Totes les coses de la vida

Títol: Un amor d'en Swann
Autor: Marcel Proust
Viena edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Josep Maria Pinto
302 pàgines

Ara que tot és ràpid, fugisser, instantani, és bonic pensar en el projecte que s'ha traçat Josep Maria Pinto de traduir completa la proustiana À la recherche du temps perdu. La complicitat de l'editorial Viena ens fornirà aquest regal preciós en successius lliuraments. Ambdós -traductor i editorial- van poder comprovar que el projecte interessava el públic quan van posar a la seua disposició el primer fragment d'aquesta obra monumental, Combray. Amb Un amor d'en Swann ja tenim complet el primer volum de la sèrie, Du côté de chez Swann. No cal dir que esperaré amb candeletes les noves entregues. Al capdavall, ningú que haja aprés a nadar en el cabalós riu proustià podrà romandre mai més indiferent a la seua vora. Marcel Proust és el més "literari" dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherche és la crònica superba, desmesurada de l'alta societat francesa, però també l'odissea introspectiva de les emocions i les vivències d'un ésser humà tallat a mida d'una personalitat culta, sensible, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.
Un amor d'en Swann és un compendi dels registres i les estratègies proustians, però també una peça autònoma que permet una lectura fora de la seqüència completa. El protagonista és Charles Swann, un jueu convers, bon amic de l'avi del narrador, que s'enamora d'Odette de Crécy. El contrast entre els dos membres de la parella proporciona molt de joc narratiu: Swann és un "príncep de l'elegància", un "diletant de sensacions immaterials" amb una gran cultura i una gran fortuna. Odette és una dona de costums irregulars, una cocotte (el terme que en l'època es reservava per a les femelles de moral lleugera) que no destaca per la intel·ligència però sí per un encant i un atractiu fora mida. Swann se n'encapritxa gràcies a una frase musical (l'andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil) sentida en les vetlades que comparteix amb Odette a casa dels Verdurin. Però l'enamorament de veritat no vindrà -en el súmmum de l'estetecisme i el tour de force cultural- fins que observarà com la cocotte s'assembla a Sèfora, la filla de Jetró, tal com és retratada als frescos de la Capella Sixtina.
Swann, naturalment, s'enamora d'una imatge ideal, però també d'un cos extraordinàriament dotat per a totes les promeses de la sensualitat. Els amants anomenen, en el primer furor de l'amor, "fer catleia" (faire catleya) a cada ultrança física, en referència a les orquídies que tant agraden a Odette (i al propi Proust). Al principi, doncs, tot són flors i violes, però aviat niuarà en ell una gelosia profunda i malaltissa, producte de les equívoques lleugereses d'ella. Proust converteix la descripció d'aquest procés en l'ocasió formidable per a exposar les seues idees sobre la malaltia de l'amor. Les seues característiques comparacions (que tenen la virtut de dotar d'un vessant figuratiu un aparell sintàctic dens i envitricollat) adquireixen llavors matisos ausiasmarquians: Swann, "com un morfinòman o un tuberculós", "com li passa a un malalt allitat des de fa mesos", "com una malaltia que de sobte es descobreix que és més greu", "com les cèl·lules d'un òrgan ferit", "com un malalt que no pot evitar de provar cada minut de fer el moviment que li és dolorós". El gelós, òbviament, sempre du les de perdre i Swann arriba al seu súmmum de desesperació quan constata fefaentment que Odette ha tingut tracte carnal no només amb altres homes, sinó també amb dones. Una carta anònima acusant la cocotte d'aquestes pràctiques li permetrà estirar del fil, però també serà l'ocasió per al narrador de posar en pràctica la seua més cara divisa: "Totes les coses de la vida que han existit una vegada tendeixen a recrear-se" (Toutes les choses de la vie qui ont existé une fois tendent à se recréer). I hem d'entendre aquesta sentència com un al·lusió biogràfica però també com l'estratègia de funcionament dels mecanismes de la memòria, que tant de joc donen chez Proust (la magdalena sucada en te).
Al final, podríem pensar que Swann i Odette estaven destinats a construir un odi etern i immutable. En realitat, però, acabaran casant-se, com descobrim en el curt relat que tanca el volum, "Noms de lloc: el nom". I el narrador, de retruc, s'enamora perdudament -amb la constància i la desesperada violència exsudades per un amor infantil- de la filla d'ambdós, Gilberte. I tot, fet i fet, continuarà. Que siga aviat.

Joan Garí

Contra la pàtria burgesa

Títol: El llop estepari
Autor: Herman Hesse
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2010
Traducció de Margarida Sugranyes
218 pàgines

La reedició per part de Labutxaca d'aquest títol mític ens permet rellegir-lo ara, quan fa temps que ha passat el furor que va despertar (sobretot a partir dels anys 50). Der Steppenwolf, en efecte, es va publicar originàriament l'any 1927, en plena efervescència avantguardista. Hesse hi va projectar el seu idealisme antiburgés i hi va traçar una profunda reflexió sobre la personalitat humana i l'adequació d'aquesta a la realitat. El protagonista n'és Harry Haller, un solitari que viu amb les formes d'un burgés, però a qui la peripècia a què el sotmet el narrador arrossega cap a experiències cada vegades més fora del comú.
El símbol clau del llibre és el de l'espill. Com en un d'aquests estris es llegeix Harry en el tractat "El llop estepari", que ens ofereix el recurs del llibre dins del llibre. Des que un desconegut li'l va fer a mans, la vida de Harry està subjecta a experiències cada vegada més al·lucinants. Coneix, per exemple, l'Hermine, i, a través d'aquesta, en Pablo i la Maria. Dins aquest triangle es mouran les seues emocions. Ells li ensenyaran a menysprear al concepció burgesa de la vida: "Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria".
Situat en aquest tràngol, Harry només pot lliurar-se a la condició de llop estepari com una qualitat dins seu, però també exterior a ell. Hi cau com en un fatalisme, i n'està alhora espantat i resignat. Ha d'alliberar-se'n necessàriament per accedir a una nova realitat on poder viure en consonància amb la seua ànima. Pablo li ensenya com fer-ho mirant-se al mirall, però el vidre acabarà fatalment fet miques.
No m'estranya que als anys 60 es fes una lectura entusiasta i generosa d'aquest llibre. Al capdavall, el seu clam antiburgés, la seua recerca d'una "altra vida", el flirteig dels personatges amb les drogues o amb l'amor lliure casaven molt bé amb l'esperit de la dècada meravellosa. Avui, però, en què dels anys 60 es fa una caricatura degradant, com si només hi hagués hagut un estúpid individualisme psiquedèlic, aquesta lectura podria revertir-se. De sobte, El llop estepari corre el perill de convertir-se en un manual d'ingenuïtats truculentes, quan no un compendi de bajanades antisocials. Això seria ben injust, perquè menysprearia valors evidents del volum, com ara el diàleg amb els clàssics (de Goethe al Mozart surrealista aparegut en somnis al final de la narració, tot passant sense dubte pel Nietzsche de "Tot el que és profund s'estima la màscara") o
la recerca d'una vida no sotmesa als convencionalismes racionals que han provocat la primera guerra mundial i estan covant la segona.
Fet i fet, llegir ara El llop estepari és un exercici en què la nostra curiositat n'ix acuradament sadollada. No és la novel·leta ingènua que alguns ens voldrien fer creure però tampoc un catecisme que calga entonar a la llum de les veles. És un llibre honest, vet-ho ací. I això, conforme va el món, és un valor difícil de passar per alt.

Joan Garí

El llibre dels qui han deixat de ser joves

Títol: Octubre
Autor: Miquel Pairolí
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
294 pàgines

Com que el dietarisme té a veure de manera tan íntima amb el pas del temps, no ens ha de sorprendre que Miquel Pairolí es decidís a emprendre el conjunt d’anotacions que finalment ha intitulat Octubre en fer els cinquanta anys. Al capdavall, ¿quina millor fita per a un dels revolts més característics de la vida que un llibre de (morigerades) confessions? En aquesta edat ja s’ha metabolitzat ben bé aquella crua frase de Pavese: “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. El dietari de Pairolí, però, no és un clam metafísic, ni tampoc un solc de revelacions a cor obert. És més bé la continuació d’una obra en plena maduresa, on la serenitat ve a conjuminar-se amb una certa melancolia –la que es desprèn de l’observació de les coses quan s’ha arribat a entendre que res no pot canviar-ne el curs.
Octubre és un breviari, un llibre d’hores. Així ho ha entès l’editor, que l’ha dotat amb la forma necessària. I així crec que voldria ser llegit el propi autor. No debades s’ocupa, al llarg de les seues pàgines, de les petites variacions biogràfiques: un ocell o una dona amb qui coincideix breument (ocells i dones, ai las!), una música escoltada, un llibre llegit (Pa i raïm de Pla cada hivern i cert conte de Lampedusa cada juliol: els rituals ens recorden que som humans). Per sobre d’aquest fons de violins, però, hi ha de sobte algun motiu remarcat, un colp de timbal que ens fa estar alertes. Són interessants, per exemple, les observacions sobre el paper dels crítics i dels lectors a l’hora de jutjar una obra literària. Segons Pairolí són més clarividents els “lectors intel·ligents” que no pas els crítics amb ambició d’”àrbitre” o de “jutge”. Ell, que també escriu sobre llibres d’altri, es considera més aviat “un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura”. M’agrada aquesta precisió perquè, a tots els qui avaluem la literatura aliena, se’ns pressuposa un afany judicial que sovint està fora de lloc. A Miquel Pairolí o a mi mateix ens agrada més l’ofici de notari, em sembla. El fiscal ataca i el jutge sentencia, però el notari simplement constata.
Una altra remarca interessant del volum fa referència a la relació, en literatura, “entre el talent i l’èxit”. “Sembla que l’èxit –escriu- ha de ser una conseqüència del talent”. En realitat, però, “és habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari”. Paraules molt apropiades per als assagistes d’aquest país. Com pensant-hi, Pairolí recomana “no amargar-se ni esdevenir un ressentit”. Sembla un corol·lari raonable per a la terrible constatació que embarga un escriptor exigent en comprovar que no és ni serà mai “popular”. Benvingut al club.
Tot això, i molt més, és Octubre. Per a escriure’l, s’ha hagut de viure, s’ha hagut de llegir i s’ha hagut de contemplar l’espectacle de la vida i de l’art amb una serenor voraç. Per a llegir-lo cal notar el punt intermedi entre l’estil de Josep Pla (la sensualitat adjectival) i el de Josep Maria Espinàs (l’extrema austeritat qualificativa). En aquest estadi podem trobar Miquel Pairolí, un autor que és probable que ja no puga sentir-se jove, però que mentre continue experimentant, com a individu lúcid, “una barreja de malestar i de recança”, no hi ha perill que es faça vell.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.382

L'extenuant afany de bellesa

Títol: Un estiu al llac
Autor: Alberto Vigevani
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
Traducció d’Anna Casassas
141 pàgines

El despertar als sentits i a les beceroles d’una vida adulta en l’adolescència ha estat abordat sovint per la literatura i pel cinema. No és d’estranyar. Al capdavall, és en aquest moment inaugural on es cencentren algunes de les potencialitats més pures d’una persona i bona cosa de la complexitat inextricable de tota biografia. Per més que s’hi torne, sempre queda alguna cosa que se’ns escapa, una part del misteri global viscut per l’adolescent com un afer que el concerneix de manera intransferible. Amb el temps cada individu aprén que els seus dilemes i els seus somnis i la fatalitat i el goig que semblen regir ambdós vessants biogràfics no li són exclusius de cap manera, ans formen part d’una experiència comuna a tots els éssers humans. Res no li impedirà, però, viure el seu trànsit a la vida adulta com un trasbals que no pot comunicar, una tragèdia suportable davant la qual cal véncer o sucumbir-hi. I això és la matèria primera a partir de la qual un escriptor o un cineasta poden modelar històries convincents on tothom puga sentir-se identificat.
Alberto Vigevani va aconseguir amb Un estiu al llac un relat de molt bella factura a l’entorn de les experiències d’un noi italià –Giacomo- que als catorze anys passa un estiu a Menaggio, a la riba del llac de Como. Naturalment, és l’edat adequada per a què els seus sentits se senten interpel·lats pels motius de sensualitat emanats de l’altre sexe. El seu dilema es plantejarà entre Emilia, la minyona vèneta de la casa, i la mare d’un xiquet anglès –Andrew- amb qui coincideix a la vora del llac. Emilia és una bellesa racial, amb cabells negríssims que desprenen un torbador perfum de terra. La jove mare –sense nom- és el prototipus d’una dona més estilitzada, amb cames llargues, nòrdica, enigmàtica. Giacomo protagonitza una escena equívoca damunt el llit d’Emilia, que es creu en l’obligació de confessar-li, a pesar de la simpatia que li professa, que té xicot. Amb la mare d’Andrew estableix una relació gairebé malaltissa, convertint-la de seguida en una meta inabastable i deletèria. El desig de Giacomo es desplaça de l’objecte autòcton a l’al·lòcton com en una paràbola amb moralitat final, puix que fet i fet tornarà a reunir-se amb els seus companys convençut que no du enlloc “l’extenuant afany d’una bellesa absoluta”.
Precisament l’estiu –l’estiu absolut de la vida, que és la infància- acaba amb l’arribada del pare a la casa. Amb ell retorna l’ordre tradicional, sancionat i tranquil·litzador. Giacomo pot fruir de nou amb la presència dels altres nois i noies de la seua edat, la colla d’amics amb qui escolta la cançó Adiós muchachos, compañeros de mi vida amb la certesa íntima que ha deixat ja enrere l’etapa inadvertidament feliç de la vida i ha d’enfrontar-se sol als tallants de l’adultesa.
Tot això, servit amb una prosa mesurada, sensual, plena de revoltes com una carretera de muntanya per on cal conduir els ulls molt lentament és Un estiu al llac. Un llibre que no conec en l’original italià, perquè que en la versió d’Anna Casassas aconsegueix un to i un nervi literari de molt elevada consideració.

Joan Garí

El silenci, l'exili, l'astúcia

Títol: Retrat de l'artista adolescent
Autor: James Joyce
Labutxaca, 2010
Traducció de Maria Teresa Vernet
261 pàgines

D'un clàssic, hem d'esperar que es comporte com un clàssic. Per això no ens ha de sorprendre, en llegir aquest Retrat de l'artista adolescent, trobar-hi una història que podria semblar-nos mil vegades contada, i un llenguatge dotat d'un nivell d'exigència més que elevat. L'experiència amb el llenguatge és lògica i insubstituïble; quant a la història, no és que siga un camí sovintejat: és que inaugura un tipus de llibre que, en la centúria posterior, veurem imitat i reproduït fins la sacietat. Del clàssic, com del porc, tot s'aprofita.
No falta de res, en aquest relat d'iniciació. Tractant-se de les vivències d'un jovencell irlandés intern en un col·legi jesuïta, hi ha familiaritats insubstituïbles que ens interroguen col·locant-se en paral·lel a les nostres pròpies vivències (en el meu cas, d'extern en un col·legi salesià en plena Transició). Hi compareixeran -ah, quin aire de família!- els mestres que peguen amb vares de fusta a les mans, els companys primerencs que es "toquen" als urinaris i aquells altres que, com a mètode de reafirmació i de rebel·lia, escriuen grafitis als pupitres, a l'esquena de les estàtues, a tot arreu.
En aquest context, el nostre tendre protagonista de 16 anys -Stephen Dedalus- coneix l'amor amb una prostituta i això li crearà a posteriori un terrible conflicte amb la doctrina religiosa amb què se'l martelleja de manera inclement. Però no hi ha mans: "Necesitava pecar amb un altre ésser de la seva espècie, obligar un altre ésser a pecar amb ell, necessitava exultar amb una dona en el pecat". I després de l'exultació, la penitència.
Durant un temps, Dedalus fins i tot s'imagina posseint una equívoca vocació religiosa. En entrar a la universitat, però, s'esvaeix aquesta dèria. Llavors ja ha comprés que sempre preferirà ser "sacerdot de la imaginació eterna". Mentrimentres, a més, ja són evidents al seu voltant els símptomes de la Renaixença Nacional. Irlanda es desempereseix. A propòsit d'un jesuïta anglés, Stephen fa notar que "la seva llengua sempre serà per a mi una llengua apresa". No participa, però, del furor nacionalista dels seus companys de generació. De fet, hi és àmpliament escèptic, tot i comprendre'n els motius: "Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n'adoptaren una altra. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T'imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deures que ells van contraure? Per què?". I tot això per acabar reblant: "¿Saps què és Irlanda? Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells".
El jove Stephen, que al capdavall s'ha desempallegat del jou de la religió, no pensa caure en el joc de les identitats. "No vull servir -proclama- en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria, com la meva església; i intentaré expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d'art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i per a defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d'usar: el silenci, l'exili i l'astúcia".
Ja estava format, en essència, el jove artista, l'apàtrida substancial, el ciutadà del món (el qui escriu, seguint la fórmula planiana, no pel seu país, sinó contra el seu país). La conseqüència, naturalment, serà la soledat i la incomprensió, però també per a això se sent preparat: "No tinc por d'estar sol ni que em menyspreïn i em posterguin, ni de deixar qualsevol cosa que hagi de deixar. I no tinc por tampoc d'equivocar-me, ni tan sols de caure en un greu error, un error de tota la vida i, tal volta, un error llarg com l'eternitat".
Crec que malfiar-se dels nacionalismes no és mai una errada; crec també, però, que en situacions en què una llengua i una cultura immemorial es troben amenaçades el nacionalisme és l'autoestima necessària que permet empatitzar amb les víctimes del conflicte. Joyce, òbviament, tenia altres metes (per a les quals requeria, alternativament, del silenci i de l'astúcia, però especialment de l'exili); i Irlanda al capdavall, tal vegada sí que era aquella truja vella...
Potser un clàssic, quan és escrit, no es pensa mai que serà un clàssic. James Joyce, però, en formalitzar aquest (auto)retrat, fundava alguna cosa estèticament sòlida. L'Ulysses, d'alguna manera, era en girar la cantonada.

Joan Garí

L'inventari definitiu

Títol: Discordances
Autor: Joan Fuster
Bromera, 2010
323 pàgines

L'obra de Joan Fuster està encara dispersa en les nombroses publicacions periòdiques on va col·laborar. A pesar que Edicions 62 va reprendre l'edició de la seua Obra Completa, de moment només n'hi ha un volum al carrer, i no sembla que se'n vaja a traure cap altre en un termini breu. Per això l'editorial Bromera, dins la seua "Biblioteca Joan Fuster", ve afanyant-se en els darrers anys per recuperar els articles dispersos del solitari de Sueca, o per traduir del castellà les recopil·lacions que ell mateix va portar a impremta en vida. En aquesta línia s'ha d'entendre la publicació de Discordances, que recull la primera tanda dels articles que Fuster va signar a la revista de medicina i humanitats Jano entre el 1977 i el 1980.
La recuperació de l'obra del nostre gran assagista em resulta, no cal dir-ho, un propòsit lloable. El problema, si de cas, rau en les implicacions que s'amunteguen damunt la taula quan l'operació consisteix a replegar i cosir en un sentit unitari allò que fou dispers i ocasional en vida de l'autor. Llegir aquests articles ara -vull dir- és assistir a una operació que no sabem si l'interfecte aprovaria. Implica, d'alguna manera, donar per bo un material que inclou peces redones, ítems per a eixir del pas i també alguns gats (pocs) per llebres. Enric Sòria, el curador del volum, ho reconeix explícitament: "El ritme és prest i brusc. Molt sovint, les afirmacions s'enuncien, però no se sostenen. La concatenació dels arguments s'esfuma i l'autor salta d'un punt a un altre sense donar explicacions -potser ho veu tan clar que no necessita sustentar-ho. La mateixa sintaxi se'n ressent. Fins on jo sé, per primera vegada en tota la seua obra, Fuster fa anacoluts. Tot és més violent i magmàtic".
No es podria expressar amb més precisió (es nota que Sòria és d'escola fusteriana). Efectivament, una de les curiositats d'aquest llibre és comprovar, ras i curt, que l'articulista de premsa no és sempre genial. No es poden escriure un, dos o més articles al dia i edificar permanentment edificis verbals perfectes, sense estelles, impol·luts. I això, el primer a saber-ho, era el propi Fuster. Per això quan feia els seus llibres, seleccionava. Viure és seleccionar permanentment, de fet; i la mort són les Obres Completes (que, com el seu nom indica, són enervantment exhaustives). En un volum anterior d'aquesta Biblioteca, per exemple (Contra Unamuno i tots els altres), l'escriptor aprofita material aparegut en La Vanguardia, Tele/eXprés i Informaciones. Ell mateix és el seu millor antòleg i sap perfectament quan ha estat brillant, quins fragments poden casar en un conjunt superior, quin efecte provocarà en el lector començar una visita al cor de la mística unamuniana amb una frase ja clàssica, punyent i immortal: "Jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura".
Fuster, és clar, sabia el que es feia. Com tots els autors de fragments, intuïa a la perfecció que les col·leccions, els trossos i mossos de la seua pròpia obra, són un afer delicat. Mort i soterrat, però, només queda espai per a l'inventari. I entengueu-me bé: l'inventari sempre està ben fet. Discordances, al capdavall, és un llibre que no està desproveït del millor Fuster, l'espurna del qual brilla quan menys ho esperaves. I Enric Sòria és un curador espavilat i elegant.
Ara és el moment de confessar que jo vaig conéixer Fuster quan ja era tard, massa tard. M'haguera agradat freqüentar-lo en aquelles mítiques tertúlies del carrer de Sant Josep (on ara regna, per cert, una estranya desolació, la de la Casa-museu que ja no és casa però tampoc no és museu). Ens vam trobar, en canvi, quan ell ja era un PostFuster i, acomplida la mort civil, la mort natural -silenciosa i naturalment incògnita- el festejava. A principis de la dècada dels 90, jo iniciava, amb una tesi de llicenciatura al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València, un divertit i distret recorregut al voltant de l'anàlisi del llenguatge dels murs (el popular graffiti). Exposat en la tessitura d'haver de presentar la tesina davant les instàncies corresponents, el director de la investigació -Vicent Salvador- va pensar que Joan Fuster seria la persona indicada per a presidir el tribunal. I així és com ens vam trobar, amb alguna anècdota pel mig que ja contaré al seu moment i amb la profunda impressió que aquell home, aquell intel·lectual mític, estava ja tan fora del món com ho podria estar un monjo retirat en un monestir (sense cotxe, sense telèfon, sense interés per l'actualitat: tan enclaustrat com un d'aquells éssers orants que, des d'una paradoxal simpatia aparatosament laica, en el fons tant admirava).
Té el seu d'allò que, tants anys després de tot plegat, m'haja dedicat a la mateixa professió que Fuster. Faig articles per a la premsa (i, com ell mateix, em toca fer-los també en castellà, perquè el migrat panorama periodístic en català em condemnaria a la inanició si volguera mantenir-me heroicament monolingüe), escric assajos -i finalment, per a divertir-me i guanyar algun euret (que tampoc no és pecat), perpetre alguna novel·leta, Déu -o el propi Fuster allà on siga- no m'ho tinga en compte.
Comptat i debatut, he agafat amb molta benvolença aquestes Discordances. M'he vist, de sobte, a mi mateix ja fora del món, amb algun deixeble diligent recopil·lant els meus articles (aquells escrits tocat per la inspiració i l'ofici però també aquells altres fets amb desgana -o amb febre, o amb mal de queixals!-, o sense encert, o simplement de manera insulsa) i he experimentat una estranya sensació. Publique articles en premsa des de fa més de vint anys. Per alguns no vaig cobrar res, altres me'ls han pagat esplèndidament; amb la majoria he anat fent. Com tots els autors fragmentaris, tinc la sensació d'haver anat bastint una visió de les coses que està esmicolada com el mirall espriuà: en fragments petitíssims i recollint, en cadascun, un fragment de l'"autèntica llum". Per això comprenc tan bé Fuster. I em fan gràcia, llegides ara, les seues invectives contra els ecologistes, contra Sòcrates i altres "neuròtics" i contra tots aquells que, en general, prefereixen la Naturalesa a l'aspirina. Eren les seues manies. Tots els articulistes tenim manies. Caldrà esperar a l'inventari suprem, però, per a què algun lector amable les indague i ens hi absolga. Amb una mica de sort...

Joan Garí

El costumisme universal

Títol: Pastoral americana
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Xavier Pàmies
492 pàgines

A vuit quilòmetres a l’oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l’estat de Nova Jersey (USA). A hores d’ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la segona guerra mundial vorejava el mig milió. Com tantes ciutats nordamericanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d’immigrants, especialment jueves i italianes. En aquest context va nàixer, al 1933, Philip Roth (al si d’una família hebrea originària de Galítzia). La seua infància, doncs, va coincidir amb una etapa d’especial esplendor d’aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l’erecció d’orgullosos gratacels Art Deco i la boiant vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialmente indicat per a què un xicot jueu amb interessos literaris s’hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d’un món propi.
¿Quan va començar Newark a anar de mal borràs? S’hi sol citar, entre les causes, l’arribada massiva d’immigrants d’origen hispà i afroamericà i, com a data emblemàtica, els disturbis racials de l’any 1967, que van deteriorar potser irreversiblement la imatge i l’economia de la ciutat. A hores d’ara, The Brick City (“La ciutat de la rajola”, com és també coneguda) ostenta el rècord de major nombre de crims per habitant de tots els Estatus Units. El declivi s’hi ha instal·lat amb ferotgia i, amb ell, les condicions necessàries perquè un autor com Roth haja convertit el seu lloc de naixement en una elegia perpètua tot al llarg de la seua obra.
Pastoral americana, que ara edita en català La Magrana, és un exemple perfecte d’aquest motiu literari. En realitat, Roth no deixa de ser un escriptor local. Escriu del que coneix: l’ambient dels carrers del barri jueu, l’ànsia per americanitzar-se dels antics immigrants d’Europa, l’esperit feliç i despreocupat dels anys 40 i, com a nucli de tot això, els dilemes sexuals, polítics i generacionals dels de la seua quinta. S’enfunda llavors la màscara del seu alter ego (Nathan Zuckerman) i comença a rajar aquest devessall de pàgines amb moments impagables per a convertir en universals els neguits particulars.
Pastoral americana, doncs, passaria per una obra costumista si no fos perquè tot el que s’hi parla forma ja part també de la nostra pròpia visió del món. Per això els problemes de Seymour Irving Lebov –conegut com “el Suec”- ens resulten tan familiars. Ell és un representant perfecte d’aquests jueus que han detingut el poder econòmic a Newark fins que la crisi dels 60 els ha destrossat moralment. Perquè la crisi és fonamentalment (¡també ara!) un problema moral. Lebov ha de contemplar com una filla seua es converteix en terrorista per protestar contra la guerra del Vietnam. Tots en la família del Suec estan en contra d’aquesta letal aventura en el sud-est asiàtic, però la bomba assassina que posa la filla destrueix alguna cosa essencial en la seua manera de ser americans. La tragèdia de la filla és la tragèdia del somni americà. Roth es pregunta, molt detalladament (massa: com a tota novel·la llarga, a aquesta li sobra un bon grapat de pàgines), per a què ha servit “la permissivitat, la anormalitat disfressada d’ideologia, la protesta constant” engendrada pels 60. És injust amb l’època, però, amb aquesta injustícia raonada, fa gran literatura. Diuen que aquesta és la seua obra mestra. Es llegeix, en tot cas, amb el plaer que es presumeix en aquest mestratge.

Joan Garí