21/1/17

Raimon, un mite valencià

Títol: Raimon, paraula i cant
Autor: Antoni Batista
Editorial Bormera
Alzira, 2016
124 pàgines


  Analitzem fredament els mites de què disposem els valencians. Parle de relats diguem-ne civils, símbols amb una certa capacitat de suscitar el  consens com a construccions supraindividuals. La societat en necessita, s’hi emmiralla amb un cert profit. Fent una enquesta ràpida, la gent contestaria, espontàniament, que si les falles, que si la Dama d’Elx, que si Jaume I. Coses de diferent substància i identificació, però que podrien servir com a argamassa d’un país permanentment in fieri, d’una societat inconclosa i inconnexa.
  Durant cinc segles, si fa no fa, des de la mort de Roís de Corella (1497) fins els anys 60 del segle XX, la societat valenciana camina amb pas triomfal cap a una certa dissolució, sabent-ho o no. El vell país articulat com a Regne de València per voluntat expressa del rei Jaume esmerçarà, en aquests cinc-cents anys, uns esforços titànics per desempallegar-se de la seua llengua, de la seua consciència nacional, dels lligams amb els altres territoris catalanòfons i de la pròpia identitat com a societat diferenciada i articulada. Cinc-cents anys són molts anys –massa. El miracle serà, ras i curt, que després d’esvaïts els primers i més nocius efluvis de la postguerra civil (anys 40 i 50 del segle XX), una generació nova, que ha conservat la llengua –el bell catalanesc implantat al segle XIII- i reacciona furibundament contra la tòxina quotidiana subministrada a culleradetes pel franquisme, inaugure al País Valencià una etapa inèdita i gairebé prodigiosa, en què un grapat d’hòmens i dones (als quals també es podria aplicar la gran frase de Churchill després de l’anomenada Batalla d’Anglaterra: "Never was so much owed by so many to so few") van imaginar un país nou, un bonic oasi enmig d’un desert de cinc centúries.
  Aquesta generació –la generació dels 60- va fracassar en gran part, però gràcies a gent com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés ara hi ha la llengua a les escoles i algunes xicotetes ortopèdies més. De tots ells, tanmateix, cap va tindre la capacitat d’ajuntar desenes de milers de persones per la pura atracció del seu nom, com va ser el cas de Raimon. Nascut Ramon Pelegero (Xàtiva, 1940), diu la llegenda –els mites en viuen- que va compondre la seua primera cançó (Al vent) en un viatge en vespa de Xàtiva a València, al 1959. Els detalls dels seus inicis com a cantant són ben coneguts. Antoni Batista ens els refresca en un volum de gran format, eficaçment il·lustrat, que es publica ara, molt oportunament, quan Raimon ha anunciat la seua retirada definitiva dels escenaris.
  Al vent va ser entonada en públic per primera vegada en una cèntrica taverna de València –Casa Pedro- i alguns centenars d’afortunats vam tindre ocasió de sentir-la per darrera vegada en l’última actuació pública del cantant a la ciutat, el passat 17 de desembre. En aquesta jornada singular acompanyaven l’autor d’Animal de records i esperances el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Orquestra de València (dirigida per l’israelià Yaron Traub), però l’acte no s’hauria considerat conclòs si Raimon no haguera agafat la seua guitarra, i, milers de vegades després de fer-ho per primera vegada, no haguera oferit el seu cor al vent en una última i emotiva ocasió.
  Aquest tema i tres més (La pedra, Som i A colps) conformarien el seu primer disc, publicat en 1963. L’eco d’aquella campanada –aquella sorprenent intifada sonora-  va ser prolongat i perfectament audible. A Barcelona, mentrimentres, Lluís Serrahima ja havia proclamat que “Ens calen cançons d’ara”, i una petita tropa de cantants burgesos, francòfils i encorbatats, emulaven Brassens sense tanta mala bava –i sense tant de ressò. L’aparició de Raimon hi va fer el mateix efecte que una mànega d’aigua a pressió. Per primera vegada, un tipus de família humil, cantant en la llengua de Corella, de March i de Martorell, concitava el silenci atent de tots i de seguida el més atronador dels aplaudiments. Barcelona es rendeix davant Raimon i ell es deixa estimar. El seu crit poderós ja ha marcat una generació. “Crit metafísic”, en va dir Fuster, però això fou només un primer i passatger miratge. En realitat, l’huracà Raimon era una força eòlica perfectament antimetafísica, la d’aquells fills de vençuts (o de vencedors) de la guerra civil que no es reconeixien ni en “místics ni en grans capitans” i que reivindicaven que “qui perd els orígens perd identitat”.
  La història que segueix també és ben coneguda: Raimon va demostrar molt aviat un gran instint a l'hora de fer-se un repertori. Havia musicat Ausiàs March i després faria igual amb Salvador Espriu, tancant un cercle simbòlic. Demostrava així que es podia fer música popular (de Harry Belafonte a Bob Dylan, de Jorge Negrete a Víctor Jara) amb un estil personal i intransferible, i que es podia aplegar deu mil persones cantant en català a pesar de totes les prohibicions del món d’un règim meticulosament impotent.
  Molts anys després, amb l’adveniment de la democràcia, el mite va ser sotmès a diverses proves de resistència. La pugna entre catalanistes i anticatalanistes, al País Valencià, el va alinear amb els primers –com no podia ser de cap altra manera-, mentre a Catalunya passava a prendre tota l’apariència d’una severa patum. El mateix partit que el va vetar a Canal 9 durant els anys 80 i principis dels 90 l’ha recuperat ara, en una última gira necessària, mentre el sector de la conserva l’ha odiat i l’ha emmordassat sense fisures durant vint llarguíssims anys, sense comprendre que això només alimentava la matèria pròpia del mite.
  L’home que anomenava recitals els seus concerts (com recorda oportunament Batista), perquè s’hi oficiava un acte poètic i també un de litúrgic, contempla ara la vida viscuda, la lluita i l’amor invertits en tot plegat, i no pot evitar riure per sota el nas: sap que, quan ningú recorde els noms de tota la rècua de governadors civils, policies, alcaldes, presidents i diputats de tota mena –alguns autocràtics, d’altres diu que demòcrates- que van treballar com un sol home perquè el seu crit huracànic romanguera en silenci, el seu nom encara formarà part de la història del País Valencià i de la del segle XX en general. És el destí dels mites: mentre una fosca tropa de trompellots que a dures penes sabrien trobar-se els testicles amb les dues mans proven de dinamitar-lo, l’estàtua observa l’espectacle des de l’altura de les circumstàncies.
  Raimon és ja, i això és el seu palmarés, el cantant valencià més internacional, el més conegut arreu del món dels intèrprets en llengua catalana i el qui ha sabut condensar més perfectament els anhels d’una generació cridada a salvar el món, o almenys a detindre la seua cursa embogida. El món no ha fet cas, això és un fet, però els anys ens han deparat la sorpresa que Bob Dylan és premi Nobel de literatura i, molt coherentment, Raimon va rebre, també, al seu moment, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La lliçó és que no basta a ser poetes: s’ha de congregar una tribu tumultuosa de jóvens al principi de cada època i dir les paraules sagrades embolicades en les melodies més belles i aspres, com si tot –tot- s’haguera de decidir entre la primera i l´última nota de cada cançó. I en això Raimon ha sigut un autèntic i inoblidable mestre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 21-1-2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada