corsària.
  L’atzar, però, anirà portant Díte a diferents llocs. El seu segon establiment serà l’Hotel Plàcid, a Stránčice. Allò sembla una estampa dels millors moments de la Belle Époque, amb personatges d’antiga soca dedicats als plaers de la bona cuina i l’alt fornici. La següent destinació el retorna a Praga, a l’Hotel París, on coneixerà un maître que va servir el rei d’Anglaterra. Però Díte no es queda curt: ell mateix serveix, al seu torn, el rei d’Etiòpia. Després es trobarà amb Lisa, una professora d’Educació Física dels Sudets, amb qui es casarà i tindrà un fill. Els alemanys, però, mai consideraran Díte un dels seus i, en canvi, els txecs el menysteniran per haver-se emparellat amb una nazi.
  És l’època de la Segona Guerra Mundial. Lisa hi mor en un bombardeig, però la postguerra proporciona a Díte una breu etapa de prosperitat: amb els segells confiscats per Lisa a jueus (sic) es compra un hotel als afores de Praga. L’adveniment del comunisme, però, suposa una nova inflexió en la seua vida. Es internat en un camp de concentració per a milionaris. Allí, el comandant li encarrega la cura de dos-centes parelles de coloms missatgers. Jan Díte, en efecte, és com el revers de la Colometa, però ací tota l’angoixa i el dramatisme de La plaça del diamant han estat substituïts per la sornegueria i la lleugeresa moral.
  El protagonista acaba la seua vida als Sudets –d’on han estat expulsats els alemanys-, fent treballs forçats al bosc. Allí coneix un estrany professor de francès i la seua pupil·la Marcela, de qui admira la bellesa de la intel·ligència. En aquest refugi solitari escriu la seua història i aprén la suprema lliçó de la vida, “que l’home vàlid i autèntic és unicament aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.
  Així escrigué Hrabal aquest llibre: en tres setmanes d’estiu en plena repressió després de la primavera de Praga. Publicat clandestinament, el text estava destinat a convertir-se en un emblema de la resistència jocosa del poble txec als avatars dels diferents totalitarismes.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.471

L'últim debat

Títol: Hitch-22. Memorias
Autor: Christopher Hitchens
Editorial Debate
Barcelona, 2011
Traducció de Daniel Rodríguez
511 pàgines


  Publicades poc abans de la seua mort, les Memòries de Christopher Hitchens no defraudaran els seguidors del gran polemista britànic. Era natural, d'altra banda, que algú que ha escrit milers d'articles i ha agafat la ploma, invariablement, cada dia de la seua vida, emprenguera al final una avaluació introspectiva, on la mirada interior no estalvia un repàs als elements més visibles de la seua aventura intel·lectual.
  El pare de Hitchens era comandant de la marina anglesa i sa mare una bella jueva que es va suïcidar a Grècia embolicada en un amor adúlter. L'experiència en l'escola classista del país no deixa marques en el jove Hitch, tot i que la seua màxima alegria, segons confessa, és no haver-hi estat sodomitzat... Es considera membre de l'última generació que va estudiar d'acord amb el "vell estil" de ser anglés. Gràcies a això, és el primer membre de la seua família que va estudiar a la universitat.
  El retrat dels anys juvenils és l'inventari d'una llarga sèries de descobriments inconnexos, que inclouen l'experiència homosexual, l'enlluernament del primer Bob Dylan ("un dels poetes essencials del nostre temps") o la lectura entusiasta del Homentage a Catalunya de George Orwell. Com a culminació de tot això entra en el Partit Laborista i es converteix en un agitador a l'Oxford dels anys 60.
  Aviat, però, la consciència individual es va anar imposant a qualsevol dogma. La invasió de Txecoslovàquia el sorprén a l'Havana, on ja ha tingut ocasió de ser acusat de contrarevolucionari. Orwell feia bé la seua faena. Mentrimentres, però, entra com a crític al New Statesman, la revista esquerrana més prestigiosa al Londres dels anys 70. És el principi de la seua brillant carrera com a periodista.
  Amb els anys, Hitchens es convertirà en ciutadà nordamericà. Escriure la biografia de Jefferson dóna la pauta de l'entusiasme amb què l'autor acull la nova nacionalitat, exactament igual que ho feia en cada estadi de la seua espasmòdica trajectòria ideològica. A partir dels atemptats de l'Onze de Setembre fa un viratge i abandona velles fes. Aviat denunciarà la "imbecilitat moral" de l'esquerra en l'afer d'Iraq, mentre l'extremisme islàmic es convertia en la seua bèstia negra en substitució de les velles andròmines conservadores de rigor. El cas de Salman Rushdie, en aquest sentit, ja l'havia convençut de la perillositat de la religió musulmana.
  Rushdie fou un més de la seua colla brillant d'amics inseparables, on destaca especialment el novel·lista Martin Amis. Les trobades -nocturnes, etíliques, verborreiques- de tots aquests devien ser memorables. Si divideixes el món -com era el cas de Hitch- entre les ments iròniques i les ments literals, has de preparar-te per a tindre molts i incansables enemics, però també companys incondicionals al llarg de la vida.
  Iraq representa, per a bé i per a mal, el final de la trajectòria política de Hitchens. En l a primera guerra del golf es va adonar que preferia ser un "roig favorable a Bush" abans que un "pacifista favorable a Saddam". En la segona ja s'ha convertit en un bel·licista fervorós. L'odi que sent cap als fanàtics musulmans només es pot comparar al que experimenta davant els creients en la fe cristiana. Tota religió és sospitosa d'idiòcia, i d'aquí el seu celebrat assaig God is not good.
  Al final, tot es resol en la meditació d'una frase d'Oscar Wilde: "A map of the world that does not include Utopia is not worth even glancing at, for it leaves out the one country at which Humanity is always landing". Hitch va passar d'adorar aquesta frase a considerar-la l'origen d'innombrables "naufragis i presons". I aquest és el resum més exacte de qui ha estat considerat "l'escriptor polític per excel·lència" i "el millor assagista de la llengua anglesa". Descanse en guerra.

Joan Garí

La importància de les minúscules

Títol: Llibertat
Autor: Jonathan Franzen
Editorial Columna
Barcelona, 2011
812 pàgines

  Diuen que les novel·les grosses són per a l'estiu. Doncs ací n'hi ha una de més de 800 pàgines que és perfecta per a les llargues vesprades caniculars. És llegint una obra com aquesta que t'adones de fins a quin punt el "realisme" ha estat una escola ubèrrima per a tota mena de novel·listes. I això és així fins al punt que "novel·la realista" podria passar perfectament per una redundància. Els americans, en aquest sentit, són bons hereus dels francesos i els russos del segle XIX.
  Es tracta d'una llarga saga familiar on el títol -Freedom- cal entendre'l no en majúscules, sinó en minúscules: els personatges cerquen ser lliures en relació a ells mateixos i als altres, però no poden sinó obeir els seus instints i cauen en els mateixos errors mil vegades. Ser lliure, per als protagonistes, voldria dir no haver de dependre de ningú, però el sexe, l'afecte, els diners o l'ideal (sobretot el sexe) els lliguen i els emboliquen.
  La novel·la resegueix les vides de Walter i Patty, un matrimoni sotmés a les fluctuacions de la vida moderna. Patty, esportista d'elit a la universitat però amb un cor "amb una mena d'indefensió congènita", va ser violada a l'institut i a la universitat es va veure assetjada per Eliza, una noia pertorbada. Els pares de Patty formen la típica família liberal de Nova York. Ella, en realitat, els odia i, de retruc, no té cap interés en la política. Walter, al seu torn, prové d'una família pobra però encara està més polititzat que els seus futurs sogres. És la mena d'americà excèntric que "coneixia el club de Roma, llegia novel·les difícils i sabia apreciar Ígor Stravinski" (i això, als Estats Units, és ser molt, molt excèntric).
  Patty i Walter no es van enamorar immediatament. De fet, Patty li va fer passar al seu futur marit un llarg calvari que es podria anomenar nuviatge. Un tercer en discòrida, Richard -el millor amic de Walter-, és l'objecte de la cobejança amorosa de Patty i, tot i que de moment l'oblida, en el futur tornarà i serà el responsable de la separació de la parella.
  Com és norma en les novel·les realistes, se'ns va il·lustrant amb els avatars del matrimoni i dels seus fills. De fet, el narrador es concentra en Joey, que als 15 anys es va enamorar de Connie -una xica veïna- i se'n va anar a viure amb ella. Mente Joey i Connie aprofundeixen en la seua relació, Patty s'enrotllarà amb Richard, que és un músic faldiller i contracultural. En realitat, Richard odia la música i considera tipus com Bon Dylan "fabricants de xiclets". Per això es dedica, després de cada fracàs, a muntar terrats de fusta. Mentre Patty fa via amb Richard, Walter manté una relació amb la seua secretària, Lalitha. Treballen junts a compte d'un projecte mediambiental descrit tan meticulosament a l'obra que fa bona la teoria segons la qual a tota novel·la llarga li sobren dues-centes pàgines.
  El narrador se serveix d'una suposada autrobiografia de Patty, però sense deixar que parle en primera persona. Tot està mirat des de fora, amb una objectivitat (falsa) immisericorde, com en el vell projecte stendhalià de posar un mirall a la vora d'un camí.
  Al final, el matrimoni de Patty i Walter es reconstrueix i la novel·la té una mena de final feliç. La moralitat de la història sembla continguda en aquesta frase: "L'única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis". Això està en la pàgina 523 del llibre, quan encara queden moltes peripècies per explicar. La llibertat en minúscules, fet i fet, s'assembla sospitosament a una mena de petita presó. Cada acte d'immaduresa o de frivolitat ens hi mena inexorablement. I en això els nordamericans, com en tantes altres coses, ens porten molta davantera.

Joan Garí