Títol: La tribu valenciana
Autor: Miquel Àngel Pradilla
Onada edicions
Benicarló, 2009
Aquest és el llibre d'un sociolingüista (treballa a la universitat Rovira i Virgili). És el llibre, també -calia dir-ho?-, d'algú que es preocupa per la seua llengua. És a dir, un valencià excèntric. Els valencians "normals" consideren la llengua pròpia com una curioistat antropològica, un vestigi dels avantpassats més o menys pintoresc. Naturalment, no pensa fer res per assegurar-ne la conservació. Els sociolingüistes, a ca nostra, constaten i, d'amagat, deuen plorar. Pradilla, en tot cas, fa una anàlisi detallada de la salut de la llengua Sénia avall. La radiografia pertinent està plena de clarobscurs -mai millor dit. Hi ha, per exemple, la qüestió de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La pregunta del milió hi té a veure amb quin efecte, a llarg termini, tindrà la simpàtica "nomativització autonomista" de l'AVL. ¿Un nou gallec (és a dir, un dialecte del castellà in nuce)? Ja m'agradaria saber-ho. Pradilla tampoc no ho sap. Ell pensa -com jo-, que l'AVL pot ser positiva o negativa, depén. Pot servir per a què alguns valencians addictes a la parafernàlia regionalista activen actituds de lleialtat lingüística, per exemple. Als "catalanistes", en principi, no té per què perjudicar-nos. Una altra cosa és quin efecte farà en els indiferents -en les masses escolars, en els funcionaris, en tots aquells que usen la llengua sense voluntat de combat.
Recordaré, si cal, que l'AVL ha sigut la primera institució del País Valencià que hi ha legalitzat la denominació de "català". Aquesta és la part de l'ampolla plena. La part buida, naturalment, té a veure amb la difusió de tota classe de localismes, vulgarismes i castellanismes sota l'etiqueta d'un(para)estàndard oficial. A mi no em fa més gràcia que a vosaltres, però és el que hi ha. Si la gent ho gastara, ja seria un avanç (!).
El que és evident, canviant d'òptica, és que el canvi de paradigma en el valencianisme ja es dóna per fet. Ara la universitat ha publicat aquests Quaderns d'Orientació Valencianista on una tribu de resistents molt meritòria enlairen la bandera del "País Valencià" i tot el que calga. Jo també m'hi adderisc. Però mireu què passa al nostre voltant: el PSPV no vol entrar a la Ramon Llull (tot i que, de fet, hi entra, a través de Gandia, Morella, Vinaròs...) i el Bloc vol normalitzar entre la seua clientela la "Comunitat Valenciana" i la bandera amb blau. Què ens queda, ERPV? No tinc cap vocació de general Custer, ho sent. Little Big Horn és una metàfora massa crua, de tota manera.
Al capdavall, només ens resta, com diu Pradilla, seguir creient en la realitat, és a dir, en el fet que "el garant més irrefutable de la unitat de la llengua -més que el dictamen sense fissures de la romanística internacional- és la continuïtat sense estridències del diasistema".
¿Les evidències acaben imposant-se sempre? Mireu Galileu i l'Església. Ara bé: jo només aspiraria a veure-ho...
Amic Joan Garí: recórrec a tu com a darrera esperança, desanimat, sense alé. Perfa, resol el meu dubte, la meua angoixa. Crec que sols tu podràs (ja ni Freud pot, massa ocupat a atendre la seua correspondència amb LC) fer-me albirar la llum.
ResponEliminaAnire a la medul·la de la qüestió: odie Benedetti. Més aviat, la seua lectura m'era indiferent. No estava entre les meues prioritats de lectura (és tan poc el temps i tants els llibres...). El fet és que, ara que ha mort, ixen alguns dels seus poemes... i em semblen apressats, facilons. No m'agraden. Què puc fer, mestre Garí? Tinc por que se m'expulse del paradís dels que aspirem a escriure. En qualsevol cas, és greu?
PEr favor, no allargueu la meua condemna.
Gràcies.
Amic Salva: no sé si et puc ser de gran ajuda. De Benedetti només he llegit els seus haikús i altres poemes solts. No els vaig veure desproveïts de gràcia, però no em considere capaç, honestament, d'avaluar la seua obra globalment. Si ho dius pels agres comentaris que la seua mort va propiciar a can Gamoneda, jo no hi faria massa cas. Ja se sap que els poetes, que treballen amb emocions, no solen caracteritzar-se pel seu distanciament racional en les qüestions literàries (tot i que hi ha de tot, evidentment). Crec que l'únic important és la impressió que en tragues tu, de la lectura de l'obra en qüestió. Si no t'agrada, doncs no hi perdes més el temps: hi ha més llibres que llonganisses... Una abraçada.
ResponEliminaGràcies, mestre Garí. La veritat és que els comentaris de Gamoneda em serviren per a reconéixer la meua diferència, per a "eixir de l'armari". Sincerament pensava que també en l'opinió sobre Benedetti jo era una miqueta raret. El poema que publica Urbà Lozano al seu www.ginjol.blogspot.com em semblava un clar exemple de tot això. Continue pensant que, si tens uns euros a la butxaca i vols comprar poesia, hi ha tants llibres abans de Benedetti...
ResponEliminaUna abraçada, mestre Garí.