Auscultant el cor del vell Ausiàs

Títol: Lo cor salvatge. Indagacions sobre Ausiàs Marc
Autor: Robert Archer
Editorial Alfons el Magnànim
València, 2009
185 pàgines

El meu amic Robert Archer m'envia, des de Londres, el seu darrer llibre. Són tan anys de diàleg íntim amb el vell Ausiàs que aquestes noves indagacions, ara, no fan sinó abundar en una altra amistat sòlidament establerta: la del Poeta -que ens parla des del fons dels segles- i el seu lector excepcional. Em consta que Robert es va enamorar dels versos lluminosos i torturats d'Ausiàs gairebé alhora que del paisatge i el sol que va fer possible la saó de la seua poètica. Ara ha descobert -d'acord amb certes belles teories de Lakofff- que el que hi ha implícit en la millor poesia de Marc és la concepció de la vida com un viatge, una ruta marítima on estem a mercé dels vents i on cada sirena i cada dimoni que se'ns apareixen entre l'escuma de les onades no són sinó manifestacions dels nostres implorants desitjos (perquè tota autèntica odissea no és res més que una aventura interior).
En aquest llibre es poden trobar diferents estudis (alguns ja coneguts, d'altres inèdits) sobre temes i problemes suggerits per la poesia d'Ausiàs. De nou hi compareix la relació de March amb els seus antecessors o amb el rei Alfons el Magnànim (aquest suggestiu monarca medieval), les qüestions relatives a la hipertrofiada capacitat eròtica del personatge o la seua peculiar concepció teològica. Un aspecte, en tot cas, que m'hi ha interessat especialment és la referència que fa Archer als problemes que ha trobat a l'hora de traduir els versos marquians a l'anglès. Ja se sap que el catalanòfil britànic és l'autor d'una recent traducció en vers d'algunes composicions marquianes: Ausias March: Verse translations of thirty poems (editorial Barcino). La seua actitud, davant el fet traductor, és de modèstia: reconeix que no és un poeta llorejat, però per això mateix jutja que el fet de no partir d'un llenguatge poètic ja establert el pot ajudar a recrear amb més objectivitat l'univers de l'autor del Cant espiritual. M'agradaria saber molt més anglès del que sé per a poder avaluar el resultat, però el meu atreviment no supera la meua vergonya.
Robert Archer s'ha fet una figura habitual, en els darrers anys, tant al paisatge informatiu de València com de Barcelona. I això és una bona notícia, perquè vol dir que la nostra societat ha sabut reconèixer els mèrits d'un erudit i intel·lectual de primera fila. Figues d'un altre paner són imatges com ara la protagonitzada recentment a València, on Francisco Camps i Rita Barberà assistien, circumspectes i buits, a una conferència d'Archer. Com si els importara mínimament la llengua del noble i provecte Ausiàs. Com si tingueren cap interés a retornar el nostre magnífic idioma a la condició de llengua nacional que va tenir a l'època en què Marc, Martorell, Corella o Roig poblaven i honoraven els carrers de València.
Però res de tot això pot entelar la gran tasca de Robert Archer. Gràcies a ell, coneixem millor el nostre millor poeta i la seua lectura inacabable es pot fer un poc més planera. Enhorabona, Robert. El vell Ausiàs, allà on siga, estaria orgullós de tu.

Per què he fruït llegint Larsson i per què ja no pense seguir llegint-lo

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Columna, 2008
Traducció de Alexandre Gombau Arnau
i Núria Vives Colom
625 pàgines

Sí, jo també he llegit Els homes que no estimaven les dones. És el best-seller del moment i, davant els best-sellers, els escriptors que venem pocs llibres experimentem una barreja de fascinació i estranyament, i també -en el millor dels casos- una enveja desmenjada. Els escriptors que venem pocs llibres somiem també, però no amb un llumí i un bidó de gasolina -en el millor dels casos. Somiem, sovint, en la Posteritat. En algunes vesprades d'hivern, quan el sol daura ja els pics de les muntanyes amb una espasa refulgent, nosaltres pensem que vindrà un dia la mort, i serà cruel i absurda, però portarà com a contrapartida que tots aquells que ens han ignorat, que ens han malinterpretat o que simplement no ens han llegit hauran de reconèixer el seu error. Llavors entrarem en aquest país anomenat Posteritat on s'entra sense passaport, i on ens esperen les hurís de la nostra glòria pòstuma. ¿No li ha passat això, al Larsson? Sí i no. Larsson no ha pogut assistir a l'explosió universal del seu èxit, això és cert, però ha estat tot una pura qüestió de temps. Simplement, ha mort massa aviat. Si el seu cor castigat haguera aguantat un parell d'anys més, s'hauria trobat de cara amb els milions d'exemplars venuts, amb l'elogi universal, amb la sensació ferma i pura de ser l'home de moda. La seua mort, per dir-ho així, ha estat un accident en la ruta d'accés a la seua fama literària. No crec que n'haja estat, doncs, una conditio sine qua non.
Anem al tema, però. ¿M'ha agradat Els homes que no estimaven les dones? Diria que sí. És un llibre escrit amb passió, amb vigor, amb un estil precís i auster. És un llibre entretingut i fins i tot oportú. Jo també m'he identificat amb el coratge de Mikael Blomkvist i m'he deixat fascinar per la misantropa, bizarra i inquietant Lisbeth Salander. Amb Blomkvist m'identifique perquè tots els qui ens dediquem al periodisme tenim de nosaltres -o hauríem de tindre- la seua exacta imatge. Amb Salander fruïsc perquè la pertorbació sempre és més estimulant que l'acatament. Sincerament, m'agradaria haver creat personatges com aquests. Ara explicaré, però, perquè no pense llegir els altres dos toms de la trilogia.
No pense llegir els altres dos toms de Millenium perquè el temps és limitat i la quantitat de llibres de 600 pàgines que em puc posar entre pit i esquena cada any ha de ser necessàriament raonable. Larsson està bé però no és cap geni ni jo sóc un friki que em dedique a consumir llibrots d'acord amb les modes. Una cosa és la curiositat i una altra la lleugeresa. Si el meu únic objectiu en llegir un llibre fos l'entreteniment, els tres volums de Millenium ja m'estarien bé. No sent així, però, no passaré de la primera part. Però en recomane la lectura a qui vulga passar una bona estona ocupant-se de temes tan actuals com la corrupció, l'espionatge industrial i els embolics familiars de l'alta burgesia. N'hi ha també una pel·lícula, per cert, que ja m'he descarregat amb l'e-mule. Segur que serà també molt entretinguda. L'ofici de lector té això: ho has de tastar tot, has d'entrar en cada llodriguera. Mai no sabràs on s'amaga la veritable llebre.

Reinterpretant el Llibre

Títol: Caín
Autor: José Saramago
Edicions 62, 2009
Traducció de Núria Prats
142 pàgines

He llegit, en els darrers anys, alguns dels llibres de José Saramago. Són llibres que m'han provocat una certa indiferència, quan no algun badall. Ja sé que té el Nobel i que és un escriptor amb molts incondicionals al darrere. Passa que el seu estil reiteratiu, additiu i feixuc tendeix a ennuegar-me. És com un dolç de mantega i farina: el vas menjant, et sembla bo, però aviat en quedes una mica fart i al final el sabor se't desdibuixa.
La substància del que ve a dir Saramago als seus llibres pot ser més o menys interessant, però l'estil ho converteix en una pasta poc mengívola, indiferenciada, excessivament engavanyadora. Si he llegit ara Caín és per curiositat, no de l'autor, sinó del tema. Ja vaig llegir fa anys L'Evangeli segons Jesucrist -que tampoc no em va convéncer- i volia veure si Saramago havia avançat o no en la seua reinterpretació de la Bíblia. N'he quedat de nou decebut, però.
Així i tot, és possible que Caín desperte les ires dels qui van llegir L'Evangeli... amb aigua beneïda als ulls (tan semblants, en realitat, a personatges del propi escriptor portugués). L'actitud de Saramago, amb el material bíblic, és essencialment respectuosa (llevat d'algun acudit poc encertat o alguna ironia blanca), i així i tot els fanàtics de la creu no estaran mai disposats a admetre que s'utilitzen els versicles del Llibre per a fer literatura -és a dir, per a la llibertat.
Saramago fa viatjar Caín pel temps bíblic i el confronta amb altres mites fundacionals de l'Antic Testament. He de reconéixer, això sí, que el que ell fa amb la "paraula sagrada" és l'únic interessant que s'hi pot fer: amassar-la, pastar-la, fényer-la, posar-la al forn, coure-la i després, consumir-la a voluntat. Prendre-la al peu de la lletra o usar-la com a arma llancívola -les solucions tristament habituals- són realment usos penosos -humans, massa humans. Saramago, almenys, té el valor de rellegir, de reinterpretar, de reescriure. A mi no em convenç el resultat -s'ha quedat massa curt, supose, o el propòsit li ha vingut gran-, però he de lloar la valentia i l'ambició del seu intent.
La història de Caín acaba malament. Tot es resol com en una pel·lícula d'aquestes que s'estilen ara, amb Caín introduït a l'arca de Noè i cometent-hi assassinats fantasmagòrics per contrariar la voluntat de Déu (o déu, com escriu l'autor). Al final, només queden Caín i Déu, cara a cara, amb els seus retrets mutus. I Saramago escriu: "La història s'ha acabat, no hi ha res més per explicar". Diu que va redactar el llibre en quatre mesos. Encara me'n pareixen molts.

En una terra de ningú

Títol: La terra retirada
Autora: Mercè Ibarz
Edicions 62
Barcelona, 2009
112 pàgines

62 reedita ara (dins el segell Labutxaca) l'opuscle La terra retirada, de Mercè Ibarz, i, alhora, la selecta editorial Minúscula en trau una versió castellana en la col·lecció "Paisajes narrados", que tant m'ha fet fruir en els últims temps. Crec que ja sabreu que aquest llibre és la crònica lírica (però no sentimental) d'aquest territori de l'Aragó -que solem anomenar la Franja- on es parla català. Ibarz va fer un llibre molt bonic, un llibre que és un poc el llibre que hem de fer tots -tots aquells, almenys, que també venim de la terra, de la llaurança i de les seues servituds. Parlar de la Franja, d'alguna manera, és parlar d'un terra de ningú que Aragó sembla oblidar i que Catalunya només recorda quan s'han d'elaborar aquests bonics mapes dels Països Catalans.

Diu Ibarz que, molt sovint, quan senten el seu accent, li pregunten si és valenciana. Ella sol contestar afirmativament. És bonica l'anècdota. Em recorda una dona de Fontdespatla -a l'extrem sud de la Franja, a tocar del País Valencià, doncs- a qui vaig interrogar sobre l'idioma que parlava. I la bona dona, usuària d'un català puríssim, em va contestar: "Jo no sé que parlem ací, una cosa que no és valencià ni és català". Una cosa que no és valencià ni és català: una llengua de ningú pròpia d'una terra de ningú.

Mercè Ibarz parla de la Franja (i de Saidí, el seu poble) des de la distància, i ho fa amb precaució i amb pena, perquè ella ja s'ha alliberat del destí de servitud de les dones del seu poble; però ara que ha conquistat la llibertat i viu a Barcelona i ha triomfat professionalment veu com el seu vell país malviu per la decadència de l'agricultura i per l'avanç de l'urbanisme salvatge i per tantes malvestats més. És una "terra retirada" -és a dir, la metàfora que s'usa per a aquells camps que ja no es treballen i que han accedit a una subvenció governamental. Un territori, doncs, perfectament emplaçat per a la nostàlgia. Un microclima -el de la Vall del Cinca- on les feines ancestrals (el raïm, l'ametla, l'oliva, el panís) han estat substituïdes pels braços plegats, per l'inquietant quietud generada pel progrés.

Ara que la terra retirada és ja un solar dins la nostra pròpia ànima, tenim un deure de solidaritat amb els altres erms on es parla aquesta maltractada llengua. Els seus habitants saben callar tan bé com els nostres ancestres.

¿És millor ser negre o ser jueu?

Títol: L'últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Barcelona, 2009
202 pàgines

Llegint The tenants (1971), de l'escriptor jueu nordamericà Bernard Malamud, Carles Casajuana va tenir la idea de fer una novel·la que enfrontara en un edifici abandonat dos escriptors catalans amb projectes literaris -i vitals- totalment diferents. En The tenants Malamud "fantasy to deal with both social issues and the nature of the creative writing process" i això ho fa a través de dos personatges singulars, un negre i un jueu, amb la particularitat que l'amiga del negre acabarà embolicant-se amb el jueu, la qual cosa afegirà una fricció insuportable a una relació ja de per si tensa i espinosa.
Aquesta filiació que revele ací no és cap brillant producte de la meua cultura literària. El propi Casajuana ens ho confessa a les pàgines del seu llibre, i això té un sentit. De fet, L'últim home que parlava català és una novel·la on es parla de com es fa una novel·la, un exercici metaliterari on els personatges parlen de literatura i, especialment, parlen de quina llengua usen per a fer literatura. Ací no hi ha un negre i un jueu, sinó dos escriptors barcelonins, un dels quals -Ramón Balaguer- escriu en castellà i l'altre -Miquel Rovira- ho fa en català (i, més concretament, prova d'escriure un llibre on es conten els últims moments de la vida del darrer parlant de la llengua catalana).
Naturalment, l'escriptor que escriu en català retrau a l'altre que el seu castellà és postís i que mai escriurà com un autèntic escriptor castellà; l'escriptor que escriu en castellà, al seu torn, està convençut que el seu contraopinant utilitza el català més per motivacions polítiques que literàries i que els escriptors catalans, en no tenir una apreciable massa crítica de lectors, estan abocats a viure dels ajuts oficials.
Ja tenim, doncs, el drama muntat. L'argument, a més, insisteix en l'operació de mobbing immobiliari a què està sotmés Ramón Balaguer. El propietari de l'edifici on viu -i on recala, d'okupa, Miquel Rovira- vol fer-lo fora per a reformar-lo i forrar-se i, davant la negativa de Balaguer, acabarà introduint uns operaris magribins que comencen la restauració a la valenta i amb l'inquilí a dins. Uns operaris, per cert, que no parlen ni català ni castellà...
La novel·la no és cap genilitat però té la seua gràcia. Sempre és oportú que es tornen a posar damunt la taula les raons per les quals uns i altres escrivim en segons quins idiomes. És obvi, però, que com a llibre de reflexió aquest no haguera durat ni una setmana a les llibreries; en canvi, com a novel·la per a passar l'estona ha merescut el premi Ramon Llull, que són un bon grapat d'euros posats trinco-trinco pel Govern d'Andorra i l'editorial Planeta.
Al capdavall, em pense que el que pretén Carles Casajuana és fer-nos notar que qualsevol escriptor, a casa nostra, és i serà "l'últim home que parlava català". Tot escriptor és l'últim home que parla el seu idioma, i també el primer. Si l'entrellat va per aquí, doncs benvinguda siga la peripècia. Els qui escrivim en català, tanmateix, estem infinitament més exposats a dolències existencials i metàfores agòniques. ¿És millor ser negre o ser jueu? Home, millor per millor, el més òptim és ser WASP: blanc, anglosaxó i protestant. Per si n'hi havia cap dubte.

Nàixer, somiar, morir (i haver-ho escrit)

Títol: La casa que vull
Autor: Enric Balaguer
Arola editors, 2009
178 pàgines

El dietarisme és una reacció contra el curs inexorable del temps però també, paradoxalment, contra les conseqüències d’una època ferotgement individualista. L’erosió temporal es combat, ni que siga il·lusòriament, transcrivint en un quadern les vivències quotidianes, salvant-les d’un naufragi programat on l’anihilament és simplement l’oblit. En una societat, a més, on res que no siga una experiència personal sembla interessant, i on tota experiència personal, per més banal que siga, és encimbellada al pòdium de les categories més excelses, cal explicar detalladament el plaer que causa el retorn de les orenetes a la terrassa de casa, i fer-ho com si fóra la primera vegada que algú hi hagués reparat. I com si aquesta humil troballa justificara mil moments experiencials, alguns inútils, d’altres decididament valuosos.
Al capdavall, el dietarista és algú que treballa amb materials comuns i locals però aspira a extraure’n lliçons d’una certa singularització universal. Precisament passar l’experiència pel tamís del quadern de notes és també una manera de convertir-la en pensament. A això es referia André Gide quan ens advertia que “allò que es comprén en un obrir i tancar d’ulls no deixa senyal”. I tot quadern de notes és un quadern de senyals.
Enric Balaguer ha estructurat La casa que vull seguint l’ordre de les estacions, tot començant per l’Hivern. Hi barreja amb naturalitat el seu budisme amb la seua topofília. L’espiritualitat d’arrel oriental prepara el terreny per a desplegar un sincer amor al paisatge i això mena l’autor a escriure el seu quadern com qui fa ioga o com qui planta –i veu crèixer- un arbre fruiter. Fart de la vida universitària (“la universitat és un cau de gent narcisista, exhibicionista i histriònica”, ens confessa), Balaguer es refugia en el seu paratge natal de la Vall de Guadalest, des d’on medita la seua relació d’amor/odi amb la ciutat d’Alacant, que ha donat l’esquena a la llengua i als valors del seu paisatge.
Davant la progressiva invasió urbanitzadora de la costa cap a l’interior, el dietarista es posa trist, però és l’únic: els seus paisans estan delerosos que es materialitze el déu PAI, perquè n’esperen suculents beneficis. Això incrementa la sensació de soledat de l’escriptor, i fa que es refugie més en els valors naturals, a la manera de Thoreau o del Rousseau que confessava sentir-se autèntic només quan estava sol.
Enric Balaguer considera que l’escriptura és una cosa tan sagrada com regar un arbre. No ben bé un ofici, sinó, més pròpiament, una experiència (i, més enllà, una aventura cognoscitiva). Com el llaurador que llaura, Balaguer escriu, però a diferència del llaurador ell sap per què escriu: ha conquistat l’autoconsciència, i així s’ha llevat del damunt el fosc automatisme tel·lúric de la tradició.
Potser els dietaris conjuren les reticències que desperten entre els lectors majoritaris el dia que s’ensenye a aquests a llegir-los com una novel·la. Cap altra cosa és un d’aquests quaderns on s’entrecreuen les històries. Diu un propagandista del budisme: “L’home ve al món, somia i es mor”. Heus ací la gran Novel·la. Entremig, simplement, no ens hem d’oblidar d’omplir el nostre quadern.

El Temps, núm. 1.319

La lúcida soledat en un temps convuls

Títol: Desde hace dos mil años
Autor: Mihail Sebastian
Editorial Aletheia
València, 2008
Traducció de Joaquín Garrigós
249 pàgines

Per diverses raons, no he llegit encara el Diari (1935-1944) de Mihail Sebastian, repetidament lloat. Ara, però, ha caigut en les meues mans aquest Desde hace dos mil años, que ha posat en circulació entre nosaltres la jove i selecta editorial valenciana Aletheia. ¡Quin descobriment! Feia temps que no xalava tant llegint un llibre, que no fruïa de manera tan intensa davant la intel·ligència i la sensibilitat d'un escriptor fora mida. Crec que som davant d'un llibre que mereixeria ser considerat un clàssic de la literatura jueva d'entreguerres i això és dir molt, perquè de literatura jueva, als anys 20 i 30, n'hi ha molta i molt refotudament bona. Hitler, ja se sap, va destruir un món i, amb ell, un patrimoni artístic que ja no tornarà mai més. Sebastian, en tot cas, va morir atropellat per un tramvia al maig del 1945, és a dir, quan el malson ja havia passat i l'esperava un pervindre de reconeixement i lucidesa. No va poder ser.
L'any 1934, quan publica aquest diari de joventut, Sebastian és un jueu romanés que ha viscut ja episodis fonamentals de la convulsa Romania prebèl·lica. A la universitat, es troba de cara amb la lletja faç de l'antisemitisme, però la seua reacció no és histèrica. Sembla sentir, davant les convulsions de la bèstia, una mena de curiositat intel·lectual: "Me gustaría ser antisemita -escriu- cinco minutos. Sentir en mí a un enemigo al que hay que liquidar". Per les pàgines del seu diari van passant tota classe de personatges. Alguns odien tot allò hebraic de manera instintiva, visceral i irracional. D'altres, els jueus, es divideixen entre els qui voldrien emigrar a Palestina per a contribuir a la creació de l'estat d'Israel i aquells -ell mateix- suaument escèptics. Els seus dubtes psicològics sobre el sionisme protagonitzen un dels episodis més memorables d'aquest llibre: l'encontre amb el viatjant Abraham Sulitzer, que li ensenya joies de la cultura europea traduïdes al jíddish. Sulitzer menysprea l'hebreu, que considera fred i artificial (al contrari que els partidaris del nou Estat) i prefereix l'argot del gueto. Sebastian, que no coneix bé ni el jíddish ni l'hebreu, el deixa parlar. D'alguna manera, l'admira.
Un professor de la universitat, Ghita Blidaru, li recomana que estudie arquitectura. Ho farà, i les reflexions sobre aquesta noble professió liberal jalonaran el seu escrit. Ell només vol tindre tres o quatre amics ben seleccionats, i entre aquests hi ha alguns arquitectes rutilants (com ara Mircea Vieru) i també filòsofs i escriptors en una època en què Romania en va proporcionar una generació brillant i estrambòtica. Entre aquests hi ha Cioran, que hi compareix, com d'altres, amb nom suposat. L'atmosfera de tot plegat és la de "un gran incendi històric que s'aproxima" (en expressió del propi Cioran). Davant l'evident trastorn social i el quotidià "Mort als jueus!", però, Sebastian s'ho pren amb tranquil·litat, gairebé amb cinisme. Segons confessa, "siempre he creído que las únicas derrotas y las únicas victorias decisivas en la vida son las que uno pierde o gana contra sí mismo".
Amb aquesta mentalitat de fons pot admirar sense estupor, gairebé sincerament, el Mircea Vieru que li diu que s'haurien d'eliminar alguns centenars de milers de jueus de Romania (sic). Per a Sebastian, l'antisemitisme és un fenomen "metafísic", una cosa que sura a l'ambient i impregna fins i tot els millors cervells, però que és "disculpable" sempre i quan es tracte d'una "postura intel·lectual" (¡ah si l'anticatalanisme, a Espanya, poguera ser també -i tan sols- una "postura intel·lectual (potser a la manera orteguiana)!).
Com un despert entre adormits, ell ausculta els seus contemporanis, i no es deixa impressionar pels escarafalls generals: "La diferencia entre nosotros reside solamente en que ellos estimulan sus propias fiebres, mientras yo vigilo las mías".
No considera, d'altra banda, que Romania siga realment la seua pàtria (ni molt menys "Israel"). La seua pàtria, en realitat, és el Danubi. El riu, d'alguna manera, l'ha curat de la seua propensió a l'"abstracció". "A mi gusto judaico por las catástrofes íntimas -confessa- , el río le ha opuesto el ejemplo de su real indiferencia. A mis complejidades internas le ha opuesto la simplicidad del paisaje".
Com totes les intel·ligències extremadament lúcides en un temps d'aldarull i violència, Sebastian està sol, sol enmig de l'incendi. Setanta anys després, però, la seua soledat és la nostra companyia, i del gregarisme imbècil i perillós dels seus contemporanis només ha quedat una nota patètica als marges de la gran destrucció.
Busqueu aquest llibre, no pareu fins topetar-lo. No és un llibre bo, ni un llibre amé, ni un llibre curiós, ni un llibre simpàtic. És un llibre imprescindible.