4/10/09

¿És millor ser negre o ser jueu?


Títol: L'últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Barcelona, 2009
202 pàgines

Llegint The tenants (1971), de l'escriptor jueu nordamericà Bernard Malamud, Carles Casajuana va tenir la idea de fer una novel·la que enfrontara en un edifici abandonat dos escriptors catalans amb projectes literaris -i vitals- totalment diferents. En The tenants Malamud
"fantasy to deal with both social issues and the nature of the creative writing process" i això ho fa a través de dos personatges singulars, un negre i un jueu, amb la particularitat que l'amiga del negre acabarà embolicant-se amb el jueu, la qual cosa afegirà una fricció insuportable a una relació ja de per si tensa i espinosa.
Aquesta filiació que revele ací no és cap brillant producte de la meua cultura literària. El propi Casajuana ens ho confessa a les pàgines del seu llibre, i això té un sentit. De fet, L'últim home que parlava català és una novel·la on es parla de com es fa una novel·la, un exercici metaliterari on els personatges parlen de literatura i, especialment, parlen de quina llengua usen per a fer literatura. Ací no hi ha un negre i un jueu, sinó dos escriptors barcelonins, un dels quals -Ramón Balaguer- escriu en castellà i l'altre -Miquel Rovira- ho fa en català (i, més concretament, prova d'escriure un llibre on es conten els últims moments de la vida del darrer parlant de la llengua catalana).
Naturalment, l'escriptor que escriu en català retrau a l'altre que el seu castellà és postís i que mai escriurà com un autèntic escriptor castellà; l'escriptor que escriu en castellà, al seu torn, està convençut que el seu contraopinant utilitza el català més per motivacions polítiques que literàries i que els escriptors catalans, en no tenir una apreciable massa crítica de lectors, estan abocats a viure dels ajuts oficials.
Ja tenim, doncs, el drama muntat. L'argument, a més, insisteix en l'operació de mobbing immobiliari a què està sotmés Ramón Balaguer. El propietari de l'edifici on viu -i on recala, d'okupa, Miquel Rovira- vol fer-lo fora per a reformar-lo i forrar-se i, davant la negativa de Balaguer, acabarà introduint uns operaris magribins que comencen la restauració a la valenta i amb l'inquilí a dins. Uns operaris, per cert, que no parlen ni català ni castellà...
La novel·la no és cap genilitat però té la seua gràcia. Sempre és oportú que es tornen a posar damunt la taula les raons per les quals uns i altres escrivim en segons quins idiomes. És obvi, però, que com a llibre de reflexió aquest no haguera durat ni una setmana a les llibreries; en canvi, com a novel·la per a passar l'estona ha merescut el premi Ramon Llull, que són un bon grapat d'euros
posats trinco-trinco pel Govern d'Andorra i l'editorial Planeta.
Al capdavall, em pense que el que pretén Carles Casajuana és fer-nos notar que qualsevol escriptor, a casa nostra, és i serà "l'últim home que parlava català". Tot escriptor és l'últim home que parla el seu idioma, i també el primer. Si l'entrellat va per aquí, doncs benvinguda siga la peripècia. Els qui escrivim en català, tanmateix, estem infinitament més exposats a dolències existencials i metàfores agòniques. ¿És millor ser negre o ser jueu? Home, millor per millor, el més òptim és ser WASP: blanc, anglosaxó i protestant. Per si n'hi havia cap dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari