Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.
Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així?
Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel.
L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:
"Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."
Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:
