24/7/10

El vertader secret del Camí


Títol: Desviació a Santiago
Autor: Cees Nooteboom
Editorial Bromera
Alzira, 2010
Traducció de Mariona Gratacòs
331 pàgines

Escric aquestes ratlles dissabte, 24 de juliol. Demà diumenge és el Dia de l'Apòstol a Santiago de Compostel·la. Com estem en ple Any Sant, s'espera un devessall humà que, en dens i atapeït peregrinatge, omplirà la catedral compostel·lana arribat des de tots els punts imaginables. Cada vegada, en efecte, apareixen més punts de partida -des de dins d'Espanya o des de fora- amb idèntica destinació. El ja celebèrrim camí de Santiago és un riu de gent, a peu, amb bicicleta o fins i tot a cavall, que va cap a Galícia intentant emular l'espertt d'aquells peregrins medievals. L'únic problema de tot plegat és que aquells que pretenguen dur-hi a terme una experiència si no mística si, almenys, passablement indivualitzada es trobaran com enmig de la graderia d'un camp de futbol. El "turisme", de nou, fent malbé tot el que toca.
Com saben els meus lectors, jo també he fet el meu trosset de camí de Santiago. Fou l'any passat i vaig optar per l'anomenat "camí del Nord", que naix a Irun i recorre tota la cornisa septentrional de la península. Tot i que els albergs eren més pobres i precaris, l'experiència valia la pena. La costa basca és d'una bellesa primitiva. Recórrer-la és retallar-se contra una mar malva i grisa, esquerpa i altiva -tan diferent del nostre domesticat Mediterrani. Vaig començar a Irun i vaig acabar al monestir de Ziortza, a prop de Gernika. No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi m'agrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.
Amb una curiositat llèpola, doncs, vaig emprendre la lectura de Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Ja coneixia, del mateix autor, Perdut al paradís, i tot i que no aconseguia recordar res memorable d'aquella lectura, m'interessava accedir a les opinions que Notoeboom havia recol·lectat dels seus viatges per Espanya. Perquè Desviació a Santiago fa ben bé honor al seu títol: no és una peregrinació típicament compostel·lana. L'autor hi viatja, però es desvia constantment -va amb cotxe. És l'any 1981 i comença el periple per Barcelona. Conforme abandona la costa i penetra en els misteris de l'interior s'adona, com qualsevol viatger mínimament intel·ligent, que la desgràcia turística d'Espanya és la costa -massificada, tipificada, aborregada, tristament sobreexplotada. Endinsar-se per l'interior d'Espanya és també endinsar-se en la seua història i en la seua psicologia col·lectiva, que Nooteboom demostra conéixer tan bé. Adduir simplement un parell de les seues frases (que alguns polítics espanyols, nostàlgics d'unitats i d'homogeneïtats que només existeixen en la seua pròpia calentura, haurien de gravar-se al front), tan lapidàries com exactes: "Espanya és salvatge, anàrquica, egocèntrica, cruel (...) Va conquerir el món i no va saber què fer-ne" i és "un país que mai no estarà d'acord amb si mateix perquè mai no ha estat una unitat". Per a reforçar les seues impressions, no s'està de recordar una cita de Gerald Brenan, l'anglés que sabia interpretar més més el cor hispànic que la majoria dels soi-disants espanyols: "Espanya és el país de la patria chica. Cada poble, cada ciutat és el nucli d'una intensa vida social i política. Com en l'època clàssica, les persones deuen lleialtat en primer lloc a la població de naixement, a la família i al grup social al qual pertanyen" (The Spanish labyrinth).
Al final, potser Nooteboom arribe a una conclusió kavafiana i sospese amb saviesa que el millor del viatge ha estat el viatge en si. No importa l'arribada a Santiago (la nostra Ítaca més occidental). El que importa són tots els tresors interiors que ha anat descobrint. Conforme s'allunyava de la costa era com allunyar-se de la crosta buida de les coses. "Si Albarrasí fos a la Costa Blava -mastega- estaria ofegat pel turisme". Albarrasí és la metàfora. En el viatge, trobarem molts d'aquest castells a les altures. També Ziortza és un monestir semisecret que no té res a veure -és l'antídot exacte- del passeig marítim de Zarautz. La lliçó de tot plegat és que cal posar-se a caminar cap a Santiago, però potser no convé arribar-hi mai. Cal construir un Santiago interior i retre-li culte amb cada petita caminada diària.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada