¿És millor ser negre o ser jueu?

Títol: L'últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Barcelona, 2009
202 pàgines

Llegint The tenants (1971), de l'escriptor jueu nordamericà Bernard Malamud, Carles Casajuana va tenir la idea de fer una novel·la que enfrontara en un edifici abandonat dos escriptors catalans amb projectes literaris -i vitals- totalment diferents. En The tenants Malamud "fantasy to deal with both social issues and the nature of the creative writing process" i això ho fa a través de dos personatges singulars, un negre i un jueu, amb la particularitat que l'amiga del negre acabarà embolicant-se amb el jueu, la qual cosa afegirà una fricció insuportable a una relació ja de per si tensa i espinosa.
Aquesta filiació que revele ací no és cap brillant producte de la meua cultura literària. El propi Casajuana ens ho confessa a les pàgines del seu llibre, i això té un sentit. De fet, L'últim home que parlava català és una novel·la on es parla de com es fa una novel·la, un exercici metaliterari on els personatges parlen de literatura i, especialment, parlen de quina llengua usen per a fer literatura. Ací no hi ha un negre i un jueu, sinó dos escriptors barcelonins, un dels quals -Ramón Balaguer- escriu en castellà i l'altre -Miquel Rovira- ho fa en català (i, més concretament, prova d'escriure un llibre on es conten els últims moments de la vida del darrer parlant de la llengua catalana).
Naturalment, l'escriptor que escriu en català retrau a l'altre que el seu castellà és postís i que mai escriurà com un autèntic escriptor castellà; l'escriptor que escriu en castellà, al seu torn, està convençut que el seu contraopinant utilitza el català més per motivacions polítiques que literàries i que els escriptors catalans, en no tenir una apreciable massa crítica de lectors, estan abocats a viure dels ajuts oficials.
Ja tenim, doncs, el drama muntat. L'argument, a més, insisteix en l'operació de mobbing immobiliari a què està sotmés Ramón Balaguer. El propietari de l'edifici on viu -i on recala, d'okupa, Miquel Rovira- vol fer-lo fora per a reformar-lo i forrar-se i, davant la negativa de Balaguer, acabarà introduint uns operaris magribins que comencen la restauració a la valenta i amb l'inquilí a dins. Uns operaris, per cert, que no parlen ni català ni castellà...
La novel·la no és cap genilitat però té la seua gràcia. Sempre és oportú que es tornen a posar damunt la taula les raons per les quals uns i altres escrivim en segons quins idiomes. És obvi, però, que com a llibre de reflexió aquest no haguera durat ni una setmana a les llibreries; en canvi, com a novel·la per a passar l'estona ha merescut el premi Ramon Llull, que són un bon grapat d'euros posats trinco-trinco pel Govern d'Andorra i l'editorial Planeta.
Al capdavall, em pense que el que pretén Carles Casajuana és fer-nos notar que qualsevol escriptor, a casa nostra, és i serà "l'últim home que parlava català". Tot escriptor és l'últim home que parla el seu idioma, i també el primer. Si l'entrellat va per aquí, doncs benvinguda siga la peripècia. Els qui escrivim en català, tanmateix, estem infinitament més exposats a dolències existencials i metàfores agòniques. ¿És millor ser negre o ser jueu? Home, millor per millor, el més òptim és ser WASP: blanc, anglosaxó i protestant. Per si n'hi havia cap dubte.

Nàixer, somiar, morir (i haver-ho escrit)

Títol: La casa que vull
Autor: Enric Balaguer
Arola editors, 2009
178 pàgines

El dietarisme és una reacció contra el curs inexorable del temps però també, paradoxalment, contra les conseqüències d’una època ferotgement individualista. L’erosió temporal es combat, ni que siga il·lusòriament, transcrivint en un quadern les vivències quotidianes, salvant-les d’un naufragi programat on l’anihilament és simplement l’oblit. En una societat, a més, on res que no siga una experiència personal sembla interessant, i on tota experiència personal, per més banal que siga, és encimbellada al pòdium de les categories més excelses, cal explicar detalladament el plaer que causa el retorn de les orenetes a la terrassa de casa, i fer-ho com si fóra la primera vegada que algú hi hagués reparat. I com si aquesta humil troballa justificara mil moments experiencials, alguns inútils, d’altres decididament valuosos.
Al capdavall, el dietarista és algú que treballa amb materials comuns i locals però aspira a extraure’n lliçons d’una certa singularització universal. Precisament passar l’experiència pel tamís del quadern de notes és també una manera de convertir-la en pensament. A això es referia André Gide quan ens advertia que “allò que es comprén en un obrir i tancar d’ulls no deixa senyal”. I tot quadern de notes és un quadern de senyals.
Enric Balaguer ha estructurat La casa que vull seguint l’ordre de les estacions, tot començant per l’Hivern. Hi barreja amb naturalitat el seu budisme amb la seua topofília. L’espiritualitat d’arrel oriental prepara el terreny per a desplegar un sincer amor al paisatge i això mena l’autor a escriure el seu quadern com qui fa ioga o com qui planta –i veu crèixer- un arbre fruiter. Fart de la vida universitària (“la universitat és un cau de gent narcisista, exhibicionista i histriònica”, ens confessa), Balaguer es refugia en el seu paratge natal de la Vall de Guadalest, des d’on medita la seua relació d’amor/odi amb la ciutat d’Alacant, que ha donat l’esquena a la llengua i als valors del seu paisatge.
Davant la progressiva invasió urbanitzadora de la costa cap a l’interior, el dietarista es posa trist, però és l’únic: els seus paisans estan delerosos que es materialitze el déu PAI, perquè n’esperen suculents beneficis. Això incrementa la sensació de soledat de l’escriptor, i fa que es refugie més en els valors naturals, a la manera de Thoreau o del Rousseau que confessava sentir-se autèntic només quan estava sol.
Enric Balaguer considera que l’escriptura és una cosa tan sagrada com regar un arbre. No ben bé un ofici, sinó, més pròpiament, una experiència (i, més enllà, una aventura cognoscitiva). Com el llaurador que llaura, Balaguer escriu, però a diferència del llaurador ell sap per què escriu: ha conquistat l’autoconsciència, i així s’ha llevat del damunt el fosc automatisme tel·lúric de la tradició.
Potser els dietaris conjuren les reticències que desperten entre els lectors majoritaris el dia que s’ensenye a aquests a llegir-los com una novel·la. Cap altra cosa és un d’aquests quaderns on s’entrecreuen les històries. Diu un propagandista del budisme: “L’home ve al món, somia i es mor”. Heus ací la gran Novel·la. Entremig, simplement, no ens hem d’oblidar d’omplir el nostre quadern.

El Temps, núm. 1.319

La lúcida soledat en un temps convuls

Títol: Desde hace dos mil años
Autor: Mihail Sebastian
Editorial Aletheia
València, 2008
Traducció de Joaquín Garrigós
249 pàgines

Per diverses raons, no he llegit encara el Diari (1935-1944) de Mihail Sebastian, repetidament lloat. Ara, però, ha caigut en les meues mans aquest Desde hace dos mil años, que ha posat en circulació entre nosaltres la jove i selecta editorial valenciana Aletheia. ¡Quin descobriment! Feia temps que no xalava tant llegint un llibre, que no fruïa de manera tan intensa davant la intel·ligència i la sensibilitat d'un escriptor fora mida. Crec que som davant d'un llibre que mereixeria ser considerat un clàssic de la literatura jueva d'entreguerres i això és dir molt, perquè de literatura jueva, als anys 20 i 30, n'hi ha molta i molt refotudament bona. Hitler, ja se sap, va destruir un món i, amb ell, un patrimoni artístic que ja no tornarà mai més. Sebastian, en tot cas, va morir atropellat per un tramvia al maig del 1945, és a dir, quan el malson ja havia passat i l'esperava un pervindre de reconeixement i lucidesa. No va poder ser.
L'any 1934, quan publica aquest diari de joventut, Sebastian és un jueu romanés que ha viscut ja episodis fonamentals de la convulsa Romania prebèl·lica. A la universitat, es troba de cara amb la lletja faç de l'antisemitisme, però la seua reacció no és histèrica. Sembla sentir, davant les convulsions de la bèstia, una mena de curiositat intel·lectual: "Me gustaría ser antisemita -escriu- cinco minutos. Sentir en mí a un enemigo al que hay que liquidar". Per les pàgines del seu diari van passant tota classe de personatges. Alguns odien tot allò hebraic de manera instintiva, visceral i irracional. D'altres, els jueus, es divideixen entre els qui voldrien emigrar a Palestina per a contribuir a la creació de l'estat d'Israel i aquells -ell mateix- suaument escèptics. Els seus dubtes psicològics sobre el sionisme protagonitzen un dels episodis més memorables d'aquest llibre: l'encontre amb el viatjant Abraham Sulitzer, que li ensenya joies de la cultura europea traduïdes al jíddish. Sulitzer menysprea l'hebreu, que considera fred i artificial (al contrari que els partidaris del nou Estat) i prefereix l'argot del gueto. Sebastian, que no coneix bé ni el jíddish ni l'hebreu, el deixa parlar. D'alguna manera, l'admira.
Un professor de la universitat, Ghita Blidaru, li recomana que estudie arquitectura. Ho farà, i les reflexions sobre aquesta noble professió liberal jalonaran el seu escrit. Ell només vol tindre tres o quatre amics ben seleccionats, i entre aquests hi ha alguns arquitectes rutilants (com ara Mircea Vieru) i també filòsofs i escriptors en una època en què Romania en va proporcionar una generació brillant i estrambòtica. Entre aquests hi ha Cioran, que hi compareix, com d'altres, amb nom suposat. L'atmosfera de tot plegat és la de "un gran incendi històric que s'aproxima" (en expressió del propi Cioran). Davant l'evident trastorn social i el quotidià "Mort als jueus!", però, Sebastian s'ho pren amb tranquil·litat, gairebé amb cinisme. Segons confessa, "siempre he creído que las únicas derrotas y las únicas victorias decisivas en la vida son las que uno pierde o gana contra sí mismo".
Amb aquesta mentalitat de fons pot admirar sense estupor, gairebé sincerament, el Mircea Vieru que li diu que s'haurien d'eliminar alguns centenars de milers de jueus de Romania (sic). Per a Sebastian, l'antisemitisme és un fenomen "metafísic", una cosa que sura a l'ambient i impregna fins i tot els millors cervells, però que és "disculpable" sempre i quan es tracte d'una "postura intel·lectual" (¡ah si l'anticatalanisme, a Espanya, poguera ser també -i tan sols- una "postura intel·lectual (potser a la manera orteguiana)!).
Com un despert entre adormits, ell ausculta els seus contemporanis, i no es deixa impressionar pels escarafalls generals: "La diferencia entre nosotros reside solamente en que ellos estimulan sus propias fiebres, mientras yo vigilo las mías".
No considera, d'altra banda, que Romania siga realment la seua pàtria (ni molt menys "Israel"). La seua pàtria, en realitat, és el Danubi. El riu, d'alguna manera, l'ha curat de la seua propensió a l'"abstracció". "A mi gusto judaico por las catástrofes íntimas -confessa- , el río le ha opuesto el ejemplo de su real indiferencia. A mis complejidades internas le ha opuesto la simplicidad del paisaje".
Com totes les intel·ligències extremadament lúcides en un temps d'aldarull i violència, Sebastian està sol, sol enmig de l'incendi. Setanta anys després, però, la seua soledat és la nostra companyia, i del gregarisme imbècil i perillós dels seus contemporanis només ha quedat una nota patètica als marges de la gran destrucció.
Busqueu aquest llibre, no pareu fins topetar-lo. No és un llibre bo, ni un llibre amé, ni un llibre curiós, ni un llibre simpàtic. És un llibre imprescindible.

Un llibre per al camí

Títol: El sec i l'humit

Autor: Jonathan Littell

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Quaderns Crema

Barcelona, 2009

143 pàgines

He passat uns dies, a mitjan mes, recorrent la costa guipuscoana tot fent l'anomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí, a diferència del Francés -el més transitat i conegut-, naix al pont internacional que separa Hendaia d'Irún. Si l'emprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí t'ensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixes unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. Pujar i baixar les muntanyes basques mentre es van descobrint els pobles costaners -Pasaia, Donosti, Orio, Zarautz, Getaria, Zumaia- és una delícia a l'abast de butxaques molt foradades, però d'ànimes una mica corretjoses -tan corretjoses, almenys, com la sola de les sabates.

Per acompanyar el camí vaig triar aquest llibre de què parle avui. La selecció no fou casual: necessitava un exemplar no massa voluminós (has de carregar amb tot a coll de poble a poble, en una severa disciplina autoimposada) i el llibre de Littell, amb el seu format de butxaca, em va semblar perfecte. Feia temps, a més, que sentia curiositat pel seu contingut. Quan vaig llegir Les benignes, el seu títol més ambiciós i conegut, em vaig quedar un poc despagat. Venia de la gran fama francesa (els gavatxos, ja se sap, són -en termes literaris- uns entusiasmats), però a mi no em va enganxar. Un volum correcte i prou. Com immediatament després vaig llegir Vida i destí, de Vasili Grossman, la comparança que vaig establir-hi no era massa afalagadora per a l'opus de Littell.

El sec i l'humit, en canvi, és una petita delícia, un breu assaig en què l'escriptor nordamericà d'expressió francesa es dedica a analitzar el llenguatge de Léon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 1906- Màlaga, Espanya, 1994) i en concret un dels seus llibres més coneguts, La campagne de Russie, 1941-1945. Degrelle, feixista belga, és un pinxo que es va refugiar a Espanya després de la segona guerra mundial i es va dedicar a passejar-se amb uniforme de la SS i a reivindicar la memòria dels voluntaris belgues -flamencs i valons- al front oriental. Encara recorde haver-lo vist participar, amb la seua xuleria característica, al programa La clave de José Luis Balbín, aquell llarguíssim debat televisiu -emblema de la Transició democràtica espanyola-que els qui ja pentinen cabells blancs recordaran perfectament.

Littell es dedica a disseccionar les curioses metàfores degrellianes, tan sucoses com un aiguamoll. És així com ens assabentem, per exemple, que "el feixista treballa sense descans sobre el seu cos per purificar-lo de tot el que és humit, tant si pren forma de "fangar oficial" com de les humitats de l'erotisme" [d'on s'explica el títol d'aquest opuscle]. Al final, ens quedem amb la sensació que hi ha molt a raure en l'anàlisi del llenguatge feixista (és a dir, de la seua psicologia), tan imprescindible per a entendre -encara- el nostre món.

A les nits dels albergs, mentre els caminants de tots els països s'acotxaven ràpid per a aprofitar les hores de son, jo llegia El sec i l'humit. El vaig acabar al monestir de Ziortza, a Biscaia, just al final del meu viatge -i mentre uns amables monjos cistercencs ens regalaven els seus càntics. Jo també, d'alguna manera, m'havia mantingut dins la nòmina del sec. Però no era feixista.

El porc de Josep Pla

Títol: El nostre heroi Josep Pla

Autor: Enric Vila

Editorial A Contra Vent

Barcelona, 2009

403 pàgines

No he dubtat mai que Josep Pla és un autèntic porc: tot se n'aprofita. Heus ací un llibre, però, que actualitza la lectura política de l'empordanés i la posa al dia d'acord amb el que ara s'estila. Un Pla independentista és el retrat que Enric Vila construeix al llarg de les 400 pàgines d'aquest llibre certament peculiar, una mena de dietari on l'autor desenvolupa, com en una conversa -a estones un monòleg- les seues tesis sobre Pla.

Fart que certs autors hagen creat el mite del Pla "periodista bilingüe" per a fer-lo simpàtic en alguns cenacles de Madrid, Vila invoca el contramite del Pla resistent i menyspreador de la cultura castellana. No hi ha cap mal, tanmateix, a ser bilingüe (ni tan sols a ser periodista!): jo també ho sóc, perquè els meus fills (com els de Pla) no em pregunten d'on trac els diners amb què els alimente i els vestisc. És cert, però, que s'havia abusat massa d'aquesta idea del Pla a qui li era igual tot: un tipus no escriu vint mil pàgines en català si resulta que no li importa la cultura catalana. Vila furga en aquesta nafra, i ho fa a la manera d'un "Traieu les vostres brutes mans del damunt del Josep Pla". El resultat és interessant, i no està desproveït d'una certa amenitat. Perjudiquen el conjunt, però, la tendència de l'autor a fer frases redones sense concessió als matisos, com ara quan afirma que "Pla és el nostre Pujol de la literatura".

La idea d'un Pla patriota grinyola una mica, perquè ataca el fonament de la seua estructura política: l'ambigüitat. És obvi que Pla era conservador, és obvi que suportava malament les arbitrarietats del règim franquista, és obvi que s'estimava el seu país (els límits del qual -com passa amb tots els escriptors de raça- coincidien amb els de la seua llengua), però no és menys cert que sentia una animadversió profunda pels nacionalismes. Ell era català i prou. O, per a dir-ho amb una frase del propi Enric Vila: "L'ocultació forma part de l'encant literari de Pla. L'escriptor sempre va saber fins on havia de mostrar-se per alimentar el misteri". Feu una lectura política d'aquest comentari i ja ho teniu resolt.

El nostre heroi Josep Pla, tanmateix, té valors tangencials que no hauríem de deixar passar per alt, com ara les converses reportades amb gent com Amadeu Cuito, o les referències a la mítica generació de periodistes d'abans del 39 (amb Pla i Xammar al capdavant). Vila té idees i bon estil, però el seu to de "buen rollito" constant enerva una mica.

Alguna cosa ha de tenir Pla quan pot ser reivindicat alhora per José María Aznar i Josep-Lluís Carod Rovira. Potser, simplement, és que es tracta, irreversiblement, d'un clàssic.

Mel per a tots

Títol: El gust de la mel

Autora: Salwa Al Neimi

Edicions 62

Barcelona, 2009

Traducció de Marta Serra

131 pàgines

Èls àrabs, no confesse, em fan llàstima. Les dones àrabs, més concretament. Només cal veure les que es passegen pels nostres carrers tapades de cap a peus, envoltades de criatures, servicials fins al deliri amb els seus mascles. Fa uns anys, a Barcelona, en vaig veure una vestida de dalt a baix d'un dol rigorós a la vora d'una piscina... en ple juliol! Són, tot plegat, l'espectacle més antieròtic que es puga imaginar.

Després hi ha, és cert, les seues filles. Petits projectes de dones que, en molts casos, han nascut al nostre país. D'alguna manera, han tingut accés als dos mons i sovint ho delaten amb la indumentària: són xavaletes de setze o dèsset anys que emparellen els blue jeans amb el mocador al cap -i tot, amb un toc de maquillatge. En algun cas, és d'esperar, es produirà la revolta. Najat el Hachmi, per exemple. Ella ha fabulat sobre el trencament amb el patriarcat -amb el patriarcat àrab: poca broma. Com ella, moltes altres podrien fer-ho. Ho faran?

Mentre es decideixen, és un plaer llegir un llibre que ens parla d'una altra tradició àrab, la sensual, la de la vindicació de les raons lliures del cos, la del sexe com a alegria i com a curació. I ho fa des del punt de vista d'una dona. No esperem, però, trobar en El gust de la mel un tractat eròtic per a llegir amb una mà. Es tracta més bé d'un assaig narratiu sobre el sexe en la literatura àrab clàssica on el pensament dels antics és confrontat amb la realitat actual de la narradora. Aquesta descobreix, gràcies al seu treball de bibliotecària, la fastuosa literatura eròtica àrab. Així ens assabentem que els àrabs del segle IX eren menys hipòcrites en l'ús de les paraules que els d'ara. I ja se sap, d'altra banda, que a un home ben cardat no se li passa pel cap convertir-se en suïcida...

No voldria, però, deixar la sensació que tinc cap mena d'islamofòbia. En el fons, totes les religions s'assemblen, i entre un cristià fonamentalista, un jueu fonamentalista i un islamista radical no sabria veure diferències substancials. Utilitzen Déu per a apartar-se del seu propi cos, per a renegar d'ells mateixos, de la seua humanitat bategant. Els cal, de totes totes, una mica més de mel.

Una vida aprofitada

Títol: Autobiografia

Autor: Charles Darwin

Universitat de València, 2009

150 pàgines

Traducció de Jaume Terradas

El bicentenari de Darwin ha propiciat la reedició o noves traduccions d'alguns dels seus llibres. D'entre tots ells, l'Autobiografia és probablement l'escrit més personal, allà on el cèlebre naturalista va realitzar algunes confessions importants per a entendre una personalitat vigorosa i ben orientada. En aquest sentit, per exemple, és de gran interés el retrat que fa de son pare, Robert Darwin, un metge perspicaç i compassiu per qui Charles sentia una gran admiració. Fou probablement l'home més important de la seua vida. Immediatament després el seguirira, en aquest rànquing, Robert Fitz-Roy, el capità del Beagle. Gràcies a ell Darwin va poder realitzar el llegendari viatge que li va permetre desenvolupar les seues conegudes teories. Tot i això, el naturalista no s'està de consignar el caràcter lluner i atrabiliari del capità qui, si bé era "un home dedicat al seu deure, generós en extrem, coratjós, decidit, d'una energia indomable, i un defensor fervorós dels qui estaven sota el seu comandament", també era un personatge sotmés a un mal geni corcat i depressiu. Cap al final de la seua vida, Fitz-Roy va retraure a Darwin la publicació de L'origen de les espècies; havent-se tornat molt religiós, el mariner degué sentir aversió per les conseqüències, en l'ordre teològic, que tenien les investigacions del naturalista.

Precisament la qüestió religiosa és la que més polseguera ha aixecat en relació a aquest llibre. Martí Domínguez ho repassa amb detalla al seu pròleg. És sabut que la família de Darwin va censurar-ne alguns passatges per a emmascarar el decidit agnosticisme de l'autor. De fet, les referències que s'hi inclouen són molt taxatives. "Aquesta incredulitat -ens confessa un Darwin ja en la vellesa- va créixer en mi a un ritme molt lent, però al final era completa". Vist amb ulls actuals, la cosa no deixa de semblar un episodi grotescament inversemblant.

Des del punt de vista de la formació del científic, dues coses destaquen en aquestes confessions. Per un costat, la referència de Darwin a la pobresa de la seua formació: "Per a mi l'escola, com a sistema educatiu -escriu-, va ser simplement nu·la". En segon lloc, la lenta modificació dels seus gustos culturals: si de jove llegia amb plaer Shakespeare, Milton, Coleridge o Shelley, amb el temps els va avorrir i ja només li interessaven l'assaig, els llibres de viatges i les biografies. Una evolució, per cert, que corre paral·lela a la desaparició de les seues creences escatològiques, que encara mantenia quan va pujar al Beagle.

Com fent-se eco d'aquesta conclusió vital, Josep Pla deia que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Potser llegir llibres com aquest, per contra, estiga perfectament indicat per a tota mena d'edats. N'aprendrem que hi ha vides completament aprofitades -i tantes de miserablement balafiades. Imitem les primeres, doncs. Continua sent un sistema d'una eficàcia perfectament contrastada.