20/8/12

L'últim debat

Títol: Hitch-22. Memorias
Autor: Christopher Hitchens
Editorial Debate
Barcelona, 2011
Traducció de Daniel Rodríguez
511 pàgines


  Publicades poc abans de la seua mort, les Memòries de Christopher Hitchens no defraudaran els seguidors del gran polemista britànic. Era natural, d'altra banda, que algú que ha escrit milers d'articles i ha agafat la ploma, invariablement, cada dia de la seua vida, emprenguera al final una avaluació introspectiva, on la mirada interior no estalvia un repàs als elements més visibles de la seua aventura intel·lectual.
  El pare de Hitchens era comandant de la marina anglesa i sa mare una bella jueva que es va suïcidar a Grècia embolicada en un amor adúlter. L'experiència en l'escola classista del país no deixa marques en el jove Hitch, tot i que la seua màxima alegria, segons confessa, és no haver-hi estat sodomitzat... Es considera membre de l'última generació que va estudiar d'acord amb el "vell estil" de ser anglés. Gràcies a això, és el primer membre de la seua família que va estudiar a la universitat.
  El retrat dels anys juvenils és l'inventari d'una llarga sèries de descobriments inconnexos, que inclouen l'experiència homosexual, l'enlluernament del primer Bob Dylan ("un dels poetes essencials del nostre temps") o la lectura entusiasta del Homentage a Catalunya de George Orwell. Com a culminació de tot això entra en el Partit Laborista i es converteix en un agitador a l'Oxford dels anys 60.
  Aviat, però, la consciència individual es va anar imposant a qualsevol dogma. La invasió de Txecoslovàquia el sorprén a l'Havana, on ja ha tingut ocasió de ser acusat de contrarevolucionari. Orwell feia bé la seua faena. Mentrimentres, però, entra com a crític al New Statesman, la revista esquerrana més prestigiosa al Londres dels anys 70. És el principi de la seua brillant carrera com a periodista.
  Amb els anys, Hitchens es convertirà en ciutadà nordamericà. Escriure la biografia de Jefferson dóna la pauta de l'entusiasme amb què l'autor acull la nova nacionalitat, exactament igual que ho feia en cada estadi de la seua espasmòdica trajectòria ideològica. A partir dels atemptats de l'Onze de Setembre fa un viratge i abandona velles fes. Aviat denunciarà la "imbecilitat moral" de l'esquerra en l'afer d'Iraq, mentre l'extremisme islàmic es convertia en la seua bèstia negra en substitució de les velles andròmines conservadores de rigor. El cas de Salman Rushdie, en aquest sentit, ja l'havia convençut de la perillositat de la religió musulmana.
  Rushdie fou un més de la seua colla brillant d'amics inseparables, on destaca especialment el novel·lista Martin Amis. Les trobades -nocturnes, etíliques, verborreiques- de tots aquests devien ser memorables. Si divideixes el món -com era el cas de Hitch- entre les ments iròniques i les ments literals, has de preparar-te per a tindre molts i incansables enemics, però també companys incondicionals al llarg de la vida.
  Iraq representa, per a bé i per a mal, el final de la trajectòria política de Hitchens. En l a primera guerra del golf es va adonar que preferia ser un "roig favorable a Bush" abans que un "pacifista favorable a Saddam". En la segona ja s'ha convertit en un bel·licista fervorós. L'odi que sent cap als fanàtics musulmans només es pot comparar al que experimenta davant els creients en la fe cristiana. Tota religió és sospitosa d'idiòcia, i d'aquí el seu celebrat assaig God is not good.
  Al final, tot es resol en la meditació d'una frase d'Oscar Wilde: "A map of the world that does not include Utopia is not worth even glancing at, for it leaves out the one country at which Humanity is always landing". Hitch va passar d'adorar aquesta frase a considerar-la l'origen d'innombrables "naufragis i presons". I aquest és el resum més exacte de qui ha estat considerat "l'escriptor polític per excel·lència" i "el millor assagista de la llengua anglesa". Descanse en guerra.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari