Autora: Monika Zgustova
Galàxia Gutenberg
Barcelona, 2017
268 pàgines
Monika Zgustova és txeca de naixement, però resideix des dels anys 80 del segle passat a Barcelona. Culta i políglota, la seua obra literària s’ha desenvolupat tant en la seua llengua materna com en català. A més, ha realitzat una seixantena de traduccions, especialment del txec i del rus, de Bohumil Hrabal i Jaroslav Hasek a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
L’obra creativa de Zgustova sol estar centrada en el món eslau. En La dona silenciosa (2005), que vaig ressenyar per a la revista El Temps, es retrataven els avatars del país dels txecs i els eslovacs amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. En aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. La dona silenciosa és la dona del segle XX: només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
Al capdavall, Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
L’odissea del seu país natal, però, no esgota els interessos de Monika Zgustova. En Les roses de Stalin (2016, també publicada per Galàxia Gutenberg), s’aproximava a la trista biografia de Svetlana Allilúyeva (1926-2011), la filla petita de Yósif Stalin. Les circumstàncies d’aquesta vida singular probablement van acabar de refermar l’autora en la necessitat de culminar un projecte que havia promés a Olga, sa mare: recopil·lar les històries de les dones russes represaliades en el Gulag. Això és, ras i curt, Vestides per a un ball a la neu.
Monika Zgustova ha fet un treball de camp tan simple com dolorosament necessari: entrevistar les víctimes supervivents de la repressió ideològica de Stalin. En la ferotge lluita que el sàdic georgià va emprendre contra “el cosmopolitisme” (sic) i els enemics del comunisme, un grapat de femelles coratjoses va acabar en camps els noms dels quals s’han fet tristament cèlebres: Kolimà, Vorkutà, Norilsk. En la cruel amplitud monocromàtica de Sibèria, sovint a 50 graus sota zero, els enemics de la URSS porgaven els seus pecats ideològics en les inconcebibles condicions que ara relata aquest llibre. Alguna d’aquestes dones, com ara Susanna Petxuro, havien estat acusades de col·laborar en organitzacions antiestalinistes. D’altres –és el cas d’Ela Markman- eren comunistes sinceres que es van desenganyar després. Quasi totes elles eren autèntiques belleses eslaves –com dóna fe l’apartat fotogràfic del llibre-, i van sobreviure al càstig extrem gràcies a la seua força interior, a les relacions d’amistat que van establir al Gulag i al seu amor a la poesia i a la cultura russa. Els presoners s’aprenien versos de Tsvetàieva, Zòxenko o Akhmàtova, i això els insuflava ganes de seguit vivint. Markman va coincidir a la presó amb la filla de l’autora de Després de Rússia, Adriana, i també va mantindre correspondència amb Boris Pasternak.
Cantants, actrius, compositors: quasi totes les dones entrevistades al llibre van coincidir al Gulag amb celebritats caigudes en desgràcia, “cosmopolites desarrelats” que oferien el seu art als altres presos i això els feia oblidar col·lectivament les penalitats del captiveri.
La història subsegüent és coneguda: el “desglaç” iniciat per Khruixov a finals dels 50, després de la mort de Stalin i de la revelació dels seus crims, va propiciar que moltes d’aquestes dones retornaren a les seues llars (Khruixovki es diuen precisament els edificis característics d’algunes barriades populars de Moscou, on encara viuen les antigues represaliades envoltades pels seus llibres i pels seus records en carn viva). Alguna cosa, però, s’havia trencat al seu interior: no la fe en la vida, sinó en els ideals de joventut que van acabar excusant la construcció d’un sistema basat en el crim i la mentida.
Vestides per a un ball a la neu és una indagació periodística i literària indefugible, perquè té el privilegi d’haver parlat amb les protagonistes d’una colossal hecatombe. És la constatació de la manera en què va acabar resolent-se el segle XX: les ideologies van propiciar un bany de sang i el món, alleujat, se les va espolsar amb un sacsó herculi.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 24-3-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada