La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí

Elogi de la vida lleugera

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial Proa
Barcelona, 2012
Traducció de Monika Zgustova
269 pàgines



  Bohumil Hrabal, de qui hem llegit títols deliciosos com Trens rigorosament vigilats o Una solitud massa sorollosa, aconsegueix amb Jo he servit el rei d’Anglaterra una altra petita obra mestra. Amb el seu estil casual, fet de frases llargues –fragments d’un monòleg inacabable- vessades en cinc capítols d’estructura idèntica (tots comencen amb la fórmula “Escolteu bé el que us explicaré ara”), l’escriptor txec ens conta la història del cambrer Jan Díte. Díte s’estrena molt jovenet a l’hostal Praga Ciutat Daurada, on té l’ocasió de coincidir amb tota mena d’estrafolaris clients: inventors, venedors, poetes. Amb alguns fa amistat: el senyor Walden encatifa el terra de la seua cambra amb els bitllets de cent corones que guanya. El poeta Jódl somia a fer el mateix per tota la ciutat amb els deu mil exemplars del seu llibre Vida de Jesucrist. I Jan, al seu torn, només s’imagina, davant cada dona que coneix, quina flor li escauria millor per a cobrir i guardonar la seua nuesa.
  Les dones que freqüenten el Paga Ciutat Daurada són d’una mena molt concreta. No molt lluny d’allí es troba Can Paradís, un prostíbul on per 800 corones pots jaure amb una dona a qui cobrir de pètals. És la primera meta en la vida de Jan Díte: estalviar aquesta quantitat per a honorar com cal la feminitat corsària.
  L’atzar, però, anirà portant Díte a diferents llocs. El seu segon establiment serà l’Hotel Plàcid, a Stránčice. Allò sembla una estampa dels millors moments de la Belle Époque, amb personatges d’antiga soca dedicats als plaers de la bona cuina i l’alt fornici. La següent destinació el retorna a Praga, a l’Hotel París, on coneixerà un maître que va servir el rei d’Anglaterra. Però Díte no es queda curt: ell mateix serveix, al seu torn, el rei d’Etiòpia. Després es trobarà amb Lisa, una professora d’Educació Física dels Sudets, amb qui es casarà i tindrà un fill. Els alemanys, però, mai consideraran Díte un dels seus i, en canvi, els txecs el menysteniran per haver-se emparellat amb una nazi.
  És l’època de la Segona Guerra Mundial. Lisa hi mor en un bombardeig, però la postguerra proporciona a Díte una breu etapa de prosperitat: amb els segells confiscats per Lisa a jueus (sic) es compra un hotel als afores de Praga. L’adveniment del comunisme, però, suposa una nova inflexió en la seua vida. Es internat en un camp de concentració per a milionaris. Allí, el comandant li encarrega la cura de dos-centes parelles de coloms missatgers. Jan Díte, en efecte, és com el revers de la Colometa, però ací tota l’angoixa i el dramatisme de La plaça del diamant han estat substituïts per la sornegueria i la lleugeresa moral.
  El protagonista acaba la seua vida als Sudets –d’on han estat expulsats els alemanys-, fent treballs forçats al bosc. Allí coneix un estrany professor de francès i la seua pupil·la Marcela, de qui admira la bellesa de la intel·ligència. En aquest refugi solitari escriu la seua història i aprén la suprema lliçó de la vida, “que l’home vàlid i autèntic és unicament aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.
  Així escrigué Hrabal aquest llibre: en tres setmanes d’estiu en plena repressió després de la primavera de Praga. Publicat clandestinament, el text estava destinat a convertir-se en un emblema de la resistència jocosa del poble txec als avatars dels diferents totalitarismes.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.471

L'últim debat

Títol: Hitch-22. Memorias
Autor: Christopher Hitchens
Editorial Debate
Barcelona, 2011
Traducció de Daniel Rodríguez
511 pàgines


  Publicades poc abans de la seua mort, les Memòries de Christopher Hitchens no defraudaran els seguidors del gran polemista britànic. Era natural, d'altra banda, que algú que ha escrit milers d'articles i ha agafat la ploma, invariablement, cada dia de la seua vida, emprenguera al final una avaluació introspectiva, on la mirada interior no estalvia un repàs als elements més visibles de la seua aventura intel·lectual.
  El pare de Hitchens era comandant de la marina anglesa i sa mare una bella jueva que es va suïcidar a Grècia embolicada en un amor adúlter. L'experiència en l'escola classista del país no deixa marques en el jove Hitch, tot i que la seua màxima alegria, segons confessa, és no haver-hi estat sodomitzat... Es considera membre de l'última generació que va estudiar d'acord amb el "vell estil" de ser anglés. Gràcies a això, és el primer membre de la seua família que va estudiar a la universitat.
  El retrat dels anys juvenils és l'inventari d'una llarga sèries de descobriments inconnexos, que inclouen l'experiència homosexual, l'enlluernament del primer Bob Dylan ("un dels poetes essencials del nostre temps") o la lectura entusiasta del Homentage a Catalunya de George Orwell. Com a culminació de tot això entra en el Partit Laborista i es converteix en un agitador a l'Oxford dels anys 60.
  Aviat, però, la consciència individual es va anar imposant a qualsevol dogma. La invasió de Txecoslovàquia el sorprén a l'Havana, on ja ha tingut ocasió de ser acusat de contrarevolucionari. Orwell feia bé la seua faena. Mentrimentres, però, entra com a crític al New Statesman, la revista esquerrana més prestigiosa al Londres dels anys 70. És el principi de la seua brillant carrera com a periodista.
  Amb els anys, Hitchens es convertirà en ciutadà nordamericà. Escriure la biografia de Jefferson dóna la pauta de l'entusiasme amb què l'autor acull la nova nacionalitat, exactament igual que ho feia en cada estadi de la seua espasmòdica trajectòria ideològica. A partir dels atemptats de l'Onze de Setembre fa un viratge i abandona velles fes. Aviat denunciarà la "imbecilitat moral" de l'esquerra en l'afer d'Iraq, mentre l'extremisme islàmic es convertia en la seua bèstia negra en substitució de les velles andròmines conservadores de rigor. El cas de Salman Rushdie, en aquest sentit, ja l'havia convençut de la perillositat de la religió musulmana.
  Rushdie fou un més de la seua colla brillant d'amics inseparables, on destaca especialment el novel·lista Martin Amis. Les trobades -nocturnes, etíliques, verborreiques- de tots aquests devien ser memorables. Si divideixes el món -com era el cas de Hitch- entre les ments iròniques i les ments literals, has de preparar-te per a tindre molts i incansables enemics, però també companys incondicionals al llarg de la vida.
  Iraq representa, per a bé i per a mal, el final de la trajectòria política de Hitchens. En l a primera guerra del golf es va adonar que preferia ser un "roig favorable a Bush" abans que un "pacifista favorable a Saddam". En la segona ja s'ha convertit en un bel·licista fervorós. L'odi que sent cap als fanàtics musulmans només es pot comparar al que experimenta davant els creients en la fe cristiana. Tota religió és sospitosa d'idiòcia, i d'aquí el seu celebrat assaig God is not good.
  Al final, tot es resol en la meditació d'una frase d'Oscar Wilde: "A map of the world that does not include Utopia is not worth even glancing at, for it leaves out the one country at which Humanity is always landing". Hitch va passar d'adorar aquesta frase a considerar-la l'origen d'innombrables "naufragis i presons". I aquest és el resum més exacte de qui ha estat considerat "l'escriptor polític per excel·lència" i "el millor assagista de la llengua anglesa". Descanse en guerra.

Joan Garí

La importància de les minúscules

Títol: Llibertat
Autor: Jonathan Franzen
Editorial Columna
Barcelona, 2011
812 pàgines

  Diuen que les novel·les grosses són per a l'estiu. Doncs ací n'hi ha una de més de 800 pàgines que és perfecta per a les llargues vesprades caniculars. És llegint una obra com aquesta que t'adones de fins a quin punt el "realisme" ha estat una escola ubèrrima per a tota mena de novel·listes. I això és així fins al punt que "novel·la realista" podria passar perfectament per una redundància. Els americans, en aquest sentit, són bons hereus dels francesos i els russos del segle XIX.
  Es tracta d'una llarga saga familiar on el títol -Freedom- cal entendre'l no en majúscules, sinó en minúscules: els personatges cerquen ser lliures en relació a ells mateixos i als altres, però no poden sinó obeir els seus instints i cauen en els mateixos errors mil vegades. Ser lliure, per als protagonistes, voldria dir no haver de dependre de ningú, però el sexe, l'afecte, els diners o l'ideal (sobretot el sexe) els lliguen i els emboliquen.
  La novel·la resegueix les vides de Walter i Patty, un matrimoni sotmés a les fluctuacions de la vida moderna. Patty, esportista d'elit a la universitat però amb un cor "amb una mena d'indefensió congènita", va ser violada a l'institut i a la universitat es va veure assetjada per Eliza, una noia pertorbada. Els pares de Patty formen la típica família liberal de Nova York. Ella, en realitat, els odia i, de retruc, no té cap interés en la política. Walter, al seu torn, prové d'una família pobra però encara està més polititzat que els seus futurs sogres. És la mena d'americà excèntric que "coneixia el club de Roma, llegia novel·les difícils i sabia apreciar Ígor Stravinski" (i això, als Estats Units, és ser molt, molt excèntric).
  Patty i Walter no es van enamorar immediatament. De fet, Patty li va fer passar al seu futur marit un llarg calvari que es podria anomenar nuviatge. Un tercer en discòrida, Richard -el millor amic de Walter-, és l'objecte de la cobejança amorosa de Patty i, tot i que de moment l'oblida, en el futur tornarà i serà el responsable de la separació de la parella.
  Com és norma en les novel·les realistes, se'ns va il·lustrant amb els avatars del matrimoni i dels seus fills. De fet, el narrador es concentra en Joey, que als 15 anys es va enamorar de Connie -una xica veïna- i se'n va anar a viure amb ella. Mente Joey i Connie aprofundeixen en la seua relació, Patty s'enrotllarà amb Richard, que és un músic faldiller i contracultural. En realitat, Richard odia la música i considera tipus com Bon Dylan "fabricants de xiclets". Per això es dedica, després de cada fracàs, a muntar terrats de fusta. Mentre Patty fa via amb Richard, Walter manté una relació amb la seua secretària, Lalitha. Treballen junts a compte d'un projecte mediambiental descrit tan meticulosament a l'obra que fa bona la teoria segons la qual a tota novel·la llarga li sobren dues-centes pàgines.
  El narrador se serveix d'una suposada autrobiografia de Patty, però sense deixar que parle en primera persona. Tot està mirat des de fora, amb una objectivitat (falsa) immisericorde, com en el vell projecte stendhalià de posar un mirall a la vora d'un camí.
  Al final, el matrimoni de Patty i Walter es reconstrueix i la novel·la té una mena de final feliç. La moralitat de la història sembla continguda en aquesta frase: "L'única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis". Això està en la pàgina 523 del llibre, quan encara queden moltes peripècies per explicar. La llibertat en minúscules, fet i fet, s'assembla sospitosament a una mena de petita presó. Cada acte d'immaduresa o de frivolitat ens hi mena inexorablement. I en això els nordamericans, com en tantes altres coses, ens porten molta davantera.

Joan Garí

Literatura, música, vida

Títol: Vides desafinades
Autor: Xavier Aliaga
Edicions 62
Barcelona, 2011
252 pàgines

  Una valenciana (Alícia) que viu a Barcelona, un barceloní (Gerard) que se’n va a treballar a València. Eren parella, però ella no vol tornar a València i ell no vol deixar d’anar-hi. Aquest és el primer motor narratiu de Vides desafinades, la novel·la amb què el periodista i escriptor Xavier Aliaga va guanyar l’últim premi Joanot Martorell de l’ajuntament de Gandia.
Després la trama s’anirà embolicant. Gerard, a València, entra en contacte amb Marta i Vicky, que intenten salvar la seua discogràfica independent fitxant el grup Radio Free. La mare de Vicky, sorprenentment, ha agafat una malaltia nefanda a Benidorm, el cau de totes les modernitats i tots els vicis. Vicky vol que el seu nòvio Jordi deixe Barcelona i vaja a viure amb ella a València. I així, amb aquesta cadència humana i urbana, els personatges d’aquest relat van vivint les seues vides contrapuntejades amb les seues músiques, instruments d’un destí que depara a cadascú una via diferent. Quan vindran mal dades, saben que sempre podran engegar l’ipod en mode aleatori i resar perquè no s’escolte aquella cançó de Los Planetas que figura com a cita preliminar de la novel·la:

Y si todo va tan bien,
Y si todo va tan bien,
¿por qué este dolor que siento?

  Aquest llibre va ser una de les novetats més celebrades de la darrera Fira del Llibre de València. I amb raó, caldrà dir-ho. És el text més madur d’Aliaga, el més assaonat i el que més excel·leix literàriament. L’autor hi exhibeix un estil fresc, desimbolt, que no defuig l’argot, els llenguatges grupals o la metàfora sorneguera: unes companyes de treball són “follestibles”; un personatge no pot conciliar el son i fa tombs al llit “com una hamburguesa epilèptica”.
  Aliaga no fa literatura periodística (i això no és un mèrit ni un demèrit: és simplement una constatació). Domina bé la frase llarga, el període que s’encavalla imitant el monòleg dels personatges. Aconseguiex un punt meritori entre el discurs culte i les expressivitats col·loquials, fins i tot sent conscient que no podrà defugir els castellanismes (botellón, perroflauta, puto). Si hi haguera crítics literaris com cal en aquest país els recomanaria que no deixaren d’observar aquest escriptor de raça, però això sonaria massa a una veu clamant en el desert…
  Com en la cançó “Zero”, de Smashing Pumkins, els personatges d’aquest relat sincopat no es reconeixen a l’espill:

My reflection, dirty mirror
There’s no connection to myself

  Alguna cosa del nihilisme de Michel Houellebecq (Gerard el llegeix mentre escolta The Drones i Suicide i malda per recuperar Alícia) travessa aquests joves que viuen sota l’hègira del sexe i l’excés. El propi autor n’és conscient, i ho justifica ja des del títol:

  “Darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents, com ara que una sexagenària de poble menut, una vídua d’un entorn rural, puga agafar la sida, la malaltia maleïda”

  No és la vida exactament el que s’hi destil·la, però sí una aproximació a aquesta vida, una mena de mapa de carreteres per a poder circular pels viaranys insospitats de l’existència. I sense oblidar que, com diria el propi   Houellebecq, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.465

La ficció, la realitat, el fracàs i l'inconscient

Títol: Aires de Dylan
Autor: Enrique Vila-Matas
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2012
325 pàgines

Hauríem de llegir aquest llibre atenent a dues claus: per un costat, la reiteració del particular estil d'Enrique Vila-Matas i la seua concepció de la novel·la; per un altre, la fascinació que desperta la figura de Bob Dylan. Tot això, sacsejant-ho en una coctelera, és Aires de Dylan.
  Per als qui no hagen llegit mai un llibre de Vila-Matas caldrà explicar que les seues obres no s'assemblen a les de cap altre autor. Porten l'etiqueta de novel·la, però són en realitat llargs monòlegs on l'argamassa de tot plegat està constituïda per la figura d'un narrador omnipotent, que és i no és l'autor.
  Aires de Dylan, en aquest sentit, suposa un altre pas de rosca en el particular itinerari del nostre escriptor, ara utilitzant la figura del bard de Minnesota com a escusa per a parlar dels seus temes de sempre: la identitat, la relació entre realitat i ficció, la lògica entre les coses.
  Vilnius Lancastre, el protagonista d'aquest llibre, es presenta a Suïssa a participar en un congrés sobre el fracàs. Físicament s'assembla a Bob Dylan (en aquell aimatge dels anys 60 que ja ha esdevingut una icona pop). És fill d'un escriptor plurilingüe de Barcelona que ha mort fa poc. El text que aporta al congrés es diu "Teatro de realidad". Amb aquesta excusa argumental comença el llarg devessall discursiu d'Aires de Dylan. Resulta que el pare de Vilnius també s'assemblava a Dylan, però en concret al Dylan que va participar en la pel·lícula Pat Garret & Billy the Kid. Com Hamlet, Vilnius defensa la memòria del seu pare, i es descobreix una passió torbadora per la seua mare. Talment inspirat per Loquillo, el protagonista es defineix de la següent manera: "ocioso, inestable, geométrico, errabundo, aspirante a ideólogo de la desgana, volátil y siempre ando soltando lastre".
  Aquesta és l'excusa argumental. Una frase de Scott Fitzgerald, d'altra banda, recorre el relat, fins i tot amb el dubte de si és o no de Fitzgerald. Vilnius vol portar un "registro del inconsciente" i a això es dedica el novel·lista, a enregistrar l'inconscient dels personatges meticulosament. L'objectiu de tot plegat és simple: trobar "la verdad de una persona, por lo menos la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje".
  Això connecta amb una altra de les característiques dels llibres de Vila-Matas: la relació entre realitat i ficció. Preguntar sobre això, segons el propi Vila-Matas, és una vulgaritat. Realitat i ficció, als seus llibres, formen una amalgama inextricable, són dues cares d'una mateixa moneda. Per això "tot està relacionat" i la lògica entre les coses és exactament aquella que nosaltres vulguem establir.
  No sé si amb tot això he aconseguit fer alguna llum sobre el text en qüestió. Els llibres de Vila-Matas no es resumeixen bé, ni s'interpreten ni es parafrasegen. Tot just s'han de llegir. I l'admiració o el desconcert que s'hi puguen extraure ja les ha de gestionar cada lector.

Joan Garí

Llums i ombres de la Renaixença valenciana

Títol: El somni d’una pàtria de paraules
Autor: Josep Piera
Editorial Bromera
Alzira, 2011
308 pàgines

  La figura de Teodor Llorente ha experimentat, en els últims anys, una vindicació positiva. Se l’ha rescatat del somni petrificat en què s’havia resolt la seua aportació a la llarga i sorda lluita a favor de la llengua i la cultura del País Valencià. De Llorente havia quedat, potser injustament, la imatge dels seus últims anys, convertit en el mestre llorejat que no deixava emergir nous talents. Josep Piera –com abans altres- ha vingut ara a recordar-nos que l’autor de Llibret de versos era molt més que tot això.
  Piera estructura el seu text com una biografia clàssica. Ressegueix l’itinerari de Llorente des que naix fins que mor, i ens va recordant els ítems més significatius de la seua vida i la seua aportació a la Renaixença valenciana. No li resulta difícil reivindicar un home que, després de la gran foscor, busca recuperar la tradició literària i lligar-la a la llengua viva. Aquesta llengua, per si algú no ho recorda, era anomenada llemosí. Aquest és un terme que usa tothom als cercles culturals de la València de l’època, fins i tot els del periòdic El Mole, amb la seua sintaxi infecta. El llemosinisme –la pàtria llemosina- era una manera de referir-se als Països Catalans, fet i fet. Català no és un gentilici que agrade massa als renaixentistes valencians. De fet Llorente manté alguna polèmica amb partidaris d’usar la terminologia menys artificiosa per a la nostra llengua comuna, com ara Víctor Balaguer (“ese político poeta”, talment era definit en Las Provincias) o el mateix Vicent W. Querol, que havia titulat un llibre seu Rimas catalanas. Per a Llorente tot això és una “cuestión de nombre” (literalment) que el fa sentir incòmode. No és que ell negue la unitat de la llengua parlada a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Li consta fefaentment. De fet, no s’està de lloar, en molts dels seus poemes, aquesta cultura comuna (començant per “València i Barcelona”, del 1864 i acabant amb el que comença amb un “Germans de la gloriosa Catalunya…” llegit al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana). La seua amistat amb els autors catalans i balears, d’altra banda, és ben coneguda. L’any 1880 té l’ocasió de proclamar “mestre en gai saber” Jacint Verdaguer a Montserrat –el mateix Verdaguer que, quan va a València, sojorna a ca Llorente. Aquesta admiració i cordialitat eren mútues, i per això el nostre autor era molt ben tractat a Catalunya.
  La reticència, però, quant a la “qüestió de noms”, era –i és!- invencible entre els valencians. Llorente es mantingué imperèrrit en el seu localisme (cosa que no li valgué cap admiració Espanya endins, per cert, des d’on venien riotes que afirmaven que l’interfecte escrivia “en el dialecto de las chufas”). La seua negativa, a més, a polititzar la Renaixença la va convertir en un inofensiu espectacle jocfloralesc.
  Després entraria en dansa Constantí Llombart. Crec que Piera –que realitza per cert una biografia modèlica, de tall clàssic- no té prou en compte la trascendència de l’enfrontament entre Llombart i Llorente. Rere aquesta pugna no hi ha només el fracàs d’un possible model progressista per a la Renaixença valenciana, sinó també la peripècia posterior d’un autor com Vicent Blasco Ibáñez. Blasco, molt amic de Llombart, comença escrivint en valencià, però aviat se’n passa al castellà fugint de l’ambient resclosit del llorentinisme abassegador.
  Segons Josep Piera el millor de Llorente es troba en les cançons que dedica a la bellesa humil. Això és cert en la seua faceta d’escriptor. Com a a ideòleg i líder social, però, a Llorente se l’ha de jutjar tant per la seua aportació positiva (haver gestionat amb normalitat un mapa possible de la nostra cultura) com per la negativa (haver convertit la Renaixença a casa nostra en un joc de frívola inanitat). Bé està que es vulga recuperar la seua figura. Potser és simplement un signe dels temps, del llemosinisme que torna a dominar la nostra cartografia intel·lectual.

Joan Garí