Breviari de l'animal humà

Títol: Café del temps
Autor Joan Borja
Bromera
Alzira, 2013
206 pàgines

  Un home escriu en un café a la badia d'Altea. Al davant d'ell, l'Albir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà -o enllà, qui sap- la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. L'home pren el seu café, acompanyat -com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge- d'una botella d'aigua mineral. El café s'ha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan s'haurà acabat, l'aigua li eliminarà del paladar les restes oficioses d'un reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades d'aquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. L'home, però, aprofita el temps -posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia s'acabarà amb el sol, al darrere de l'Albir, però l'home, inexpugnable a la trinxera de la seua taula -allà on és, segons confessa, de vegades l'únic valencianoparlant del lloc- n'haurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café s'ha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta. S'acabarà el café, s'acabarà el temps, es clourà el dia, però la llibreta de l'home estarà plena.
  Aquest home, diguem-ho ja, és Joan Borja, el mateix que apareix retratat a la portada del seu llibre amb un púdic clarobscur. I el resultat de totes les seues anotacions és el llibre que ara jo comente, el compendi d'avaluar l'existència al seu voltant amb un somriure irònic als llavis, però també amb la voluntat de deixar constància de fets i gents -la seua gent, els fets de tots.
  Ara ja sabeu què trobareu en aquest llibre. Sent com és un dietari -ja podem dir el seu nom-, l'autor -el cafeïnòman empedreït- anirà retratant la seua vida en un espai de món on massa sovint té motius per a sentir-se estranger, però no hi cau mai en aquesta temptació. Hi ha un món que s'acaba al seu voltant, i ell n'ha de deixar constància de les darreres brases. Pel llibre desfilen personatges populars, els del seu poble de la Marina. Sovint aquests personatges són identificats pels seus malnoms, com correspon a un mode de vida en extinció: Angelina la Galla, Rosa la Boua, Miquel el Polp, Joan el Pouero. Una extensa animalogia que l'autor retroba d'una altra manera, al seu lloc de treball, l'antic camp d'aviació que ara és el campus de la Universitat d'Alacant. Els avions que s'hi enlairen, però, tenen la fatuïtat corrosiva de bèsties més civilitzades, però també més letals. "El sistema -resumeix Borja- premia el buròcrata". El buròcrata és el contrari absolut de l'escriptor, i amb això està tot dit. Quilòmetres enllà, quan torna al poble, una fauna més propera i entranyable li estronca les ferides. La vida pot continuar.
  Café del temps, en realitat, és uana celebració d'un paisatge i d'un paisanatge. Entre enceses apologies a l'amor conjugal i el recull sistemàtic de mil anècdotes reals, Joan Borja hi exhibeix un pensament àgil, emmotlat en un estil precís i perfectament adaptat al contingut que vehicula -sabent-se no un geni, sinó un artesà infatigable:

  "Un text que percaça la genialitat en cada frase -reflexiona- acaba sent una llosa (...) En la creació literària -com en qualsevol altra forma de creació- és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l'artesania de les paraules. L'escriptor que s'ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l'excés de risc. En paga la factura. Patreix. I acaba no escrivint. Quan per fi ho fa, s'esforça a mantenir un to elevat en tots els segments de la prosa. I confecciona, irremissibliment, un plat de sucre. L'antídot? Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors i patiments; la paraula lliure i distesa amnitzant un café -del temps- a la vora de la mar"

  Fidel a la seua filosofia, les seues reflexions no cansen, sempre interessen i de vegades sobten. No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest. Tanmateix, la dieta del comú dels mortals és així de pobra -l'equivalent, gastronòmicament parlant, a menjar només carn de pollastre... Però això és una altra guerra.
  Sent com som els valencians "animals enyoradissos" -sent com és l'home un "animal climàtic"- (Borja dixit), és normal que aquest llibre siga un breviari de l'animal humà dins la memòria i el paisatge. La família i la taula de dinar que la reuneix hi és l'autèntica escola. I en aquest món que s'esvaeix com un grapat d'arena entre les mans, impossible no sospitar-se condemnat:

"Fóra trist -ve a concloure Borja- acabar els dies dins la pantalla de l'ordinador, abduït per un ciberespai on el vent de la mar no ens colpeix la cara, no ens despentina, no ens mulla ni ens fa sentir la seua inconfusible textura salobrenca".

   Cau la nit sobre la badia d'Altea i un home apura el darrer glop de café. El caliu de l'últim sol és el senyal propiciat per a tornar a Ítaca, allà on els éssers estimats l'esperen. Potser l'amor, l'amistat i la cordialitat són només un miratge, però el café ha fet el seu paper i a la llibreta ja no li queden pàgines. S'imposa el retorn... fins l'endemà, quan tot tornarà a començar. I així passa la vida i així s'ocupa el temps. Hem convingut a anomenar a això literatura, que és el nostre joc d'infants incorregibles. Fora d'edat, fora de l'interés majoritari, fora de tot. Però dins del nostre castell més íntim.

Joan Garí

 

Escrit a les parets de l'aire

Títol: Alba del vespre
Autor: Carles Duarte
Edicions 3i4
València, 2013
45 pàgines

  La lluna de gener -la lluna vella- és l'adequada per a podar certs arbres. La figuera que tenia la família al camí La Cossa, per exemple. Vaig gaudir molt amb aquella figuera. Era un arbre robust, gairebé centenari, i feia les millors figues del terme. Ara que ja no hi és, forma part d'una memòria -la meua memòria. Al gener la tallàvem mon pare i jo. Amb la lluna vella, la saba està arrupida, i el xerrac podia escometre-la sense dany. Hi llevàvem rames i brancam. Ens asseguràvem que l'arbre estiguera en disposició de fer fruits sucosos i generosos, com aquell -segurament- amb què Eva va temptar Adam, en certa mitologia imprescindible (una poma? No m'ho crec).
  He recordat la nostra vella figuera, i els matins hivernals amb la presència oculta de la lluna vella, en llegir el nou poemari de Carles Duarte. "Lluna de gener" és precisament el títol d'una de les seues composicions. La lluna es vessa en la mar "com un volcà emergint". I després, unes pàgines més enllà, el poeta sent "el corrent de saba dins dels troncs/ que el vent inclina" ("Els arbres"). Lluna, mar, arbre. Afegim-hi vent, fang, pedra. Duarte, sí, parla de vivències que són molt meues, que són de tots nosaltres.
  Ha estat emocionant llegir aquest poemari (3i4 segueix encertant la línia lírica, com en la magistral Vetlla, de Jordi Llavina, llegit en un llarg viatge de tornada de Barcelona, l'Euromed convertit en un vehicle metafísic, els versos desgranant-se com un fabulós collar de perles). M'he retrobat amb el llenguatge depurat d'un autor essencial, que ha llegit i s'ha sabut inundar del millor de la poesia catalana contemporània (Espriu, Vinyoli), que ha reduït el seu món a uns pocs vectors essencials a partir de l'ensenyament dels clàssics. Aristòtil: "El que la vellesa és en relació amb la vida, ho és també el vespre pel que fa al dia. Es pot dir, doncs, que el vespre és la vellesa del dia o, com Empèdocles, que la vellesa és "el vespre de la vida" o "el crepuscle de la vida"" (Poètica).
  Tota poètica és un memento mori, però també un memento vivere. A partir de certa edat, és normal que un poeta -un poeta imprescindible, com sense dubte és Carles Duarte- vulga despullar fins a l'essencial la seua escriptura, per a atendre-hi només els batecs del que hi ha d'autèntic dins qualsevol jo. El "jo menor" dins el "jo major" -o, dit d'una altra manera, l'individu enfront de l'absolut.
  En la poesia de Duarte, l'absolut està materialitzat en la mar. S'acosta el mar era precisament el títol dels seus versos reunits, a què ja em vaig referir ací. Pocs poetes actuals han dut a terme un esforç tan gran de depuració estilística, per a fer-hi confluir només els símbols essencials.
  El vent, la mar, l'argila, els astres, el silenci. Em recorde a mi mateix, a dalt de la nostra figuera, sentint la brisa suau del matí, contemplant el Mediterrani -aquest oceà domèstic, interior-, submergit dins un autèntic arbre genealògic.
  I la lliçó final, impertèrrita:

"L'univers no és enllà de nosaltres;
ens construeix,
el construïm,
el nostre cos, com el foc, el transforma"

  Paraula de poeta.

Joan Garí

Paràbola de l'artista incomprés

Títol: El fracassat
Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2013
223 pàgines

  El títol de la hilarant novel·la Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, pren com a base una frase de Jonathan Swift: "Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell". Això és un poc el que ens ve a contar Martí Domínguez a la seua nova novel·la, El fracassat.
  El fracassat és la crònica novel·lada d’un fragment de la vida de Paul Cézanne (1839-1906). El relat sorprén inicialment el pintor l’any 1872, és a dir, en ple “període impressionista” de la seua obra. Llavors Cézanne és només una mena de mort de fam –com tants pintors de l’època- a qui ningú fa cas. Forma part de la colla anomenada “els impressionistes”, més que res amb un matís despectiu. Res fa presagiar, en aquests temps, que el jove autor de “La casa del penjat”, “Una moderna Olímpia” o “Senyora Cézanne en la butaca vermella” estava destinat a ser considerat el pare de la pintura moderna, la baula imprescindible entre els integrants d’aquesta colla i el cubisme.
  Martí Domínguez, tradicionalment interessat en l’activitat pictòrica, aprofita la història de Cézanne per a fer una de les seues brillants novel·les de tesi. Més que novel·la, en podríem dir en realitat relat deliberatiu, on l’excitació dialògica dels personatges i la matèria que s’hi tracta importa més que la creació d’un ambient narratiu amb tots els ets i els uts. Fins i tot aquesta faula podria constituir el canemàs d’una excel·lent peça teatral. La tesi en qüestió és molt interessant, en la línia de la frase de Swift: a Cézanne li van negar el pa i la sal, el van obligar a humiliar-se bescanviant els seus quadres per menjar a cal carnisser, però ell es va venjar construint-se un altar ben sòlid dins la posteritat.
  Aquest home de mirada ferotge, fan de Wagner, hereu de Delacroix i admirador de Baudelaire, sabia el que feia, i no li importava pagar el preu duríssim que va haver de pagar. “Un artista fracassat –li etzibarà a la seua germana- sempre serà millor que un banquer d’èxit”.
  I aquí rau, en efecte, el nucli de l’obra. Amb la seua perspicàcia habitual, Domínguez ha sabut posar el dit a la nafra. Cézanne, en aquest sentit, forma part d’una constel·lació d’autors imprescindibles de la nostra modernitat, que van sacrificar la vida, literalment, per amor a l’art. Això avui dia es fa difícil d’explicar. Com van Goh, com Kafka, com Emily Dickinson, Paul Cézanne no va cedir un mil·límetre a la temptació de la vanitat o de la fama (les dues cares d’una mateixa moneda). Als artistes i als escriptors d’avui tot això ens sona un poc a música celestial. Qui faria ara com ells, creant en silenci i en l’ombra, negant-se a donar a conéixer la seua obra, exigint al Max Brod de torn que la destruïsca completament com a testament compulsiu? El que volem ara els creadors és guanyar premis, rebre bones crítiques, ser reconeguts en vida –i més de joves que de vells, si pot ser.
  Per això la lliçó de Cézanne –o de van Goh, o de Kafka, o d’Emily Dickinson- és que quan es creu en allò que es fa no s’ha d’atendre a cap condicionant exterior. Només s’ha de seguit el tortuós camí que ens tracem dins nostre. Ni que calga humiliar-se sobre el taulell d’un carnisser filisteu...

Joan Garí

Ofici de memòria i eternitat

Títol: Llibre del professor
Autor: Alexandre Bataller
Editorial Bromera
València, 2013
111 pàgines

  Alexandre Bataller ha guanyat el premi de poesia Ciutat de València amb un llibre de versos dedicat a la seua experiència docent. Després de més de vint anys fent classes, és obvi que qualsevol professor ha anat atresorant un mètode, un conjunt de sensacions, un grapat d'anècdotes, un solatge d'experiència usualment agredolça. Bataller ha convertit aquest cúmul de detalls en una visió poètica, poemes escrits al llarg de més d'una dècada entre Ontinyent, Gandia i València -tal com resa una oportuna "Nota de l'autor" al final del volum.
  Res més pertinent, potser, que destil·lar la vida viscuda a l'aula en forma de noves rimades. Com va escriure Manuel Vicent, i molts tenim l'oportunitat de comprovar cada dia, l'ofici de professor és el més dur, perquè cada any -cada nou curs- tu ets més vell, però els teus alumnes tenen la mateixa edat. Això ja ho va saber veure Homer en La Ilíada -els clàssics, sempre els clàssics-, tal com Bataller recull com a cita preliminar del poema "Inici de curs":

Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,
i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.
Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.

   En l'hivern amenaçant de la seua vida, el professor es veuria dominat per la melancolia, però sempre li queda el regust d'aquells alumnes que van saber atendre les seues prèdiques, i que, començaren el curs com el començaren, el van acabar potser com en aquella pel·lícula de Sidney Poitier (que també té un lloc en aquest poemari) titulada To Sir, with Love (i coneguda entre nosaltres com Rebelión en las aulas).
  Homer, Poitier... encara caldrà afegir-hi Robert Graves, Wim Wenders (els àngels sobre Berlín, naturalment), Gabriel Ferrater,  o Jorge Luis Borges. Són molts els maons amb què s'ha construït aquest bell i pertinent poemari, on el poeta/professor se sent com un llaurador etern (ja diu Henry Adams que "un mestre tendeix a l'eternitat; no pot dir mai quan s'aturarà la seua influència"):

Com un llaurador que sembra
cada curs, que té cura
d'esporgar els sarments,
que cerca l'aigua si no és any plovedor,
així em trobe ignorant
del fruit, de la seua rodonor somiada.
El nostre guany imperceptible
cerca brots amb afany perdurable.
No sembràrem per menjar avui.

     Al final del llibre, es té la sensació que tot ha de recomençar una altra vegada. Vindrà setembre i nous rostres assaltaran el professor a la recerca d'una veritat remota. Només alguns d'entre aquests, però, obriran realment el seu cor a aquesta veritat. El professor hi llaurarà amb bona gana. Hi haurà un fruit possible i anys després, d'alguna manera, aquest cors roturats encomanaran al seu torn la bona nova. El cicle s'haurà acomplert -i el professor haurà vist justificat el seu esforç.
  Al final, vull quedar-me amb aquest poema, "Mort acadèmica", en què l'autor es veu a ell mateix mort "durant l'acte heroic del servei acadèmic", mentre es planta un ametler al jardí "en senyal de perdurable memòria". Si hi ha un servidor de la memòria, aquest és el mestre. Per això el seu llibre també és un aplec de records concrets, de veus, de llocs. I un prec final als alumnes sovint ingrats: "Recordeu-me demà com jo us contemple avui".

Joan Garí

 

Aventures en un món interior

 Títol: El balneari
Autor: Joan Garí
Editorial 3i4
València, 2013
208 pàgines

  "Un escriptor acabat de divorciar arrecera la seua desolació en un poble de muntanya, conegut per les seues aigües medicinals. Professionalment es dedica a fer de negre per a un peculiar editor. Al poble, coneix un conspicu capellà enfrontat per les seues idees avançades, al seu torn, amb el bisbe de la diòcesi. És el temps en què, mort Joan Pau II, el nou papa Benet XVI es disposa a prendre’n el relleu al Vaticà. En aquest context, entre el literat i el rector s’arbora una amistat dialèctica amb ressons de la de Naphta i Settembrini en La muntanya màgica.

  Tot en El balneari, en efecte, sembla un eco del temps escolat lentament, entre aventures emocionals i ideològiques, al clàssic immortal de Thomas Mann. Fins hi tot l’amor hi sorgirà com un estrany miratge. I, tal com ha aparegut, s’esvairà".

  Així és com s'anuncia El balneari, la meua darrera novel·la, en la nota de contraportada. Sent aquest un Ofici de lector, se'm permetrà que es convertisca també, per a l'ocasió en un Ofici d'escriptor. Al capdavall, ja sabeu que llegir és l'extensió natural del treball d'escriptura, i la seua primera i principal base. Les notes de contraportada, d'altra banda, són esquers més o menys hàbils que les editorials llancen en la mar procel·losa de la possible clientela. En realitat, intenten respondre a la pregunta bàsica que es fa tot hipotètic lector: per què m'hauria d'interessar aquest llibre?

  Bona pregunta. Naturalment, no sé si sóc jo el més indicat per a contestar-la. Aquestes notes, en tot cas, són només paràfrasis interessades i un poc perplexes del llibre, perquè quan s'escriu una novel·la i es veu ja publicada, es té la terrible sensació de l'obra acabada -i ja, doncs, irreversible.

  Com he viscut a Nova York -la Ciutat per antonomàsia-, estic autoritzat a divulgar la meua fascinació pels pobles petits. Són microcosmos que contenen tot el qeu la vida et pot fornir al mateix temps, però en quantitats digeribles. Són l'espai del silenci que propicia la faena creativa, el gran estómac on metabolitzar les ensenyances de la vida. Fins ara el meu llindar acceptable, pel que fa a la població d'aquests llocs, era que hi arribara la premsa cada matí. Amb la revolució digital, fins i tot els últims mohicans del paper podem viure -ni que siga en la ficció- en muntanyes molt altes i molt aïllades amb la sensació d'estar connectats permanentement amb el món i, alhora, perfectament al marge.

  Les aventures que es viuen en llocs així són inenarrables. I no dubteu que aquest és un llibre d'aventures, però de caire emocional i ideològic, ja ho heu pogut llegir. Són aventures que no tenen res a envejar a les que et puguen passar en la selva, en el desert o en el Pol Nord. En el fons, la feina d'un escriptor, cada vegada més, és mantenir viu el diàleg amb la tradició. En un món sense referents, això és un sever deure moral. I jo, en aquest camp, tinc tres referents clars: la Bíblia, la Recherche de Proust i La muntanya màgica. 

  En El balneari trobareu una reflexió sobre la religió i ja decidireu si us fa el pes o no. Per què la religió? Perquè és el primer i més important gènere literari. Com a culminació de la capacitat metafòrica de l'´ésser humà, l'anhel religiós, plasmat en les bellíssimes i inesgotables narracions bíbliques, són una font inesgotable per a qualsevol escriptor ambiciós, que no cal que siga creient (jo no ho sóc). I el món, ja sabeu, funciona ara a l'impuls d'aquest doble batec contradictori: la dessacralització insistent, per un costat, i el fanatisme teològic, per un altre. Entre aquesta doble realitat s'ha de situar el punt de fuga d'una literatura que aspira a emular els grans mestres -començant-hi pel propi Jehovà-, a seguir-ne les passes, a mantenir-hi una conversa inacabable.

  En el fons, entre un escriptor i un forense només hi ha una diferència: que l'objecte de la dissecció de l'escriptor està ben viu. Davant el cos triat, l'escriptor talla, obri, burxa, indaga, anota. Aquest cos és un cristall, però de la mena dels que li agraden a Pere Gimferrer: un mirall giratori. L'objecte de dissecció és a la vegada el propi organisme de l'escriptor i tots els altres al seu abast. Per això és un infantilisme perpetu però disculpable voler trobar claus personals en la ficció. Naturalment, Madame Bovary c'est moi, però no cal oblidar el sentit últim de la cèlebre frase de Flaubert: l'autor no s'identifica només amb la primera persona de la narració, sinó amb parts de tots i cadascun dels seus personatges.

  La diferència entre un dietari i una novel·la, en definitiva, és que el pacte de veredicció que funciona entre autor i lector en el primer no té sentit en la segona. La ficció es nodreix de realitats i de mentides. Tot acaba sent alhora veritat i imaginació, i aquesta mixtura és el que resulta estimulant des del punt de vista literari.

  ¿Preparats per a l'aventura? Doncs agafeu la cantimplora Coronel Tapioca i endavant les atxes. Un món interior espera les vostres troballes.

Joan Garí

La molèstia de pensar

Títol: Todo lo que era sólido
Autor: Antonio Muñoz Molina
Seix Barral
Barcelona, 2013
253 pàgines

  Escrit entre Nova York, Madrid i Amsterdam, aquest assaig és una reflexió regeneracionista sobre la crisi d'Espanya o, si es prefereix, com la crisi general ha vingut a incardinar-se en la circumstància espanyola. Com tot el que escriu Muñoz Molina -un dels grans autors en castellà del nostre temps-, no es pot negligir. La pregunta que sura en aquestes pàgines és com va ser possible que el barco fera aigües i ningú -tampoc ell!- no se n'adonara. Per a Muñoz aquest és un interrogant dramàtic, per això se'n va a l'hemeroteca del diari El País i comença a bussejar en els exemplars del temps immediatament anterior a la catàstrofe. A les pàgines dels periòdics de l'any 2007 troba tot de senyals que no vam saber interpretar. Els beneficis de les empreses, de les caixes d'estalvi, el superàvit de l'Estat; la sensació de nouriquisme que envaïa el país sencer.
  Com tants altres -jo mateix-, Muñoz era dels qui tiraven el suplement Negocios del diari sense llegir-lo. Ara ha cregut veure en aquells fulls descartats els signes de tot el que ens ha passat. Ara. I després hi havia els senyals més de fons, la frase de Solchaga (segons el qual Espanya era el país on u es podia fer ric més ràpidament) als anys 90, el colossal balafiament de l'Expo de Sevilla.
  A ell li agrada observar-ho tot amb una certa distància. Des de la seua talaia novaiorquesa, Espanya li sembla un reducte tribal ple d'entusiastes per la fiesta i de nacionalistes. Aquesta doble tipologia convergeix en allò que tenen en comú tots els mals patris. Ell, al seu torn, se sent un aguafiestas i un antinacionalista de pedra picada. Quan era director de l'Institut Cervantes a Nova York va poder comprovar el mal que feien les frívoles autonomies. Hi ha pàgines impagables en aquest assaig relatant els actes que les comunitats organitzaven a la capital de la modernitat mundial... i que invariablement fruïen quasi exclusivament del públic que cada organitzador havia carrejat prèviament de l'altre costat de l'Atlàntic. La visita de Francisco Camps, per exemple, és hilarant i grotesca a parts iguals. No sé si pitjor jutja la de Pasqual Maragall, perquè a més té la gosadia de parlar en català.
  Això de l'idioma és una vella ferida en Muñoz Molina. Segons ell, el catalanisme era bo als anys del tardofranquisme, on ell mateix escoltava Al vent embadalit. Ara, en canvi, és un dels mals evidents de la pàtria. Ell, en tot cas, ni tan sols vol que el consideren andalús si ser-ne implica "beber fino bajo los toldos de una caseta y bailar sevillanas" (sic). Jo diria que hi ha moltes altres maneres de ser andalús. Fins i tot és molt raonable que Muñoz vulga ser considerat un "andaluz serio". D'aquí a pensar que una de les principals causes de la decadència espanyola és la seua diversitat interna hi ha un tros massa gran.
  Aquest és un autor, però, que és sempre agradable de llegir, fins i tot quan no hi estàs d'acord. La seua sintaxi té alguna cosa de màgica: les frases hi flueixen encadenades les unes amb les altres, com ho farien les aigües d'un riu. Hi ha com un flux de consciència en Todo lo que era sólido que constitueix també, d'alguna manera, unes memòries intermitents. "Escribo dejándome llevar", diu Muñoz Molina, i els lectors assistim a a aquest devessall de llengua ordenada amb un plaer gairebé físic.
  Com que és obvi el caràcter compromés d'aquest assaig (Molina hi demana una "serena rebel·lió cívica" per a superar l'estat actual), algú altre s'ha llançat a la palestra per a recordar que moltes de les coses que s'hi diuen ell ja les havia dites. És el cas de Fernando Savater. Tampoc es tracta, però, d'establir un rànquing a veure qui és l'intel·lectual més espanyolista de tots... La pugna estaria certament renyida. Jo, al meu torn, preferisc quedar-me amb la prosa ordenada i feliç de Muñoz Molina i amb la seua sincera intenció d'opinar més enllà dels dogmes establerts. Com tots els qui es molesten a pensar, no necessiten tindre raó sempre per a ser-nos útils.

Joan Garí

Un viatge d'anada sense tornada

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2013
Trad. d'Anna Llisterri
267 pàgines

  David Vann no deixa de sorprendre'm. Quan vaig llegir Sukkwan Island vaig escriure això:

"Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa)".

  I ara, novament, amb Terra, Vann ens planteja una història liminar que torna a posar les complexes emocions al si de la família en primer terme. En aquest cas ens conta la història de Galen, un tipus de 22 anys, encara verge, que viu amb sa mare en una gran plantació de nogueres presidida per una figuera nietzscheana (digna, en efecte, dels comentaris que el   solitari de Sils-Maria dedica a aquest arbre totèmic en Així parlà Zaratrusta). Galen llegeix Sidharta, El profeta i Joan Salvador Gavina i cova estranyes dèries místiques. Les seues lectures el convencen que aviat experimentarà una reencarnació. La mala relació amb la mare, però, el durà per altres viaranys, no menys sorprenents per al lector.
  En realitat, aquest llibre és una punyent reflexió sobre la família, sobre la caixa d'odis i de violències que també és una família. És clar que la de Galen és una mena de família "desestructurada" (que diríem ara), on l'ombra del pare absent -tan nordamericà- portarà les relacions a un punt de conflicte extremat, molt en la línia de Sukkwan Island (on era la mare l'absent, per cert). Escriu Vann: "En Galen volia estar en pau amb la seva mare. Volia estar en pau. Però tan aviat com s'hi acostava, li venien ganes de matar-la". 
  En un context així, és lògic que els esdeveniments s'acceleren i acaben portant el lector a una espiral d'odis i de violència que no espera. La família, en Terra, és una caixa mal comprimida de malentesos i herències mal païdes. Hi ha el fill i la mare, però també hi ha una iaia amb alzheimer i una tia -germana de la mare- que vol pispar-li els diners. Galen deixa de ser verge amb la seua cosina Jennifer, de 17 anys, i sa mare, que els ha pillat in fraganti, vol acusar-lo de violació. A partir d'ací revelar l'argument seria indigne...
  Les novel·les de David Vann ens submergeixen en una estranya i fascinadora reflexió sobre les relacions de les persones amb el món i amb aquells responsables directes de la seua filiació. Ara que s'ha mort Margaret Thatcher i s'ha tornat a parlar de la seua famosa frase "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies", seria oportú adduir la reflexió de Vann en el següent sentit: si no hi ha societat, estem llestos, perquè la família és una càrrega massa letal, massa matèrica.

  "El que en Galen volia és que l'escorça [de la terra] es trenqués per poder caure per l'esvoranc, una caiguda de milers de quilòmetres fent voltes per l'espai buit cap al centre de gravetat, accelerar, i després del centre caure cap a l'escorça de l'altra banda i notar com la caiguda s'alentia a mesura que la gravetat el feia seu. Fins que arribaria al dors de l'altra banda del món i el tocaria lleugerament amb les puntes dels dits, i llavors tornaria a caure cap enrere. Els peus mai no tocarien el terra, i allò estaria bé"

  Llegir aquest llibre és fer exactament aquest viatge. Per als lectors que no hi prenguen por...

Joan Garí