Títol: Si fos una sibil·la
Autora: Maria Canelles
Angle editorial
Barcelona, 2026
316 pàgines
Amb el seu primer llibre, Contra la nostàlgia, Maria Canelles Trabal va concitar una rara unanimitat crítica. S’hi van celebrar la seua sofisticació emocional, la maduresa narrativa i el ventall de temes relacionats amb la feminitat (el sexe, la maternitat, els vincles familiars...) tractats amb un punt de vista original.
Per a Si fos una sibil·la, la seua segona novel·la, augure un acolliment semblant. Canelles, certament, té una vigorosa capacitat narrativa i sap construir mons simplement sustentats per la paraula. Perquè això és el que fan el seus personatges, parlar i parlar, i quan no parlen ells hi parla el narrador. Aquest poderós edifici verbal és convincent i provoca una lectura plaentera.
Si fos una sibil·la aborda la història de tres generacions d’una família barcelonina. Amanda, dependenta d’una llibreria, és filla d’una escriptora de culte, per bé que autora unius libri. La mare d’Amanda, Maria Mercè Paloma Soler, va morir quan ella era molt petita, però va poder escriure abans la novel·la Com un crit de fàstic. Per a Amanda, sa mare suposa un doble enigma: un enigma biològic i un de literari. Ella s’ha criat, en realitat, sota les ales de Clara, la seua àvia. Clara és un dels personatges més atractius del llibre. Ha lluitat per mantenir Amanda a la seua falda fins quan ha pogut i hi ha abocat l’amor que no va poder o saber projectar sobre la seua pròpia filla. Clara Soler és molt de missa però també s’ha psicoanalitzat. És un personatge a la vegada modern i tradicional, sotmès també d’alguna manera a l’embruix de la literatura, fins i tot en matèria d’aventures extraconjugals: “Anna Karenina tenia vint-i-vuit anys quan va viure la gran història d’amor amb el comte Vronski i quan jo en vaig fer vint-i-nou [reflexiona Clara] aquesta dada m’obsessionava. M’evidenciava que se m’estava acabant el temps. Per això quan va aparèixer el Robert a les nostres vides m’hi vaig aferrar. N’acabava de complir ja trenta, llavors, i no volia que passés més temps allunyant-me de les opcions de viure una novel·la”.
Més enllà de la família, pel volum pul·lulen uns altres personatges relacionats amb el món de la cultureta barcelonina. L’autora és gestora cultural, i això es nota en les minucioses i de vegades hilarants descripcions de les ambicions i les misèries d’un tall de personatges on destaca potser Màrius Plana, un dramaturg que no acaba de consolidar la seua fama. Ell i d’altres protagonitzen la inauguració d’un centre d’art que permet l’autora narrar amb versemblança aquesta mena de cerimònies, amb molts discursos però la crueltat afegida que només s’hi dispose d’olives per a picar (farcides d’anxoves de l’Escala, això sí).
A l’entorn de Màrius Plana hi ha potser una certa displicència narrativa, en anunciar el narrador un fil que no porta enlloc. Algú ha pintat per etapes al davant de sa casa el refrany “A tot porc li arriba el seu Sant Martí” i Màrius, llegint el cas d’un director teatral que recorda l’episodi d’abusos destapats a l’Institut del Teatre en 2021 pel diari Ara, revela una incomoditat. La pintada i aquest cas esperaríem que tingueren un desenvolupament ulterior en el relat, però no és així.
Més enllà d’anècdotes, és evident que Com si fos una sibil·la és una bona novel·la. Per la seua captació de l’oralitat dels personatges, per la penetració psicològica, pel retrat dels ambients artístics de Barcelona i per abundar en la relació mare-filla, que és sempre un nus gordià. És clar que aquesta relació, al relat, no es resol però, es pot resoldre definitivament d’alguna manera?
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-10-2026
