Vida d'un monstre

Títol: Soy yo, Édichka
Autor: Eduard Limònov
Marbot Edicions
Barcelona, 2014
Trad. d'Ana Guelbenzu
330 pàgines


  L'any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l'escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limònov -o Limonov, que amb els noms russos mai no se sap-  en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limonov (que va traduir al castellà Anagrama l'any 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l'Académie Française i el Goncourt).
  El Limònov que retratava Carrère era fill d'un txequista subaltern i havia aprés ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents "oficials". Carrère anirà resseguint la seua vida en l'etapa d'exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limònov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Mishima i Hitler alhora. I no és broma.
  Amb aquest materials, es podria pensar que Limònov és una mena d'il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s'ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l'estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limònov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.
  Doncs bé, aquell Limònov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l'experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limònov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre certs membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d'haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l'ubicu Joseph Brodsky, l'afectat Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l'abandona. Llavors comença per a Limònov un descens als inferns contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d'Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon "per dret, per naixement i per talent" (sic).
  Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s'està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d'una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d'Emmanuel Carrère. Però Limònov fascina, d'això ni hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d'humanitat que conté ens descol·loca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-12-14