1/10/11

Jekyl & Hyde en Terra Santa


Títol: Jesús el bon home i Crist el trampós
Autor: Philip Pullman
Editorial La Campana
Barcelona, 2011
230 pàgines


Per arribar al Mar Mort, des de Jerusalem, s'ha de travessar el desert de Judea. Avui dia, una còmoda autovia permet un viatge relaxat i contemplatiu. Com el Mar Mort és el punt més baix de la superfície del planeta, aquest viatge consisteix, substancialment, en un descendiment. El viatger va davallant fins arribar als 422 metres sota el nivell del Mediterrani i la seua ànima es purifica amb la calitja aspra d'aquesta terra també morta. Tot Israel -tota Palestina-, en realitat, és un gran desert. La Terra Santa, la superfície més disputada del planeta, és una terra eixorca, eliotiana, una gleva tanmateix ignífera i tan inflamable com la pólvora. Els tresors que puga contindre són exclusivament immaterials. Aquest desert -aquesta blanca superfície bellíssima de relleus capriciosos- fou el que acollí Jesucrist durant els 4o dies bíblics, però ara només és habitat per algunes tribus nòmades. Ni tan sols el turisme és una opció d'exportació massiva: les platges accessibles a vora mar són escasses i reservades a clients molt selectes. Les propietats de l'aigua morta d'aquesta mar interior ja es coneixen i es celebren arreu, però. El fang del sòl té virtualitats cosmètiques i terapèutiques que han travessat les fronteres. Però un desert és un desert.
Crec que recordaré sempre la primera vegada que vaig veure el Mar Mort. Això fou l'agost passat i m'acompanyava l'amic i gran fotògraf Ramon Usó. En contemplar el mar des de la carretera, amb contorns rosacis i una puresa blava lívidament estàtica, Ramon i jo vam meravellar-nos a l'uníson. Al fons, a l'altre costat, les muntanyes de Jordània semblaven una barrera que no podia contenir una aigua precària. El desert va guanyant la batalla. La superfície del mar s'ha reduït a la meitat en un segle.
¿Fou aquesta la mar que Jesucrist va travessar a peu pla? No ho sé, però seria versemblant. Al capdavall, la salinitat de l'aigua (el 33,7%, més de vuit vegades superior al més salat dels oceans) explica les famoses imatges amb gent surant-hi. Jo també hi vaig surar. Per uns moments, em vaig sentir un nou Redemptor, que havia travessat deserts caliginosos dins meu per a excitar els cors dels homes i posar a prova la seua credulitat.
No hi ha història comparable a la de Jesús. Dos mil anys després, el tipus que es va proclamar fill de Déu continua sent un personatge fascinador, i la literatura segregada d'un interés i qualitat altíssims. Tota una altra cosa és tot allò que s'ha edificat al voltant del seu humil pessebre, i els milions i milions de persones que han trobat la mort per defensar o abjurar de la seua fe. En la jornada del Judici Final -si és que aquest, com deia Lec, no té lloc cada dia- la llandosa i poderosa camarilla eclesiàstica haurà de posar en un plat de la balança tots els crims i les indignitats comesos en nom del Salvador, i en l'altre plat el consol que puguen haver insuflat en l'ànim de tants creients de bona fe. I ja veurem cap a on s'inclina la balança.
No és d'estranyar, amb un material així, que molts escriptors hagen caigut en la temptació de voler reescriure la Història Sagrada. Philip Pullman n'ha estat el darrer. Ell imagina el personatge històric fill de Josep i de Maria com una mena de Jekyll i Hyde. "Jesús" seria un bon jan que només vol fer el bé, mentre "el Crist"hi actuaria com un desdoblament de la seua personalitat. És el Crist qui convenç Jesús perquè faça miracles i organitze una nova religió. És el Crist qui, esperonat per un misteriós sacerdot, posa per escrit les paraules del nou profeta. I és el Crist, finalment, qui lliura Jesús als romans a la Muntanya de les Oliveres. Entre el Crist i Judes, en efecte, s'estableix una relació simbiòtica: són, en realitat, la mateixa persona. Si Jesús advocava pel Regne dels Cels, Crist/Judes s'encarrega que, en el seu lloc, comparega... l'Església!
I conforme l'Església va, com més va més, allunyant la gent de Jesús -tergiversant-lo, burlant-se'n, ofegant-lo amb les seues normes, la seua ostentació i la seua hipocresia-, el Crist/Judes somriu des del seu núvol metafísic. Ha guanyat, finalment, la partida.
Fa una impressió estranya trepitjar els llocs tantes vegades descrits i exalçats: la Via Dolorosa (dins la Ciutat Vella de Jerusalem), la Muntanya de les Oliveres, la cova del pessebre a l'Església de la Nativitat de Betlem, el desert i la Mar Morta. La densitat espiritual hi rima contradictòriament amb tot el tinglado comercial muntat al seu voltant. Jo me'n vaig endur alguns souvenirs: fang del Mar Mort i unes olives arrugades dels superbs arbres mil·lenaris de la Muntanya de les Oliveres. Amb aquest fang i amb aquestes olives podria fundar una nova religió -o si més no, per començar, una discreta secta- i entabanar-hi persones molt crèdules. Però ja n'hi ha prou mal sobre la terra. No n'afegim més. Retornem Jesús on correspon i soterrem el Crist en un taüt amb set panys. I fem-ho ja!

Joan Garí

4 comentaris:

  1. A mi em va semblar una novel·la molt interesant, la veritat.

    Em permeto (espero que no molesti) enllaçar la meva ressenya (que llegida avui no em sembla molt ben escrita): http://hevist.tumblr.com/post/703737373/ara-em-sap-greu-haver-me-precipitat-pero-el-cas

    I per cert, fa poc que he descobert aquest blog i estic molt content, m'ha agradat molt.

    ResponSuprimeix
  2. M'alegre que t'haja agradat el meu blog. Ara llegiré la teua ressenya. No dic que la nove·la no siga interessant: ho és. Però la història original la depassa. És una història -la vida de Crist- magnífica, independentment de l'ús que n'han fet els seus "fans". "Fan", per cert, ve de fanàtic... Una abraçada,

    ResponSuprimeix
  3. Això no ho discuteixo, però tampoc em sembla que sigui un punt en contra de la novel·la. Precisament per la natura universal/mítica de la història de Crist es presta a ser revisitada. Si es fa amb respecte (i per a mi en Pullman ho fa) una "versió" d'aquestes hauria de servir per enriquir ambdues versions. Ni que sigui una miqueta.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Llibre a part, em va agradar molt la teva introducció descriptiva de la baixada a la Mar Morta... Molt suggeridora... Quasi fos una "terre gaste" arturiana on s'amaga un Rei Pescador - figuració de Crist -, ferit d'una ferida de llança que mai pot sanar, a la espera de tornar pel gran judici...

    ResponSuprimeix