La vida no està feta per comptar calories

Títol: Afamada
Autora: Melissa Broder
Ela Geminada
Girona, 2026
Trad. de Núria Busquet
361 pàgines.

  Rachel viu a Los Angeles, és jueva (però no religiosa) i té un problema seriós amb el menjar. No suporta la idea d’engreixar-se i el que ha viscut a casa no l’ajuda: la mare li va inculcar l’obsessió per la línia, així que la terapeuta de Rachel li recomana que hi talle tot contacte durant un període llarg. 

  A tot això, Rachel coneix una dependenta d’una tenda de iogurt (Yo!Good) i hi queda fascinada. És la Miriam, que sempre insisteix a posar la màxima quantitat de iogurt i extres a la seua tarrina, quan Rachel la voldria rasa i amb les calories comptades. Miriam, a més, és una dona de gran esplendor anatòmic: està grassa, vull dir, però això no sembla importar-li gens. 
  Passarà l’inevitable: Rachel s’enamora de Miriam. La cadena de iogurt gelat és propietat de la seua família, i per això ella ajuda fent-hi de dependenta. La família: jueus ortodoxos, dels que celebren rigorosament el sàbat, i on és impensable acollir de bona voluntat una relació lèsbica. Rachel no és exclusivament lesbiana: ha tingut parelles masculines i femenines. Però amb Miriam ha trobat una partenaire sexual que li permet, alhora, baixar la guàrdia en la qüestió de menjar. Juntes frueixen igual al llit i a la taula. Rachel comença a agafar quilos però, mentre s’està amb la Miriam, això no sembla preocupar-la.
  Tot discorre bé fins que, en un sopar a casa de la família de Miriam, a Rachel se li ocorre fer uns comentaris polítics sobre l’opressió patida pels palestins a Israel i els territoris ocupats. Això destapa una caixa de Pandora que determinarà tota la part final de la novel•la, que naturalment no desvelaré. 
  Al lector que ara es pregunte si li abelleix llegir un relat amb aquesta temàtica, caldrà explicar-li que es tracta d’un text escrit amb enginy i amenitat i aporta una visió desdramatitzadora dels trastorns de la conducta alimentària. 
  Un dels grans encerts del text és relacionar el menjar amb el sexe. Com es pot, en efecte, fruir de l’un sense l’altre? “L’amor –escriu la narradora- és quan tens menjar a la boca i saps que no t’engreixarà. La luxúria és quan tens menjar a la boca i saps que t’engreixarà”.
  Però què passa quan es fusionen l’amor i la luxúria? Un estrany oasi, una llibertat inusual i absoluta: exactament el que Rachel troba en Miriam. I s’esdevé el miracle: 

  “En tastar la seva salabror, vaig quedar impactada per la sensació d’eternitat, com si fos tot anterior a nosaltres, viscut pels nostres avantpassats a Rússia, a Lituània, Polònia o Moldàvia. Érem dues jueves del xtetl [aldea jueva] reencarnades, dues dones que s’havien conegut en una vida anterior i s’havien estimat. Vaig tenir la sensació que tot el que havia passat abans passava ara, en aquell moment, i que tot el que passava en aquell moment passaria per sempre. Aquell amor sempre havia existit entre les dones. Continuaria existint. El propagàvem. Irradiava per les finestres del meu pis, a través de la ciutat, dels canyons, més enllà del turons, en el cel nocturn”.

  Tractant-se d’una col·lecció de literatura eròtica, les escenes de sexe són bones: “Vaig baixar cap als pits i li vaig fregar la cara contra la brusa amb fermesa, perquè em pogués notar bé. Els mugrons se li van endurir sota la tela de cotó”... i la resta ja la deixe a la imaginació dels lectors i lectores.
  Com deia aquell eslògan d’un vell anunci, “la vida no està feta per comptar calories”. Però Rachel no ho ha descobert fins que no s’ha enamorat. Diguem-li sexe, diguem-li amor: el desenfrè abismal que porta els i les amants al gran banquet dels seus propis cossos.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-7-2026

El doble assassinat de Guillem Agulló

Títol: L’assassinat de Guillem
Autor: Rafa Xambó
Rebel Edicions
Torrent, 2026
421 pàgines

 

  Guillem Agulló era un jove nacionalista, antifeixista i independentista valencià de 18 anys assassinat per una banda de nazis en abril de 1993, a Montanejos (Alt Millars). El seu únic crim era ser conegut per les seues idees pel seu assassí, Pedro Cuevas. Cuevas li va etzibar una punyalada al cor. La mort va ser quasi instantània. L’assassí i la seua colla van abandonar el lloc dels fets cantant el Cara al sol. Aquest detall és important, perquè en el judici posterior es va obligar una testimoni a cantar el conegut himne feixista, teòricament per a demostrar que l’identificava correctament. És només un dels molts elements surrealistes presents a tot l’afer.

  I és que el crim contra Agulló va obrir les portes a un procés inenarrable conduent a emmascarar els fets, disculpar els assassins i criminalitzar el moviment nacionalista i antifeixista valencià. Tot això és el que ha estat investigant pacientment el professor, escriptor i músic Rafa Xambó durant quatre llargs anys. El resultat d’aquesta recerca és L’assassinat de Guillem: mentides, feixistes i togues, un volumàs de més de 400 pàgines, de lletra atapeïda, que explica com es va tractar el crim de Montanejos al precari i colonitzat ecosistema mediàtic valencià i quin va ser el resultat judicial de tot plegat.
  Aquest volum és la culminació de tot un seguit d’iniciatives de diferent tipus que han mantingut el cas candent durant les últimes dècades. Parle de la novel·la Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam llibres, 2020) o del film La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet (2020). Aquest darrer títol va ser emés per les televisions de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, aconseguint xifres de més de 600.000 espectadors en total.
  Xambó, però, no fa ficció. El seu ha estat un treball d’hemeroteca i de mirar amb lupa el sumari judicial. Les seues conclusions són inapel·lables: després del crim, el principal periòdic local, Las provincias, va encetar una campanya brutal per a disculpar els assassins, atribuint-ho tot a una “baralla de joves” (sic). Els altres mitjans (incloent-hi Canal 9) també van fer un paper incomplet i poc professional, però el diari del Cap i Casal s’hi va endur la palma.
  Per a qui no conega la història de Las Provincias, caldrà explicar que el diari fundat en 1866 per Teodor Llorente (patriarca de la Renaixença valenciana) va ser el principal agent, des del 1979, de la promoció de l’anticatalanisme a València i la criminalització del nacionalisme. L’episodi d’Agulló, en realitat, era la cirera d’un pastís podrit que havia estat enverinant la societat valenciana durant vint anys. Al seu capdavant, la tristament famosa María Consuelo Reyna.
  En realitat, la punyalada al cor contra Guillem Agulló representa, d’alguna manera, el final de la convulsa Transició al País Valencià. Una etapa de crims impunes (les bombes a Joan Fuster i altres intel·lectuals, les agressions a les autoritats democràtiques...) que Xambó s’encarrega de recordar per a què no ens sorprenga gens la ridícula condemna a Pedro Cuevas amb què es va saldar el judici que va tindre lloc a Castelló de la Plana.
  Com a colofó sardònic a aquesta història, caldrà anotar què va fer Pedro Cuevas –el xicot que diu que va matar Agulló per raons esotèriques, juvenils i testosteròniques- després de complir els quatre anys de presó a què va ser condemnat. De seguida es va incorporar al FAS (Frente Antisistema) i es va veure implicat en l’Operació Pànzer. En aquesta ràtzia la Guàrdia Civil va desarticular una cèl·lula neonazi amb armes i propaganda, que es dedicava a la cacera d’antifeixistes i immigrants.
  Així s’escriu la història, indubtablement...

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-7-26

La lliçó d'estil de Gustave Flaubert

Títol: Tres contes
Autor: Gustave Flaubert
Flâneur
Barcelona, 2025
130 Pàgines
Trad. de Georgina Solà

  Quan et poses a llegir qualsevol narració de Gustave Flaubert, és inevitable pensar en Madame Bovary. Els motius són evidents: aquesta prodigiosa novel·la, fundadora de la literatura moderna,  és el compendi de tota la saviesa de la novel·la realista -i vos assegure que és molta saviesa. Hi ha implícit, a més, tot el cinematògraf, que usaria i abusaria de les tècniques de Flaubert: el muntatge paral·lel de la conversa entre Emma i Rodolphe a la fira de l'agricultura, l'itinerari enigmàtic del fiacre per Rouen (el Rouen de Claude Monet) amb Emma i Léon a dins mentre s'hi obra de nou el misteri de la seducció (que em fa pensar, per cert, en l'escena de Titanic, de James Cameron, quan Jack i Rose s'estimen per primera vegada a dalt d'un automòbil), o la visita d'Emma al recaptador per a evitar l'embargament, observat a través del punt de vista de dues veïnes.
  Tot en aquesta meravellosa novel·la, en efecte, presagiava el cine. Però si en alguna cosa Flaubert es demostra un mestre és en el ritme de la narració, amb la perfecta gestió de resums, el·lipsis i amplificacions. És curiós perquè, fa anys, Quim Monzó va introduir, com a cita preliminar d'un volum seu de contes (Guadalajara), la següent cita de l’obra mestra flaubertiana: "Van començar lentament, després van anar més de pressa" (cap. 8 de la primera part). 
  Segons li vaig llegir en alguna entrevista, sembla que Monzó volia burlar-se del costum de les "cites preliminars". Però el cas és que, volent-ho o no, va triar una frase (de l'escena del ball a casa del marquès d'Audervilliers) que podria entendre's com el resum de l'actitud de Flaubert respecte al fet de narrar -que no és altra cosa que saber quan resumir i quan fer durar els instants. De fet, en una ocasió en què Emma passeja amb Léon, el narrador repeteix el mateix esquema oracional: "Durant un temps va caminar ràpidament; després va afluixar el pas" (cap. 3 de la segona part). Potser Monzó volia burlar-se'n, però de segur que va entendre molt bé la impagable lliçó narrativa que implicava.
  Amb tot això a les alforges, emprendre ara la lectura dels Tres contes que Georgina Solà ha traduït magníficament per a l’editorial Flâneur és retrobar-se amb l’estil immortal del també autor de L’educació sentimental. Perquè no cal buscar trames, ni confondre’s amb la genealogia dels personatges. L’autèntic protagonista de tot el que escriu Flaubert és el seu estil.
  Una descripció, per exemple, de la dona de Julià, l’heroi del segon conte: “Era molt blanca, una mica orgullosa, i entenimentada. Les banyes de la toca fregaven les llindes de les portes; la cua del seu vestit de drap s’arrossegava tres passes rere seu. Casa seva es regia com l’interior d’un monestir; cada matí repartia la feina a les criades, controlava les confitures i els ungüents i filava o brodava tovalles d’altar. A força de pregar, li va venir un fill”.
  “A força de pregar li va venir un fill”! Només la sagacitat d’un narrador de raça és capaç de condensar ironia, temps i sintaxi en només nou paraules. Això és Flaubert, sense cap mena de dubte.
  Dels tres contes del recull, el primer és el que més s’assembla al món de Madame Bovary. És la França posterior al somni napoleònic, l’arrière-pays poblat per petitburgesos, viudes, criades i rectors. En aquest univers provincià els personatges somien, estalvien o malgasten i malden per sobreviure sense abaratir mai el seu somni. Com Emma Bovary.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-6-2026

Un míssil amarg contra la sororitat

Títol: Criatures podrides
Autora: Amy Twigg
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2026
412 pàgines
Trad. d’Anna Carreras

Aquest és un relat un poc sorprenent, sobretot si tenim en compte que l’ha escrit una dona. No sé molt d’Amy Twigg: el que diu la solapa del llibre és tot el que se’n pot trobar a internet: que és anglesa –i sembla prou jove (enlloc consta la seua edat)-, que va estudiar Escriptura creativa i que amb Criatures podrides va guanyar el BPA Pitch Prize i va alçar molt d’enrenou. 
  Es tracta d’una història que comença d’una manera diguem-ne inadvertidament rutinària. Iris (trenta-dos anys) decideix entrar en una comuna de dones –la Casa de l’Esquerda- per veure si la seua precària realitat vital millora. Ho fa atreta per una de les residents a la casa, la misteriosa Hazel. Al front del matriarcat domèstic es troba Blythe, una dona vigorosa i resolutiva.
  El perfil de les qui s’hi acollien ens el podem imaginar: “No totes fugien de la violència. Hi havia dones que venien perquè estaven esgotades de la jornada de vuit hores, de treballar per pagar una casa on gairebé no vivien i d’ascensos que mai no arribaven. Dones cansades de cites frustrants i d’escalfar-se els àpats al microones, de rebre fotopolles que no havien demanat i dels embussos del trànsit. D’anar joguinejant amb les claus quan tornaven a casa i era fosc, de tapar la beguda amb la mà perquè no els hi posessin res, de no beure ni un glop perquè el cambrer els havia fet mal rotllo”.
  Fins ací tot en ordre. La Casa de l’Esquerda sembla un d’eixos espais segurs per a les dones, on exercir amb llibertat i goig la sororitat. Però no. El que passarà, i s’anuncia al text quasi de seguida, és inesperat. Podríem dir que la novel·la comença com Terra d’elles i acaba com El senyor de les mosques. 
  Terra d’elles (Herland) és una utopia de ciència ficció obra de Charlotte Perkins Gilman. Tracta d’una societat habitada únicament per dones on imperen l'ordre, la pau i la racionalitat.
  Aquesta ginecotopia presenta una col·lectivitat cooperativa en què les relaciones de competència han estat transformades en relacions de solidaritat. En algun lloc de Sudamèrica, tres milions d'amazones viuen felices en cooperació i comunió amb la natura. Es reprodueixen per mitjà de la partogènesi i han aconseguit concebre únicament filles. La seua religió és el panteisme matern (reten culte a Maaia). Una maternitat transversal a la societat, que influeix en totes les arts i indústries, que protegeix absolutament tota la infància i li proporciona l'atenció i la formació més perfectes.
  Terra d’elles és el segon volum d'una trilogia i es va publicar originàriament en 1915. El va traduir Jordi Vidal i es va editar en català en 2002.
  El Senyor de les Mosques, al seu torn,  és una novel·la més coneguda. La va publicar en 1954 William Golding, guanyador del Premi Nobel de literatura. Tracta sobre un grup de jovenets britànics encallats en una illa deserta que intenten d'autogovernar-se amb resultats esgarrifosos. Una faula sobre les pulsions de violència innates en l’individu que va fer fortuna  (el volum va ser traduït per Manuel de Pedrolo i publicat en català en 1966).
  Doncs bé, tot el que passarà a l’espai suposadament ideal de la Casa de l’Esquerda revelarà les contradiccions de la naturalesa humana (mascle i femella indistintament). La història d’amor d’Iris amb la Hazel (esquer del relat) anirà evolucionant, però també ho faran, a pitjor, les relacions entre les dones residents i els propis humors de la Blythe. La intervenció masculina, això sí, no hi ajuda, sinó que precipita els esdeveniments.
  No desvele res si escric que la cosa acabarà fatal, com la narradora ens adverteix repetidament. El que semblava una paràbola feminista acaba convertint-se en la seua nèmesi. Però el flux narratiu d’Amy Tigg llisca tan suaument i tan ben greixat que hi anem caient sense adonar-nos-en. I així passa la glòria del món (i de les dones).

Joan Garí

Publicat en Ara el 2-5-2026

Els cinquanta són una edat molt perillosa

Títol: L’any dels cinquanta. Dietari 2020
Autor: Ramon Ramon
Lleonard Muntaner/Afers
Palma/Catarroja, 2025
159 pàgines

  Un lustre després del seu últim dietari publicat (No sé què mor, 2021), Ramon Ramon torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de Nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines.

  Va debutar en 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

  Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, Llum a l’atzucac (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…
  En No sé què mor va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’outsider, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual. 

  Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura.
  I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure en 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. En 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.

  Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també hi vaig fer el meu dietari, que després es va publicar amb el títol de Ser persona. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui.
  Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a outsider, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella. 
  Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.
  El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme- i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2026

El Faulkner més antiracista

Títol: Intrús en la pols
Autor: William Faulkner
L’agulla Daurada
Barcelona, 2025
268 pàgines. Trad. de Manuel de Pedrolo

  Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. 

Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

  La primer cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no ansia el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.
  Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.
  El tema central: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”.  En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.
  La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la major democràcia del món era inassumible: 

“Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya en 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria de 1861-1865”.

  Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats niggers (sic) en diem immigrants...

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-2-26

Elegia pel país dels vençuts

Títol: Les fogueres de la tardor
Autora: Irène Némirowsky
Editorial: Viena
Barcelona, 2025
Pàgines: 268
Trad. de Josep Maria Pinto 

  Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de Suite francesa, d’Irène Némirowsky. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada  el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”. 
  Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una  autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta,  a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat. 
  Suite francesa és una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explica la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein.
  Després he seguit llegint la Némirovsky, tal com anava sent traduïda al català. En El ball, per exemple, brilla de nou el seu geni. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares. 
  Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Però és que ara, amb Les fogueres de la tardor, que acaba de traduir magníficament Josep Maria Pinto per a Viena, les herències de Tolstoi i Balzac es conjuminen de nou per bastir una obra mestra. Ni més ni menys.
  En Les fogueres, la visió crítica i exacta de la societat francesa fa un altre pas de rosca. Si la Primera Guerra Mundial va cloure àcidament la Belle époque, el que s’esdevindrà al període d’entreguerres és un procés rampant de podriment social a França, exemplificat en l’odissea patètica de Bernard Jacquelain. 
  Bernard és un heroi de la primera Guerra. Hi va acudir amb la puixança cega de la joventut, desitjant que durara més de les tres o quatre setmanes que pronosticaven a París per a poder lluir-s’hi. Va durar quatre anys. Quan torna de les trinxeres, Jacquelain és un home moralment desfet, que ja no creu en res. Es dedicarà als negocis tèrbols, es casarà amb una viuda amiga de la infància, però no renunciarà a tindre una amant. Quan voldrà adonar-se’n, l’individualisme voraç i amoral de la seua generació ha conduït França a la derrota davant el vell enemic alemany. A Versalles, la ignomínia canvia de bàndol.
  També el seu matrimoni ha fet aigües. “Els matrimonis feliços –escriu Némirovsky- són aquells en què els esposos ho saben tot l’un de l’altre, o bé aquells en què ho ignoren tot. Els matrimonis corrents es basen en una mitja confiança”.
  La mitja confiança de Bernard i la seua esposa Thérèse els ha portat al caire de l’abisme, però hi ha una nota final que vol ser positiva. La guerra ha acabat. Ara comença l’amargor de la derrota.

Joan Garí 

Publicat en Ara, 27-12-2025

Els assassins de la intel·ligència

Títol: Ingrata pàtria
Autor: Martí Domínguez
Proa
Barcelona, 2025

280 pàgines

  Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de Medicina Legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme en maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, en 1913), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions de 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. 
  La seua excel·lència científica anava aparellada amb una gran popularitat, però no deixava de ser, als ulls d’alguns, un home d’extracció burgesa fent de company de viatge de les forces proletàries que van fer front al Alzamiento. D’una manera o altra, va ser jutjat després de la guerra i inicialment absolt, però en un segon judici se’l va condemnar a mort no per cap delicte de sang, sinó per un discurs en què defensava obertament la República espanyola. Un crim intel·lectual, molt en la línia del “Muera la inteligencia” dels partidaris de la barbàrie.
  Martí Domínguez ha volgut aprofitar la peripècia de Peset per a explorar, amb una perspectiva polifònica, les seues últimes hores abans de l’afusellament. És així com anem assistint al testimoni dels diferents actors que envolten Peset de camí a la fossa: el capellà que el confessa, el director de la Presó Model de València, el metge que ha de signar el certificat de defunció, els companys que moren amb ell...
  Després de La sega (dedicat als maquis de les muntanyes dels Ports) i L’esperit del temps (sobre la col·laboració dels científics alemanys amb el nazisme), Domínguez tanca amb Ingrata pàtria una ambiciosa trilogia sobre les guerres del segle XX i la seua herència. 
  Cap dir que Peset Aleixandre va veure recuperada la seua memòria després de la dictadura: un hospital, una avinguda important o un col·legi major el commemoren a la ciutat de València. Però fins no fa molt algun dels qui el van delatar (els seus propis col·legues acadèmics), com ara el sinistre Marco Merenciano, també formaven part del nomenclàtor toponímic urbà. Merenciano va col·laborar amb el tristament famós Antonio Vallejo-Nágera en la recerca del suposat “gen roig”, allò que identificava inequívocament els caràcters propicis a professar idees “marxistes” (sic).
  Per sort, la vigent Llei de Memòria Històrica ha posat fre a aquest disbarat. L’antic carrer Merenciano, a prop de l’avinguda Peset, ara porta el nom d’un activista veïnal. Així s’escriu –també- la història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-11-25

Oda al vi (i al seu recipient)

Títol: Artistes envinats
Autor: Enric Satué
Vibop Edicions
Alella, 2025
51 pàgines   

  Continuant amb la sèrie de publicacions sobre la transcendència artística i literària del món del vi, Vibop Edicions ens forneix ara un opuscle d’Enric Satué sobre la presència del vi i altres licors en la història de l’art. Satué, llegenda viva del disseny a Catalunya, ha dut a terme una perquisició selectiva. No només ha recopilat testimonis sobre el tema que l’ocupa –sobretot de l’art contemporani-, sinó que ha buscatejat, ací i allà, referències a la presència del vi entre escriptors i artistes d’arreu. És així com, abans d’entrar pròpiament en matèria, ens recorda la importància de l’alcohol en la poesia –i la vida- de Joan Vinyoli, per exemple. L’autor de El callat va deixar dit que “beure vi és mitja vida”. Però és que ja Carner, al poema “Els raïms immortals” de Els fruits saborosos parlava del “vi sublim”, o més recentment Vicent Andrés Estellés defensava la postura clàssica de l’embriac tenaç: “beure en solitari/en un racó del menjador”.
  Tot això per no parlar, per fer una excursió transatlàntica, de les lletres per als tangos que va escriure Santos Discépolo, com ara: “Esta noche me emborracho bien/me mamo bien mamao!/pa’ no pensar”.
  Tot va començar, potser, amb el Gènesi. Noè, al capdavall, ja va recórrer al sublim recurs alcohòlic: “I va beure vi i es va emborratxar i desvestir al bell mig de la tenda”. I és paraula de Déu.
  Tots aquests testimonis serveixen Satué per situar el tema pròpiament pictòric. El seu recorregut comença amb el gran Velázquez i el quadre “Els borratxos”. En realitat aquesta composició tenia per nom original “Una història de Bacus coronant els seus confrares”, però el públic, ja se sap, adaptava de seguida la mitologia a les escenes consuetudinàries més habituals. Segons Ortega y Gasset aquesta és “la única escena de vino entre las importantes pinturas españolas”. I és estrany, perquè en la literatura anomenada picaresca (segles XVI-XVII), l’embriaguesa era un leit-motiv constant i celebrat.
  Siga com siga, Satué empelta de seguida la pintura de Velázquez amb els renovadors francesos de finals del XIX. És així com es refereix a “El bevedor d’absenta”, d’Édouard Manet, “En un cafè”, d’Edgard Degas o “El bevedor”, de Paul Cézanne. Al seu volum Satué no inclou els quadres originals, sinó recreacions producte de la seua ploma. Per dur a terme aquestes variacions sembla seguir el consell del propi Cézanne: “Tot en la naturalesa es modela d’acord amb esferes, cons o cilindres. Cal pintar sobre la base d’aquestes figures simples”.
  Tot canvia radicalment amb l’aparició del cubisme. “L’ampolla de Pernod”, de Picasso o “L’ampolla d’anís”, de Juan Gris, distorsionen la imatge real en una projecció que ara anomenaríem pixelada. L’anís de Gris, per cert, és el celebèrrim Anís del Mono, la marca fundada pels germans Bosch i Grau en 1968 a Badalona, il·lustrada i batejada a partir d’una ambigua lectura de les teories de Darwin. 
  Menció singular mereix la “Ampolla de vi” de Joan Miró, una peça certament insòlita en la trajectòria d’aquest pintor. A l’extrem esquerre de la composició, i surant entre elements característics de l’estètica mironiana, un formidable botellot amb la paraula “Vi” per tota etiqueta colpeja l’ull de l’espectador i el fa pensar en com la violència del raïm provoca els nèctars més deliciosos.  
  D’una manera o altra, el vi –l’alcohol- ha seduït els artistes. El vi o, millor dit, el recipient amb què se sol proveir. Potser perquè, com va dir Umberto Eco, hi ha certs invents que no s’han superat. El semiòleg italià hi citava el llibre, la cullera, el martell, la roda o les tisores. I Satué hi afegeix l’ampolla de vidre. Que glòria tinga.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-10-25

Transmetre l'amor a través del menjar

Títol: Pa i llet                                  
Autora: Karolina Ramqvist
Editorial Gata maula
Girona, 2025
260 pàgines
Trad. de Marc Jiménez Buzzi

  “El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”.
  Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta als seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.
  Si hem de fer-li cas, tot comença “amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible –continua- que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos”.
  Aquesta llet maternal i primigènia, font i principi de tots els plaers d’aquest món, no la tornarem a tastar, però és possible que menjant –això que fem tantes vegades al dia i de tantes maneres- pretenguem recuperar allò que vam consumir immediatament després del calostre, quan la inconsciència absoluta proveïa la felicitat total.
  Per a Ramqvist aquesta felicitat no està associada a res que tinga a veure amb la mare, almenys no tan directament com el record punyent del flam d’arròs de l’àvia. Com sol passar amb les criatures, al principi no el va voler tastar. Un dia, però, es va decidir a fer-ho i el resultat va ser instantani. “Era la cosa més bona que havia tastat en tota la meva vida”. I encara més: “Només em sentia la mar de feliç i sorpresa que allò fos possible, que una cosa que sempre havia pensat que era dolenta pogués ser boníssima”.
  A partir d’eixe moment, el flam d’arròs de l’àvia es convertirà en un santuari de la memòria. Tant és així, que malda perquè la seua pròpia filla el taste, amb la secreta esperança que la xiqueta, a través del flam, recupere les vivències infantils de la mare. Però la filla, com va fer ella mateixa, “el va examinar amb una cara indiferent, gairebé amb fàstic”. La cadena de l’amor, de sobte, es frustra. L’autora es consola pensat que, com deien alguns dietistes, cal exposar la xicalla a un plat nou quaranta-dues vegades abans que es decidisquen a tastar-lo...
  Cal pensar que Karolina Ramqvist va persistir en l’intent i potser va acabar triomfant. El que no sospitàvem és que aquesta paràbola de la transmissió de l’amor a través del menjar ocultava un altre secret, aquest no tan fàcil d’engolir: els episodis d’anorèxia (i la seua companya infernal, la bulímia) que l’autora va patir mentre eixia del forn el famós flam d’arròs.
  Perquè el menjar, segons diu, “em lligava al món”, però la nostra relació amb els aliments no sempre és tan senzilla. El menjar cura però també pot emmalaltir, i en aquesta sístole i diàstole ens podem passar mitja vida...
  La lliçó d’aquest llibre magnífic és que la impossibilitat de recuperar el sabor de les primeres vegades que es va menjar una cosa és també la impossibilitat de recuperar la infantesa. Tot allò que hi vam viure, i que va afaiçonar la nostra personalitat, que ens va fer com som, ha de quedar necessàriament entre la nit i la boira. Mengem per a viure i estimar i ser estimats, però, en sabrem mai prou?

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-2025

El desig de saber

Títol: El nom del pare
Autora: Vanessa Springora
Empúries
Barcelona, 2025
Trad. de Marta Marfany

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.
  Es dóna la circumstància que Springora va treballar en l’editorial que va publicar un dels títols emblemàtics de Matneff, Les moins de seize ans (Les menors de setze anys, introbable ara en l’edició original i també en cap traducció… excepte en internet). Hi fa una vindicació extrema de la pederàstia, sense subterfugis: "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré" (“Gitar-se amb una criatura és una experiència hierofànica, una prova baptismal, una aventura sagrada”).
  Springora va eixir tocada d’aquesta relació, no mentre es produïa, sinó reelaborant-la mentalment amb el temps. Va escriure El consentiment per exorcitzar-la. I aleshores, pocs dies després de la publicació d’aquesta memòria punyent, rep una trucada de la policia que l’avisa que el seu pare és mort.
  El pare, absent durant l’idil·li pedòfil, absent en general de la seua vida, ara es presenta ja com un repte de la memòria. Springora, que li ha pres gust a la introspecció literària, se’n va a buidar el pis del pare i molt aviat comença a imaginar el seu pròxim llibre.
  El que no esperava és que, bussejant en els papers de son pare, descobrint la seua sexualitat ambigua i una mitomania exacerbada (en el sentit psiquiàtric d’aquest mot, és a dir, la mentida patològica), trobaria també un rastre que no esperava: el del seu avi.
  Springora sempre s’ha preguntat quina classe de cognom és el seu. Tècnicament és un hàpax, el terme filològic que defineix una paraula que només apareix una sola vegada en una llengua. L’avi Joseph se suposa que era un refugiat txec que va entrar a França al final de la Segona Guerra Mundial i hi va conèixer la seua àvia, així que Springora pensava que la raresa del seu cognom tenia procedència eslava. Però sí i no. A poc a poc, el nom de l’avi –i del pare- la du a descabdellar una història molt diferent a l’oficial de la família. Joseph Springora es deia en realitat Josef Springer i havia nascut a Moràvia, però no era un ciutadà txec. Era un habitant dels Sudets, de nacionalitat germànica. El descobriment d’unes fotos de l’avi amb la creu gammada la trasbalsa. Els sudets de cultura alemanya, en efecte, van acollir Hitler amb efusió quan aquest es va annexionar Txecoslovàquia. Llavors Srpingora comença una sèrie de viatges i de consultes en arxius a la recerca de la veritat sobre Josef. Va dur emblemes nazis per obligació o per convicció? I, el que és pitjor, va col·laborar amb la Solució Final?
  Com el càncer, però en positiu, sovint el desig de saber se salta una generació. Per això Vanessa s’interessa pel pare de son pare i per això tanta gent a Europa ha buscat la memòria dels seus avis a les cunetes, als crematoris, a les presons, a les fosses comunes. Potser l’interessant d’aquest llibre no és el resultat de la perquisició que du a terme l’autora (no faré espòiler), sinó el procés en si. Al capdavall  Èdip (el primer protagonista d’una novel·la policíaca) s’horroritza quan certifica el seu destí i es trau els ulls. El desig de saber té aquesta pèrfida recompensa. 
  Ara bé: és millor no saber?

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-9-25

La redempció de les paraules

Títol: L’anell del nibelung
Autor: Amadeu Fabregat
Proa
Barcelona, 2025
563 pàgines

  Amadeu Fabregat va ser , als anys 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove, i la novel·la –o el que fora- Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre-, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.  
  Després d’una llarga carrera com a periodista, Fabregat no va continuar la senda literària. De fet, la següent fita de la seua relació amb la llengua catalana vindria donada per un episodi molt més fosc, però igualment explosiu: sent director del flamant Canal 9, va ordenar als redactors que no usaren una llista de 543 paraules considerades “massa catalanistes” (sic), com ara segell, quadre o vacances (sic sic). Eren als anys en què el moviment anticatalanista tenia una certa puixança a la ciutat de València, i el màxim responsable de la televisió autonòmica va reaccionar d’aquesta temperada manera.
  Després d’aquesta etapa, Fabregat es va dedicar als seus negocis audiovisuals i no se li coneixia cap altra dèria literària pràctica. Ara, de sobte, ha tornat a l’actualitat amb una novel·la de més de cinc-centes pàgines amb aires de testament definitiu.
  L’anell del nibelung és una novel·la sobre València on aquesta paraula no s’esmenta mai. El seu protagonista, Ernest Millet, és un professor de Geografia Física que va abandonar als anys 60 una ciutat meridional  identificada com a M. I ha passat tota la seua vida laboral en una localitat del nord d’Europa. 
  Ja jubilat, retorna a M. per assistir a la representació de les quatre parts de L’anell del nibelung, obra cimera de Wagner. La mort sobtada de tots els seus familiars directes (pares, avis, germana) a la dècada prodigiosa, i una relació amorosa que l’incomoda van provocar la fugida. Ha sigut més de mitja vida a l’exili, una etapa en què va descobrir Wagner, va decidir redactar un llibre sobre el gran mestre i es va obsedir fins a les últimes conseqüències amb el món delirant i fastuós de les valquíries i el Walhalla.
  És innegable que L’anell del nibelung té una poderosa qualitat literària. Fabregat fa el do de pit, en una escriptura de tall clàssic, elegant i sòbria. Si no volia passar a la història com un autor unius libri i ser recordat literàriament només pel deliri setenter de Falles Folles ho ha aconseguit.
  Tota una altra cosa és la motivació profunda del projecte. La primera vegada que Ernest Millet assisteix a la representació de la tetralogia experimenta una vivència trasbalsadora: “Aquella sensació li va aportar l’esperança que la redempció era possible, per més desmesurada que hagués estat la seva culpa”.
  Efectivament, la redempció és possible. Si Fabregat va coaccionar i reprimir els seus subordinats fa més de trenta anys per a fustigar i amagar l’evidència de la unitat de la llengua catalana, ara vol redimir-se escrivint una novel·lassa en català oriental, sense cap concessió als localismes que adés reclamava...
  I a mi, que voleu que vos diga, em sembla tot bé. Si Jack l’Esbudellador haguera escrit una obra mestra de la literatura, la llegiria amb fruïció. Amadeu Fabregat no és un assassí: simplement va jugar en un moment donat el paper que li tocava a les ordres d’una circumstància. Ara ha forjat un anell, com Alberic, amb l’or robat del riu de les paraules. Benvingut al club de la gran literatura. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-6-2025

Els valors del botiguer

Títol: La gran família
Autora: Antònia Carré-Pons
Club editor
Barcelona, 2025
175 pàgines

  Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol- de la narradora (Montserrat Vidal) té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer- que ella n’aprèn.
  Montserrat tenia una germana, Concepció. Quan eren menudes, els pares les anomenaven Rateta i Sió. Amb els anys, la Sió es farà càrrec del negoci familiar, però la Rateta no va poder suportar mai l’espectacle d’aquells porcs enormes oberts en canal, dessagnats i convertits en tot d’embotits. Ella preferirà dedicar la vida  a fer de medievalista, però el que no espera és que pares i fills es vegen afectats per això que els metges anomenen “càncer polifamiliar”. Com totes les famílies, hauran d’aprendre en carn pròpia el llenguatge del dolor i de la pèrdua.
  Antònia Carré-Pons va passar molts anys (dècades) estudiant el volum Espill, el gran clàssic de Jaume Roig. Si no l’haguera escrita en versos tetrasíl·labs, aquesta història seria ara una novel·la tan llegidora, almenys, com el Tirant lo Blanc.  Però el format l’ha convertida en matèria quasi exclusiva d’especialistes.
  Carré-Pons podria haver-se concentrat exclusivament en la seua tasca acadèmica. Tanmateix, en 2018 va fer una primera incursió en la narrativa amb el volum de contes Com s’esbrava la mala llet. Amb les seues originals històries de geriàtric va demostrar destresa narrativa i la possessió d’un món personal (corroborat per l’èxit de crítica i públic), que després El càsting (2024) i ara La gran família han confirmat.
  La gran família té alguns punts en contacte amb els llibres anteriors, com ara la reflexió sobre la vellesa o l’autobiografisme. Però és una novel·la que va més enllà. El que hi batega és el sentit de la vida com un tot, la necessitat dels lligams familiars i una certa reconciliació de la protagonista amb els seus propis ancestres.
  El medievalisme, en tot cas, serveix la narradora per introduir algunes reflexions sobre els orígens de la condició de la dona en la nostra societat. Precisament l’Espill de Roig, tal com va imaginar Joan Fuster, podria haver trobat una rèplica feminista (avant la lettre) en el Vita Christi d’Isabel de Villena. Al capdavall, Roig era metge del convent de la Trinitat de València, on Villena era abadessa.
  Fet i fet, Carré-Pons sap perfectament que la misogínia de Roig era un recurs de comicitat per a atraure els possibles lectors de l’època. Però això, és clar, és una altra història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-25

Vida i miracles d'una "bèstia sexual"

Títol: Confessions d’una sugar baby
Autora: M.V.
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2025

237 pàgines

 

 

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició de Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales. 

  És obvi que les confessions d’una escort sempre generen un cert morbo. Si aquesta, a més, es dedica al sugar dating (la recerca d’un padrí que li pague els capricis), el llibre en qüestió pot generar una curiositat infinita.
  La protagonista de Confessions d’una sugar baby és una jove valenciana que, des que va tindre 18 anys, va decidir dedicar-se al món de la prostitució. Quan comença a redactar el seu text en té vint, és estudiant universitària a València i ja compta amb una clientela selecta de sugar daddies, la majoria pescats en una famosa pàgina web de cites.
  Valèria (nom fictici), la protagonista, va fer 18 anys precisament en el moment de l’esclat de la pandèmia del coronavirus. El bitxo la va pillar cursant segon de Batxillerat. Allí li feren llegir La plaça del diamant i el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. I va gaudir-los, però el títol que més la va marcar va ser Onze minuts, de Paulo Coelho, que narra l’aventura sexual transatlàntica – també real- d’una brasilera.
  Aquesta figura de la puta lectora i, diguem-ne, intel·lectual ja l’havíem trobada, per exemple, en el diari Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon. Em aquest volum el poeta i dietarista valencià explica la sorpresa de trobar-se, en un bordell urbà, una prostituta que havia llegit Estellés i Joan Fuster, i amb qui el diàleg no va ser simplement genital...
  I tanmateix, el que més sorprén de Valèria, de Lea Ferrer o de la bagassa anònima de Ramon Ramon és l’absència total de la sensació de ser víctima de res. En el món actual, on qui no és víctima d’alguna cosa (o se’n sent) és un zero a l’esquerra, Valèria ens transmet l’orgull i l’immens plaer que extrau del seu ofici, sense cap recança, sense cap remordiment. Confessa ser “una bèstia sexual” (abans en deien nimfòmanes), i està especialment contenta d’haver convertit la seua afició (per a ella follar és com anar al gimnàs) en un mitjà més que solvent de vida.
  Potser els partidaris d’abolir la prostitució haurien de llegir un llibre com aquest. L’abolicionisme es fonamenta en molt respectables regles morals, però també, probablement, en una confusió de partida: creure que les “treballadores sexuals” que es citen ací tenen cap relació amb les víctimes –aquestes sí- de la tracta de blanques i les màfies mundials. No tots els qui beuen una copa de xampany francès a les postres són candidats a membres d’Alcohòlics Anònims...
  En el fons, Confessions d’una sugar baby és un llibre optimista i vital, que transmet les ganes de viure de la protagonista, ni que siga contra el món (contra el món de les bones costums i la superioritat moral). I també és, en gran manera, un homenatge a la ciutat de València. Eixa ciutat oberta, permissiva i liberal que ella descobreix amb 18 anys quan hi va a cursar una carrera universitària. L’urbs prèviament interioritzada emocionalment en la crònica apassionada del Llibre de meravelles i on Valèria experimentarà una intensa sensació de llibertat després d’una adolescència problemàtica (mossegada per l’anorèxia) i d’un desig profund d’escapar del seu poble petit.
  Precisament la voracitat lectora de Valèria la porta a descobrir un títol que ja només es troba en biblioteques: La regina de la pobla de les fembres pecadrius. Aquesta obra de Ferran Cremades i Arlandis, publicada en 1980, recrea en català medieval la vida al bordell més extens i famós de l’Europa del segle XV, que ocupava un barri privatiu a la València de l’època.
  Ara, com llavors, l’amor venal encara hi circula. I Confessions d’una sugar baby és el seu últim hit. 

 

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-3-25

Una vivència sexual traumàtica i divertida

Títol: Dick o la tristeza del sexo
Autor: Kiko Amat
Anagrama
Barcelona, 2025
375 pp.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura- sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que hi posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.
  Dick o la tristeza del sexo explica el despertar sexual d’un adolescent de tretze anys, Franki Prats. Ocorre, però, que el tal Franki desperta a les emocions tumescents (fa el que l’autor anomena “el cambio”) per viaranys no precisament ortodoxos. Per a començar, sent una atracció edípica deformada envers la seua pròpia mare, una antiga model malcasada que conserva, tanmateix, gran part del seu atractiu juvenil. El pare de Franki, per a qui l’esposa ja no mereix atenció, és un professor universitari amb ínfules de novel·lista. La resta de la família no és més interessant que la gossa familiar, Perla, exceptuant un oncle homosexual de qui Franki sembla haver heretat, si no l’atracció sexual pels membres del seu mateix gènere, si les rareses congènites. Aquestes les sublima inventant-se un personatge, Dick Loveman, que travessa l’espai i el temps fent tot allò de què Franki és incapaç, una mena de conjunció entre el Capità Amèrica i Rocco Siffredi.
  La passió incestuosa del protagonista es concreta en un interès desmesurat per les axil·les maternes, però com en aquest aspecte hi ha poca cosa a fer, s’acontentarà a intercanviar fotos de l’exmodel amb un amic, el Sexperto, que li proporciona pel·lícules pornogràfiques.
  Aquestes pel·lícules, per cert, són en vídeo, perquè la novel·la està ambientada a finals dels 80. Ara que els xavals ja s’inicien en el porno a través dels mòbils des dels 8 anys (sic) sembla pura arqueologia recordar les èpoques en què s’hi accedia a través de revistes rebregades i fotogrames salvífics. Per als de la meua generació, però, que ens vam socialitzar sexualment amb el Nuevo Vale i les captures en cartró anunciadores dels films classificats “S” als vestíbuls de tots els cinemes de barri que ja han desaparegut (quins records!), aquesta novel·la és una visió volgudament grotesca d’una realitat vívida i descarnada.
  La qüestió és que Franki té la seua primera experiència sexual satisfactòria amb la gossa. Això sense comptar les no satisfactòries, entre les quals caldria esmentar cert episodi lúbric amb el seu oncle i les maniobres maldestres amb una companya de classe amb qui no acaba d’harmonitzar. La gràcia de tot plegat, naturalment, no són els episodis en si, sinó aquesta manera de relatar-los de Kiko Amat, amb un llenguatge desproporcionat, farcit de tecnicismes per a al·ludir a la terminologia sexual i sempre prest per a fer somriure el lector, quan no provocar-li una franca riallada. Una erecció del protagonista (o del seu alter ego), per exemple, no és tal, sinó, una “conmoción hidráulica”, un “alzamiento de su virilidad” o el “perentorio auge de su hombría”. La indubtable habilitat narrativa d’Amat es fon en el gresol d’un llenguatge perfectament adaptat a les necessitats dramàtico-morboses del relat.
  Un llibre, en definitiva, que explica el despertar sexual com el que és: un gran malentès. I el miracle és que els adolescents n’isquen vius.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-3-25

Quan la memòria és l'única justícia

Títol: Presentes
Autor: Paco Cerdà
Alfaguara
Barcelona, 2024
321 pàgines

  En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes- que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.
  I és que Franco, quin dubte hi pot cabre, està més present que mai al país que va emmordassar i violentar amb mà de ferro durant quaranta anys. I ho està per als seus partidaris –ara renovellats- i també per als seus enemics i els hereus de les seues víctimes, moltes de les quals encara esperen una digna sepultura. La demostració d’això és, precisament, l’èxit de públic que ha tingut un volum que rememora un episodi fonamental de l’òrbita espiritual del franquisme: Presentes, de l’escriptor valencià Paco Cerdà.
  Cerdà dedica el seu llibre a relatar-nos les vicissituds de la columna fúnebre que, durant onze dies, transporta a peu durant 467 quilòmetres el cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d'Alacant fins El Escorial. És una caravana llòbrega i fantasmagòrica que travessa, en 1939, tot just acabada la guerra, un país devastat.
  Per ser escrupolosos amb la veritat, caldrà dir que José Antonio, a les portes del que ja comprenia que era una mort segura, va tindre el coratge d’escriure unes línies de concòrdia: “Ojalá fuera la mía la última sangre española que se vertiera en discordias civiles”. Aquestes poques paraules del seu testament redimeixen una vida dedicada a preconitzar la “dialèctica del puny i de les pistoles”, amb els resultats per tots coneguts. Franco, pel contrari, va morir matant: agonitzant, com aquell qui diu, encara va firmar cinc sentències de mort.
  Cerdà té un estil precís i documentadíssim. A les seues pàgines contraposa la verborrea de les figures que acompanyen i glossen el periple del fèretre del fundador de Falange amb la vida i el sofriment dels oblidats de la història, la mitja Espanya que passava, ipso facto, a la clandestinitat. Perquè al costat dels capitostos franquistes i els seus còmplices hi ha les vides humils i sofrents dels presos republicans, dels exiliats, dels mestres depurats, de les dones i les filles dels afusellats. Tots estan presents al circ ibèric del 1939, els uns com a víctimes i els altres com a victimaris. Per les primeres, la memòria és l’únic luxe que no ens podem permetre estalviar-nos. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-2-2025

La literatura de la felicitat

Títol: Moonfleet
Autor: John Meade Falkner
Viena edicions
Barcelona, 2024
280 pàgines

  L’anècdota és coneguda: R. L. Stevenson va afirmar que “Moonfleet és la novel·la que sempre hauria volgut escriure, però l’únic que vaig poder fer és L’illa del tresor”. En realitat, totes dues són obres mestres del relat d’aventures, i com a tals han fet somiar milions de joves des que s’han publicat. Havent llegit els dos títols, puc donar fe que contenen pàgines magnífiques i estan informades per una saviesa narrativa molt notable.
  Moonfleet ho té tot per ser una narració excitant i engrescadora: la llegenda d’un tresor amagat (un diamant tan gros com l’ou d’un colom), una maledicció, una colla de contrabandistes, un vell cementiri marí, una cripta misteriosa... Amb tot això (que ara hem vist reproduït tantes vegades, però cal parar atenció en l’original) Falkner basteix una història amb gran sentit novel·lesc. La peripècia està narrada en primera persona per un jovenet de 15 anys, John Trenchard. Aquest, com el Jim Hawkins de L’illa del tresor, inaugura potser l’adveniment d’un públic nou i també d’un subjecte literari: l’adolescent. Abans que s’inventara aquesta etapa tan especial de la vida, es passava directament de la infància a l’adultesa. A hores d’ara, tal com la vida adulta s’ha tornar més inassolible a efectes pràctics, molts viuen encaterinats en una adolescència inacabable...
  El que passa és que personatges com  Trenchard o Hawkins passen per l’adolescència –o en són expulsats- d’una manera brusca. Precisament el que es conta en Moonfleet o en L’illa del tresor, les intenses vivències dels protagonistes, és el que condueix a un final dramàtic del breu període adolescent. El que els passa a Jim i a John –la convivència amb els pirates o els contrabandistes i els secrets que comparteixen- els converteix en hòmens ipso facto.
  Fins i tot el romanç iniciàtic de John Trenchard amb Grace ha de superar la prova de foc dels deu anys de presó a què és condemnat el xicot per intentar recuperar el diamant que ja era seu. Al final, però, tot acabarà bé, i Grace i John poden viure junts i criar una família, en un happy end de manual. Així reflexiona Falkner a les últimes pàgines de la seua novel·la: “Quin home s’asseuria a escriure una història que acabés amb la seua pròpia derrota?”.
  Aquestes curioses paraules només revelen, però, que Moonfleet pertany a la classe de llibres que bivaquegen pel costat assolellat de la vida, allà on el bé i el mal estan separats per una línia gruixuda, on l’esperança acaba triomfant, on la valentia és recompensada i on un final condigne acaba coronant una vida de lluita constant i esforç tortuós. La literatura de la felicitat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-1-25

Les noies que sí i les noies que no

Títol: Envia nudes
Autora: Saba Sams
Bromera
Alzira, 2024
228 pàgines
Trad. de Sebastià Portell

En una intel·ligent operació editorial, Bromera ha donat a conèixer la jove autora britànica Saba Sams traduint el seu primer llibre dins la flamant col·lecció “La singular”. Envia nudes, en aquest sentit, és un recull de contes que indaguen  en la condició de la dona, de dones concretes situades en les seues primeres dues dècades de vida. La qualitat literària d’aquestes pàgines és innegable, així com la força d’una narrativa que amb total seguretat continuarà donant mostres brillants en el futur.
  Segons ha declarat l’autora, aquests contes naixen de la seua experiència personal. Les protagonitzen xiquetes o jovenetes que observen el món com dins d’una bombolla. Sams té una rara habilitat per revelar les emocions dels personatges purament des de l’exterior, amb una fredor cinematogràfica. El sexe, per exemple, és una cosa que s’hi esdevé, com una carcassa externa –un exoesquelet- que no arriba mai a colpir íntimament els personatges, com l’Emily d’”Aquí sola”.
  En “Tinderloin”, una noia acaba més unida a una gossa que al nòvio que ha conegut per Tinder. No sé si això tindrà una lectura feminista (tot és possible). De fet, l’autora va declarar, durant la presentació a Barcelona del volum, que volia contrarestar “l’excessiva simplificació del feminisme que veia publicada en moltes xarxes socials”.
  En general, però, no és el sexe el principal reclam dels textos. Ho és, sí, en “Envia nudes”, el relat que dona títol al llibre i que, per cert, és un dels més desconcertants, perquè acaba un poc in medias res. En altres contes la sexualitat simplement forma part de les vivències d’alguns personatges, com ara en “Blue x sempre”, un dels millors (ambientat a Mallorca, per cert). “Les mares i les noies”, al seu torn, és un dels relats més enigmàtics: les filles adolescents d’unes trapezistes de circ acaben llançant-se al buit per impressionar un amic…
    De tota manera, com en qualsevol narració amb ambicions literàries, no és la trama el que més acaba pesant per acabar amb la sensació que estàs llegint un bon material. Tot en aquestes pàgines revela una escriptura de gran qualitat: els diàlegs són realistes i versemblants, els personatges són profunds, les històries són sorprenents però a la vegada les podríem haver presenciat en qualsevol escena real on dones entre la preadolescència i la primera joventut interactuen amb altres dones o hòmens.
  Menció especial mereix la traducció de Sebastià Portell. El seu català flueix amb regularitat i harmonia, en una bona demostració d’ofici i saviesa lingüística.
  Bromera anuncia tot seguit la publicació de la primera novel·la de Saba Sams. Hi haurem d’estar especialment atents.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-11-2024

La vida plenament viscuda d'Àlex Susanna

Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines

  Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024)  ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
  Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
   La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
  En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
  Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
  L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
  Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.   
  Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
  L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-9-24

L'escriptor més humà del món

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
  No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
  L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escuradents als miralls, del raspall de dents al termòmetre. Espinàs hi passeja un esguard encuriosit i sorprés que ve a proposar al lector contemplar el món de cada dia amb ulls renovellats. “L’home –conclou- no ha renunciat del tot a la seva vocació d’entronitzar els objectes que l’acompanyen en la intimitat”.
  Però Espinàs no vol trons: la seua és una perquisició dessacralitzadora. Hi ha tendresa i humor a l’hora d’avaluar el significat i l’ús dels objectes domèstics, però també una certa voluntat de fer pensar sobre com hi interaccionem. A propòsit dels llibres, per exemple –objecte emblemàtic on n’hi haja-, afirma: “Els llibres massa luxosos –com les dones massa maquillades i els homes massa elegants- més aviat em molesten. Els llibres han de ser, pel meu gust, fàcilment “tractables”, sense la por de descompondre’ls, exactament com les persones”. Tota una filosofia.
  Potser Els nostres objectes de cada dia haja envellit un poc. Algunes referències, com ara la moda de dur bufanda dels joves dels anys 70 o la persistència dels rellotges de paret o les carteres de mà, sonen irrevocablement a una altra època. Però això no té importància quan el que es pretén és inventariar els diferents estrats de la vida diària, la psicopatologia de les rutines humanes.
  Sí, Espinàs també és “el més humà del món”. I en llibres com aquest fa el seu cim.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-6-2024