26/11/11

La més bella de les ficcions


Títol: HHhH
Autor: Laurent Binet
Edicions de 1984
Barcelona, 2011
Traducció d'Anna Maria Corredor
329 pàgines


Aquest no és un llibre sobre l'atemptat que va acabar amb la vida -l'any 1942, a Praga- de Reinhard Heydrich. Aquest és un llibre sobre com fer una novel·la -li direm així: "novel·la"- a partir de materials tots ells extrets escrupolosament de la realitat històrica. Feia molt de temps que Laurent Binet volia escriure un llibre sobre aquest episodi central de la vida dels territoris ocupats pels nazis. I volia escriure'l "sense fer literatura o, si més no, sense ganes de fer-ne", per usar les seues pròpies paraules. Però, què és la literatura? Tot el que s'aparta de la ficció ja no hi pertany? Tractar uns elements reals amb estratègies narratives, és literatura, és Història o què és? La resposta a tots aquests interrogants -que sovint es formula amb una altra pregunta- va informant aquest llibre. Diguem que l'autor no vol moure's en el terreny de la versemblança -com el Jonathan Littell de Les benignes-, sinó en el dels fets provats. Té la sensació, per això, d'escriure una "infranovel·la" (sic).
L'al·lusió a Littell és oportuna. ¿Recordeu Les benignes? Se'n va parlar molt no fa ni tres anys. Les benignes, per si algú encara ho ignora, és la història d’un buròcrata nazi, Maximilien Aue, a qui anem acompanyant tot al llarg dels principals escenaris de la segona guerra mundial i la destrucció dels jueus d’Europa: les sanguinàries activitats dels einsatzgruppen a Ucraïna, l’agonia del VIè exèrcit de Paulus a Stalingrad, la Polònia dels camps d’extermini i el Berlín sotmés a la medecina cruel dels bombardejos aliats. És, però, una obra de ficció. Basada en fets reals, però amb un argument inventat. HHhH, en canvi, és la minuciosa reconstrucció d'alguns passatges de la vida de Reinhard Heydrich i la dels seus executors fins l'atemptat de Praga. Res del que ací s'aporta és inventat ("Hi ha res més vulgar -es pregunta Binet- que un personatge inventat?"). Hi va passant la joventut de Heydrich (amb la sospita que l'acompanyarà sempre de tenir ascendència jueva), la seua afecció musical (li agrada amb deliri el violí, com en un passatge de Jo confesso de Jaume Cabré), la seua progressiva ascensió dins la burocràcia nazi. A ell, al capdavall, es deuen algunes de les creacions més llegendàries de la història del tercer Reich: els Einsantzgruppen (que tant de joc donaran a Littell), el Saló Kitty (el bordell muntat per les SS per a espiar a personalitats) o la mateixa Solució final, per a la qual va convergir amb un altre buròcrata despietat: Adolf Eichmann.
Per a què inventar res si tots aquests vímets ja configuren un argument colossal? Això és el que pensa Laurent Binet i, al meu entendre, ho encerta. Ha triat una via i hi és coherent. Jonathan Littell -aquesta mena d'"Huoellebecq entre els nazis", tal com el defineix irònicament Binet- barrejà ficció i realitat amb un resultat que, com ja vaig dir (vegeu El Temps, núm. 1.236, p. 85), no em fa el pes. En canvi empatitze millor amb els propòsits d'aquest jove autor, l'opera prima del qual ha merescut el premi Goncourt a la primera novel·la.
Ja coneixem el final de la història: Reinhard Heydrich morirà de septicèmia a conseqüència de l'atemptat (perquè els nazis no disposen de penicilina), els seus executors es suïcidaran i Hitler, en represàlia, destruirà el poble de Lidice amb tots els seus habitants i posarà en marxa l'Aktion Reinhard, és a dir, la Solució final. En algunes novel·les se sol situar al frontiscipi la llegenda "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". En aquesta, però, és ben bé al contrari: la semblança s'ha procurat al màxim. I, tanmateix, passatges com els llargs minuts de l'atemptat en aquell revolt de Praga tenen la consistència de la millor ficció.
Hi ha fets reals i fets ficticis. I després hi ha una cosa molt millor: la realitat tramada com la més bella de les ficcions. Je vous salue, Binet.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada