Entre l'emoció i la raó

Títol: Locucions de la Sibil•la
Autora: Marina Ivànovna Tsvetàieva
Ellago Edicions
Castelló de la Plana, 2008
Traducció de Teresa Camañes i Reyes Garcia Burdeus
101 pàgines

Aquest llibre té una història. En aquell temps jo feia de director de col•lecció per a una editorial valenciana. Figurava que aquells paios volien editar alguns volums d’això que se’n diu “literatura d’idees”, i m’havien encomanat el projecte amb molt bones paraules. El problema, precisament, era que es tractava de gent que es va demostrar incapaç de mantindre la seua paraula: eren mals editors, però grans pirates. La col•lecció va naufragar –la pròpia editorial va estar a punt d’afonar-se i és una llàstima que no ho fera-, alguns autors van quedar amb un pam de nas i jo em vaig prometre que no m’embarcaria en cap altre projecte sense una empresa que em garantira una mínima solvència en matèria infrastructural.
Locucions de la Sibil•la fou un dels llibres que es van quedar empantanats mentre aquella editorial, del nom de la qual em recorde perfectament, anava passant-nos amb cançons, i tot l’edifici es desmoronava com un castell de naips. Em va saber greu llavors, perquè era un llibre molt ben pensat, en la gestació del qual em vaig involucrar molt directament. Es tractava d’espigolar en l’obra completa de Marina Tsvetàieva per a descobrir la gran quantitat d’aforismes que conté. Reyes Garcia Burdeus, professora de rus i especialista en l’obra de Tsvetàieva era la persona adequada per a dur a terme el projecte, amb la inestimable ajuda de Teresa Camañes.
Al final, el llibre l’ha publicat –alguns anys després de la seua concepció- la jove editorial castellonenca Ellago. Cal remarcar que es tracta d’un volum únic, ja que és un aplec d’aforismes que no es troba, en la seua literalitat, en cap altre país fora d’Espanya (Ellago n’ha fet també una versió castellana).
Si no fóra un tòpic massa gros, m’atreviria a dir que la lectura d’aquest llibre no deixarà ningú indiferent. Tsevetàieva era una gran escriptora i el seu alé poètic s’endinsa en abismes de sensibilitat que ací estan només esbossats, i per això colpeixen. L’aforisme, al capdavall, és el punt de contacte entre l’emoció i la raó (“La precisió dels meus sentiments –confessa- fa que la gent els prenga per raonaments”) i per això ens hi emocionem tant els lectors –i els escriptors- que no tenim sensibilitat de poeta.
Tsvetàeiva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell estol de grans escriptors que no encaixaren en la Revolució. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes perfectament equívocs: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
La vida de Marina Tsvetàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 la Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament i Georgui és destinat a una brigada de detecció de bombes no explosionades, on morirà.
Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. Tot i que la seua dissort no hi té res a veure, llegint-la sempre m’ha semblat trobar punts de contacte amb una altra dona habitant del silenci, la nordamericana Emily Dickinson (a qui Marina, segons sembla, no va arribar a llegir mai). Hi ha una curiosa relació entre totes dues obres, fins i tot al nivell de les concomitàncies sintàctiques. Separades per un oceà i milers de quilòmetres d’infortuni, totes dues van saber destil•lar la poètica d’una feminitat magmàtica.

El Temps, núm. 1.257

De la bellesa a través del son

Títol: La casa de les belles adormides
Autor: Yasunari Kawabata
Viena Edicions
Barcelona, 2008
124 pàgines
Traducció de S. Ruiz i A. Mas-Griera

En termes eròtics, és difícil no pensar que la cultura oriental ens passa al davant –i ens hi ha passat sempre. El seu refinament, la seua subtilitat i una visió desprejudiciada confronten amb la nostra maldestra ansietat sexual de la mateixa manera que la gastronomia es diferencia del canibalisme. La lectura de dos llibres recents m’ha reafirmat en aquesta pensada, ni que siga un poc tòpica (però els tòpics sustentats en proves rotundes deixen de ser-ho).
Dos autors japonesos em van fornir sengles vesprades de plaer mentre la primavera, tot al voltant meu, obrava el seus efectes. Es pot ben bé seure a llegir un llibre i deixar que el món es confabule en una turbulència promíscua, un poc com un asceta ple de secrets anhels contemplaria una batalla mentre acabava d’afilar, amb un somriure, la seua pròpia espasa.
Els autors a què faig referència són Junichiro Tanizaki i Yasunari Kawabata. Són escriptors pràcticament de la mateixa generació (el primer va nàixer el 1886 a Tòquio; el segon, el 1899 a Osaka). Són escriptors ben considerats dins i fora del seu país. Són escriptors coneguts a Occident en tots dos casos per sengles novel•les breus, de temàtica eròtica. Es tracta de La clau (1956), de Tanizaki i de La casa de les belles adormides (1961), de Kawabata.
En La clau (que ha publicat entre nosaltres Edicions 62) un home madur, casat amb una esposa tradicional, troba un sistema d’estimular la seua insatisfactòria vida matrimonial. Inicia l’escriptura d’un diari, que ompli de confessions íntimes; alhora, convenç la dona per a què faça el mateix. Tots dos es vigilen i es llegeixen l’un a l’altre, d’amagat.
L’home troba, a més, un curiós sistema per a sadollar les seues apetències secretes: estimula el consum d’alcohol en la seua dona. Producte de l’embriaguesa rutinària, aquesta es col•lapsa en un desmai matemàtic, que l’home aprofita per a despullar-la i sotmetre-la a les seues fantasies. La dona, que n’és mig conscient, utilitza la circumstància per a abandonar-s’hi sense complex de culpa. Tots dos n’extrauen un gran plaer, tot i que la història, amb la intervenció de tercers, prendrà giragonses inesperades i serà la dona la qui n’eixirà guanyant.
Kawabata, al seu torn, és més simbòlic que Tanizaki i el seu estil és més depurat, cadenciós i delicat, ple de matisos d’una bellesa escèptica. La casa de les belles adormides (servida per Viena amb la seua estètica acurada) sembla una continuació –tot i constituir un univers clarament diferenciat- de les ensomniacions de Tanizaki. Els homes madurs, però, són ara clarament ancians decrèpits, que acudeixen a una estranya casa, situada a la vora d’un penyasegat on rompen les onades. En aquesta casa els esperen jovenetes verges profundament adormides. El contracte estipula que hi podran passar la nit, però no podran mantindre-hi cap mena de relació. Eguchi, el protagonista, hi passa quatre nits successives, fins que una tràgica circumstància interromp bruscament el relat en un sentit insospitat. Aquelles jovenetes sumides en un son inabastable, com autòmates de carn mòrbida, li semblen Budes secrets. Al caliu de la seua escalfor inanimada Eguchi recorda tota la seua vida, les dones que ha conegut, les que ha fet feliç i les que l’han omplert d’una vivacitat coratjosa. Als seus seixanta-set anys no li importaria morir en braços d’una d’aquestes belles ignorants, que són com emanacions del seu propi anhel de bellesa i perfecció.
És agradable llegir obres com aquestes, que parlen de l’amor i del desig en tant que formes delicades del desengany i la irreversibilitat de la vida viscuda. Els japonesos ho saben bé. Però compte: com diu Mishima, un pas més enllà només hi ha el nihilisme moral més absolut.

El Temps, núm. 1.252

A la recerca dels avantpassats perduts

Títol: Els taxistes del tsar
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2007
121 pàgines


Tot llegint Bezsonoff, és difícil desempallagar-se de la sensació d’un exotisme difús, perfectament atractiu i amb uns valors literaris fora de tot dubte. Es podria dir que l’encreuament d’identitats que ha fet possible la seua obra ha sepultat l’autor en un mar d’interrogants (“Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”), però això mateix ha propiciat la fórmula magistral d’una prosa a la vegada exòtica, sorpresiva i llegible. Bezsonoff escriu com ho faria un francès que hagués interioritzat el català i l’haguera filtrat amb un seguit de referents que podrien anar de Rabelais a Tolstoi. El resultat són uns llibres sargits amb frases curtes, sucoses, enriquides quan cal amb sorpresives giragonses metafòriques, i sempre tocades per un alè poètic.
Mai com en el seu darrer llibre, Els taxistes del tsar, el joc d’espills identitaris que constitueix el seu arbre genealògic s’havia exacerbat tant fins constituir-se en el més semblant a una autobiografía –una autobiografia on, concordant amb l’esperit del temps, la vida real està plenament empeltada de ficcions.
Resulta que Bezsonoff tingué un avi rus (Mitrofan, “un nom de criat en les novel•les del comte Tolstoi”), en la vida del qual hi ha més llacunes que fets coneguts. Mort set anys abans del naixement del seu nét i biògraf, Mitrofan és un rus blanc que, com tants d’altres compatriotes, va acabar fent de taxista a la França acollidora –i hi va morir. En homenatge a aquest ancestre que el comunica amb un país i una literatura immensos, Joan Daniel Bezsonoff provarà durant tota la seua vida adulta d’aprendre rus, ni que aquest idioma se li escape d’entre les mans com un peix esmunyedís. Hi ha un propòsit íntim però també literari en aquest projecte: al capdavall, l’autor vol sentir-se rus perquè ha llegit Guerra i pau o ha volgut llegir Guerra i pau perquè se sentia rus. Això ens ha passat a tots amb els gran autors canònics, però a més Bezsonoff pot esgrimir una genealogia i un llinatge incontrovertibles.
Potser sentir-se continuador d’un país inexistent –la Rússia imperial- té plena relació amb el fet d’habitar un altre país esborrat –la Catalunya Nord. Potser ser escriptor català a França és una cosa tan evanescent i estrambòtica com ser-hi taxista rus. Per això el nét entén l’avi, i és possible una comunicació secreta entre tots dos. És el fil que lliga els morts i els vius a través de la literatura.
Mitrofan, a diferència del seu germà Leonid, va acabar integrant-se en la societat francesa. Leonid el va sobreviure vint-i-quatre anys, però mai no va deixar de sentir-se un rus blanc, estranger i apàtrida. Al nét de Mitrofan potser l’embargue una barreja de sentiments, alguns més semblants als de Mitrofan i d’altres més en concomitància amb Leonid. Es pot escriure en una llengua que els teus conciutadans han decidit sebollir en els llimbs més impalpables? Es pot ben bé, és clar, però sempre et consideraràs un exiliat interior, un estranger de tu mateix.
Els taxistes del tsar demostra que tenim un deute amb els nostres ancestres i que d’això se’n beneficiaran els nostres lectors. Ells han de veure dessagnar-se la memòria de l’escriptor oberta en canal i llavors certificaran que la màgia de la literatura existeix. Però la sang hi era verdadera.

El Temps, núm. 1.227

Paràbola del pare i el fill

Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Traducció de Rosa Borràs
Edicions 62
Barcelona, 2007
236 pàgines


Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, li’n vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que l’intrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història d’un pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades d’un holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut detruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència d’altres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot d’unes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels “dolents”, pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
-Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.
Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar:
-Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré.
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu pressumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendre’s més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador d’una novel•la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres l’any 1988, dins l’enyorada col•lecció “L’arcà” de l’editorial Laertes. Aquesta història d’un únic humà supervivent d’un cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret d’eixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel•lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel•la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de “Les millors obres de la literatura universal”, la col•lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar d’idioma. Aleix passa sovint per davant d’aquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), n’escollirà un i el llegirà. Si m’accepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre “juvenil”. Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua “edat”. Però la literatura –i la vida- és tota una altra cosa.

El Temps, núm. 1.224

Nosaltres no fem aquestes coses

Títol: Tot pelant la ceba
Autor: Günter Grass
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, 2007
431 pàgines


Passa de vegades amb alguns llibres. Abans d’arribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip d’urgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts n’opinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a l’autor o no. En molts casos aquests savonaroles d’aigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores d’ara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: l’home considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX –el segle de les grans col•lisions ideològiques-, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no s’havia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, l’ha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi d’estricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que s’estila ara és precisament el cas contrari: intel•lectuals alts i cepats que, després d’haver militat en ETA o en el GRAPO o d’haver demanat amb fervor l’autodeterminació d’Euskadi, a les velleses s’apunten a la defensa d’una agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febra adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats d’absolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic –i la perd- contra la impunitat del nazisme. Se’m dirà que com Grass n’hi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-se’n tan lluny. Com explica el jove SS, n’hi havia exemples a mà del “camí correcte”, com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure l’arma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: “Nosaltres no fem aquestes coses”.
Potser Grass hauria d’haver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb l’un s’enlairava la seua virilitat miliciana i amb l’altre s’horroritzava davant l’autèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que s’adonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms.

El Temps, núm. 1.213

La invariable condició humana

Títol: El carreró dels miracles
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera, 2007
Traducció d’Isaïes Minetto i J. Franco
314 pàgines


De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres coterranis s’han esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs d’indígenes feréstecs on això siga així, però l’experiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages –fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història- trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.
Agafem aquest llibre de Naguib Mahfuz. És una novel•la dels anys 40, ambientada en un barri popular d’El Caire. Hi apareix una completa galeria de personatges, cadascú amb el seu projecte de vida i amb una manera de viure-la perfectament caracteritzada pel novel•lista. En què es resumeix tot plegat? Sexe, diners, promoció social. No crec que en el temps dels faraons –època també sovintejada per Mahfuz- les coses foren gaire diferents. Canvien els costums, els ginys, els embolcalls, però la substància humana és sempre idèntica a ella mateixa.
El major encert de El carreró dels miracles és la pintura de personatges, una superba nòmina dibuixada amb mà mestra. Hi trobem Kirxa, l’amo del café, colèric i atrabiliari, maleït per la dona per culpa de les seues tendències irreprimibles cap als jovenets del seu mateix sexe. Després hi ha Zaita, el “fabricant” de lisiats, l’home que ensinistra i afaiçona la legió de captaires que s’ensenyoreix cada matí de la ciutat. També tenim el doctor Buxi, dentista potiner i miserable, que juntament amb Zaida es dedica a robar dentadures d’or als cadàvers de la zona. Però sobretot hi ha Hamida, la bella i enfurismable princesa òrfena del carreró Midaq, cobejada per tots –especialment per Abbas, el barber, amb qui arriba a prometre’s, i també per l’empresari Salim Alwan, que està a punt d’esposar-la-, però que acaba en mans d’un vulgar macarra.
Una mena de fatalitat sembla abraonar-se sobre aquells que volen escapar del carreró. El fill de Kirxa, que se’n va de casa, ha de tornar-hi amb la cua entre cames; Abbas, el barber, que se’n va a treballar per als britànics, acaba malament per causa del seu amor no correspost; fins i tot Hamida, burlada i enganyada, ofega els seus somnis de coqueta en un contracte prostibulari.
Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament.
És així, amics, no hi ha altres vides, ni altres planetes habitats. Només hi ha aquesta embogida cursa cap al plaer i la riquesa. Com diria un integrista, en el pecat portem la penitència.

El Temps, núm. 1.217

Més enllà de la culpa i l'expiació

Títol: Diaris i dietaris
A cura de J. Borja, J. Espinós, A. Esteve i M.A. Francés
Editorial Denes
Alacant-València, 2007
521 pàgines

És temps de dietaris, diuen. Són moda. No sé si el gran públic se n’ha assabentat, o si és una passera per a la immensa minoria –la que forma el gust, però. És un fet estadístic, això sí, que en els últims anys s’han escrit –s’han publicat- bona cosa de diaris d’escriptors, diaris que ja no han romàs ocults en penombrosos calaixos –com els dels seus avantpassats. Ben al contrari, els quaderns d’ara han tingut el privilegi de poder veure la llum gairebé immediatament després d’haver sigut redactats (i per “immediatament” hem d’entendre en general uns pocs anys després, la distància mínima que permet avaluar bé un original i poder operar-hi les darreres pinzellades).
Tanta pulsió grafòmana, quin sentit té? M’agrada la hipòtesi d’Enric Balaguer: la necessitat de “confessió” i “redempció” per part nostra, la infame turba dels escriptors de diaris. Som una gent, en efecte, que contemplem la vida sota una perpètua peremptorietat sacralitzant. Volem convocar un “espai de transcendència” amb cada petit detall rescatat de la voràgine quotidiana, volem demostrar que es pot viure substituint la metafísica per la prosopopeia, però sobretot volem expiar el pecat irreversible de voler accedir a la literatura prescindint de la ficció.
La Veritat és una gran puta carinyosa. Ens hi acostaríem, perquè és forta la crida del plaer, però també temem ser víctimes de danys innombrables. Hi ha moltes maneres d’accedir a la Veritat, i només una via possible: la porta kafkiana, aquella destinada només a nosaltres -la porta davant la qual romandrem, si cal, tota la vida. No seré jo qui llançarà la primera pedra contra les diferents maneres de festejar la gran meuca. Hi ha escriptors que necessiten barrejar la realitat i la ficció; n’hi ha que alternaran els versos amb la prosa; n’hi ha, encara, que recorreran –davant tanta moda- a la vella cerimònia, i gargotejaran alguns pensaments amb sal i oli i els desaran en una llibreta vella, que llegaran a una posteritat hipotètica.
Ja comprenc que les universitats han de fer el seu joc. Requereixen certeses de manual, taxonomies, llistats alfabètics, notes a peu de pàgina, bibliografies i aptes cum laude. Tot això està molt bé. Si m’apureu, fins i tot em sembla una lliçó de realitat entranyable que aquest grup coratjós de la Universitat d’Alacant –capitanejats per Balaguer- dedique bona cosa del seu esforç a investigar la producció dietarística contemporània. Per una vegada, els filòlegs no fan taxidèrmia i això, per als escriptors vius (rengle on em compte, i on m’agradaria seguir comptant-me), és tot un detall.
Fruit d’un esforç continuat del Departament de Filologia Catalana d’Alacant és aquest meritori volum col•lectiu, Diaris i dietaris, que m’ha convocat ara i ací. S’aprenen coses interessants d’aquesta mena de llibres. Hi ha dades, hi ha reflexions, hi ha fins i tot alguna espurna d’ironia (és recomanable, en aquest sentit, l’article de Philippe Lejeune, una autèntica autoritat no autoritària en el tema). Jo no sabia, per exemple, que a França hi ha ara mateix aproximadament tres milions de persones que duen a terme “alguna pràctica de diari”. Això és –jutgen vostès- el tres per cent de la població activa. Una energia insomne, reservada, febrosenca, hipnòtica: com un gran rés col•lectiu. És una cosa estimulant, i també fa una mica de por. Què escriurà aquesta gent. Probablement, la mateixa mena de banalitats que exciten la pobresa de les biografies comunes. Però un dia un d’aquests diaris, quin dubte hi cap, veurà la llum, i llavors potser serà una peça transcendent, magistral, fora de sèrie. Serà un nou El quadern gris. I llavors la banalitat, el sofriment, l’ocultació hauran pagat la pena. Hauran convocat, de nou, l’íntim misteri del sagrat.
Un dietari, en efecte, és una cosa molt seriosa. És la constatació irrevocable de fins a quin punt totes les vides són la mateixa vida –de fins a quin punt en la nostra absència d’originalitat hi ha el llevat que pot fer crèixer l’autèntica Literatura. A Alacant s’ho han pres seriosament i gasten alguns dinerets del contribuent a fer-hi un pensament global. M’hi sent al•ludit i agraït. I ara em permetran vostès que, dit tot això, torne religiosament al meu quadern.

Caràcters, núm. 41