Títol: La casa que vull
Autor: Enric Balaguer
Arola editors, 2009
178 pàgines
El dietarisme és una reacció contra el curs inexorable del temps però també, paradoxalment, contra les conseqüències d’una època ferotgement individualista. L’erosió temporal es combat, ni que siga il·lusòriament, transcrivint en un quadern les vivències quotidianes, salvant-les d’un naufragi programat on l’anihilament és simplement l’oblit. En una societat, a més, on res que no siga una experiència personal sembla interessant, i on tota experiència personal, per més banal que siga, és encimbellada al pòdium de les categories més excelses, cal explicar detalladament el plaer que causa el retorn de les orenetes a la terrassa de casa, i fer-ho com si fóra la primera vegada que algú hi hagués reparat. I com si aquesta humil troballa justificara mil moments experiencials, alguns inútils, d’altres decididament valuosos.
Al capdavall, el dietarista és algú que treballa amb materials comuns i locals però aspira a extraure’n lliçons d’una certa singularització universal. Precisament passar l’experiència pel tamís del quadern de notes és també una manera de convertir-la en pensament. A això es referia André Gide quan ens advertia que “allò que es comprén en un obrir i tancar d’ulls no deixa senyal”. I tot quadern de notes és un quadern de senyals.
Enric Balaguer ha estructurat La casa que vull seguint l’ordre de les estacions, tot començant per l’Hivern. Hi barreja amb naturalitat el seu budisme amb la seua topofília. L’espiritualitat d’arrel oriental prepara el terreny per a desplegar un sincer amor al paisatge i això mena l’autor a escriure el seu quadern com qui fa ioga o com qui planta –i veu crèixer- un arbre fruiter. Fart de la vida universitària (“la universitat és un cau de gent narcisista, exhibicionista i histriònica”, ens confessa), Balaguer es refugia en el seu paratge natal de la Vall de Guadalest, des d’on medita la seua relació d’amor/odi amb la ciutat d’Alacant, que ha donat l’esquena a la llengua i als valors del seu paisatge.
Davant la progressiva invasió urbanitzadora de la costa cap a l’interior, el dietarista es posa trist, però és l’únic: els seus paisans estan delerosos que es materialitze el déu PAI, perquè n’esperen suculents beneficis. Això incrementa la sensació de soledat de l’escriptor, i fa que es refugie més en els valors naturals, a la manera de Thoreau o del Rousseau que confessava sentir-se autèntic només quan estava sol.
Enric Balaguer considera que l’escriptura és una cosa tan sagrada com regar un arbre. No ben bé un ofici, sinó, més pròpiament, una experiència (i, més enllà, una aventura cognoscitiva). Com el llaurador que llaura, Balaguer escriu, però a diferència del llaurador ell sap per què escriu: ha conquistat l’autoconsciència, i així s’ha llevat del damunt el fosc automatisme tel·lúric de la tradició.
Potser els dietaris conjuren les reticències que desperten entre els lectors majoritaris el dia que s’ensenye a aquests a llegir-los com una novel·la. Cap altra cosa és un d’aquests quaderns on s’entrecreuen les històries. Diu un propagandista del budisme: “L’home ve al món, somia i es mor”. Heus ací la gran Novel·la. Entremig, simplement, no ens hem d’oblidar d’omplir el nostre quadern.
El Temps, núm. 1.319
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada