En la ciutat humanitzada

Títol: En el cafè de la joventut perduda
Autor: Patrick Modiano
Editorial Proa, 2009
Traducció de Joan Casas
138 pàgines

No havia llegit res de Modiano, però en aquest llibre he comprés perquè se'l sol definir com el gran cronista de París. Tot és París, en efecte, en aquesta curiosa història. Se suposa que el llibre gira al voltant de Jacqueline Delanque, coneguda com a Louki al cafè que solia sovintejar. El narrador investiga minuciosament la vida de la Louki, però ni ell ni ella són els autèntics protagonistes del relat. L'autèntic protagonista és la ciutat de la llum, els cafès de la qual, els bulevards, les avingudes, els carrerons -i el riu, no oblidem el gran Sena- hi apareixen com en un laberint els contorns del qual es confon amb els epitelis dels personatges. M'agrada aquest estil sobri i morós, definit perfectament, per exemple, en aquesta frase: "Val més tirar-se a l'aigua, em deia, que no fer tombs per la vora de la piscina. Jo pensava el contrari. Cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs" (p. 36).
Això és, sí: l'esperit dels llocs. L'esperit de París descrit parsimoniosament a la manera que només sabria un escriptor, o un pintor, o un fotògraf. És obvi que, vivint a París, ja tens la meitat de la feina feta, però això no és prou. Cal, després, posseir l'estil, i Modiano el té.
Però no espereu trobar una mera guia de carrers, un Baedecker posat al dia. El París de En el cafè de la joventut perduda és la ciutat de les "zones neutres", aquells racons urbans empeltats de pell humana -autèntics estadis de l'ànima- per on el narrador trau a passejar uns personatges certament peculiars (o potser a París siguen normals, però en qualsevol altre lloc resultarien estrafolaris).
El final, per cert, es resol amb un suïcidi. I no diré res més: si voleu París trepitgeu-lo. Si voleu Modiano llegiu-lo. Si és que és tracta de dues coses en el fons diferents.