La supervivència de les respostes

Títol: Alfabet terminal
Autor: Josep Palàcios
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
271 pàgines

  Josep Palàcios és el nostre escriptor més singular. Entén la literatura com l'orfebre contempla l'or o la plata -i la realitat, com la sospita un alquimista. Aquella pols seca que imaginaven els àrabs -al-iksir-, amb la propietat de guarir les malalties i aconseguir la immortalitat, és un secret que Palàcios ha desxifrat i fa anys que s'entesta a detallar-nos-el. No esperem, però, que el missatge que contenen els seus escrits supere els límits de la tipografia. Tot comença i acaba en una caixa d'impremta (el ciberespai? Això és un somni de bojos). Per això, des de fa tants anys, aquest escriptor de Sueca, a la Ribera del Xúquer, sent la necessitat de recordar-nos que "Sueca" vol dir "mercat" i "Xúquer" vol dir "devastador". Els àrabs el van ensinistrar bé. El mercat de la paraula és només un joc perpetu de construcció-destrucció. Per això el ventall d'històries que es poden contar és limitat. I per això la missió d'un escriptor -segons l'entén Palàcios- és contar-nos sempre la mateixa història -mantenint-ne la substància, modificant obsessivament la seua literalitat.
  Els llibres emblemàtics de Josep Palàcios estarien encara a l'abast només d'uns pocs elegits (ja que eren autoedicions) de no ser perquè els va reunir finalment en els dos volums de La imatge (PUV, 2013). Allí podíem trobar la primera redacció d'Alfabet (o AlfAbet), el producte de la seua col·laboració amb el pintor Manuel Boix. Aquell conjunt inicial de relats (vint-i-sis, un per cada lletra del nostre abecedari) tenia la força insuflada d'un escriptor epigramàtic, amic de la paradoxa i els jocs de paraules, densament complex. El volum s'obria amb A d'Altura, la història d'un vell eremita que aconseguia finalment el seu cim, "l'agulla més alta de la terra". Allí sanglotava: "¿Tampoc ara, Senyor, no em mostrareu la vostra cara?". El silenci el desesperava però, quan jo ho donava tot per perdut, una altra figura s'hi acostava sigil·losament. "¿Com és que heu tardat tant a presentar-vos, Senyor", mormolava l'eremita. A la qual cosa l'al·ludit responia: "M'ha costat molt pujar fins a tu?".
  Aquesta història parabòlica, i totes les altres, va ser modificada per Palàcios (en el sentit més pròpiament cultural: corregida i augmentada) per a l'edició d'un segon AlfaBet (ara amb la B majúscula) publicat per l'editorial Empúries l'any 1989. Com l'alquimista incansable a la recerca del seu elixir, Palàcios reescriví obsessivament el seu text. "¿Hi ha dues històries que siguin iguals?", s'interrogava en el seu proemi. La pregunta incloïa, retòricament, la resposta. De fet, com confessaria en el relat O, "La saviesa consisteix en les preguntes. La supervivència, en les respostes". I no es tracta, certament, de ser més savis; es tracta de perdurar més enllà de la pròpia biologia.
  Un quart de segle més tard, Palàcios ens ofereix en Alfabet terminal una nova versió del seu llibre emblemàtic. Han millorat, en aquesta reescriptura, els seus relats? No sabria dir-ho. Potser la millor versió era la primitiva, la més concentrada, la més lacònica. En AlfaBet escriu: "Una moneda llançada enlaire, per l'única probabilitat per la qual resultava fascinant apostar era pel cantell". Ara, en Alfabet terminal, aquesta magnífica frase ha estat substituïda per aquesta altra: "Una burxada en la cutícula del dit menut del peu, no distingí si el dret o l'esquerre, li féu arrugar la pell del front". El lector jutjarà (jo ja ho he fet).
  "El qui no s'oposa, el qui no diu i es contradiu no arriba enlloc". Molt bé, senyor Palàcios. El joc és tot, i tot està en joc. "Et tout le reste -ara sí- n'est que littérature".

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-4-2015

De la mort i del plaer

Títol: El cantó de Guermantes, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Josep Maria Pinto
347 pàgines

  Tot aquest llibre, Le côté de Guermantes (el tercer de À la recherche du temps perdu), és una llarguíssima digressió al voltant dels usos i costums del gran saló parisenc. La totalitat d’aquest univers és un conjunt de paraules i de gestos d’uns personatges presoners de la seua pròpia prosopopeia; i el narrador és l’espectador privilegiat –però també una mica outsider- d’aquesta superba escenificació. Fins i tot la mort de la seua àvia, que obri aquesta segona part, es converteix en un fet social.
  El narrador, això sí, resta afectat per aquest decés. La mort, tan pròxima, el colpeix. I després, quan rep la visita d’Albertine, i es permet amb ella certs jocs eròtics, no s’està de reconèixer que, en “el moment que precedeix el plaer” hi ha alguna cosa semblant “al que segueix la mort”. En l’abellidora noia en flor el narrador descobreix progressos lingüístics que no s’esperava, i que li la fan més encisadora encara. La jove “tenia una pronunciació tan carnal i tan dolça que, només parlant-te, semblava que et besés”. La naturalesa literària de la seua relació s’aferma. El narrador, com sempre, n’extrau les seues teories apodíctiques: “Les dones una mica difícils, que no posseïm de seguida, de qui no sabem ni tan sols de seguida si podrem arribar a posseir-les, són les úniques interessants”. I rebla: “Les dones que coneixem ja d’entrada a ca l’alcavota no interessen, perquè romanen invariables”.
  Albertine se’n va i el narrador s’assabenta de la separació imminent entre el duc i la duquessa de Guermantes. Llavors li entra un desfici infinit per ser convidat de nou al seu saló, on, abans de la mort de l’àvia, ha passat estones tan intenses. Aviat, però, un nou desig es creua en la seua imaginació: posseir la senyora de Stermaria (sic). Per algun motiu Saint-Loup li ha fet creure que aquesta dama se li lliuraria, però tot resulta un malentès. Es queda amb els Guermantes, doncs. Davant l’esplendor interminable del seu saló, davant un món de puresa de sang immemorial i gestos desmesurats d’alcúrnia magnificada, el narrador ens detalla la seua admiració inacabable. Tota la casuística dels salons parisencs s’implementa amb la morositat ja característica de la Recherche. Per primera vegada, però, algunes d’aquestes pàgines se’m fan tedioses, però això no té res a veure amb la traducció pulcra, exacta, perfectament adaptada a l’original de Josep Maria Pinto.
  En un moment d’aquesta vasta amplificació, després d’haver reflexionat sobre si en el futur noms com el de Guermantes romandran en la memòria de la gent o es convertiran en pura arqueologia, el narrador rep una estranya confidència de l’ambaixadora de Turquia. Aquesta bona senyora posa en dubte, davant la indignació del seu interlocutor, l’heterosexualitat del duc de Guermantes. El comentari, en tot cas, ve a afegir-se a la densa atmosfera d’ambigüitats sexuals que suren en la Recherche, i que avui sabem que es correspon amb les pròpies característiques de Marcel Proust.
  Quan se’n va de cals Guermantes, el narrador va a veure Charlus, que tant el fascina. El baró el rep fora de si, i l’acusa d’haver-lo calumniat. L’al·ludit entra en còlera, ho nega tot i té l’impuls d’anar-se’n, però al remat tot s’arregla. Finalment retorna al saló dels Guermantes, on hi retroba Swann, que li anuncia que està molt malalt. El volum, que s’havia iniciat amb la mort, la hi torna a fer surar, com un eco invers del plaer que bascula a tothora en l’altre plat de la balança.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.610

Montaigne i els fantasmes de la religió

Títol: Ensayos
Autor: Michel de Montaigne
Galaxia Gutenberg
Barcelona, 2014
Trad. de Javier Yagüe Bosch
2.393 pàgines

 Montaigne -tot Montaigne- és una espècie de colossal llibre d'"autoajuda", per dir-ho amb uns termes que en els darrers temps ha fet furor. Agafem, per exemple, la qüestió del gigadisme (o jihadisme), tan candent. Occident s'estremeix davant l'embat imparable de molts fanatismes a l'uníson: Al-Qaida, l'Estat Islàmic, Boko Haram. El fantasma que recorre Àfrica i l'Orient és un producte estrictament quixotesc: aquests monstres assassins s'hi han tornat per la lectura esbiaixada d'un sol llibre, l'Alcorà. És veritat que, com la pròpia Bíblia, aquest és un text suficientment ambigu com per despertar instints perfectament contradictoris. Els qui l'hem sovintejat, però, tenim clar que no hi ha res semblant a aquesta espasmòdica "guerra santa" (un concepte més aviat postcorànic) amb què xalen els pinxos en qüestió.
  Això es llegeix en la sura 2: 256, en la traducció de Mikel de Epalza (L'Alcorà, Proa, 2001):

"Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!"

Però això en la sura 9: 4:

"Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!
Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat,
mateu tots els qui associen a Al·là, Déu,
altres deïtats, allà on siguin"

  Sembla clar, però, que la jihad és un concepte que es refereix a una "lluita espiritual" interior, un deure religiós de tot musulmà. La "guerra santa", així (el conflicte contra els infidels), no és inevitable, ni cau pel seu propi pes. Però el fanàtic no escolta -no s'escolta. En tot Europa, procedents de tots els països i de tots els estrats socials, una legió de voluntaris -molts, conversos recents- s'allisten en les files del terror, perquè l'atracció de la religió i l'aventura (quin estrany aplec) és un compost de formidable seducció. És la tercera guerra mundial, que ja ha esclatat, i que provoca, en la vacil·lant i pusil·lànime opinió pública occidental, una nostàlgia per aquells vells autòcrates que la "primavera àrab" va agranar. Sí: la vella mòmia de Moammar al-Gaddafi, per exemple, ens feia riure amb les seues pallassades totalitàries, però mantenia en peu això tan aproximat a un país que es deia Líbia. Sort que encara es sosté, ara mateix, el cadàver paranoic de Bouteflika, a Algèria, mentre Al-Sissi ha substituït Mubàrak a Egipte i Baixar al-Àssad resisteix a Síria amb puny de ferro. Aquests homes de pedra picada (fins i tot al-Àssad, que ha passat de facinerós a heroi sense solució de continuïtat) tranquil·litzen Occident però, serà suficient?
  Escriu Montaigne:

"Il advient de là qu’il n’est rien cru si fermement que ce qu’on sait le moins, ni gens si assurés que ceux qui nous content des fables: comme Alchimistes, Pronostiqueurs, Judiciaires, Chiromanciens, Médecins, id genus omne. Auxquels je joindrais volontiers, si j’osais, un tas de gens, interprètes et contrôleurs ordinaires des desseins de Dieu, faisant état de trouver les causes de chaque accident, et de voir dans les secrets de la volonté divine les motifs incompréhensibles de ses oeuvres, et quoique la variété et discordance continuelle des événements les rejette de coin en coin, et d’orient en occident, ils ne laissent de suivre pourtant leur esteuf, et de même crayon peindre le blanc et le noir." (I-XXXII)

[Trad. de Javier Yagüe:  "De ello se sigue que nada se cree con mayor firmeza que lo que se sabe menos, ni hay gentes más seguras de si mismas que las que nos cuentan fábulas, como alquimistas, adivinos, astrólogos, quirománticos, médicos, toda esa ralea; a los cuales, si a tanto llegara mi osadía, añadiría yo de buen grado una caterva de hombres, permanentes intérpretes y fiscalizadores de los designios de Dios, que presumen de averiguar las causas de cada suceso y de ver en los arcanos de la voluntad divina los motivos incomprensibles de sus obras; y aunque la constante variedad y discordancia de los acontecimientos los zarandea de un lado a otro, y de oriente a occidente, no por ello dejan de correr detrás de la pelota y de pintar con el mismo lapicero lo blanco y lo negro"]

 [Trad. de Vicent Alonso: "Se segueix d'això que no hi ha res cregut tan fermament com allò que menys se sap ni gent tan segura com els qui ens conten faules, com ara alquimistes, endevins, astròlegs, quiromàntics, metges, id genus omne. Als quals jo afegiria de seguida, si m'hi atrevira, un munt de gent, intèrprets i vigilants ordinaris dels designis de Déu, que creuen conèixer les raons de cada esdeveniment [i] veure en els secrets de la voluntat divina els motius incomprensibles de les seues obres; i per bé que la varietat i la discordança contínues dels esdeveniments els expulsa d'un lloc cap a un altre, i d'Orient cap a Occident, no deixen de seguir tanmateix el seu joc, ni deixen de pintar el blanc i el negre amb un mateix llapis"]

      Copie aquestes línies en francès modernitzat de l'última versió que ha caigut a les meues mans dels Essais, l'edició bilingüe de Javier Yagüe Bosch en Galaxia Gutenberg. Són 2.393 pàgines en paper bíblia, un totxo impressionant que ve a sumar-se a la recent traducció completa al castellà que va publicar Acantilado (2007) o a la versió catalana editada en tres volums (2006-8) per Vicent Alonso en Proa. Les dues darreres es basaven en el text pòstum dels Essais preparat per Marie de Gournay, mentre que Javier Yagüe ha preferit el manuscrit de Bordeus. D'una manera o altra, el vell senyor de la Muntanya no passa de moda, hi ha la necessitat constant d'actualitzar el seu missatge. L'home que ja va deixar entendre el seu escepticisme respecte a la seua pròpia religió (per la via, principalment, d'ignorar la doctrina cristiana en totes les pàgines que va escriure, cosa que va provocar que aquestes foren inscrites durant dos segles a l'Índex de llibres prohibits), es projecta amb gallardia, des del seu temps convuls, cap a la Il·lustració i, des d'ací, cap a la "mort de Déu" de Nietzsche.
  Això, aquest arbre genealògic de l'escepticisme, es el que es nota en falta dins la tradició àrab moderna. L'Islam necessita un Montaigne, un Voltaire, un Nietzsche i els necessita amb urgència. Són quatre-cents anys imprescindibles i seria una il·lusió pensar que es poden produir instantàniament en una cultura que, cada vegada més, s'enfonsa en foscúries medievals. I, tanmateix, res està escrit -o, dit d'una altra manera, tot es pot reescriure. El destí de brutalitat i horror que dibuixa l'islamisme radical no és irrevocable. Però han de ser ells, els seus protagonistes, els qui se n'adonen...

Joan Garí

Una història de vergonya i espoliació

Títol: El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari
Autor: Vicent Cucarella
Editorial Bromera
Alzira, 2015
169 pàgines

  Aquest llibre s'obre amb el celebèrrim primer vers de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana: "Per a ofrenar noves glòries a Espanya". L'oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s'ha d'acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d'Edgar Allan Poe. El primer d'aquests conceptes és el de "solidaritat" i el segon el d'"infrafinançament".
  El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per "riques" i les considerades "pobres". Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, a Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D'això se'n diu "solidaritat interterritorial" i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament dadivoses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple, i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden als pobres, a Espanya, però els valencians, que som "pobres", som obligats a comportar-nos com a "rics".
  Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l'Estat, que fa que, entre 2002 i 2013, el deute històric acumulat a València siga d'11.600 milions d'euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s'incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l'educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l'Estat per a infrastructures hi era menor que la dels propis territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l'administració autòctona).
  Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit per part de l'Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L'any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els qui es fan eco d'aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: "Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d'Espanya". I després proposava, directament, canviar la primera frase de l'himne ("Per ofrenar...) en el següent sentit: "Per demanar el que ens toca a Espanya".
  Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara estem a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...

Joan Garí

Publicat en Ara 28-3-2015

L'atracció dels antípodes

Títol: Gegants de gel
Autor: Joan Benesiu
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
291 pàgines

  Un any s'acaba i, al bar Katowice d'Ushuaia, s'apleguen un seguit de personatges de molt diferent pèl i ploma: Guillaume Housseras, un francès acomodat que espera la seua nòvia Anne-Marie; Peter Borum, que ha vingut a la recerca del seu germà i ha deixat a la seua Anglaterra natal un fill víctima d'un brutal engany a internet; Nemesio Coro, un mexicà "representant dels esperits en estat de fugida del planeta Terra"; Martín Medina, un xilè que gestiona abandonaments familiars; Dominika Malczewska, polonesa i propietària de l'establiment on té lloc la reunió; i Cristina, la seua bonica filla.
  Tots aquests personatges cercarien en va un autor -és a dir, un sentit per a la representació- de no ser per la presència en el relat del propi Joan Benesiu, un escriptor de Beneixama que, amb la màscara del narrador a la mà, assegura que l'afició literària li ve d'un rebesavi, un tipus autèntic que "utilitzava una prosa plena d'agulles de corbata recargolades".
 Ushuaia? Bé, és clar, la capital de la província argentina de Terra del Foc, fundada el 1884 per Augusto Lasserre i considerada la ciutat més austral del món. Aquest caràcter de gran aparador de l'Hemisferi Sud enfront de l'abisme ha propiciat que siga un lloc de peregrinatge des de les més diverses parts del planeta. Víctor Vidal, el protagonista de la meua novel·la La balena blanca, tenia al seu despatx aquella fotografia de la glacera El Martial (al nord d'Ushuaia), "la blancor de la neu, les teules roges dels terrats, el verd compacte i l'arc de Sant Martí partint en dos els cims nevats i rimant els seus colors amb les aigües de la mar". Naturalment, Vidal moriria sense anar-hi mai, però aquella imatge obsediria el seu estat agònic, l'acompanyaria en la mort com l'havia acompanyat en la vida, "perquè el que ens atrau són sempre els antípodes".
  I per què -siguem ja clars- llegir Gegants de gel? Perquè no és una operació en cap cas dolorosa. La seua prosa flueix amb una cadència suau -un bressoleig xipollejant-, i la solidesa de la narració va imposant-se un poc inadvertidament, com un fenomen atmosfèric. Tots els personatges aplegats al bar Katowice busquen alguna cosa -són humans, massa humans- o bé en fugen, però de sobte pot també fer-hi acte d'aparició Friedrich Nietzsche en persona o el Robert Mitchum de La nit del caçador. Com és, acusadament, un llibre de llibres (d'això, abans, se'n deia postmodernitat, ara ja no sé), també hi ha referències a molts altres escriptors: Roberto Bolaño, Enrique Vila-Matas, Sebald, Gombrowicz... Amb tot això, el nihilisme i el desassossec fan presa en els personatges convocats en aquest non plus ultra, mentre hi ressona l'admonició de Pessoa: no cal anar enlloc, no hi ha viatge més útil que el que es fa pel menjador de casa.
  M'agradaria augurar un gran èxit a Joan Benesiu, però seré sincer: un llibre com el seu està destinat a passar completament inadvertit; tanmateix, també podria ser que tots els friquis dels Països Catalans es posaren d'acord a llegir-lo (com li va passar al seu mentor Manuel Baixauli). Els lectors, en aquest sentit, es comporten com una massa gregària d'objectius impredictibles, una d'aquestes bandades d'ocells que orquestren al cel geometries purament capritxoses. No és la qualitat objectiva del llibre el que explicarà el seu èxit o el seu fracàs. És la via que voldrà seguir la rabera. D'on se segueix que el millor que pot fer un escriptor és escriure el que li done la gana i no perdre ni un minut a pensar en aquesta criatura versàtil, voluble, rampelluda i vel·leitosa anomenada lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-3-15

La diferència entre la civilització i el món

Títol: També això passarà
Autora: Milena Busquets
Ara Llibres
Barcelona, 2015
Trad. de Lurdes Serramià
168 pàgines

Títol: Algun dia aquest dolor et servirà
Autor: Peter Cameron
Sembra Llibres
Carcaixent, 2014
Trad. d'Eduard Castanyo
221 pàgines

 De vegades els escriptors ens preguntem quin és el secret d'un llibre d'èxit. Sovint no volem reconèixer-ho, però a tots els escriptors ens agradaria trobar, ni que fora una vegada, aquesta fórmula inaprehensible que obri les portes -sense fer concessions miserables- a un públic massiu. Naturalment, es pot ben bé estar destinar "a la minoria sempre", com volia Juan Ramón, i no abaratir ni un àpex el propi projecte. En aquest cas, es pot tractar d'una qüestió de principis o simplement d'una manera d'estar al món -una manera que no pot ser de cap altra. Però sempre, en tot autor, hi ha aquest mecanisme un poc automàtic, una barreja d'enveja, de frustració i de vegades de sincera admiració envers aquells elegits per a una glòria instantània, desmenjada a voltes, sempre sorprenent.

  Acabe de llegir dos llibres que tenen aquest do. Són traduccions, i els seus autors són molt diferents: l'una, Milena Busquets, ens ha ofert amb També això passarà la seua primera novel·la. L'altre, Peter Cameron, és un veterà escriptor de Nova Jersey amb una desena de llibres publicats; amb Algun dia aquest dolor et servirà ha trobat, però, la seua prosa més exitosa.

  Què tenen en comú aquests llibres? El seu èxit. El seu èxit merescut, si se'm permet la subjectivitat. Tant Busquets com Cameron hi han trobat la pedra filosofal. Han bastit narracions d'una peça, molt ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora. I el públic els ha acompanyat (entre parèntesis: podria ben bé ser que hagueren bastit narracions d'una peça, ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora i que el públic no se n'haguera donat per al·ludit. Això pot passar -i passa).

  Milena Busquets és la filla d'Esther Tusquets, l'editora desapareguda fa poc. La mort de la mare és un bon esperó per a ordir un relat d'una dona òrfena -còsmicament òrfena-  que busca un lloc en la vida, i té fills i té marits i té amants i té gossos un poc de manera simultània i barrejada, en un caos d'on ha d'eixir la primera guspira genesíaca. 

  "Tu què busques en un tio?" És la pregunta que fa a la narradora una jove desconeguda. I aquesta és la seua resposta: "A mi m'agraden els tios que em fan venir ganes de ser més llesta del que sóc. -I afegeixo en veu baixa: -Normalment em fan venir ganes de ser més tonta".

  Bé, és això precisament: les petites lliçons sobre la vida, les veritats decoroses -i també les indecoroses- d'un llibre escrit per una dona que no és en absolut un "llibre per a dones" (perquè no m'interessen els llibres per a dones, ni per a negres, ni per a mascles, ni per esquimals, ni per a escriptors valencians a punt de fer cinquanta anys -que seria el meu cas més pròxim. M'interessen els bons llibres tout court). Per això aquest llibre parla de les dones però també dels homes i fan que tots dos sexes s'hi vegen reflectits per igual:

  "Hi ha homes que no tenen radar sexual, o que gairebé no el fan servir, només quan el necessiten, i després l'apaguen. I n'hi ha d'altres que el tenen encès permanentment, fins i tot quan dormen, a la cua del supermercat, davant d'una pantalla d'ordinador, a la sala d'espera del dentista, donant voltes embogit, emetent i rebent ones. La civilització subsisteix gràcies als primes, el món gràcies als segons".

  Rien ne va plus!

  

    Un poc de la diferència entre la civilització i el món parla també Algun dia aquest dolor et servirà. El seu protagonista és James Sveck, un adolescent de família rica que acaba de fer divuit anys i viu a Nova York. Salinger és obvi -va de soi- però aquest llibre va un poc més enllà de la pretensió -abrigada per tants- d'igualar -o millorar!- El vigilant en el camp de sègol. Per començar és un llibre que parla de Nova York sense parlar a penes de Nova York. La Ciutat hi és un fastuós decorat, un escenari. En realitat, es tracta d'una visió interior: el Manhattan que hi apareix és poc més que un estat mental. La Ciutat que acull totes les singularitats i totes les estanyeses també acull Svack i la seua particular cosmovisió: "Jo sabia que era gai, però mai havia fet res gai". En realitat, James només voldria abandonar l'urbs i comprar-se una casa a l'Oest Mitjà. Els diners que els seus pares voldrien facilitar-li per a què anara a la universitat preferiria gastar-los en aquest estrany projecte. L'origen dels seus problemes? Ser un tipus enemic de la verborrea habitual: "Per algun motiu penso que només s'hauria de dir una cosa si és interessant o si és imprescindible dir-la". Desproveeix la gent, però, de la verborrea i et miraran com a un ser d'una altra galàxia. I això és el que li passa a James Sveck.

  Algun dia aquest dolor et servirà conté, diguem-ho clar, alguns dels diàlegs més ben construïts de la literatura recent. No és fàcil fer diàlegs. Enfrontar un tipus com James a una psiquiatra, però, pot donar com a resultat una hilarant i profunda peça d'exhibició d'incompatibilitats, com ara:

  "-Sembles preocupat, què penses?
-No res, vaig dir.
Va fer una ganyota que indicava com pensava [la psiquiatra] que era de dolenta aquella resposta.
-De vegades em molesta haver d'expressar els meus pensaments -vaig dir-. Pensava en això.
-I per què és així?
-No ho sé. Senzillament és que són meus. La gent no va pel món compartint la sang o el que sigui. No veig per què sempre s'espera que compartim unes parts tan íntimes de nosaltres.
-La gent dóna sang -va dir.
-Sí, però no constantment. Només una mica, com ara una vegada a l'any.
-Així, dius que només hauries d'explicar els teus pensaments una vegada a l'any?"

And so on.

 

 Moralitat d'aquesta història: hi ha llibres bons que, a més, es converteixen en llibres molt llegits. I hi ha també llibres bons poc llegits i llibres dolents molt llegits. Quan la qualitat, però, es troba a banda i banda del frontó, és un plaer jugar-hi. Enhorabona a Busquets i Cameron. 

Joan Garí

 

El meu regne per una espasa

Títol: Lletres de batalla
Autors: Joanot Martorell i Joan de Montpalau
Versió de Joan-Lluís Lluís
Editorial Barcino
Barcelona, 2014
83 pàgines

  Aquesta edició de les cartes de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ve de la mà de l'editorial Barcino. La benemèrita institució, a través de la seua col·lecció "Tast de clàssics", ens està proporcionant, des de fa alguns anys, una sèrie de títols emblemàtics de la nostra literatura medieval versionats per escriptors actuals. Va començar Carles Duarte, amb la poesia de Jordi de Sant Jordi i van continuar, després, autors com Josep Piera (que ens va oferir Una tria del colossal corpus poètic ausiasmarquià), Alba Dedeu (amb la seua delicada interpretació de Lo somni de Bernat Metge), Marta Pessarrodona (que va titular Jesús i les dones una oportuna antologia de la Vita Christi d'Isabel de Villena), Eduard J. Verger (encarregat  de posar a l'abast d'un lector actual els Perills d'amor de Roís de Corella), Albert Mestres (qui, amb M. Marfany, ens ha fornit una estimulant versió moderna de la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda) i finalment Joan-Lluís Lluís.
  L'escriptor nord-català s'ha demostrat suficientment versàtil com per ressuscitar aquesta vetusta correspendència bèl·lica oferint-la al lector d'avui no amb interès arqueològic, sinó com un tall de documents capaços de dir-nos alguna cosa -encara- sobre les emocions i la vida quotidiana d'un dels més grans clàssics de les nostres lletres.
  Pel que sabem de Joanot Martorell degué ser un tipus apassionat, violentat per les servituds de l'honor i d'espasa fàcil, un aristòcrata típic ben integrat en els alts cercles d'aquella València prodigiosa que va saber proporcionar, al segle XV, un grapat de lletraferits genials absolutament irrepetible. Aquells tipus es coneixien bé i fins i tot estaven emparentats: Jaume Roig (l'autor de L'espill, que també acaba d'editar Barcino en versió d'Antònia Carré) era el metge d'Isabel de Villena; Ausiàs march es va casar amb Isabel Martorell, la germana de l'autor del Tirant lo Blanc.
  La qüestió del parentiu és el motor del llibre de què ara m'ocupe. Una altra germana de Joanot, Damiata Martorell, va ser seduïda pel seu cosí Joan de Montpalau. Els dos amants van compartir llit però, a l'hora de fer cap a l'altar, a Montpalau li va entrar una desgana infinita. Enrabiat per l'afer, Joanot va exigir reiteradament al cosí llibertí que netejara el nom de la seua germana. Com que Montpalau no hi tenia cap interès, ambdós cavallers es van intercanviar una sèrie de lletres de batalla reptant-se a un duel.
  En realitat, el duel no es va celebrar mai. Per Martí de Riquer sabem que Joan de Montpalau va solucionar el tema amb el pagament de quatre mil florins. De matrimoni, ni parlar-ne.
  A les cartes en qüestió, fet i fet, un desaforat Martorell repta i provoca reiteradament Montpalau, però la resposta que obté d'aquest no passa d'una desmenjada ironia (retreu al seu contrincant que li escriga termes com "sil·logisme" o "relatar" però Martorell, que no és manc, li retruca que el significat d'aquests mots és ben conegut per qualsevol vailet de la ciutat). Com el seu futur personatge Tirant lo Blanc, Joanot Martorell està disposat a conquistar l'univers, però s'acontentaria amb poder pactar un jutge per a poder enfrontar-se al seu enemic amb una espasa i una llança. I és aquest tot l'argument d'aquestes lletres.
  Com bé suggereix Joan-Lluís Lluís, l'espasa de Martorell es degué rovellar, però ell es desfogaria bé, anys a venir, amb les aventures que va imaginar per al seu Tirant. En aquest excitat protagonista va bolcar tota la seua passió de cavaller sense rival possible. I la Literatura en va eixir guanyant clarament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2015