2/2/14

Homenatge a la ciutat estellesiana

Títol: Dies
Autor: Toni Sabater
Editorial L'oronella
València, 2013
118 pàgines
 
  És un tòpic recurrent, en els darrers anys, afirmar que la millor dietarística de la nostra literatura es cou al forn valencià. Serà un tòpic però té una base fàcilment contrastable. Mentre esperem que l'editorial 3i4 publique L'àncora del temps, la primera antologia de dietaristes en llengua catalana preparada pel professor Joan Borja per a la col·lecció Grans Idees, contínuament podem assistir a l'aparició pública de nous diaris personals. Dies, de Toni Sabater, és l'últim, si no vaig errat.
  M'han agradat aquestes notes pel que tenen d'homenatge a una ciutat, València. Sabater hi viu, com ho han fet abans que ell els seus ascendents (la família blasquista i republicana a què al·ludeix sovint). Però no es limita a viure-hi: se solaça als seus carrers i places, als seus monuments i fites emblemàtiques. Com Estellés -el seu poeta de referència- es deleix recordant els noms d'una topografia tan estimada: Murillo, Teixidors, Moro Zeit, Xúquer, Quart, Mare de Déu...Aquest llibre també és un homenatge a la ciutat en tant que espai amb noms, com en aquell poema memorable del Llibre de Meravelles titulat "Cos mortal".
  Les meravelles de Dies són també -com les estellesianes- d'on ordre quotidià, domèstic i rutinari. No falten les evocacions a una infància agredolça (amb el col·legi com a suprema institució encarregada de comminar-nos a oblidar-la) o al temps d'aventura que és -que pot ser- l'adolescència, aquesta etapa en què l'autor declara preferir Albert Camus al catecisme (sana elecció) i l'Inter-Rail de Renfe era la clau que obria tots els panys.
  També el busseig per la història familiar és una manera de construir-se literàriament. Per això hi compareix l'evocació de la vesprada en què son pare va conéixer sa mare, després de fer-se una cervesa -i una foto, suprem agafall de la memòria- a la cafeteria Monterrey. Després, en explicar la malaltia d'aquest pare, Sabater ens mostrarà el seu alé més poètic.
  M'ha agradat especialment, parlant de tot, la crítica que l'autor fa de les falles. Crec que té valor, perquè ell mateix es confessa faller i perquè aquesta vàcua institució valenciana (que alguns han volgut convertir, més enllà de l'anècdota que és, en epítom de la nostra "manera de ser", de la nostra "pàtria", de la nostra "personalitat" i de no sé quantes bajanades més per l'estil) ocupa un lloc en la nostra vida col·lectiva que en les societats normals es voria notablement disminuït. Abans de confessar "A mi m'agraden les falles", Sabater carrega contra els excessos de la festa:
"La multiactivitat programada dels casals i dels seus guardians, certa insolència d'alguns fallers cap als que no volen saber res de les falles, la multiplicació hipertrofiada de les carpes, la presència més que exagerada de l'ofrena de flors, un acte de tall més propi dels anys del nacionalcatolicisme -quan es va inventar i instaurar- i que ha esdevingut l'acte central de les festes tot i la seua inessència fallera absoluta".
  En el fons, tots hauríem de portar el nostre quadern amb la mateixa exigència d'autenticitat (allò que l'autor exemplifica amb un vers de Keats: "Bellesa és veritat, veritat és bellesa"), ni que siga per a explicar, com fa Sabater: "Jo atresore els records amb un zel gairebé homicida".
  Cal assassinar la memòria per a què, d'aquest crim, ens puguem edificar com a persones. I, el que és més important, cal consignar tot això al nostre diari. Com ha fet, molt bé (llevat d'alguns solecismes evitables), Toni Sabater.

Joan Garí
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada