3/1/15

Una paràbola tardorenca


Títol: La vida és estranya
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2014
280 pàgines
 


  A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t'haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuit-mil o t'hages fet ric o sigues un artista d'èxit. Quan s'encara allò que eufemísticament s'anomena "l'última etapa de la vida" és quan realment u està en condicions d'adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.
  Això ho sap bé el protagonista d'aquesta novel·la i alter ego de l'autor, Oleguer Regós. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d'aquest home en el llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d'enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i més: un paranoic-; per a reblar el clau, voldria escriure unes memòries.
  La pruïja memorialística té un sentit: quan u se sent l'última baula dels "llinatges nobles" (d'aquella gran època en què "la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat"), és lògic que considere que l'única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència "des del segle XVII", i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món d'identifica amb tot allò que, a la Recherche de Proust, funciona com a epitafi.
  Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d'un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t'abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai "caràcter" amb les dones, que és com dir que hi ha sentit fascinació però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça, mentrimentres, el que es discuteix és si "de les dones, el que importa és que ens donen vida" o bé "el que ens importa de la vida és que ens doni dones". I és que les màximes de l'amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.
  Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l'elegant sensació d'un déjà vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.
  Amb aquesta filosofia, es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d'un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un "Napoléo petit", un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels qui es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre de "una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema" i s'omplia d'orgull quan el fiscal el definia com "el pagador principal de la vida política catalana". En un país on tots aspiren a cobrar, no hem d'oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.
  Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua novel·la. Ell també, com Regós, està en la tardor de la vida, aquesta etapa en què s'han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s'ha comprès que tot és passat i que l'èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.


Joan Garí
Publicat en Ara, 3-1-15

27/12/14

Vida d'un monstre

Títol: Soy yo, Édichka
Autor: Eduard Limònov
Marbot Edicions
Barcelona, 2014
Trad. d'Ana Guelbenzu
330 pàgines



  L'any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l'escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limònov -o Limonov, que amb els noms russos mai no se sap-  en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limonov (que va traduir al castellà Anagrama l'any 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l'Académie Française i el Goncourt).
  El Limònov que retratava Carrère era fill d'un txequista subaltern i havia aprés ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents "oficials". Carrère anirà resseguint la seua vida en l'etapa d'exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limònov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Mishima i Hitler alhora. I no és broma.
  Amb aquest materials, es podria pensar que Limònov és una mena d'il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s'ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l'estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limònov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.
  Doncs bé, aquell Limònov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l'experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limònov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre certs membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d'haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l'ubicu Joseph Brodsky, l'afectat Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l'abandona. Llavors comença per a Limònov un descens als inferns contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d'Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon "per dret, per naixement i per talent" (sic).
  Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s'està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d'una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d'Emmanuel Carrère. Però Limònov fascina, d'això ni hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d'humanitat que conté ens descol·loca.
Joan Garí
Publicat en Ara, 27-12-14

13/12/14

A la sala d'espera de la guillotina

Títol: La nostra vida vertical
Autor: Yannick Garcia
L'Altra Editorial
Barcelona, 2014
140 pàgines

  En un dels contes d'aquest llibre, intitulat "Caurem ben cap amunt", el protagonista acudeix a un congrés a Sofia que porta per nom oficial Jornades Intensives de Pensament Emprenedor Avançat (JIPEA). Ell i una amiga -Teresa- bategen l'esdeveniment com la Llepada Anual, perquè "el veritable objectiu del congrés és ensabonar-se". I més: "Fer-se un massatge d'ego els una als altres". Qualsevol que haja participat en una d'aquestes cerimònies acadèmiques -com a víctima o com a botxí- no podrà evitar un somriure agredolç. L'anècdota argumental serveix, a més, per situar-nos en un horitzó d'expectatives en què podem esperar les teories més brillants o les més hilarants, sovint separades ambdues pel gruix d'un paper de fumar.
  La Teresa va tindre un professor a Arizona que li va explicar la teoria de la caiguda cap amunt. Anomenava així les civilitzacions que no han seguit l'evolució habitual (naixement, creixement, apogeu, declivi i extinció), sinó que passen, per exemple, de l'apogeu a l'extinció sobtada sense una fase llarga de declivi. És el cas dels maies. 
  A la nostra civilització (la capitalista, mal anomenada "liberal"), on tot va esdevenint intangible ("el dia que peti internet, ningú sabrà qui som"), només ens pot identificar realment el que llancem. Som ja un vell projecte de vestigi arqueològic on l'essencial romandrà ocult. I tots els participants en congressos que coincideixen a explicar que, en xinès, el caràcter per a "crisi" està compost pel símbol de perill i el d'oportunitat s'assemblen ridículament a aquest contertulians de qualsevol escombreria televisiva que engolen la veu al màxim per a proferir la frase "Aquesta crisi és una crisi moral"...
  M'ha agradat especialment aquest conte perquè demostra com es pot fer bona literatura de l'actualitat estricta. No cal anar-se'n a l'època d'Escipió, ni allà on Crist va perdre les espardenyes: és ací, en cada cantonada del real més immediat, on bateguen els més engrescadors projectes literaris.
  Els contes de Garcia agafen sovint giragonses sorprenents i tenen arguments molt variats, però acaben formant una unitat plausible. La nostra vida vertical, en aquest sentit, suposa un alè d'aire fresc en una literatura que ha donat grans contistes i que, pel que es veu, ho continuarà fent.
  Potser la literatura catalana està en l'estadi de confondre l'apogeu amb l'extinció -com qualsevol literatura culta minoritària-, però amb autors com Yannick Garcia la sala d'espera de la guillotina se'ns farà més confortable. Així sia.

Joan Garí
 

6/12/14

La dona sense rostre

Títol: Per a Isabel. Un mandala
Autor: Antonio Tabucchi
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. de Teresa Muñoz
132 pàgines

Un mandala (literalment, roda o cercle en sànscrit) és, segons la Viquipèdia, “un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica”. Usualment té un significat místic o simbòlic, representant l’Univers sencer a través de cercles. Quan va escriure Per a Isabel. Un mandala, als anys 90, Antonio Tabucchi va disposar una estructura on el narrador de l’obra du a terme una intensa perquisició a la recerca d’una dona portuguesa a través de nou cercles, en consonància amb la tradició budista. La Isabel que dóna títol a aquesta nouvelle va créixer en una família antisalazarista, en aquell Portugal “oblidat per Europa i desmemoriat d’Europa”. A mesura que avançarà en la seua indagació, el narrador rememorarà la jove que va conèixer, rebel i inconformista, vital i decidida a menjar-se el món.
Des d’Èdip sabem que tota enquesta íntima ens farà tremolar en arribar als resultats, i l’examen de l’evocador narrador de Per a Isabel seguirà el mateix esquema. Com la Beatriu de Dante, el seu rostre guia el narrador, però la recerca mística no pot conduir més que a la melancolia. La persistent primera persona de la narració ha hagut de travessar nou cercles i entrevistar personatges molt diferents, fins a retrobar-se amb una fantasmagòrica Isabel a la Costa Blava. Uns li han dit que Isabel s’havia suïcidat, d’altres que va ser una ferma opositora al règim (no sent, totes dues coses, estrictament incompatibles). Qui va ser el seu carceller, Joaquim Francisco Tomás de Almeida (a qui tothom anomena l’oncle Tom), convida el narrador a un gotet de cachaça. Ell presumeix de saber-ho tot sobre Isabel, però l’única frase que se li escapa, enmig d’una bafarada intensament etílica, és un vinyolià “Tot és res”. La figura d’Isabel s’esvaeix. D’una manera o altra, està perfectament representada per la imatge de la portada del llibre, una bella fotografia d’Alicia Savage protagonitzada per una dona prima, amb un vestit roig, que subjecta amb totes dues mans una gran maleta; el seu rostre està completament velat per un núvol vermellós, mentre en segon pla una casa s’endevina enmig d’un paisatge boscós.
En realitat, Per a Isabel condensa tots els motius de la fascinació que un escriptor italià podia sentir per Portugal. Aquest país és com aquesta dona misteriosa -la dona sense rostre o amb el rostre ennuvolat, com en la imatge de Savage- que cal anar a buscar: un repte, un enigma, un trencaclosques emocional, un joc de la memòria. Tot això dota de sentit la mateixa història del manuscrit. Com han explicat els seus editors originals, Per a Isabel no va tindre mai l’imprimàtur d’Antonio Tabucchi. Es tracta d’un inèdit publicat pòstumament (Tabucchi va morir l’any 2012). L’autor l’havia datat a Vecchiano, el 1996, i l’havia definit com una “novel·la extravagant, una criatura estranya com un coleòpter desconegut que ha quedat fossilitzat en una pedra”. La malaltia que el va sorprendre la tardor del 2011 li va impedir anar més enllà.
Posat dins del conjunt de la seua obra, però, Per a Isabel té un sentit. Aquesta Isabel que trobem a la Costa Blava, amb un “vestit blau de seda com el d’una vegada que la vaig veure davant de l’ajuntament i un barret amb el vel blanc” no pot ser més que una figura de la memòria. Habita un estadi temporal compartit però periclitat -un “llavors” que ja no pot ser “ara”-. Forma part del passat del narrador i no del seu present, potser condensant tants moments intensament viscuts en aquest Portugal on un escriptor italià podia sentir-se com a casa, “si és que hi ha cases d’algú...”

Joan Garí
Publicat en Ara, 6-12-14

22/11/14

L'horror de la pau

Títol: Ens veurem allà dalt
Autor: Pierre Lemaitre
Edicions Bromera
Alzira, 2014
Trad. d'Albert Pejó
477 pàgines


Per què ens fascina la Primera Guerra Mundial? En la Segona hi ha Hitler, tota la vesània criminal del nazisme, la monstruosa pallassada mussoliniana, l'hecatombe sense pal·liatius de la Shoah, l'obstinada fúria nipona,  la tragèdia triomfal de la Unió Soviètica... però en la Primera (la Gran Guerra per antonomàsia) conflueixen potser facetes de l'horror que eren massa inèdits quan s'esdevingueren. El món venia de la tendra relaxació de la Belle Époque (com va retratar Stefan Zweig, amb un lirisme commovedor, en les seues memòries El món d'ahir) i no s'esperava que en tant poc de temps es congriara una tempesta tan perfecta. L'horror de les trinxeres va donar pas a un seguit de circumstàncies, bé politicosocials (la revolució russa o la ignomínia de Versalles, per exemple) o bé estrictament tècniques (l'aparició dels primers avions de combat, dels primers tancs, dels atacs amb gas...) que posarien les bases de totes les conflagracions futures. Ningú li estalviarà a la Gran Guerra el seu caràcter emblemàtic. I per això els països que la van sofrir més directament han convertit aquest any del 1914 en ocasió per a les commemoracions més sentides.
  Si algú hi va patir amb més intensitat, sense dubte va ser França. En cada llogarret del país un monument recorda, en un lloc d'honor, els caiguts en aquella infame carnisseria. Per això hi ha estat especialment oportuna la publicació, ara fa un any, d'aquest Au-revoir là-haut que ens arriba molt eficientment traduïda per Albert Pejó de la mà d'Edicions Bromera. El llibre va ser rebut enllà dels Pirineus amb un entusiasme unànim i va ser guardonat amb el premi Goncourt. Amb molt bon criteri, tot s'ha de dir: Ens veurem allà dalt és una autèntica novel·lassa, escrita amb l'ofici d'un gat vell com Pierre Lemaitre (foguejat en l'ubicu gènere negre). Només un escriptor amb tots els ets i els uts com aquest és capaç de suscitar una lectura ceguerosa i febril, tot conduint el lector a través d'una història que en realitat no se situa enmig dels esdeveniments bèl·lics pròpiament dits, sinó en la més immediata postguerra.
  La peripècia de la tragèdia fins la picaresca d'aquests dos miserables soldats, Albert Maillard i Édouard Péricourt, està marcada des d'un principi pel seu caràcter de testimonis d'un assassinat. Però cometre un crim en una guerra és com posar multes de velocitat a Le Mans (com hauria dit algú en el film Apocalypse Now): Maillard ho sap i ho sap també Péricourt. Aquest segon ha quedat, a més, horriblement marcat com només et podria haver passat en aquella inversemblant contesa: sense mandíbula inferior, amb la gola a l'aire "i, a sota, un magma de carns escarlates amb alguna cosa al fons, que deu ser la glotis..."
  Hi ha moments narrativament esplèndids en aquesta obra, com l'explicació de les conseqüències de la indisposició del senyor Péricourt (producte de l'emoció pel record sobrevingut del seu fill) o la negociació del preu dels taüts entre Pradelle i Lavallée. Lemaitre sap dosificar i estructurar la informació, va conduit el lector per la senda que vol i és destre en la ironia i, quan cal, en la introspecció psicològica. Ha après la pauta de la millor novel·lística francesa, de Victor Hugo a Irène Némirovsky.
  Potser la lliçó de Ens veurem allà dalt és que el pitjor d'una guerra és la pau subsegüent. En aquesta conjuntura atroç, soldats com Maillard tenen moments estrictament proustians contemplant el món de l'alta societat com ho faria un infant davant d'un aquari. La guerra l'ha destruït i l'ha empobrit. I encara voldrien que donés les gràcies.
Joan Garí
Publicat en Ara, 22-11-14

16/11/14

In versu veritas


Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines


  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.587

1/11/14

El teatre de la vida

Títol: La gran caiguda
Autor: Peter Handke
Barcelona, 2014
Raig Verd editorial
Trad. de Marta Pera
171 pàgines


  Homer potser no s'ho imaginava, però quan va escriure L'odissea va idear -o va fixar- una fórmula narrativa destinada a una posteritat especialment agraïda. Narrant la tornada d'Odisseu/Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia -amb totes les aventures esdevingudes al país dels cicons i dels lotòfags, amb el cíclop Polifem, a l'illa d'Èol, al país dels lestrígons, a l'illa de Circe i al propi Hades, amb les sirenes, les roques d'Escil·la i Caribdis o les vaques d'Hèlios-, Homer -fos qui fos "Homer"- estructurava un model literari que de llavors ençà ha continuat fascinant-nos: el viatge.
  El guerrer que recorre el Mediterrani experimentant un procés d'aprenentatge biogràfic és l'heroi universal que travessa la vida detenint-se en cada port, mentre somia en una llar que podria ser qualsevol illa, però només és aquella on una esposa pacient i un fill intrèpid escruten cada dia l'horitzó. Ulisses tornarà finalment a Ítaca, vestit com un captaire ("ric del que ha donat..."), es venjarà de la infame turba de pretendents de Penèlope i imaginarà un repòs possible. Però això, és clar, serà ja una altra història.
  Peter Handke, en La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l'esquema homèric. Tota l'acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l'ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a  la gran ciutat on l'honor l'espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: "La impaciència aniquila l'existència".
  L'actor sense nom, doncs, no té cap pressa. Primer que res -com en els contes infantils- ha de travessar un bosc. Al bell mig de l'arbreda troba un vell captaire, que podria ser un altre Odisseu de la vida, i imagina que podria tractar-se de l'últim home. Després, però, hi compareixerà més gent, fins i tot un tipus que llegeix l'immortal poema homèric. No esperem, però, que aquestes peripècies estiguen narrades amb cap motle realista. Handke ha ordit un text certament original, fins i tot sorprenent, servit en un estil reiteratiu, detallista, desproveït aparentment de pretensions fins vorejar el naïf. El que tenen en comú els personatges amb qui l'actor es troba és precisament la seua naturalesa profundament teatral. Fins i tot -o especialment- enmig d'una església, on és l'únic espectador, té l'ocasió d'observar el misteri de la representació, que li confirma l'oficiant: "Jo, com a capellà, també sóc actor, ho he de ser".
  A la ciutat, el protagonista contempla en un televisor com el president del país declara la guerra a una altra nació. A la pantalla hi ha dones boniques amb postures sensuals, però al carrer les dones van tapades fins als ulls. Tot sembla formar part d'una gran farsa. Entre la multitud de la megalòpolis reconeix el seu pare i la dona a casa de la qual ha passat la nit. Finalment, li surt al davant el director de la pel·lícula en què, a l'endemà, ha d'actuar. Però si tot és ja una immensa ficció: quin sentit té dir-se actor?
  La "gran caiguda" a què fa referència el títol és també la gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l'amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia siga simplement el final de la vida. Deixar-se caure, llavors?

Joan Garí
Publicat en Ara, 1-11-14