Autor: Amos Oz
Editorial Siruela
Madrid, 2015
304 pàgines
Conserve aquelles olives (sóc -ho confessaré- una mica
fetitxista amb determinats objectes). Aquells petits fruits verdosos
disseminats per terra, al capdavall, havien caigut d’unes oliveres que,
m’asseguraven, tenien una edat perfectament certificada: dos mil·lennis.
Bé podien haver estat ja, doncs, en aquella jornada en què Judes, un del grup dels dotze, va besar Jesús i, amb aquesta insignificant acció, el va trair.
Guarde records intensos de la Muntanya de les Oliveres, a la vall del
Cedró, a l’est de Jerusalem. Tota la ciutat és un vòrtex emocional
fabulós, amb tres religions poderoses concentrant-hi els seus emblemes
més sagrats, antigues supersticions sancionades en textos polsosos que
lluiten per ser considerades “verdaderes”. Res més antropològicament
revelador que la història d’una religió. Per això és especialment oportú
que Amos Oz, el gran escriptor israelià, haja dedicat a Judes la seua
última novel·la.
Per què Judes? Perquè és una de les
figures més fascinants de tota la peripècia de Jesús. Sense ell, per
començar, no hi hauria hagut cristianisme. Calia la traïció perquè el
Fill de l’Home fos crucificat i poguera assolir així el seu destí. Calia
una intel·ligència subtil i un cor sensible com el de Judes per
comprendre de seguida que Jesús era realment fill de Déu, i per això
havia de morir en una creu, a la vista de tots. Per complir els designis
del seu pare.
El preu que va haver de pagar Judes
per tot això fou incommensurable. La vida, en primer lloc. I després una
cosa més terrible: passar a la història, en totes les llengües, com a
símbol de la pitjor deslleialtat. Curiosament, i a pesar que Jesús i
tots els seus apòstols eren jueus, només Judes ha quedat gravat com a
tal en la consciència popular cristiana. I si hi ha un antisemitisme de
veta profunda des de llavors, reflexiona Amos Oz, aquest és sens dubte
el d’arrel catòlica.
El jove Shmuel As, a l’hivern
del 1959 entra a treballar al servei d’un vell invàlid, Gershom Wald.
Però Wald no viu sol: per la seua casa deambula Atalia, una rotunda
bellesa madura (digna de Stephen Vizinczey). És la seua nora. El fill de
Wald -l’home d’Atalia- va morir a la guerra del 1948. Shmuel es deixa
fascinar per aquesta estranya família, mentre cura les seues ferides (la
xicota el va deixar sobtadament) i prepara un treball sobre la figura
de Jesús i la seua relació amb el món jueu. Judes hi emergeix com una
fita ineludible, un desllorigador inevitable. Aviat, però, els misteris
de Wald i Atalia s’aclariran. El pare d’ella, Shaltiel Abravanel, va ser
un sionista partidari de l’entesa amb els àrabs. Contrari a la creació
de l’Estat d’Israel (pel que suposava de marginació dels palestins), va
ser bandejat per la societat hebrea de l’època. Va passar a ser un
traïdor.
De sobte, Shmuel va comprenent, i nosaltres amb ell. La figura del
traïdor emergeix com la d’un valent que s’avança al seu temps, i fa el
que cal per un preu que ningú està disposat a pagar. Ara és el mateix
Amos Oz qui s’hi retrata: l’intel·lectual que, sent un jueu pur (nascut
al bell mig de la Jerusalem dels anys 30), es juga el tipus en favor
dels drets dels palestins.
El relat va completant el
seu sentit. Atalia i Shmuel es coneixeran, en el sentit bíblic (Atalia
també és una traïdora: a la memòria del seu marit, si més no). Shmuel
abandonarà la casa. Les olives -d’arbres mil·lenaris- que vaig
emportar-me d’aquell viatge a Israel són un record sòlid -i efímer-
d’una terra emulsionada pel fet sagrat. I on hi ha sacrifici hi ha
d’haver traïció. És la lliçó de Judes.
Joan Garí
Publicat en Ara, 26-3-2016
