1/11/14

El teatre de la vida

Títol: La gran caiguda
Autor: Peter Handke
Barcelona, 2014
Raig Verd editorial
Trad. de Marta Pera
171 pàgines


  Homer potser no s'ho imaginava, però quan va escriure L'odissea va idear -o va fixar- una fórmula narrativa destinada a una posteritat especialment agraïda. Narrant la tornada d'Odisseu/Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia -amb totes les aventures esdevingudes al país dels cicons i dels lotòfags, amb el cíclop Polifem, a l'illa d'Èol, al país dels lestrígons, a l'illa de Circe i al propi Hades, amb les sirenes, les roques d'Escil·la i Caribdis o les vaques d'Hèlios-, Homer -fos qui fos "Homer"- estructurava un model literari que de llavors ençà ha continuat fascinant-nos: el viatge.
  El guerrer que recorre el Mediterrani experimentant un procés d'aprenentatge biogràfic és l'heroi universal que travessa la vida detenint-se en cada port, mentre somia en una llar que podria ser qualsevol illa, però només és aquella on una esposa pacient i un fill intrèpid escruten cada dia l'horitzó. Ulisses tornarà finalment a Ítaca, vestit com un captaire ("ric del que ha donat..."), es venjarà de la infame turba de pretendents de Penèlope i imaginarà un repòs possible. Però això, és clar, serà ja una altra història.
  Peter Handke, en La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l'esquema homèric. Tota l'acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l'ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a  la gran ciutat on l'honor l'espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: "La impaciència aniquila l'existència".
  L'actor sense nom, doncs, no té cap pressa. Primer que res -com en els contes infantils- ha de travessar un bosc. Al bell mig de l'arbreda troba un vell captaire, que podria ser un altre Odisseu de la vida, i imagina que podria tractar-se de l'últim home. Després, però, hi compareixerà més gent, fins i tot un tipus que llegeix l'immortal poema homèric. No esperem, però, que aquestes peripècies estiguen narrades amb cap motle realista. Handke ha ordit un text certament original, fins i tot sorprenent, servit en un estil reiteratiu, detallista, desproveït aparentment de pretensions fins vorejar el naïf. El que tenen en comú els personatges amb qui l'actor es troba és precisament la seua naturalesa profundament teatral. Fins i tot -o especialment- enmig d'una església, on és l'únic espectador, té l'ocasió d'observar el misteri de la representació, que li confirma l'oficiant: "Jo, com a capellà, també sóc actor, ho he de ser".
  A la ciutat, el protagonista contempla en un televisor com el president del país declara la guerra a una altra nació. A la pantalla hi ha dones boniques amb postures sensuals, però al carrer les dones van tapades fins als ulls. Tot sembla formar part d'una gran farsa. Entre la multitud de la megalòpolis reconeix el seu pare i la dona a casa de la qual ha passat la nit. Finalment, li surt al davant el director de la pel·lícula en què, a l'endemà, ha d'actuar. Però si tot és ja una immensa ficció: quin sentit té dir-se actor?
  La "gran caiguda" a què fa referència el títol és també la gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l'amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia siga simplement el final de la vida. Deixar-se caure, llavors?

Joan Garí
Publicat en Ara, 1-11-14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada