11/10/09

En una terra de ningú


Títol: La terra retirada
Autora: Mercè Ibarz
Edicions 62
Barcelona, 2009
112 pàgines

62 reedita ara (dins el segell Labutxaca) l'opuscle La terra retirada, de Mercè Ibarz, i, alhora, la selecta editorial Minúscula en trau una versió castellana en la col·lecció "Paisajes narrados", que tant m'ha fet fruir en els últims temps. Crec que ja sabreu que aquest llibre és la crònica lírica (però no sentimental) d'aquest territori de l'Aragó -que solem anomenar la Franja- on es parla català. Ibarz va fer un llibre molt bonic, un llibre que és un poc el llibre que hem de fer tots -tots aquells, almenys, que també venim de la terra, de la llaurança i de les seues servituds. Parlar de la Franja, d'alguna manera, és parlar d'un terra de ningú que Aragó sembla oblidar i que Catalunya només recorda quan s'han d'elaborar aquests bonics mapes dels Països Catalans.

Diu Ibarz que, molt sovint, quan senten el seu accent, li pregunten si és valenciana. Ella sol contestar afirmativament. És bonica l'anècdota. Em recorda una dona de Fontdespatla -a l'extrem sud de la Franja, a tocar del País Valencià, doncs- a qui vaig interrogar sobre l'idioma que parlava. I la bona dona, usuària d'un català puríssim, em va contestar: "Jo no sé que parlem ací, una cosa que no és valencià ni és català". Una cosa que no és valencià ni és català: una llengua de ningú pròpia d'una terra de ningú.

Mercè Ibarz parla de la Franja (i de Saidí, el seu poble) des de la distància, i ho fa amb precaució i amb pena, perquè ella ja s'ha alliberat del destí de servitud de les dones del seu poble; però ara que ha conquistat la llibertat i viu a Barcelona i ha triomfat professionalment veu com el seu vell país malviu per la decadència de l'agricultura i per l'avanç de l'urbanisme salvatge i per tantes malvestats més. És una "terra retirada" -és a dir, la metàfora que s'usa per a aquells camps que ja no es treballen i que han accedit a una subvenció governamental. Un territori, doncs, perfectament emplaçat per a la nostàlgia. Un microclima -el de la Vall del Cinca- on les feines ancestrals (el raïm, l'ametla, l'oliva, el panís) han estat substituïdes pels braços plegats, per l'inquietant quietud generada pel progrés.

Ara que la terra retirada és ja un solar dins la nostra pròpia ànima, tenim un deure de solidaritat amb els altres erms on es parla aquesta maltractada llengua. Els seus habitants saben callar tan bé com els nostres ancestres.

2 comentaris:

  1. Aquest llibre el publicà Quaderns Crema... què hi fa a La Butxaca?? Ara la Mercè Ibarz pertany a Ed.62? Fins ara, ricard99

    ResponSuprimeix
  2. Em sembla que Labutxaca és un segell-paraigua d'Edicions 62 que recull tota classe de llibres dels segells catalans. Això és el que sé jo, almenys (també s'hi publiquen títols de l'editorial valenciana Bromera, per exemple).

    Joan Garí

    ResponSuprimeix