28/3/09

El fascinador discurs del ressentiment

Títol: L’origen

Autor: Thomas Bernhard

Edicions del Salobre

Port de Pollença, 2008

110 pàgines


Qualsevol edició d’un llibre de Thomas Bernhard en català és sense dubte un esdeveniment. El millor prosista en alemany del segle XX –descomptant-hi Kafka- bé que s’ho mereix. Edicions del Salobre, però, ha fet una cosa encara millor: ha iniciat, amb L’origen, l’edició sistemàtica de la coneguda pentalogia autobiogràfica d’aquest autor, en una nova demostració de l’arriscada i encertada política de traduccions de les editorials illenques.

L’origen busseja en l’etapa d’escolarització del jove Thomas, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). L’escenari és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament. Sempre preferirà, en tot cas, l’art a l’esport, perquè “qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura”.

Odia Salzburg perquè és l’origen; pel mateix motiu, arribarà a estimar Nova York. En El malaguanyat (editat en català per Proa) hi ha un bell cant d’amor a la ciutat dels gratacels, la ciutat edificada per a la gent de la seua estirp. Fins allí aniran a raure Glenn Gould, Wertheimer i ell mateix, els tres misantrops incompresos del Mozarteum de Viena: “Nova York és l’única ciutat del món on un intel·lectual respira sense destorb des del moment que la trepitja”. A Nova York es desfà la maledicció de l’origen.

Seguint la lliçó de Montaigne (“adorava Montaigne i aquest amor el comparteixo amb el meu avi”), Bernhard es proclama “rei de la matèria que tracto”. I això ho substancia amb el seu característic estil, fet de repeticions, amb un període elegant, obsessiu i precís, una melopea sinuosa que acarona o agredeix el lector, però no el deixa indiferent. Tot un seguit de sintagmes memorables destinats a edificar el fascinador discurs del ressentiment.

En realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible.

Amb aquests vímets es construeix, sense dubte, un clàssic. Un clàssic de la literatura autobiogràfica –i de la literatura tout court.

El Temps, núm. 1.293

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada