Informe rutinari d'un notari de l'aire

Títol: L'últim métar
Autor: Víctor Gayà
Editorial Lleonard Muntaner
Palma de Mallorca, 2013
123 pàgines

  Un observador de meteorologia s'enfronta al seu últim dia laboral. Després de quatre dècades fent de "notari de l'aire", el protagonista d'aquest relat ha d'enviar un darrer métar. I què és un métar? Un "informe meteorològic rutinari per a l'aviació". Envoltat de tots els seus dilectes aparells -radiòmetre, fotòmetre, termohigrògraf- i fent giravoltar dins el seu cervell no menys dilectes jocs de paraules, el jubilat in pectore acara el seu últim dia com un joc. Ara s'adona, potser, que la vida és una pura inclemència meteorològica. I així passen les hores més lentes de tota la seua carrera de funcionari atmosfèric.
  Amb aquests vímets ha construït Víctor Gayà aquesta cosa que ja és tan difícil de veure: una narració original. I encara que el relat resulte una mica fred -a risc de fer-se antipàtic per a determinat tipus de lector- en la seua ultraprecisió terminològica, la novetat temàtica el fa destacar inequívocament.
  Hi ha ecos de Kafka o de Musil en aquesta narració, que té definitivament alguna cosa de centreuropea. Alternativament, i com si fora un personatge de Bohumil Hrabal, el protagonista ens confessa que "per a un observador de l'aire, estar als núvols és la forma correcta de fer feina". Aquesta manera elegant de badar, des del lloc de treball, li haguera agradat especialment a l'autor de Trens rigorosament vigilats.
  El nostre meteoròleg, però, no té tendències etíliques, ni divaga més del necessari per a les necessitats narratives. És un tipus informat per una cultura científica que vol portar fins a les últimes conseqüències, i per això potser es resisteix inconscientment a passar a ser un "funcionari passiu" (aquesta colossal redundància, com li fa notar un amic mordaç).
  L'estil de Gayà és eixut, conceptista, precís i pulcre. Les paraules han estat pensades i repensades abans de dipositar-se en el full i vessar-se en el motle sintàctic:

"Elaboro l'últim métar com qui diposita una corona lunar en el monument eteri a l'observador desconegut. Amb lentitud, amb gest expressiu, componc els llaços on s'inscriu la traça del vent. Em quedo uns segons quiet, en posició de ferms i amb actitud recollida. I em retiro. Definitivament; val a dir, sense girar la vista endarrere"

  Hi ha, a més, altres personatges en L'últim métar. Alguns prenen nom -en una altra aclucada d'ull- de l'alfabet fonètic aeronàutic: Zulu, Yankee, X-Ray. Tot plegat abunda en el caràcter cientifista d'aquesta història, que podria considerar-se una faula de ciència ficció purament per l'obvietat definitòria: la ciència (meteorològica) s'hi ha convertit en ficció.
  Al final, aquest últim métar que se'ns anuncia des del títol patirà algunes dificultats. Però llavors el lector ja haurà conclòs la classe magistral de meteorologia, eixirà al carrer i contemplarà els núvols. Segur que, llavors, li suggeriran coses radicalment noves.

Joan Garí

Del naufragi sense pàtria interior

Títol: El vell rei a l’exili
Autor: Arno Geiger
Editorial Proa
Barcelona, 2013
Traducció de Ramon Monton
199 pàgines

  No hi ha dos malalts d’Alzheimer iguals. Cadascú dels afectats per aquesta malaltia fa aflorar diferents facetes adormides de la seua personalitat. Poden esdevenir violents o bé pacífics com corderets (no hi ha malalties, sinó malalts). El que tots tenen en comú, però, és la sensació d’estar en un lloc que no és el seu, i la mirada de perplexitat davant d’un mirall. Al pare d’Arno Geiger se li va manifestar aquest trasbals de la vellesa quan el fill ja era escriptor. De sobte, pare i fill es van situar en un ring com a contraris absoluts: l’un estava afectat pel desordre més terrible de la memòria; l’altre era l’encarregat, professionalment, de posar ordre i convertir en literatura aquesta mateixa memòria.
  Naturalment, la temptació era excessiva per a l’Arno. Fer-hi un llibre era el més natural del món. I, amb aquesta excusa, bussejar en el passat i la biografia del pare, i fer també la crònica dels avatars de la seua dolència. Si Ovidi va dir que la pàtria és el lloc on entenen la teua llengua, és obvi que per a un malalt d’Alzheimer tots parlen llengües estrangeres: el món és una Babel insuportable. I malgrat això, no hi ha tanta diferència entre els sans i els malalts, com remarca Geiger: “El món és prou confús per a tothom i, si ho analitzem amb objectivitat, la diferència entre una persona sana i una de malalta es manifesta sobretot en la capacitat de dissimular la confusió a nivell superficial, mentre a sota bull el caos”.
  Les anècdotes del pare van puntejant la narració. Tot és confusió, però amb la seua pròpia sintaxi. El fill el veu com un personatge de Kafka i, tanmateix, potser el lligam amb Ionesco fos més oportú. Al fill li agrada recordar que l’únic llibre que ha llegit son pare al llarg de la seua llarga vida és Robinson Crusoe. L’excursió metafòrica és inevitable, perquè un malalt d’Alzheimer també és un nàufrag reclòs en una illa deserta, presoner de l’amfibologia de senyals molt misteriosos.
  Aquest llibre acaba amb el pare encara viu, però portat a una residència. L’exili pitjor, però, no és exterior, sinó pavorosament interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-7-13

La caiguda de les races nobles

Títol: El gabinet dels antics
Autor: Honoré de Balzac
Edicions de 1984
Barcelona, 2013
Traducció d’Anna Casassas
188 pàgines

  Le Cabinet des Antiques va aparèixer com a fulletó al diari Le Constitutionnel l’any 1838. A l’any següent es publicà en forma de llibre. Forma part de les Scènes de la vie de province de la Comédie Humaine de Balzac. La història que conta ens retrotrau a l’enfrontament entre la vella aristocràcia supervivent de la Revolució i el nou poder burgès. A pesar de la restauració borbònica, els nobles que van retornar a França amb Napoleó, esvaït el suprem esglai del Terror, eren llavors criatures miserables que enarboraven el seus títols mentre llanguien, a províncies, lluny de la comprensió de la cort reial.
  El marquès d’Esgrignon és un d’aquests aristòcrates vinguts a menys. A ca seva es reuneix un pansit estol d’alcúrnies periclitades que els seus enemics burgesos anomenen El gabinet dels antics. L’hereu del marquès és el jove comte Victurnien. El marquès es deleix perquè el seu fill puga fer vida a París, lluny de la mediocritat provinciana. Victurnien, però, resulta ser un hereu escampa: arriba a la capital amb 2.000 francs de renda (clarament insuficients) i el primer mes se’n gasta 50.000. Hi coneix la senyora de Maufrigneuse, que l’arruïna moralment i econòmicament. El pare no en sap res i l’entorn familiar el disculpa (“Si França té deutes, ¿per què Victurnien no n’hauria de tenir?”).
  La trama del relat s’entreté en l’odissea inversa del jove comte, que passa dos anys fabulosos gastant el que no té. Entre la casa dels Esgrignon i París no hi ha seixanta llegües, sinó “una distància d’uns quants segles”. Entra així en dansa un dels temes predilectes de l’autor: la contraposició entre la vida rutilant a París, el melic del món, i el sopor ignorant de la província. En realitat, Balzac té la imaginació d’una vella xafardera. Ens l’imaginem, grassonet i perspicaç, rere la cortina de la finestra, espiant els passavolants. Ja dirà després Flaubert que “a províncies, la finestra substitueix els teatres i el passeig”. ¿I què és Madame Bovary (1857) sinó la condensació genial d’aquesta miserable vida provinciana en la figura d’una dona còsmicament avorrida i incapaç de fruir de cap meta aconseguida, sepultada en l’inaprehensible territori mental on “els millors petons només ens deixen als llavis l’ànsia irrealitzable d’una voluptuositat més alta”?
  El gabinet dels antics abunda precisament en retrats de “personatges curiosos enterrats a províncies com les velles medalles en una cripta”. La província hi és l’epítom de totes les catàtrofes, de tots els avatars biogràfics envernisats pel fracàs.
  Era lògic que Victurnien acabara caient en mans dels seculars enemics de la casa d’Esgrignon. Du Croisier, el rival liberal de son pare, té en les seues mans l’execució dels deutes del comte. Un vell notari, Chesnel, addicte als vells valors aristocràtics, maniobra per salvar-lo sense que ho sàpiga el marquès. Al voltant del vell s’ha teixit una densa malla de silencis però Armande, la seua germana, no s’ha estat d’exclamar, en assabentar-se de la disbauxa econòmica del seu nebot: “Hi ha fatalitats terribles per a les races nobles que cauen”.
  Victurnien se salvarà, però el preu serà terrible: haurà de tornar a la província i a ser pobre. En morir el marquès, Du Croisier es venjarà. Casarà la seua filla amb Victurnien, aportant-hi una dot de tres milions de francs. S’assegura així l’entrada triomfal al gabinet dels antics. Victurnien transigeix i després se’n podrà anar a París a fer vida de ric. Però les races nobles ja han caigut irrevocablement.

Publicat al diari Ara, 6-7-13                                                                                        Joan Garí

Una ressenya modèlica

   Els qui escrivim de llibres sabem el pa que s'hi dóna. El gremi hauria de reservar el dret d'admissió només per a aquells que senten realment amor pel seu objecte d'anàlisi i que volen i saben comunicar-lo. No hi ha res més trist que haver d'engiponar una crítica sobre un llibre en què no creus, o que no t'ha agradat -o que, pitjor encara, ni hi creus ni t'ha agradat, però no tens el suficient coratge com per a deixar-ho clar. Ës difícil fer una bona ressenya, tan difícil almenys com per a un fuster fer una bona cadira o per a un jutge dictar una bona sentència. Per això, quan en pots llegir alguna d'aquestes, el cel s'obri. I si, a més, tens la sort que te la facen sobre un llibre teu, això és mèl de romer. És el que m'ha passat amb el que va publicar Simona Skrabec dissabte passat (29-6-2013) al diari Ara, a propòsit de la meua novel·la El balneari. Deixeu-me simplement que la reproduïsca ací i podreu assistir al seu festival de matisos, a la seua indagació en profunditat, al seu bon ofici de lectora. I perdoneu l'autoreferència, però volia celebrar-ho amb vosaltres. A la salut de la literatura!

On se’ns deu haver perdut Kant?

Joan Garí, El balneari. València: 3i4, 2013

El balneari, novel·la de Joan Garí, és una confrontació amb la pregunta ineludible: Qui sóc jo, de fet? El narrador es troba en la incòmoda posició d’haver consumit la meitat de la seva vida. El trencament de la relació amorosa l’obliga a sospesar tot allò que havia viscut i el que encara l’envolta. Per fer el balanç, s’encamina cap a les muntanyes, abandona conscient ment la «terra baixa» i com en Solitud de Víctor Català, el desplaçament a un ambient més esquerp, trenca els costums adquirits, no hi ha cap recer, cap distracció per poder esquivar la responsabilitat.

    Vista des d’aquesta òptica, la vida és certament poc engrescadora. El narrador acaba de perdre l’Eva: la convivència amb ella li havia donat uns anys de respir i de placidesa, però reconeix que mai l’havia pogut comprendre del tot. I ara es troba aïllat a la seva talaia de muntanya i confrontat amb el pes de la solitud. La mare va morir quan era petit i les úniques dones amb les que encara aconsegueix establir alguna relació són de pagament. Una mestressa maternal li neteja el pis, de tant en tant fa l’escapada furtiva als prostíbuls de la plana —i aquí són també les germanes bessones, gairebé idèntiques, molt joves i misterioses, vingudes de lluny com una alenada fresca en aquest un poble d’aigües termals, poblat només amb els vells.

    En aquest context d’incomunicació, el narrador es proposa un exercici arriscat, però conduït amb molta destresa. El model d’home mascle ha caducat i no serveix, potser, ni per seduir una immigrant romanesa. Però alhora la societat ja s’ha empescat un altre estereotip que resol taxativament tots els casos inadaptats —l’homosexualitat. Joan Garí desemmascara amb humor àcid que fàcil que és caure en explicacions rígides i convertir el respecte per la diferència en un simple reclam comercial.

El seu protagonista solitari i il·lús, que es nega a assumir cap mena de model preestablert, narra no només la desfeta personal, sinó que mostra com el món sencer s’està escrostonant. A les planes d’El balneari cap mena d’ideal no sembla possible. L’únic interlocutor aprofitable en aquesta solitud resulta ser un altre insubmís, el capellà del poble, que també serà derrotat perquè el dogma avui se segueix més cegament que mai. Ni tan sols la citació d’Immanuel Kant «el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu», sembla que es pugui imposar. Com creure en la integritat dels valors humans si hi ha lloc només per a les màscares previstes i es castiga amb duresa qualsevol intent de bondat, compassió, justícia o honradesa?

    La solitud del narrador és sobretot la solitud de la seva mirada desencantada. Ningú sembla disposat a seguir el seu camí tortuós cap a la muntanya, cap als marges, cap als residus d’un encegament produït per l’activitat frenètica. La muntanya àrida, la lletjor d’un pis llogat, la desolació d’una carretera secundària, no són espais aptes per l’èpica. Thomas Mann, ens explica Garí, allà on la mirada del lector s’hauria d’estremir, construïa una el·lipsi, hi deixava simplement un espai buit. El balneari no admet aquest joc. L’autor ens presenta una realitat il·luminada des de dins on tot resulta visible. L’autor no busca ni la facilitat de les respostes ni intenta ocultar res, sinó que confia trobar en la vida fragmentada i imperfecta, algun vestigi de bellesa. Joan Garí fuig així de tota grandiloqüència i trena un personatge que és capaç de contemplar a si mateix, que aguanta la mirada, que no només admet els errors i les febleses, sinó que els explica amb una deliciosa ironia.

 Simona Skrabec

En honor de Sant Josep Iturbi

Títol: València, Hollywood, Iturbi
Autor: Manuel Molins
PUV
València, 2012
109 pàgines

  Al maig del 2011, Manuel Molins va presentar el text encara inèdit de València, Hollywood, Iturbi en la seua intervenció dins els "Dissabtes Literaris" de l'Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Els Dissabtes Literaris se celebren a Borriana cada mes de maig des de l'any 2005, i hi porten el bo i millor de les lletres catalanes actuals. Molins ultimava la seua peça teatral sobre Iturbi i n'hi va fer la primera lectura pública. Com l'obra no s'ha representat encara, això equival a una estrena mundial -si em passeu el mot-, detall que ens agrada molt als borrianencs...
  La relació del gran pianista Josep Irutbi amb Borriana és ben coneguda. Al meu llibre Història d'Amèrica vaig rememorar les seus estances a la finca La Cotorra -on encara hi ha les seues mans gravades al ciment, immortalment pètries. D'allí procedeix el següent fragment:

  "¿Us he parlat del pare? També ell tenia la seua noció d’Amèrica. No era només un nom. Era un propòsit més concret, fonamentat en alguna cosa més tangible. El pare va conéixer Josep Iturbi, el celebèrrim pianista de València que,  havent triomfat a Amèrica, passava els estius a Borriana. Un home perfectament adaptat a Hollywood i a la societat de l’espectacle, el paradigma del triomfador sense pal·liatius. Al capdavall, als anys 40 havia inscrit el seu nom al costat de noms mítics de la talla de Gene Kelly o Frank Sinatra,  o d’algunes de les actrius més rutilants del firmament hollywoodenc.
  El pare i els amics el veien passar amb els seus Rolls Royce negre pel camí La Cossa. El vehicle, com un paquiderm prenyat d’estranyes delicadeses, circulava a ditets per aquella via rural,  mirant de no aixecar pols. Quan veia l’aüela florista, caminant modestament per la voreta del vial, es detenia. Sempre hi havia un lloc al luxós Royce per a l’aüela florista i replegar-la de camí a Santa Bàrbara era la manera que tenia Josep Iturbi de no voler ser tractat com una estrella.
  Al final d’aquesta carretera, a tocar del riu Millars, esperava al gran home el seu premi: la finca La Cotorra, el petit regne on la fama no pesava. Tot el terme de Borriana, entre el nucli urbà pròpiament dit i el riu, era un verger amb flaire de tarongina, esquitxat ací i allà per l’arquitectura humanitzada de les alqueries. En cada alqueria solia haver una figuera, que a l’estiu protegia del sol i proporcionava indicis d’un paradís possible. El pare va nàixer en una d’aquestes alqueries, a l’ombra d’una d’aquestes figueres. Quan Iturbi el va conéixer, tenia la consistència elàstica i la invencibilitat moral que donen els vint anys, i era capaç de convertir la diferència entre la figa napolitana i la figa de coll de dama en un paradigma filosòfic més elevat que el que va fer servir Kant en distingir la raó teòrica de la raó pràctica.
  Amb gent com el pare, Iturbi descansava. Descansava d’Amèrica, del que Amèrica tenia de devoradora, d’esbudelladora de consciències, de segadora d’arrels. Iturbi venia a Borriana a no ser Iturbi –el pianista de Hollywood- i el màxim que estava disposat a tolerar era que l’ajuntament li dedicara un carrer i a la placa corresponent, per una distracció del funcionari encarregat de la faena, hi figurara com “Carrer Sant Josep Iturbi” (sic).
  Però no era cap sant, tampoc hauríem d’ocultar-ho. Com va llogar mon pare, en va llogar d’altres. Fronterer amb La Cotorra era un hort de la propietat que s’enclavava dins la glera del Millars. El Millars, com a bon riu valencià, fa molt de temps que és un riu sec. Talment haurien fet amb un gegant abatut, els indígenes s’han ocupat a aprofitar la part fèrtil de l’antic llit fluvial, que han sembrat conscienciosament de tarongers. Iturbi hi tenia un hort. Gent del país li treballava la terra. Amuntegaven monticles de pedres (el pare en diu “gàbies”) per a retindre els sòlids de l’aigua, quan hi haguera riuada. Eren uns quants jovenassos, entre els quals mon pare, que encara no havia fet els vint anys. Aquell dia, dins la laboriositat calitjosa, una veu es va aixecar. Era un dels treballadors, i es va atrevir a suggerir a l’amo que la faena que feien es podia fer d’una altra manera. Es podien orientar les gàbies de manera que, en lloc de filtrar l’aigua, la rebutjaren. La resposta d’Iturbi va ser immediata: va cridar al capataç, li va fer un escoltet i va ser enèrgic i taxatiu.
  -Este demà que no torne.
  El capataç, que era un home entre tants, es va gratar amb desesperació el lòbul de l’orella dreta, i després inicià una corba melòdica entre la sorpresa i la súplica per a indagar el perquè de les coses.
  -Que què ha fet?
  Iturbi, potser amb la pipa penjant-li de la comissura, el mirà en silenci i va deixar que el sol d’agost convertira les seues ombres en un teatre de titelles truculentes.
  -Jo vinc d’Amèrica a Borriana sempre que puc, entens?, vinc d’Amèrica  a Borriana a poder viure a gust. Ací vull manar jo, estem? I a qui no li agrade ja pot picar sola.
  A Amèrica, en efecte, Iturbi havia triomfat. Però a Borriana era feliç, com un rei en la seua cort."

  Ara Manuel Molins ha volgut imaginar un Iturbi ja ancià, a la seua mansió de Beverly Hills, visitat per un jove pianista i investigador també valencià, Joan Dolç i Prats. La dialèctica establerta entre ambdós personatges és el nervi d'una obra sòlida i brillant, que ha ben merescut el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La peça compta, a més, amb la presència de Groucho Marx (a qui Iturbi degué sense dubte conéixer a Hollywood), que fa de transició entre escenes. Hi assitim, en tot cas, a la doble cara del mite: el pianista virtuós i show-man astut, per un costat, i el pare i el marit tirànic, per un altre.
  Amb aquestes contradiccions ha bastit Manuel Molins una obra memorable. I això ja ho vam comprendre de seguida, aquell mes de maig de fa dos anys, els qui assistírem a la seua xerrada al local de l'ABC.En honor de Sant Josep Iturbi, ja està dit.


Joan Garí

Estrangers a dins del seu propi país

Títol: Profesora Haná
Autora: Reem Bassiouney
Editorial Alba
Barcelona, 2013
Trad. al castellà de Juan Pablo Arias
213 pàgines

  Quan la professora Hanà arriba als 40 anys té un ensurt: s’adona que encara és verge. El motor d’aquesta narració s’enuncia així i el lector, que podria arribar a pensar que està davant d’un cas amb un dramàtic rerefons psicològic, veu de seguida que es tracta només d’un episodi costumista. Al capdavall, Hanà és una docent universitària a l’Egipte de Mubarak. És probable que s’hi estigueren covant ja els símptomes del que després s’anomenaria Primavera Àrab, però, en realitat, el que hi havia a la superfície era un règim laic imposat sobre unes capes populars imbuïdes per severes obsessions religioses.
  La virginitat de Hanà, així, és una metàfora. Aquesta dona ha hagut de lluitar tant per fer-se un lloc en una societat d’homes que no n’ha volgut cap a casa seua –ni dins les seues mucoses. Als 40 anys, però, s’ho repensa. Llavors entra en escena Jàled, un estudiant de doctorat a qui Hanà sedueix de manera expeditiva. Tanmateix, el problema dista molt d’estar solucionat. Jàled pot acceptar que Hanà rebutge tot compromís, però no pot evitar enamorar-s’hi. La pròpia professora es veu immergida en un oceà de sentiments contradictoris: per un costat, vol mantindre com siga el control sobre la seua vida i l’estatus que tant li ha costat aconseguir; d’altra banda, no deixa de ser una dona, menys immune a les passions del que ella mateixa hauria estat disposada a confessar.
  En el fons, Hanà és la representació més exacta de les contradiccions de la societat egípcia. La professora occidentalitzada, lliurada en cos i ànima al seu ofici, se sent estrangera en un país bàrbar, endarrerit, desestructurat i fanatitzat. Mentre tots al seu voltant –la seua germana, sense anar més lluny- es refugien en Déu per a sublimar tota mena de frustracions –per a abdicar de qualsevol responsabilitat individual-, ella vol mantindre fermament agafades les regnes de la seua vida.
  Jàled no la comprén, però l’estima. Estimar-la l’ajudarà a comprendre-la (l’amor obra els seus miracles). També Hanà aprendrà les beceroles del carinyo però –això sí- sense renunciar en cap moment a les seues fermes conviccions.
  Al final, tot es resoldrà en un pacte. Hanà pateix una endometriosi. Li extirpen l’úter però, paradoxalment, això sembla reconciliar-la amb la seua feminitat. Jàled es manté al seu costat, potser perquè també ell ha hagut de deixar de ser egipci i fer-se un poc estranger per a trobar amb ella un terreny comú: “Per què necessiten els homes tenir una dona senzilla, sense complicacions? El que necessitava ell era diferent. Necessitava la seua debilitat quan la tenia al seu costat i el seu poder quan es trobava enmig de la gent (…) El fascinava la seua debilitat i temia el seu poder”.
  Aquesta novel·la de subtil penetració psicològica, aquest hàbil quadre de costums d’un país abocat a una transició trasbalsadora degué enfurismar, al seu moment, els sectors del ram de la pietat. Els qui preguen a Déu nit i dia de vegades tendeixen a un perillós dualisme: la seua ànima esdevé tan pura que el cos, per contrast, s’embruteix i es distorsiona socialment fins al grotesc. Els fills dels qui retreien a Naguib Mahfuz que fes una literatura “pecaminosa” hauran trobat en Reem Bassiouney una digna successora de l’autor d’El carreró dels miracles en el camí de la perdició.
  En aquest camí, però, és on es donen, invariablement, els salconduits de la qualitat literària. Hanà, en el fons, també desitjaria, com en la cançó de Raimon, un país “sense místics ni grans capitans”. D’aquí la literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 15-6-13

Breviari de l'animal humà

Títol: Café del temps
Autor Joan Borja
Bromera
Alzira, 2013
206 pàgines

  Un home escriu en un café a la badia d'Altea. Al davant d'ell, l'Albir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà -o enllà, qui sap- la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. L'home pren el seu café, acompanyat -com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge- d'una botella d'aigua mineral. El café s'ha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan s'haurà acabat, l'aigua li eliminarà del paladar les restes oficioses d'un reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades d'aquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. L'home, però, aprofita el temps -posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia s'acabarà amb el sol, al darrere de l'Albir, però l'home, inexpugnable a la trinxera de la seua taula -allà on és, segons confessa, de vegades l'únic valencianoparlant del lloc- n'haurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café s'ha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta. S'acabarà el café, s'acabarà el temps, es clourà el dia, però la llibreta de l'home estarà plena.
  Aquest home, diguem-ho ja, és Joan Borja, el mateix que apareix retratat a la portada del seu llibre amb un púdic clarobscur. I el resultat de totes les seues anotacions és el llibre que ara jo comente, el compendi d'avaluar l'existència al seu voltant amb un somriure irònic als llavis, però també amb la voluntat de deixar constància de fets i gents -la seua gent, els fets de tots.
  Ara ja sabeu què trobareu en aquest llibre. Sent com és un dietari -ja podem dir el seu nom-, l'autor -el cafeïnòman empedreït- anirà retratant la seua vida en un espai de món on massa sovint té motius per a sentir-se estranger, però no hi cau mai en aquesta temptació. Hi ha un món que s'acaba al seu voltant, i ell n'ha de deixar constància de les darreres brases. Pel llibre desfilen personatges populars, els del seu poble de la Marina. Sovint aquests personatges són identificats pels seus malnoms, com correspon a un mode de vida en extinció: Angelina la Galla, Rosa la Boua, Miquel el Polp, Joan el Pouero. Una extensa animalogia que l'autor retroba d'una altra manera, al seu lloc de treball, l'antic camp d'aviació que ara és el campus de la Universitat d'Alacant. Els avions que s'hi enlairen, però, tenen la fatuïtat corrosiva de bèsties més civilitzades, però també més letals. "El sistema -resumeix Borja- premia el buròcrata". El buròcrata és el contrari absolut de l'escriptor, i amb això està tot dit. Quilòmetres enllà, quan torna al poble, una fauna més propera i entranyable li estronca les ferides. La vida pot continuar.
  Café del temps, en realitat, és uana celebració d'un paisatge i d'un paisanatge. Entre enceses apologies a l'amor conjugal i el recull sistemàtic de mil anècdotes reals, Joan Borja hi exhibeix un pensament àgil, emmotlat en un estil precís i perfectament adaptat al contingut que vehicula -sabent-se no un geni, sinó un artesà infatigable:

  "Un text que percaça la genialitat en cada frase -reflexiona- acaba sent una llosa (...) En la creació literària -com en qualsevol altra forma de creació- és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l'artesania de les paraules. L'escriptor que s'ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l'excés de risc. En paga la factura. Patreix. I acaba no escrivint. Quan per fi ho fa, s'esforça a mantenir un to elevat en tots els segments de la prosa. I confecciona, irremissibliment, un plat de sucre. L'antídot? Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors i patiments; la paraula lliure i distesa amnitzant un café -del temps- a la vora de la mar"

  Fidel a la seua filosofia, les seues reflexions no cansen, sempre interessen i de vegades sobten. No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest. Tanmateix, la dieta del comú dels mortals és així de pobra -l'equivalent, gastronòmicament parlant, a menjar només carn de pollastre... Però això és una altra guerra.
  Sent com som els valencians "animals enyoradissos" -sent com és l'home un "animal climàtic"- (Borja dixit), és normal que aquest llibre siga un breviari de l'animal humà dins la memòria i el paisatge. La família i la taula de dinar que la reuneix hi és l'autèntica escola. I en aquest món que s'esvaeix com un grapat d'arena entre les mans, impossible no sospitar-se condemnat:

"Fóra trist -ve a concloure Borja- acabar els dies dins la pantalla de l'ordinador, abduït per un ciberespai on el vent de la mar no ens colpeix la cara, no ens despentina, no ens mulla ni ens fa sentir la seua inconfusible textura salobrenca".

   Cau la nit sobre la badia d'Altea i un home apura el darrer glop de café. El caliu de l'últim sol és el senyal propiciat per a tornar a Ítaca, allà on els éssers estimats l'esperen. Potser l'amor, l'amistat i la cordialitat són només un miratge, però el café ha fet el seu paper i a la llibreta ja no li queden pàgines. S'imposa el retorn... fins l'endemà, quan tot tornarà a començar. I així passa la vida i així s'ocupa el temps. Hem convingut a anomenar a això literatura, que és el nostre joc d'infants incorregibles. Fora d'edat, fora de l'interés majoritari, fora de tot. Però dins del nostre castell més íntim.

Joan Garí