A propòsit del silenci

Veintinueve maneras de concebir el silencio
Mary Farrell i Manolo Dos (coord.)
Servei de Publicacions, 2008
Diputació de Castelló

Més oportú que mai, heus ací que la bona amiga Mary Farrell i Manolo Dos ens forneixen un llibre col·lectiu amb reflexions sobre el silenci. Vint-i-nou aportacions, concretament. De la pintura a la música, de la filosofia a la tauromàquia, la ciència, l'economia, la literatura: des de tots els camps possibles s'analitza l'inefable -i si se li han de dedicar 434 pàgines és precisament perquè no hi ha res tan difícil d'explicar com el silenci.
El llibre té múltiples atractius, com es pot comprendre fàcilment. És curiós, per exemple, que un dels col·laboradors responga al nom de Fray Ignacio de la Palabra, arxiver del convent de carmelites descalços del Desert de les Palmes. Algú que es diu així, i té aquest ofici, pot considerar-se plenament autoritzat per a parlar del silenci -a dedicar-hi fins i tot, la vida sencera. Més curiós encara pot resultar que el proemi del volum vaja a càrrec de Carlos Fabra, en virtut del seu càrrec de president de la Diputació de Castelló (el Servei de Publicacions de la qual s'ha fet càrrec de l'edició). Ni fet aposta els autors del llibre haurien trobat un prologuista més adient.

Ningú més autoritzat que Fabra per a parlar de silencis. Seu és el regne redundant dels sobreentesos, els rumors i les suspicàcies. Ell és l'amo d'algunes de les preguntes sense resposta més sucoses de la política espanyola, i no precisament per allò que deia Juan Ramón Jiménez: "El que més indigna el xarlatà és algú silenciós i digne", sinó més aviat d'allò altre de Wittgenstein: "Sobre el que no es pot parlar s'ha de callar".

Crec que haurien de llegir aquest llibre aquelles persones que, vivint com vivim en un país i en un estat on el soroll és la música dels qui no saben de solfa, han aprés que en el silenci hi ha la clau que ens explica. Després de la vindicació de la lentitud -amb derivacions tan imprescindibles com el moviment de la slow-food-, és el moment adequat per a retornar als purs poders d'allò tàcit. Som animals amb llenguatge, sí, però som especialment, animals que sabem el valor de callar (perquè, sense temps per al silenci, el llenguatge només és aldarull). No callem per a sorprendre en la caceria, ni per ignorància, ni per abatiment: callem perquè així el que hi ha d'humà en nosaltres es feny i es pasta -i només així podem oferir aquest present delicat en la festa de la convivència.
I després hauríem de saber que, al final -com molt bé diu Joan M. Marín- "el silenci sempre té l'última paraula". Com ha de ser.

De la redempció a través de la lectura

El lector
Autor: Bernhard Schlink
Editorial Empúries, 2008
Traducció de Carme Gala

Passa una cosa: després d'haver llegit Primo Levy, Jean Améry, Paul Steinberg, Imre Kertész i els altres inoblidables autors de la literatura de l'Holocaust, El lector desconcerta. Desconcerta si el que pretenia és aportar el punt de vista dels altres: dels botxins però també -i especialment- dels alemanys corrents -els alemanys perplexos. La faula és literàriament sòlida: un llibre, doncs, que mereix l'èxit que ha tingut. No he vist el film, però no sé per què, sospite que em provocarà un desconcert semblant.
El llibre és políticament correcte, i per això acaba com acaba. És interessant, en tot cas, la sinceritat de l'autor, quan ens presenta un protagonista que no se sent solidari amb la seua generació, la que va tirar en cara als pares la seua responsabilitat pel nazisme. Resposabilitat per participar-hi, responsabilitat per assistir-hi calladament i resignadament. La paràbola sobre el poder de la lectura també pot resultar convincent: Hanna , l'SS redimida a força de llegir els autors de l'Holocaust. Supose que és exactament el que els agradaria llegir a una generació d'alemanys disposats a tot per a desempallegar-se de la culpa i creure en la possibilitat, finalment de la redempció.
Bernhard Schlink no és un autor pel qual senta una especial devoció. He llegit altres llibres seues i sempre se m'acaba enganxant al paladar la seua prosa funcionarial, asèptica, gèlida. Què esperaríem d'un jurista alemany? Doncs això.

L'obra sobre València que València no entendrà.

Títol: El professor d’història
Autor: Joan F. Mira
Editorial Proa
Barcelona, 2008
308 pàgines


Diu que aquest llibre és el final d’una trilogia començada amb Els treballs perduts (1989) i continuada amb Purgatori (2003). ¿Què ha passat en aquests vint anys? Fonamentalment que el seu autor ha assolit una posición de relleu tangible i prestigi indiscutible dins les lletres catalanes. Res a veure el mig silenci desmenjat que va acollir Els treballs perduts amb la plena normalitat que ha saludat el final de la trilogia. Això demostra dues coses: que el treball seriós, continuat i autoexigent acaba triomfant i que cal tindre molta paciència amb les misèries de tota mena (crítiques, literàries, lectores, acadèmiques) que bivaquegen en la nostra dissortada cultura.

Recorde bé la publicació d’Els treballs perduts. En aquell temps jo era un jovenàs acabat d’eixir de l’ou i d’una plaent vida d’estudiant a València. Em va sorprendre l’ambició que s’hi operava per descriure una ciutat òrfena de propostes novel·lístiques en majúscules des de feia cinc segles. En vaig fer un poc de literatura crítica en una revista cultural (“De Cervantes a Joyce, tot passant per Déu (o siga, Zeus)”, es titulava el text) i després vaig seure a contemplar com aquest aplaudiment tardava dues dècades a fer-se unànime i sense recança.

Crec que el propi Mira, feliç i desansiat al primer cim de la seua obra, és ben conscient que el reconeixement i la plenitud són l’obra d’una vida. No és que no hi haja dreceres: és que, en el laberint, algunes d’aquestes vies ràpides sovint acaben en tenebrosos atzucacs. Ara podem llegir ja El professor d’història com el llibre bell i savi que és i podem fruir-lo convençuts que estem davant de la maduresa estilística d’un autor a qui encara queda molta vida –i molta obra- per davant.

Jo diria que aquesta és una novel·la d’aventures. Més exactament, una novel·la d’aventures ideològiques, on qualsevol acció ha estat amortida i subsumida dins un procés intel·lectual en què el que és real ha sigut filtrat, traduït i modificat per les seues corresponents imatges mentals. Un llibre on els safaris per la selva, l’ascensió de l’Everest, la volta al món en globus o la travessia del canal de la Mànega nadant són representats per divagacions filosòfiques, excursos literaris, curiositats científiques i admiracions antropològiques.

Com en les altres peces de la trilogia, hi aflora l’ambició totalitzadora, de summa general i global. Però també –i específicament- un pessimisme fàustic, amargament arrossegat pel protagonista: “Cinquanta anys llegint llibres i no sabia res”.

Manuel Salom, el professor d’història jubilat que dóna títol a la novel·la, vol encarar l’última etapa de la seua vida encimbellat en un modern gratacels amb vistes a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, “aquella disneylàndia o gran fira per a adults”. Retirat amb la seua dona malalta, refugiat en les altures amb algunes novel·les i alguns clàssics grecs per tota biblioteca, sembla un lloc i un moment perfecte “per a escoltar l’oferta i la temptació de Llucifer”.

Ens quedem, però, amb les ganes de saber com acaba aquesta ironia goetheana que mossega el protagonista, perquè la lectura s’interromp en un moment donat quan es compleixen dotze mesos de narració. Una obra oberta, doncs, que València no entendrà. Perquè, amb el fum de totes les traques, només es distingeix bé la distància entre el nas i el melic.

Joan Garí

El Temps, núm. 1289, febrer 2009

Entre la política i la literatura

Títol: Dietari, 1997-1998
Autor: Vicenç Villatoro
Lleonard Muntaner, editor
Palma de Mallorca, 2008
301 pàgines

L’any 1997, Vicenç Villatoro és nomenat responsable de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Dos dies abans –potser ja rumiant-s’ho-, enceta un dietari on es manifesta disposat a fer la crònica de la vida d’un escriptor ficat a polític. És important l’ordre dels factors, perquè Villatoro en cap moment es considera un polític “professional”. Ell té un ofici –la literatura-, i la resta són formes de guanyar-se la vida o de viure en consonància amb les seues idees.
Aquest dietari, que deu anys després ha vist la llum, és un document ben interessant sobre les friccions, els dubtes i els neguits que provoca en un home lliurat a l’activitat intel•lectual la rutina política. Villatoro vol ser sincer i li diu al lector clarament quines són les regles del joc:
“A estones visc la meva feina actual com un procés d’autodestrucció. Vull ser vist com a escriptor i camino a tota velocitat pel camí d’una percepció contrària. La sensació que oculto i malaguanyo el que podrien ser algunes de les meves virtuts fonamentals i les substitueixo per habilitats impostades, estrictament tècniques, mimètiques. El caràcter autodestructiu dels èxits d’un impostor”.
De fet, no s’està de confessar que la novel•la que acaba de publicar, La claror de juliol, “ha passat entre una total indiferència”. Com a autor, se sent invisible. “El 97 –rebla- ha estat l’any de la decepció”.
És interessant constatar fins a quin punt Villatoro es constata perifèric a la cultura catalana. Els seus orígens familiars provenen d’Andalusia, i el seu paisatge bàsic el vol a Mallorca. Civilment, però, el seu país és Catalunya i la seua pàtria la literatura catalana. Però la pàtria és desconsiderada amb els seus fills. Estima aquells que saben tocar la fibra emocional dels lectors. Els altres són carn de posteritat. Només se’ls entendrà quan els seus contemporanis, i la càrrega feixuga de les seues emocions, hagen desaparegut. Aquest és el drama de Villatoro –i de tants!
Quan avalua, per exemple, un escriptor com Valentí Puig podria estar parlant, en part, d’ell mateix: “Valentí Puig és un escriptor intel•ligent. Vull dir que escriu amb materials fornits per la intel•ligència, més que no pas per la sentimentalitat. Fa una literatura de conceptes, d’idees, observadora i cerebral”. Amb aquesta literatura no es pot conquistar el cor de les masses. Es pot arribar, a tot estirar, a ser considerat un escriptor de culte, una rara avis, un despert entre adormits. Puig ho ha aconseguit, per cert. Villatoro es tem que no.
Amb aquesta poderosa càrrega de melangia, s’enfronta amb les necessitats de la política i s’adona que per a fer bé aquesta feina ha d‘inocular-hi una bona dosi d’optimisme. El polític ha de ser optimista i l’escriptor no pot sinó ser melancòlic. Com a polític és un triomfador –ha fet tots els papers de l’auca-, però com a escriptor enyora el favor del públic.
En realitat, la nostra és la típica literatura subdesenvolupada, que no pot tolerar més de tres o quatre grans gurús al mateix temps. No crec que hi haja cap defecte important en l’obra de Villatoro. És el país –la circumstància- que no dóna per a més. La consciència de perifèria, en tot cas, no és escadussera, i cal comptar-hi (com a valencià, m’hi sent solidari).
Escrit en aeroports, en hotels, en avions, després de quinze hores de feina diària, aquest dietari és un document força suggestiu de les relacions entre la política i la literatura. Llegint-lo, farem bé de no oblidar que “tot és política” –és a dir, que “tot és literatura”.

El Temps, núm. 1.284

Els avantpassats, la ciutat, la mare

Títol: Una història d’amor i de foscor
Autor: Amos Oz
Editorial La Magrana
Barcelona, 2007
Traducció de Roser Lluch

És evident que cap europeu culte podrà deixar d’admirar –i d’enyorar- mai els jueus. Ells són els autèntics europeus; abans europeus que polonesos, alemanys, hongaresos o francesos; “amants d’Europa il•limitadament i incondicionalment”, com diu Amos Oz en aquest llibre. Per això l’Holocaust no és només la gran tragèdia d’Europa al segle XX. És la ferida al nostre vell continent que més tardarà a cicatritzar: ens morirem nosaltres, i els nostres fills encara hauran de bregar amb el fantasma d’aquests hebreus errants, amb l’extirpació despietada de l’ànima d’Europa, de la seua més noble consciència.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí d’aquest poble culte on n’hi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i l’islamisme), no han configurat cap projecte d’agressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los –amb els clarobscurs que calga- com l’única democràcia entre biliosos poders teocràtics.
Com en totes les grans autobiografies, Amos Oz ha escrit Una història d’amor i de foscor per a preservar la memòria d’uns ancestres, les emocions lligades a una ciutat i un fet terrible, biogràficament decisiu, sobre el qual no s’atrevirà a dir una sola paraula fins que no porte escrit un terç del seu llibre.
Els ancestres són les famílies de son pare i de sa mare que, assentades en l’Europa oriental, van recalar a Palestina fugint d’un ambient cada vegada més enrarit, on l’antisemitisme era l’excipient que diverses nacionalitats (polonesos, ucraïnesos, alemanys, russos) utilitzaven per a substanciar els seus odis atàvics.
La ciutat és Jerusalem. El retrat que n’ofereix ens la fa avinent com un lloc de tradició i de barreja, en oposició a Tel Aviv, que representa la modernitat i la puresa hebraica. Haver viscut els anys de la formació de l’estat d’Israel des d’aquesta plaça converteixen la memòria d’Oz en la portaveu d’una generació, la d’aquells que, nascuts als erms del Llevant, deixaren de somiar a tindre un país i començaren a aixecar-lo amb les seues pròpies mans. Són inoblidables, en aquest sentit, les descripcions d’uns carrers i d’uns habitants cultes i esperançats: a les 8 de la vesprada, amb el toc de queda imposat pels britànics, tot Jerusalem (“els poetes, els escriptors, els ideòlegs, els rabins, els revolucionaris, els apocalíptics i els filòlegs”) es posava a escriure, com si de les seues plomes haguera de sorgir la nova societat ensomiada.
El fet terrible, biogràficament decisiu és el suïcidi de sa mare. Quan només té dotze anys, el jove Amos ha d’experimentar aquesta vivència transcendental. La barreja de fúria, desconcert i culpa que hi va sentir s’ensenyorirà a poc a poc d’aquest llibre intens, fins esdevenir, al final, un fet obsessiu i decisiu.
Amb grans escriptors a la família (com l’oncle Iossef, autor eximi i reputat neologista, o l’oncle Agnon, que seria premi Nobel), amb un pare erudit i políglota i una mare lectora empedreïda, Amos Oz semblava condemnat a escriure. I, com sol passar, hem hagut d’esperar a la seua autobiografia per a trobar el seu millor llibre, el més consistent, el més dens, el més commovedorament autèntic.

El Temps, núm. 1.267

La poesia imitant la vida

Títol: Casa de Misericòrdia
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines

El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.

El Temps, núm. 1.275

L'Amèrica dels immigrants

Títol: Digueu-ne son
Autor: Henry Roth
Palma de Mallorca, 2008
El Gall editor
565 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies

Heus ací un clàssic imperible, que apareix ara per primera vegada en llengua catalana. La seua història és coneguda: Roth (nascut en ple imperi austrohongarès, a la província de Galítsia, i emigrat després a Amèrica) va publicar aquest llibre per primera vegada l’any 1934, un any després d’ingressar al Partit Comunista dels Estats Units. Potser alguns col•legues esperaven d’ell un tipus de literatura més en consonància amb les idees polítiques que professava. En lloc d’això, però, Roth va preferir donar una lliçó d’introspecció psicològica, més atent a les teories de Freud que a les de Marx, i retratar insuperablement –això sí- l’ambient dels immigrants del Lower East Side novaiorquès.
La novel•la fou un fracàs comercial, i es va retirar ràpidament de la circulació, provocant directament que el seu autor abandonara tota pretensió literària (ell, que havia comprés tan bé el missatge de James Joyce i T. S. Eliot, i havia provat d’adaptar-lo, dins el motle de la novel•la realista, a la literatura del seu país d’adopció). Trenta anys després, Call it Sleep tindria una segona oportunitat. Reeditada en el context dels anys 60, va ser saludada com l’obra mestra que era, i això va permetre Roth, de retruc, tornar a considerar-se un escriptor amb tots els ets i els uts.
He qualificat aquest llibre de clàssic i sé perfectament el que dic. Des que se’n comencen les primeres pàgines, hi ha un aroma, un estil, un dibuix de personatges que colpegen el lector i l’embolcallen amb l’atmosfera perfectament reconeixible de la gran literatura. En aquesta família de jueus austríacs que es retroba a Amèrica, però especialment en el retrat de l’infant protagonista, David Schearl, hi ha l’odissea políglota de diverses generacions d’immigrants que van creure en Amèrica –i fins i tot haurem de pensar que també Amèrica va creure en ells.
El pare de David és un home difícil, sorrut, de tracte inhòspit i amb rampells de paranoia pura. La mare és dolça, treballadora, amable i se sent molt unida al seu fill. Enmig d’aquest matrimoni estranyament complementari (i a l’aguait del secret que la mare carreja des del seu passat a Europa i que esclatarà en el dramàtic clímax final), David se sent com un vaixell de paper a la deriva en les escorrialles d’una tempesta. Ell és el protagonista absolut de la novel•la, amb la seua dificultat per a trobar amics en l’ambient multicultural del barri, el pavor que experimenta davant son pare i la complexitat emocional del seu emmarament. El descobriment traumàtic del sexe, per un costat, i de la figura de Déu, per un altre, jalonaran una infantesa caracteritzada per un sentiment creixent de no ser d’enlloc –començant per aquest idioma dels americans que tant dificultosament aprén. La figura del rabí, al heder (escola religiosa), és un de tants encerts en la pintura de personatges. Un altre és, per exemple, Bertha, la tia de David, llenguallarga i tremetenta.
No deu haver estat fàcil la tasca del traductor. La majoria dels personatges parlen una barreja d’anglès i jíddisch (excepte al heder, on s’estudia l’hebreu, o entre la mare i sa germana, que parlen en polonès). El traductor, Xàvier Pàmies, ha optat per connotar aquestes peculiaritats lingüístiques utilitzant lèxic valencià dins el context del català general. És una opció.
En conjunt, hi ha en aquest llibre una saviesa narrativa molt notable i ningú dels aficionats a la Literatura en majúscula ha de deixar d’adoptar-lo en la seua biblioteca. També ells –els llibres- venen a nosaltres com els immigrants que són, i hem d’oferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària.

El Temps, núm. 1.271