Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Viadel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Viadel. Mostrar tots els missatges

11/6/22

Una veu suculenta i troncal

Títol: L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern
Autor: Francesc Viadel
Vincle/Neopàtria
 


   Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.  

  Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té  l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així? 

  Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel. 

  L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:

 "Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."

  Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor  i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:

"Ara mateix,
mentre penses aquells
bells monstres alats,
mentre dorms o mors,
cacen mig nus encara
(en aquell paradís de vora riu
que mai més ja no sabràs trobar)
una ferotge tribu de xiquets
o d'ombres escanyolides
que res no saben
del seu destí
de rars insectes
atrapats en el flascó
d'una farmàcia d'espant"

  Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.

Joan Garí


7/7/15

La terra eixorca


Títol: La gran depuració
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
249 pàgines


  En matèria d'anticatalanisme, els valencians som la màxima veu autoritzada. Al capdavall, si aquesta nauseabunda ideologia ha informat històricament els plecs més íntims de l'espanyolitat global, al País Valencià ha confluït amb una gran naturalitat amb un regionalisme crispat que, disfressat de "valencianisme", ha imperat fins fa quatre dies en l'imaginari local. Des de Paquita la rebentaplenaris -un entranyable monstre municipal que va fer furor a la València de la Transició- a la Llei de senyes d'identitat del PP agònic, hi ha una virulenta línia contínua que s'esforça per vindicar una "cultura valenciana" absolutament aliena al fet català. Segons els defensors d'aquesta teoria, la llengua, els costums, la societat i qualsevol altre formant de la nostra personalitat no tenen res a veure amb Catalunya. Ben al contrari, s'haurien exaltat mites locals adequats al discurs espanyolista -com el Palleter-, i algunes circumstàncies òbvies com la mútua intel·legibilitat idiomàtica entre catalans i valencians serien simples coincidències entre "dues llengües" provinents, com germanes mal avingudes, d'una mateixa mare llatina.
  Tota una altra cosa, certament, ha sigut la gestió política de tot aquest assumpte. S'acusa repetidament Joan Fuster i els seus seguidors d'haver atiat la reacció anticatalana, a partir dels anys 60, amb unes propostes maximalistes. En realitat, l'anticatalanisme formava part de la ideologia nacional espanyola i, d'una manera o altra, hauria saltat a la palestra amb un motiu o altre. Als anys 70 i 80 va ser l'excusa perfecta de les recialles franquistes valencianes per oposar-se a un procés de democratització i modernització pilotat per l'esquerra. I van guanyar la batalla, però no la guerra.
  Francesc Viadel, perspicaç periodista i documentadíssim sociòleg, s'ha ocupat reiteradament de la matèria en successius assajos. El que va començar amb Història inacabada del balverisme (2009) culmina ara de manera natural en La gran depuració, el subtítol del qual ja dóna idea de l'exhaustiu repàs que fa al fenomen: "Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol". Un volum que faran bé de llegir els actuals responsables de Compromís, per dos motius: perquè han sabut sortejar bé aquesta pesada motxilla i perquè no han de pensar, ni per un moment, que l'espanyolisme anticatalanista valencià estiga definitivament mort i soterrat.
  Viadel, però, no s'ha quedat en la pura glossa del fet anti. És també l'autor d'un títol imprescindible per comprendre l'esforç reiterat de més d'una genració de valencians per sortejar la trampa xenòfoba i eixir del marc mental del Tanto monta, monta tanto: Valencianisme. L'aportació positiva (2012). Perquè, si hi ha una idea d'Espanya escrita amb la sang de la intolerància, hi ha també -basculant-hi tothora- un impuls generós en favor d'un espai plurinacional i plurilingüístic respectuós amb els drets de tothom.
  Escriu l'autor: "La història d'Espanya dels darrers decennis ha estat també la d'una depuració, la dels cossos estranys a la idea d'un país culturalment i lingüísticament uniforme, d'un Estat tancat en si mateix". L'anticatalanisme, en aquesta Espanya immortal, és una xenofòbia restrictiva, un antisemitisme de manual, una manera d'odiar al diferent. "Depurar" vol dir "expulsar els membres considerats perillosos o desafectes". Però quan ja s'ha expulsat tothom, què queda, sinó un solar buit, una terra eixorca?


Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.621

8/6/12

Un país amb remei

Títol: Valencianisme, l’aportació positiva
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Univ. de València
València, 2012
453 pàgines


  Francesc Viadel és l’autor d’una documentada Història inacabada del blaverisme (2009). Havent bussejat en aquesta peculiar mar dels sargassos, és obvi que a Viadel el cos li demanava no quedar-se amb una visió negativa dels avatars polítics d’aquest complex i peculiar país. És per això que ara ens ofereix aquest Valencianisme, l’aportació positiva (Cultura i política al País Valencià, 1962-2012), un brillant i oportú compendi del que ha donat de si l’aventura començada fa ara mig segle per un assagista fadrinot i un grapat de companys de viatge.
  En mig segle, en efecte, les capes més il·lustrades i més compromeses de la societat valenciana han tingut temps d’infantar un somni, de lluitar-hi, de perdre la batalla i de gestionar aquesta derrota des d’unes ben aprovisionades casernes d’hivern, a l’espera d’una segona oportunitat de la Història. Tot va començar amb dos llibres –els incendis més paorosos no necessiten més combustible- ja llegendaris: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. Una guia de viatges i un compendi històric i sociològic. Nosaltres… no el va llegir, a València, quasi ningú, perquè estava en català (i el paisanatge local no havia estat alfabetitzat en el seu propi idioma) i perquè era un tractat dens i un pèl àrid. El País Valenciano és, en canvi, la culminació de l’estil literari de Joan Fuster, la demostració fefaent que se les havien amb un escriptor amb tots els ets i els uts. No li ho toleraren, òbviament. Ni li toleraren el nivell ni la ironia, ni la visió desmitificadora ni el catalanisme. Començava, així, la llegenda del nostre escriptor més celebrat i atacat –sense terme i mig. Del nostre escriptor més decisiu.
  Viadel ha dut a terme un propòsit herculi. S’ha posat a avaluar què ha donat de si l’impuls fusterià en aquestes cinc dècades en molt diferents àmbits: la política, la cultura, l’educació, la literatura, la música, l’art, els mitjans de comunicació, la cultura popular… Les conclusions a què arriba no són precisament decebedores. Les idees de Fuster van ser derrotades durant la Transició a la democràcia –això és evident-, però, com un llevat insistent, no han deixat d’amerar la nostra societat i fer-hi créixer flors miraculoses. I Viadel ho demostra a la valenta, inventariant, per exemple, en uns sucosos annexos, els protagonistes i les obres destacades de la posteritat fusteriana. Fuster va morir un dia de juny amb les sabatilles posades –la seua indumentària de clausura-, però les seues idees, les seues incitacions torbadores l’han sobreviscut amb escreix.
  Diuen que el blaverisme va morir d’èxit. Ara ja només es troba representat pel barroquisme blavenc d’una bandera, el mal gust xerricant d’un himne faller o un nom despersonalitzador per a un territori amb poca personalitat. Han imposat els símbols però aquests símbols, ¿què o a qui representen? El victimisme regionalista, això sí, ha donat molt de si, i que li ho pregunten si no a Francisco Gürtel Camps. Però, ¿quin projecte vehicula tot això? No-res, un immens buit recobert per una faramalla colossal.
  Caldrà agrair a Francesc Viadel que vinga ara a recordar-nos, amb el seu assaig oportú i compacte, que algunes derrotes són més fructíferes que mil victòries desmanyotades. Des d’aquell llunyà 1962 han passat moltes coses. D’algunes d’elles ens podem sentir orgullosos. Una visió constructiva, crítica, creixentment popular ve demostrant insistentment que res està encara decidit i que aquest país continua tenint remei. 

Joan Garí



El Temps, núm. 1.460