A la sala d'espera de la guillotina

Títol: La nostra vida vertical
Autor: Yannick Garcia
L'Altra Editorial
Barcelona, 2014
140 pàgines

  En un dels contes d'aquest llibre, intitulat "Caurem ben cap amunt", el protagonista acudeix a un congrés a Sofia que porta per nom oficial Jornades Intensives de Pensament Emprenedor Avançat (JIPEA). Ell i una amiga -Teresa- bategen l'esdeveniment com la Llepada Anual, perquè "el veritable objectiu del congrés és ensabonar-se". I més: "Fer-se un massatge d'ego els una als altres". Qualsevol que haja participat en una d'aquestes cerimònies acadèmiques -com a víctima o com a botxí- no podrà evitar un somriure agredolç. L'anècdota argumental serveix, a més, per situar-nos en un horitzó d'expectatives en què podem esperar les teories més brillants o les més hilarants, sovint separades ambdues pel gruix d'un paper de fumar.

  La Teresa va tindre un professor a Arizona que li va explicar la teoria de la caiguda cap amunt. Anomenava així les civilitzacions que no han seguit l'evolució habitual (naixement, creixement, apogeu, declivi i extinció), sinó que passen, per exemple, de l'apogeu a l'extinció sobtada sense una fase llarga de declivi. És el cas dels maies. 

  A la nostra civilització (la capitalista, mal anomenada "liberal"), on tot va esdevenint intangible ("el dia que peti internet, ningú sabrà qui som"), només ens pot identificar realment el que llancem. Som ja un vell projecte de vestigi arqueològic on l'essencial romandrà ocult. I tots els participants en congressos que coincideixen a explicar que, en xinès, el caràcter per a "crisi" està compost pel símbol de perill i el d'oportunitat s'assemblen ridículament a aquest contertulians de qualsevol escombreria televisiva que engolen la veu al màxim per a proferir la frase "Aquesta crisi és una crisi moral"...

  M'ha agradat especialment aquest conte perquè demostra com es pot fer bona literatura de l'actualitat estricta. No cal anar-se'n a l'època d'Escipió, ni allà on Crist va perdre les espardenyes: és ací, en cada cantonada del real més immediat, on bateguen els més engrescadors projectes literaris.

  Els contes de Garcia agafen sovint giragonses sorprenents i tenen arguments molt variats, però acaben formant una unitat plausible. La nostra vida vertical, en aquest sentit, suposa un alè d'aire fresc en una literatura que ha donat grans contistes i que, pel que es veu, ho continuarà fent.

  Potser la literatura catalana està en l'estadi de confondre l'apogeu amb l'extinció -com qualsevol literatura culta minoritària-, però amb autors com Yannick Garcia la sala d'espera de la guillotina se'ns farà més confortable. Així sia.

Joan Garí