De la vida extrema

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Rovira
169 pàgines

  Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa). La duresa de l'existència en el medi escollit és l'escenari perfecte per a què el pare segregue els seus humors variables. Es penedeix de com li ha anat la vida, té uns vagues anhels religiosos i, al final, tot ho resol amb una certa brutalitat: "No ho sé, tenim l'oceà, i una muntanya, i els arbres, però és com si els arbres no hi fossin de debò si no m'estic follant una dona".
  Les tendències autodestructives d'aquest pare amb mala consciència acabaran portant l'argument cap a giragonses dramàticament insospitades (que no desvetlaré). A les nits, a la cabana que comparteixen, el pare plora invariablement i es confessa al seu fill. Se sent sol, i el fill no comprén com pot sentir-s'hi, si és amb ell. La duresa de la vida en aquelles condicions extremes (amb un ós que, gairebé el primer dia, els entra a la caban i els fa malbé totes les provisions) posa a prova ambdues personalitats. Però el fill, que és més feble -és més tendre- té les de perdre.
  És fascinador, en qualsevol cas, com David Vann és capaç de contar el fets més terribles introduint-los amb un simple punt i seguit. Aquesta impavidesa antiretòrica dota de versemblança el relat i fa la lectura ceguerosa. Realment estàs desitjant saber què passarà després (el gran mèrit de tot bon novel·lista). L'aire de la narració -i també l'estil- recorda bastant el Cormac McCarthy de La carretera, de què ja m'he ocupat ací. Però no hi ha caníbals en aquest cas, ni escenaris postapocalíptics. I, tanmateix, la peripècia argumental és, si cap, més terrible i dramàtica.
  Difícil dir res més si no es llegeix el llibre. Contar l'argument en detall és llevar-li gran part de la seua gràcia. Cap lector, però, restarà igual després d'haver acabat aquest llibre. Hi ha una lliçó sobre la soledat, sobre el desig, sobre les contradiccions de la vida moderna que pugna per revelar-s'hi. I de vegades cal anar en una illa completament deserta per a aprendre-la.

Joan Garí