8/9/12

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí

1 comentari:

  1. Gràcies, Joan, per aquesta ressenya brillant i lúcida (as usual).

    Records i una abraçada,

    Josep Maria Pinto

    ResponSuprimeix