El destí d'Aquil·les

Títol: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Random House
Barcelona, 2017
281 pàgines

  La Guerra Civil espanyola és ja la guerra dels néts. En realitat, sempre ha sigut la guerra dels néts, perquè els fills dels combatents –els fills, sobretot, dels vençuts-, sepultats sota l’horror institucional del franquisme, van haver de romandre en silenci durant quatre llargues dècades i l’adveniment de la democràcia no els va tornar més loqüaços. Amb els anys, amb la prolongació del costum democràtic, són els néts els qui han hagut de recuperar la memòria dels qui van ser derrotats i van pagar aquesta gosadia amb la mort, amb l’exili o amb la presó.
  No és estrany, doncs, que l’escriptor Javier Cercas, quinze anys després de Soldados de Salamina, haja tornat a abordar la qüestió bèl·lica per ocupar-se, en El monarca de las sombras, de la recuperació de la història de Manuel Mena, el seu oncle avi mort a la Batalla de l’Ebre. La temeritat del seu propòsit era evident, però. Si en la novel·la del 2001, que va servir per llançar-lo en braços de la fama, la rellevància atorgada a la figura de Sánchez Mazas va ocasionar-li alguna estentòria acusació d’”equidistant”, ara devia témer-se reaccions semblants quan se sabera que Mena va lluitar a favor de Franco. No tenia ni dèsset anys i l’oncle de Cercas ja havia ingressat en la Tercera Bandera de Falange de Càceres; després, format com a alferes provisional, s’incorporaria al primer Tabor de Tiradors d’Ifni. A pesar dels seus dubtes, va morir falangista, com Sánchez Mazas.
  Manuel Mena era una figura incòmoda en la família de Cercas. Tota la novel·la és l’escenificació –amb la barreja de realitat i ficció característica de la seua literatura- del seu dilema a propòsit de com abordar-la, i si li convenia i era “lícit” fer-ho. Quan per fi es decideix, embarca el cineasta David Trueba en el seu retorn a Ibahernando, el poble extremeny d’on és originària la seua família. Ibahernando cau en zona nacional durant els primers dies de l’Alzamiento i els nous rectors del municipi són, en gran part, la família Cercas, formada per camperols amb terres que donen suport de seguida als sublevats.
  La dialèctica avi-nét i la circumstància de l’emigració (els Cercas van fer cap a Girona quan Javier encara era molt menut) m’han fet pensar en un llibre recent que aborda la qüestió amb idèntics paràmetres. Es tracta de Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro, la magnífica perquisició que aquest autor engega a la recerca de la memòria de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi. També aquest burgès liberal, al seu poble andalús de Castro del Río, va haver d’escollir bàndol. Aquesta elecció no era difícil: es tractava de fer costat als qui manaven o arriscar-se a conseqüències massa indesitjades. Com a Castro del Río el poder l’ostentaven els anarquistes (Franz Borkenau va descriure la seua violenta Acràcia en The Spanish Cockpit), Villatoro Porcel va formar part del Comité del Front Popular. Represaliat pels guanyadors, als anys 50 la família va emigrar a Terrassa.
   El llinatge dels vençuts és el llinatge dels emigrants… però el dels vencedors també, si creixes a la regió equivocada. Javier Cercas, com Vicenç Villatoro, creu tindre un deute pendent amb el seu predecessor. I en fa literatura, és el seu ofici. A pesar de l’advertiment de Trueba (“¿De verdad vas a escribir otra novela sobre la guerra civil? ¿Pero tú eres gilipollas o qué?”), sap que el seu ofici no és el de l’historiador ni el del polític. Ell no ha d’explicar, ni contemporitzar, ni ordir cap coartada o cap venjança. Ell ha d’explicar-se, i les conclusions que en destil·le seran necessàriament íntimes. I per això El monarca de las sombras és un llibre que es llegeix amb interès: perquè, sent una història absolutament privada, té un abast general –i generacional- evident.
  Com l’Aquil·les de la Ilíada, Manuel Mena va morir en combat. És millor ser l’Ulisses de l’Odissea, pensa Cercas, i “vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo”. Però no s’escull els avantpassats. Ells són la nostra carn i la nostra sang. Per això era inevitable acabar fent-hi una novel·la. Ara l’avi ja pot descansar tranquil.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-2-2017