16/11/14

In versu veritas


Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines


  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.587

Cap comentari:

Publica un comentari