Menjar i no ser menjat

Títol: La sega

Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2015
347 pàgines

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s'ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha estat pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb La Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d'aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reanudarà el camí: ha d'assaltar de nou la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, té el seu mas l'escriptor Martí Domínguez. Estime particularment aquest territori: hi he caminat sovint, amb un quadern sota el braç. És un dels circuits, si fa no fa, que feien els maquis, a la postguerra. Boscos profunds (plens d'espècies endèmiques), muntanyes feréstegues i, enlairat amb el seu doble vessant característic, el cim del Penyagolosa, l'altura més simbòlica del País Valencià.
  Domínguez coneix bé Sinforosa i Martín, que fan la vida estricta dels masovers ara que ja gairebé no en queden. Sinforosa es diu precisament un dels personatges del seu últim llibre, La sega, que aborda la vida terrible als masos de la zona (l'Alcalatén, el Maestrat, els Ports) en els anys de plom en què les escaramusses entre els guerrillers antifranquistes i la Guàrdia Civil acabava sovint amb un dany col·lateral per als masovers indefensos.
  La sega és un llibre bonic, resolt amb la intensitat de les coses senzilles. Per primera vegada, el seu autor abandona el món divulgador de l'alta cultura il·lustrada i desemboca en una certa voluntat de mainstream, amb personatges parlant amb el sec però vivaç català local (una parla de frontera). També el punt de vista és diferent: ara el narrador ja no observa els seus voltants amb ulls d'expert naturalista, sinó a través de la màscara d'un infant, Goriet, el fill d'un masover assassinat per la Guàrdia Civil. L'empatia amb el lector augmenta.
  No hi falta, això sí, la figura del mestre exiliat a la seua aula suspecta, Don Arcadi. Ell és qui ensenya Goriet a col·leccionar fòssils i estimar els tresors de la natura. Perquè tot allò, les muntanyes, els abismes prodigiosos, les balmes i els caminois perduts en el bosc, són el solatge d'una mar, l'oceà que ho va inundar completament milions d'anys enrere. I el mestre ensenya, com qui diu, que també les passions dels hòmens es fan dures dins els seus pits en temps de tribulacions, i han de ser desenterrades i avaluades per mans expertes. I, per damunt de tot, la gran lliçó de la natura, la màxima aspiració de tot el que és viu: "Menjar i no ser menjat".
  Aquest llibre acaba malament perquè la història dels masovers és la crònica d'una mort anunciada. Entre dos focs, van rebre les conseqüències d'unes hostilitats que de vegades no comprenien, però fins i tot quan va arribar la pau això només els va ser una pobra treva. Lentament, a l'embat de la modernitat desfermada, els masos i les aldees han anat despoblant-se. A La Estrella, fa trenta anys que no viu ningú, excepte Sinforosa i Martín. Dos octogenaris ferms com roures, dos Robinsons aïllats del món que només reben visites ocasionals i són testimonis d'un món que ja s'acaba. La dalla, indecorosament implacable, no ha parat mai de segar.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-11-15

El sentit del viatge

Títol: Les fantasies del nàufrag
Autor: Pep Albanell
Editorial Bromera
Alzira, 2015
255 pàgines

  És lògic que, en les memòries d'un escriptor, hi haja un episodi ineludible: el moment exacte en què va descobrir la complexa emoció de la lectura. Aquest descobriment, en Les fantasies del nàufrag, té lloc quan l'infant avorrit que és Pep Albanell obre un dia les primeres pàgines de Robinson Crusoe. El petit Albanell havia nascut a Vic, però la família segueix el pare fins a l'Alt Urgell perquè la companyia d'assegurances on aquest treballa l'hi destina. Som en el món "sòpit i gris" dels anys 50 i l'empresa té un nom rotund i molt adequat a l'època: La Verdadera Unión Española. Albanell pateix el que ara anomenaríem bullying a la seua escola. La família és d'orígens modestos; el pare va lluitar amb la República. En el món on ha de créixer, Albanell només troba una escletxa acceptable en aquelles pàgines que conten la història d'un tipus que sobreviu en una illa deserta. "Abans de saber que era un nàufrag, ja me'n sentia", diu el futur escriptor. I és així, ofegant-se i ressuscitant en la lectura, com un xiquet que ho té tot en contra aconsegueix donar un sentit profund a les coses que l'envolten.
  Aquest moment inaugural ha de resultar tremendament familiar per a molts lectors d'una certa edat. Qui ha crescut en una casa sense llibres -jo mateix- té gravat en foc a l'ànima aquell dia que, en una escola o una biblioteca pública, va seure en una butaca i es va sentir un noble corsari amb una espasa a la mà a dalt del pont d'un temible vaixell. Com Albanell, molts vam arribar a la lectura fugint del tedi i de l'absurd d'un món construït sense el nostre consentiment. Tot estava programat perquè els llibres foren l'objecte estrany que ara són per tanta gent -tants infants-, però, per alguna mena de xamba inescrutable, els férem nostres. I ja no ens abandonaren mai més.
  Després del primer naufragi, en vindrien d'altres. El corsari negre, per exemple, perquè Salgari ha fet més que Shakespeare en favor de la literatura universal, en el seu terreny. I després Walter Scott barrejat amb Rudyard Kipling i Zane Grey en una estranya amalgama promíscua amb Joseph Conrad. I Miquel Strogoff, el correu del tsar excel·lint-hi  com la petita joia desvetlladora de consciències atordides que sempre ha sigut.
  La complicitat d'un llibreter amic va fornint el jove lector amb un petit catàleg de títols, la seua primera biblioteca. Al principi, demana que tinguen relació amb naufragis. Més tard, la visió s'eixampla. I a la lectura segueix, com un procés inexorable, la necessitat de l'escriptura. 
  La mort del llibreter fa que el narrador confie les seues inquietuds a la bibliotecària del poble. Mentrestant, ha descobert la llengua catalana amb la col·lecció dels Patufet de l'avi. La bibliotecària, arriscadament amatent, dobla l'aposta: El sots feréstecs de Raimon Casellas. I després Víctor Català, i Prudenci Bertrana i...
  El món, per a aquell infant assaltat al pati per congèneres cruels i pastorejat dins l'aula per mestres decebedors, ja ha fet un tomb irreversible. I Les fantasies del nàufrag és, per damunt de qualsevol altra cosa, la crònica d'aquesta troballa vital única i màgica. Amb tot això, Albanell ha bastit unes memòries entranyables, sense grans aspiracions estilístiques però tocades per la vivacitat de l'autèntic, un relat emotiu que bressola suaument el lector i el fa sentir en sabatilles d'anar per casa.
  Ara que hi ha tants escriptors convençuts que és pot escriure sense haver llegit prèviament, Albanell ens recorda l'ordre exacte dels factors. I una moralitat torbadora: per arribar a bon port, cal naufragar. És el sentit del viatge.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-11-15

La set hereditària de l'homicidi

Títol: La bèstia humana
Autor: Émile Zola
L’Avenç
Barcelona, 2014
Trad. de J.M. Muñoz Lloret
325 pàgines

  Séverine, criatura tranquil·la i passiva, no d’una bellesa exultant però sensual a la seua manera, s’ha casat amb Roubaud, sotscap de l’estació de Le Havre. El matrimoni frueix de l’estranya protecció de l’ancià Grandmorin, un dels directius de la companyia ferroviària. Un dia, Roubaud descobeix la veritat: figurava que l’anell que duia Séverine –una petita serp d’or amb el cap de robí- li l’havia regalat sa mare; en un moment de distracció, però, la jove revela que és un present de Grandmorin. Roubaud embogeix, comprenent-ho tot. “Les sobres d’un vell!”, xiscla, mentre cau sobre la dona. La pallissa és monumental, però el ferroviari no la mata. Qui mereix morir és Grandmorin, i ho farà a dalt d’un tren. L’escena, tanmateix, és contemplada pel maquinista Jacques Lantier. En el judici, de tota manera, no s’aclareix res i el cas és sobreseït.
  Lantier és un tipus peculiar. Davant les dones, sent un irreprimible impuls homicida. “La sentia, aquesta esquerda hereditària” (cette fêlure héréditaire), raona el narrador, la màscara a través de la qual Émile Zola, l’autor, fa xup xup en l'olla del relat amb les seues teories del pes de l’herència en els cervells criminals. La creença que l'impuls homicida venia determinat per una fosca cadena genètica és, precisament, un dels tòpics predilectes de finals del segle XIX.
  Sorprenentment, la narració es resoldrà en un ménage-à-trois: Roubaud es dissiparà en el joc i deixarà que Séverine i Jacques tinguen una relació. La jove esposa descobreix, en braços del maquinista, la deliqüescència del plaer sexual, que la brutalitat afectiva de Roubaud li havia estalviat fins ara. Lantier, al seu torn, oblida, al llit amb ella, l’antic impuls assassí, i es creu curat. Tot sembla somriure la parella. Fins i tot el secretari del Ministeri de Justícia, Camy-Lamotte, que disposa de proves de la culpabilitat del matrimoni en l’afer Grandmorin, no els delata. Al capdavall, “vetllava únicament pel decòrum del règim al qual servia”, perquè La bèstia humana també és una reflexió sobre l’ordre social, la seua immutabilitat injusta.
  Però el tren, que no semblava que s’haguera d’aturar mai, també pot descarrilar. I ho farà. La locomotora que condueix Jacques és, per cert, comparada sovint a una dona. Hi crema, en efecte, la mateixa passió turbulenta que mou Séverine quan planeja assassinar Roubaud. O la que batega al cor de Flore, l’amiga de Jacques –enamorada d’ell- que provocarà l’accident ferroviari que precipitarà el final d’aquest relat. La fascinació pel tren –el gran invent del XIX- és també l’admiració consegüent per les motivacions de les accions humanes.
  El que triomfa al final és “la set hereditària de l’homicidi” (la soif héréditaire du meurtre), en el que és la culminació d’un relat superb, d’una tensió i d’un desenvolupament formidables. Envege el traductor, Josep Maria Muñoz Lloret. Ha fet una faena magnífica, però a més s’ho deu haver passat molt bé, recreant aquestes frases perfectes:
“Et, pendant que la porte du foyer était restée ouverte, un reflet de fournaise, en arrière sur le train, comme une queue flamboyante de comète, avait incendié la neige, pleuvant au travers, en larges gouttes d’or” (“I, mentre la porta del fogar havia estat oberta, un reflex de foguerada, a darrere el tren, com una cua flamejant de cometa, havia incendiat la neu, plovent a través, en amples gotes d’or”).
  De les dones més explosivament sensuals en diem que “estan com un tren”. Una metàfora que sempre m’ha fascinat. En La bèstia humana, dones i trens són una barreja letal. I després hi ha l’herència…

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-11-15

No hi ha res nou: antic és tot

Títol: És l’amor que mou el cel i les estrelles
Autora: Antònia Carré-Pons
Editorial Meteora
Barcelona, 2015
215 pàgines

  Degué ser fascinant, sense dubte, passejar per aquella València de la segona meitat del segle XV, la nostra centúria daurada. Aquella petita gran ciutat mediterrània on, a més d’una puixança política i comercial indubtable, s’havien aplegat tots els talents d’un grapat d’escriptors capaços de configurar un temps prodigiós. Al capdavall, en aquella urbs de mida humana es podia passar pel carrer Cordellats (al costat de la Llotja), on vivia Jaume Roig i acompanyar aquest metge cruelment sarcàstic en direcció nord, cap a l’altre costat del riu. Allí l’esperava Isabel de Villena, l’abadessa del convent de la Trinitat (encara dempeus), on Roig oferia els seus serveis professionals. En aquest trajecte imaginari, el vianant es podia acostar a la casa dels Berenguer Mercader, estiguera aquesta situada a l’actual carrer de Cavallers o al carrer Avellanes, llavors anomenat de Capllevats. A cals Mercader hi havia una famosa tertúlia on no era estrany trobar Roís de Corella, clergue primmirat i poeta exquisit i complex, si és que aquest no passava les hores a la Seu o a la capella del Sant Calze. No massa lluny, al carrer de la Mar, hi havia la morada (junt a la casa natal de Sant Vicent Ferrer) de Joanot Martorell, un altre dels gegants de l’època, a pocs minuts a peu de l’edifici del carrer de Cabillers on el seu cunyat Ausiàs Marc visqué els seus últims anys de vida.
  Aquella València populosa, multicultural, rica, esplendorosa i sensual era el cau d’una colla de genis de la ploma, que escrivien amb naturalitat proses i versos ignorants de l’especial pòdium que els depararia el futur. Ara Antònia Carré-Pons, filòloga i escriptora, ha volgut recrear aquell temps mític novel·lant amb eficàcia la peripècia imaginària d’una còpia del manuscrit únic de L’espill, el sardònic relat en versos tetrasíl·labs de Jaume Roig.
  L’aventura de Carré-Pons és ben lògica. Precisament en la seua faceta filològica aquesta autora ens ha proporcionat una edició modèlica de L’espill. Seua és la intuïció esclaridora que “els exabruptes antifeministes” del metge de la Trinitat no tenien més propòsit que “fer riure”.
  Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians. La primera part de l’obra es localitza a la ciutat del Túria el 1480, la segona a Nàpols el 1505 i la tercera a Roma el 1507.
  Carré-Pons, destra en la lectura dels papers medievals, assaja ací el paper (més plaent?) de mestressa de les seues pròpies ficcions, traslladant-nos –com jo volia- a aquella població pletòrica de fa cinc-cents anys: “Al matí d’un dia feiner, els estrets carrers de València formen un conjunt bigarrat de sons, d’olors i de colors. L’aire translúcid i blau s’omple dels brams dels ases, del grinyol de les rodes dels carros, del cloqueig de les gallines, del gruny dels porcs o de l’esgüell dels conills, de la cridòria atordidora de disputes i baralles, de la música dels joglars que toquen la trompa o el llaüt a la plaça del Mercat”.
  En aquest ambient, Jaume Roig, “un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes” i “de veu fina”, passeja la petita obra mestra que ha escrit, desconeixedor que tants anys després encara farà córrer rius de tinta, en aquest estrany nirvana de precaris consensos que anomenem posteritat.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.637

La vida per davall de la vida

Títol: Els desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Giné
282 pàgines

  Heus ací un llibre redó. Szilárd Borbély, escriptor hongarès prematurament desaparegut ara fa un any, aborda la història d'una família de classe baixa als anys 60. Desconec si en aquesta narració hi ha components autobiogràfics o és pura ficció. Siga com siga, és una lectura memorable i intensa. Té el sabor, l'aroma, la densitat i la textura de la gran literatura. No podria avaluar el grau de fidelitat dels traductors a l'original hongarès (no en sé ni un borrall), però el resultat en català és magnífic.
  Em fa l'efecte d'haver començat pel final, però no tots els dies es troba una joia així. Quan passa, cal celebrar-ho de seguida. Borbély ens ha col·locat al bell mig d'una família jueva, d'origen romanès, que sobreviu com pot a l'Hongria comunista. La mare i l'avi alliçonen el pare sobre com s'ha de comportar políticament: "S'ha de llepar. Entén-ho d'una vegada, s'ha de llepar. Als llepes tothom els deixa en pau". Però el pare, incapaç d'això, no se'n surt laboralment i s'emborratxa als vespres. El resultat és la misèria. La mare plora d'amagat. I tot plegat se'ns narra des del punt de vista del fill primogènit:  "Tota l'habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l'olor de la mare. Mai no en tinc prou, de la mare. Ningú en té mai prou".
  Els desposseïts és un llibre ferotgement tel·lúric. Tots els humors de la terra, i dels hòmens i de les dones, s'hi congreguen, els fluïts corporals, les defecacions, l'orina, la suor, la bava. La vida, pura i dura, en tota la seua esplendorosa brutícia. Els personatges són bruts, parlen el seu dialecte (no l'hongarès estàndard), viuen immersos en un marasme ideològic. Però la mare recorda al fill la seua divisa: "Naltres no som pagesos". Els pagesos són els qui moren al mateix lloc on han nascut. Però ells són jueus, són diferents, tenen un judici propi. "Jueus és allò que no es pot comprendre". Un dia, un rabí va arribar i va explicar la metàfora de tot plegat: "Nosaltres vivim en aquesta base inestable, en una terra mòbil, al damunt de la qual s'alcen les cases, les esglésies. Vam construir sobre l'areny, sobre arenes movedisses, migratòries. Sobre un mirall de sorra impetuós, bollat, agrumollat. Per sota, a les profunditats, hi circula un altre sistema aquàtic secret. Per sota de la superfície, en algun indret, es capbussa una part dels rius i de les rieres, i flueix per sota de les cases, dels graners, de les esglésies, dels camins de pedres. S'escola cap al cementiri, cap a l'abocador de carronya, cap als afores del poble de sota el turó".
  Amb aquests materials, Borbély ha fet una gran novel·la, però no per les idees que hi vehicula o per la compassió que fa sorgir en el lector. La clau d'aquesta mestria és el to. Allò que informa cada frase i cada paràgraf, que no decau gairebé mai, i que dóna la mesura exacta del vertigen de l'escriptura.
  Feu-me cas: llegiu Els desposseïts. I si no esteu d'acord amb mi, feu-m'ho saber.

Joan Garí

Carta al pare

Títol: I tu no vas tornar
Autora: Marceline Loridan-Ivens
Editorial Bromera
Alzira, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
83 pàgines

  A poc a poc, en un lent i dramàtic degoteig, els últims supervivents de l'Holocaust, els qui ja tenien, al lager, ús de raó però, pels motius que fora, encara no havien tingut ocasió de fer públic el seu testimoni explícit, van cisellant per a la posteritat el seu relat. Es tracta, en la major part dels casos, d'històries que ens fa l'efecte que ja s'han contat massa vegades; tanmateix, en cada ocasió que algú hi torna s'afegeixen, a un argument universal, matisos nous, detalls inèdits, dolors privatius i intransferibles.
  Marceline Loridan-Ivens -Marceline Rozenberg de fadrina- té 14 anys quan és deportada, amb el seu pare, a Auschwitz-Birkenau. Som a l'any 1944. Són dos dels 76.500 jueus francesos que la despietada i insensible col·laboració gal·la trasportarà a les granges humanes del Reich, allà on la condició humana mutarà en dimensions insòlitament brutals. El pare es queda a Auschwitz (el nom amb què els alemanys coneixen la població polonesa d'Oświęcim, a cinquanta quilòmetres a l'oest de Cracòvia). La filla és conduïda fins Birkenau, el subcamp situat a poca distància de l'anterior. Birkenau és l'autèntica fàbrica de cadàvers del complex (un milió llarg hi van desaparèixer als sinistres crematoris, dinamitats pels SS abans de l'alliberament soviètic). Els papers s'inverteixen, però: el pare no sobreviurà, la filla sí.
  Froim Rozenberg Szlhama, el pare de Marceline, arribarà a eixir d'Auschwitz, però desapareixerà en el caos posterior. Ella, al seu torn, farà cap a Bergen-Belsen i d'allí a Ragutin, una fàbrica d'avions prop de Leipzig. Això li salva la vida. Setanta anys després, I tu no vas tornar és la carta commovedora que la filla escriu al progenitor absent. Una relació especial els unia (no com amb la mare, que és més freda i distant), i el lligam s'ha mantingut intacte més enllà de la mort.
  Ara que ja no ens impressiona res, immersos en la narcosi sempiterna de les pampallugues audiovisuals i cibernètiques, potser alguns lectors escollits sàpiguen trobar en aquest opuscle (escrit amb la col·laboració de Judith Perrignon i eficaçment traduït per L.A. Baulenas) algunes constants del bon estil francès i detalls inoblidables com ara la sensació -per a una adolescent- de ser observada, nua, pel doctor Mengele: "Els cossos al nostre voltant eren premonitoris i ens hi véiem, ens acostaven al que nosaltres estàvem a punt de convertir-nos". La promiscuïtat desfiguradora del camp era la pitjor turpitud. Sobreviure, llavors, era rebre per sempre més el salconduit moral del testimoni.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-10-15

Romeu i Julieta segons Plató

Títol: Aquest cor que et pertany
Autor: Hans Fallada
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
Trad. de Ramon Monton
284 pàgines

  L'origen d'aquesta narració és un guió cinematogràfic que Hans Fallada (pseudònim de l'escriptor alemany Rudolf Ditzen) va emprendre durant els anys de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula subsegüent, que s'havia de mantindre fidel -com tot a l'Alemanya de Hitler- a l'espessa doctrina nacionalsocialista, mai va veure la llum. L'estudi de Carl Froelich & Co., on s'havia de rodar, va resultar destruït pels bombardejos aliats l'any 1944. Vist el panorama, Fallada va convertir el material original en una novel·la. A pesar que no hi ha al·lusions polítiques directes al text (tal com ell va exigir ja en l'època del guió), s'hi respira una certa complaença  amb els èxits econòmics de l'Alemanya nazi, que certament va propiciar treball i prosperitat econòmica als anys 30.
  El relat té, molt acusadament, un cert aire de contalla infantil. Johannes Wiebe, fill menut d'una pròspera nissaga, no vol saber dels seus i aprofita el tancament de la fàbrica familiar per anar-se'n a treballar als Estats Units. Vol fer-se un home i demostrar a sa mare i al seu germà Thomas que es pot guanyar la vida honradament, sense dependre dels seus diners. Arriba, doncs, a Nova York i fa cap a l'hotel de la Young Men's Christian Association, on es troba "un enfony minúscul amb un llit, una cadira, una perxa i un mirall". L'anècdota em sorprèn i desperta alguns dels tentacles de la meua memòria personal. Fa un quart de segle, jo també vaig anar a parar, amb un visat de treball, a l'hotel de la YMCA de la Gran Poma, al final del carrer 34 Oest (he contat l'experiència al llibre Història d'Amèrica, A contravent). El relat de Fallada em permet comprovar que les cambres minimalistes d'aquest peculiar lloc ja eren així als anys 30... tot i que ara la perxa i el mirall han estat substituïts per una televisió (God Bless America!). De tota manera, sembla que Fallada no havia posat mai un peu als Estats Units, almenys abans d'escriure aquesta novel·la. La seua informació era llibresca, però era correcta.
  L'experiència estatunidenca no és excessivament grata, siga com siga, i Johannes torna a Alemanya malalt i derrotat. Per sort, en un mercat coneix Johanna Lark, una eixerida venedora de qui queda profundament enamorat. Es fan parella, Hannes (ell) i Hanne (ella), d'acord amb la teoria platònica de la mitja taronja: un home apocat, tristoi i feble se suma a una dona alegre, vivaç i enèrgica. El xicot declara a la xicota que ella és "el cor que em pertany", precisament l'expressió que havia usat sa mare quan ell va abandonar la mansió familiar. La coincidència no és casual. Els viaranys del relat col·locaran Johanna i la mare de Johannes cara a cara, en un context en què aquest es veu impel·lit a triar entre les dues. Hi ha, això sí, una tercera figura en discòrdia: Thomas, el germà de Johannes. En absència del pare d'ambdós, de qui no sabem res, Thomas és un tipus cruel i despietat, que menysprea Johannes i porta amb mà de ferro el negoci familiar. Acceptant Johanna, la mare decideix allunyar Thomas del seu costat, i recuperar així el fill pròdig. I conte contat, conte acabat.
  És difícil, en tot cas, esbrinar els autèntics motius de Fallada per escriure un relat com aquest. En una època en què els Estats Units estan immersos en la Gran Depressió, mentre l'economia alemanya emprèn la ruta del creixement, Hannes i Hanne podrien ser Romeo i Julieta amb un cartell de propaganda nazi al fons, però hi falta ambició literària. Una història, en fi, que es llegeix bé però que no ha remogut cap emoció especial en aquest lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2015