Títol: L’home manuscrit
Autor: Manuel Baixauli
Proa, 2007
211 pàgines
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel•la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel•ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel•la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. L’horitzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell l’esquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: l’he oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. L’home manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, s’ha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que l’autor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorpresius.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. L’homenatge a Josep Palàcios –present també en la literalitat del llibre- és prou evident. De fet, l’esforç en favor de l’originalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i l’univers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procès de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i d’atmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit d’aquest llibre. Els bons lectors s’hi haurien d’acostar pel motiu més infal•lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar l’honestedat d’un escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable –empeltat de ficcions- per a distraure-s’hi.
El Temps, núm. 1.210
21/8/07
3/7/07
La biografia de la ciutat
Títol: Istanbul. Ciutat i records
Autor: Orhan Pamuk
Bromera, 2007
Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
431 pàgines
He pensat sovint que unes memòries no són res més –no poden ser res més- que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor d’aquesta constatació i el suc agredolç que se’n destil•la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims d’altura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de l’integrisme l’han obligat –potser temporalment- a l’exili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma s’hi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel•lable. En el cas d’Istanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) m’ha semblat reconéixer un exercici literari d’una honestedat certa, la d’un escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament per a què la seua ciutat s’amare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental l’omplin de melancolia.
El hüzün (una paraula d’arrel àrab i que en turc actual significa “melangia”), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne –mitigada i salvaguardada pel racionalisme- o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu l’antic esplendor otomà amb la sensació que l’occidentalisme és un projecte inconclús –potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o l’armeni, ara només s’hi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació d’aquest fracàs només pot ajudar a segregar l’elegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia d’Istanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual –alternança de text i fotos- així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del propi Pamuk, ja que la biografia de l’infant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, l’elegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de l’únic projecte plausible de vida. “La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix”. O, dit d’una altra manera: “Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida”.
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és l’única heroïcitat finalment possible. Col•locades paral•lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografíes de xiquets s’assemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és d’Istanbul. Istanbul és d’ell. I el temps –el gran enemic comú dels homes i de les ciutats- no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
El Temps, núm. 1.203
Autor: Orhan Pamuk
Bromera, 2007
Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
431 pàgines
He pensat sovint que unes memòries no són res més –no poden ser res més- que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor d’aquesta constatació i el suc agredolç que se’n destil•la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims d’altura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de l’integrisme l’han obligat –potser temporalment- a l’exili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma s’hi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel•lable. En el cas d’Istanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) m’ha semblat reconéixer un exercici literari d’una honestedat certa, la d’un escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament per a què la seua ciutat s’amare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental l’omplin de melancolia.
El hüzün (una paraula d’arrel àrab i que en turc actual significa “melangia”), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne –mitigada i salvaguardada pel racionalisme- o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu l’antic esplendor otomà amb la sensació que l’occidentalisme és un projecte inconclús –potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o l’armeni, ara només s’hi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació d’aquest fracàs només pot ajudar a segregar l’elegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia d’Istanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual –alternança de text i fotos- així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del propi Pamuk, ja que la biografia de l’infant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, l’elegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de l’únic projecte plausible de vida. “La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix”. O, dit d’una altra manera: “Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida”.
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és l’única heroïcitat finalment possible. Col•locades paral•lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografíes de xiquets s’assemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és d’Istanbul. Istanbul és d’ell. I el temps –el gran enemic comú dels homes i de les ciutats- no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
El Temps, núm. 1.203
28/6/07
La mirada burgesa
Títol: Anna Édes
Autor: Dezsö Kosztolányi
Editorial Proa
Barcelona, 2006
Traducció d’Eloi Castelló
281 pàgines
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar l’escomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia d’aquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, s’interessa per primera vegada per la criadeta. No n’ha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el d’una altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, “indiferent, amb les cuixes una mica separades”, per a després afegir, com qui no vol la cosa: “El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates”.
No sembla l’escena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi s’hi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però n’està tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles se’n vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir d’un estricte empirisme). Després hi ha aquella mena d’homes que, com ens recorda el narrador d’aquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, “que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa”. Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i l’oblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció d’Anna, l’espiral de violència en què s’enfangarà insospitadament l’acció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. L’autor d’aquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindre’s al marge d’aquestes dicotomies: “No era un d’ells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre d’aquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts”. Moviszter serà l’únic que, al final, es col•locarà de part d’Anna. Serà l’únic que demostrarà un mínim d’empatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i d’humanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat d’aquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura d’un altre món. Un d’aquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, d’alguna manera més pur.
El Temps, núm. 1.200
Autor: Dezsö Kosztolányi
Editorial Proa
Barcelona, 2006
Traducció d’Eloi Castelló
281 pàgines
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar l’escomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia d’aquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, s’interessa per primera vegada per la criadeta. No n’ha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el d’una altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, “indiferent, amb les cuixes una mica separades”, per a després afegir, com qui no vol la cosa: “El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates”.
No sembla l’escena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi s’hi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però n’està tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles se’n vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir d’un estricte empirisme). Després hi ha aquella mena d’homes que, com ens recorda el narrador d’aquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, “que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa”. Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i l’oblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció d’Anna, l’espiral de violència en què s’enfangarà insospitadament l’acció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. L’autor d’aquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindre’s al marge d’aquestes dicotomies: “No era un d’ells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre d’aquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts”. Moviszter serà l’únic que, al final, es col•locarà de part d’Anna. Serà l’únic que demostrarà un mínim d’empatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i d’humanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat d’aquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura d’un altre món. Un d’aquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, d’alguna manera més pur.
El Temps, núm. 1.200
3/4/07
El crepuscle del gran ideòleg
Títol: El retorn de Voltaire
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines
Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.
El Temps, núm. 1.190
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines
Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.
El Temps, núm. 1.190
13/2/07
L'home al centre del món
Títol: Assaigs, llibre primer.
Autor: Michel de Montaigne
Enciclopèdia Catalana
Barcelona, 2006
Traducció de Vicent Alonso
543 pàgines
A Schönbrunn, l’imponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sisi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal d’aquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o el vell camastre de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic –així ho he comprovat personalment- és allò de què més orgullós estava l’emperador: un petit quarto de bany d’estil britànic, amb wàter personal provist de desguàs a l’exterior. En l’imperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant d’aquest element d’intimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra s’hi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici d’una amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: “tebeos per a intel•lectuals”. Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que l’autor utilitza com a argument d’una autoritat dissuasiva: “Només cite els altres per expressar-me millor”. Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre l’educació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins l’aigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne –i també el seu caràcter de genial precursor- rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas d’haver d’escollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu -“Poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel•ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i l’enfortisc amb la reflexió” (Sobre la tristesa)- per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que “Jo mateix sóc la matèria del meu llibre” cal prendre-se’l amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punticomes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball d’un segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. N’eixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
El Temps, núm. 1.183
Autor: Michel de Montaigne
Enciclopèdia Catalana
Barcelona, 2006
Traducció de Vicent Alonso
543 pàgines
A Schönbrunn, l’imponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sisi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal d’aquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o el vell camastre de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic –així ho he comprovat personalment- és allò de què més orgullós estava l’emperador: un petit quarto de bany d’estil britànic, amb wàter personal provist de desguàs a l’exterior. En l’imperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant d’aquest element d’intimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra s’hi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici d’una amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: “tebeos per a intel•lectuals”. Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que l’autor utilitza com a argument d’una autoritat dissuasiva: “Només cite els altres per expressar-me millor”. Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre l’educació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins l’aigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne –i també el seu caràcter de genial precursor- rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas d’haver d’escollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu -“Poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel•ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i l’enfortisc amb la reflexió” (Sobre la tristesa)- per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que “Jo mateix sóc la matèria del meu llibre” cal prendre-se’l amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punticomes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball d’un segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. N’eixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
El Temps, núm. 1.183
16/1/07
Una novel·la del nostre temps
La gran rutina
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines
És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.
El Temps, núm. 1.179
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines
És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.
El Temps, núm. 1.179
26/12/06
La infància com a decepció
Títol: Infantesa. Escenes de la vida a províncies.
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2006
Traducció de Dolors Udina
Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, l’escola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel•lista sud-africà J.M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust d’una certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.
Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel•lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que s’hi aproxime. Però la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan se’ns conta quan un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan se’n va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, l’haurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu...
En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals –per utilitzar les seues paraules- amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil•lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries d’infantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).
La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.
I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.
El Temps, núm. 1.176
Subscriure's a:
Missatges (Atom)