Notes -estrictament- per a adults

Títol: Cafarnaüm
Autor: Jaume Subirana
Bromera
Alzira, 2017
245 pàgines

  Després de Suomenlinna i Adrada, Jaume Subirana torna amb els seus refinats “llibres de notes”, en aquest cas amb un conjunt d’apunts presos fa deu anys. Ha merescut el premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Baixa que organitzava Bromera en 2016 i, com cada vegada que un guardó etiquetat com a “Assaig” es dóna a un autèntic “assaig” (i no a un resum de tesi doctoral, a una investigació acadèmica o a un llibre d’autoajuda), els escriptors sense complexos de dedicar-nos a aquest massa sovint adulterat i baquejat ofici de la literatura estem d’enhorabona.
  De Subirana m’agrada, d’entrada, la seua vindicació de la prosa de no ficció –la prosa específicament adulta. En aquest sentit, vol inserir el seu text –a propòsit d’un malentès amb/contra els novel·listes- en un vector literari que comença en Llull, es continua en les Cròniques i esclata en ple segle XX en un esplet d’autors tan poc menyspreables com Pla, Carner, Espinàs, Fuster, Sagarra o Gaziel. L’articulisme, l’assaig especulatiu, les correspondències, les memòries, el fan sentir més còmode com a lector que la “novel·la convencional” i això, dit en públic en el delicat moment en què detenia l’honor –o el que siga- de ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes li va causar algun problema menor de caràcter periodístic, que després, a la nit a casa, dóna joc per al quadern privat.
  Ara ja podem entendre, doncs, que Cafarnaüm és un llibre atípic, una barreja de dietari i col·lecció de petits assajos lliures, un d’aquests volums que, publicat en anglès en alguna d’aquestes literatures per on Subirana es passeja amb admiració expectant esdevindria una petita troballa editorial. En català, però, pot ben bé esperar una clandestinitat més o menys rescatada pels amics i per algun escriptor fora d’òrbita (com ara el qui açò escriu), perquè el país és així, i no cal fer-hi més voltes.
  L’autor ens ha proveït d’una obra delicadament cosmopolita, atent a les altres literatures del món, on el jo es fa present, però no es mostra en excés. D’alguna manera, s’hi privilegia l’observació sense forçar el protagonisme absolut de l’observador, i això –potser- el diferencia d’un dietari clàssic. Subirana ens va informant d’algunes preocupacions gremials d’interès –del gremi dels poetes, el més pròpiament seu- i adopta un to que és particularment engrescador: una mirada detallista, líricament involucrada, motivada per una curiositat d’ampli espectre que sovint es refugia en una humilitat entranyable, que pot funcionar bé com a captatio benevolentiae.
  Les seues opinions sobre el nacionalisme, sobre el futur del català o de la nostra cultura (impagable l’apòleg del dit trencat d’Abbas Kiarostami) s’empiulen molt bé amb tot el devessall de tinta que va fer córrer la participació en la ja famosa Fira de Frankfurt, una ocasió impagable per a què les autoritats i els autors competents i algunes i alguns dels incompetents estiraren més el braç que la màniga. L’anècdota de Kiarostami ja la va explicar Subirana al seu blog Flux, que bivaqueja brillantment per la xarxa des de l’any 2003. Fa així:

“A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.

Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim”.

  Molt bé Cafarnaüm, doncs, i només una petita objecció, dissortadament massa habitual en molts dels nostres prosistes actuals: hi he llegit sentències redones (“Hi ha poques autopistes més còmodes que el menyspreu”, “Som una nació adversativa”), al costat de peces francament evitables (“La poesia dóna per a tot. I tot ho aguanta. Més que nosaltres, de vegades”). El perill d’un aforisme –o d’una simple frase- no és la superficialitat, sinó la banalitat: la distància curta és massa delicada per deixar-la a l’albir de la primera inspiració…
  Llevat d’això, aquesta és una mena de literatura poc “popular” destinada paradoxalment a perdurar quan s’apaguen les espelmes de tots els entusiasmes de broc gros. La vella lliçó de Txèkhov continua surant en l’aire: “El descobriment de Copèrnic o, posem per cas, el de Cristòfor Colom, ¿no va semblar, llavors, inútil, ridícul, mentre, en canvi, qualsevol ximpleria escrita pel primer idiota passavolant semblava la pura veritat?” (Les tres germanes, acte I).
  Tan simple com això.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 9-9-17