La imitació de la vida quotidiana

Títol: El dia de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial Meteora
Barcelona, 2013
187 pàgines

  Explicaré, d’entrada, que sóc una mica especial a l’hora de posar-me a llegir contes. Sempre he pensat que un relat curt és un delicat mecanisme de rellotgeria que respon a unes lleis implacablement exigents, la conculcació de les quals fa naufragar sense remissió els millors propòsits. Hi passa, un poc, com amb l’aforisme. L’aforisme –l’ària de la literatura- es resol satisfactòriament amb uns pocs elements i la brevetat –la concisió extrema- sol ser l’excipient necessari de tot plegat.
 No he connectat amb els contes d’Isidre Grau i crec que seria deshonest si ho ocultara. Els seus relats no són de la mena que a mi m’agraden. Naturalment, això només és una opinió, però em paguen per expressar-la –i, els meus fills, bé han de menjar. Per al meu gust, concretament, als contes d’Isidre Grau manca intensitat expressiva –els llasta una verborrea innecessària. També diré, però, que això es podria formular de manera que resultara més afalagador per a l’autor. Cabria assegurar, des d’un altre punt de vista, que Grau té molta habilitat per a replegar el llenguatge col·loquial i que excel·leix, per exemple, imitant el registre verbal de les dones madures amb molta vida viscuda, com en “Ella va dir no” i “Viure sola”. La seua narrativa breu, així, es resol en una imitació de la vida quotidiana en el que aquesta té d’inesgotable, de proteica, de vacil·lant.
  Els personatges de El dia de l’incident són homes i dones madures, si no velles, que posen la vida a la taula de dissecció. La manera de narrar revela un autor amb un ofici prou exercitat, com per exemple en “El mestre de dibuix”, on un treballador de banca prejubilat decideix dedicar-se a la seua autèntica vocació, que és la pintura; el retrobament amb el fill del seu antic professor dóna peu al narrador per a evocar la figura d’aquest, antic oficial de l’exèrcit republicà. Segons Grau, “encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror”. El lector haurà de decidir si aquesta claror li resulta suficientment intensa.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 12-10-13