29/10/11

Una vida amb lectures


Títol: Una autobiografía soterrada
Autor: Sergio Pitol
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
135 pàgines


Com a lector sóc, ho reconec, pèrfid i enrevessat. No he llegit les novel·les ni els contes de Sergio Pitol i, en canvi, no ho considere necessari, ja que em fan immensament feliç els llibres on en parla, on es converteix en el seu propi exegeta, on es barreja l'autor i el narrador per a donar a llum aquestes pàgines per les quals ha merescut ser nomenat "el més gran escriptor en llengua castellana" o el fundador de "la literatura del segle XXI".
Una autobiografía soterrada no és, diguem-ho d'entrada, cap autobiografia a l'ús. És un conjunt de materials diversos, que tenen caràcter biogràfic perquè estan en primera persona i al·ludeixen a l'autor. Res més. Si hi ha alguna autobiografia possible, sembla dir-nos Pitol, aquesta està en la lectura. La meua vida es resumeix en els llibres que he pogut llegir. No hi ha vida suficientment llarga, això és obvi. Vivim massa pocs anys com per a poder llegir tots els llibres. I tanmateix, en els millors d'aquells títols que efectivament hem incorporat al nostre bagatge ens hem vist reflectits. D'alguna manera, s'han convertit en l'espill de la nostra personalitat. Heus ací les armes de l'autèntic escriptor: la realitat, els altres llibres, el diari personal. De tot usa i abusa Pitol. A Belgrad, 35 anys enrere, inicia un dietari que serà el rebost d'on s'alimentaran amb voracitat les seues novel·les. A Cuba, 50 anys enllà, començà a escriure, i ara recorda l'efemèride assegut en una taula del restaurant La Zaragozana, a la vora del Floridita. La Zaragozana és "el millor retaurant de Cuba". I Pitol un comensal a l'altura de l'estatus del local.
És impossible parlar d'aquest llibre sense traure a col·lació El arte de la fuga (2005), el volum també divers estructurat en tres parts emblemàtiques: "Memòria", "Escriptura" i "Lectures". És el lloc on Pitol ens advertia contra els llibres que es deixen escriure massa fàcilment: potser, en aquest cas, no es tracte de literatura, sinó de "grafomania". I el lloc, també, on ens confessava la seua llarga lluita "contra" La muntanya màgica, "el libro clave para entender nuestro siglo, puesto que en él se encuentran ya los temas y problemas que hasta ahora nos siguen preocupando".
En això coincideix amb Milan Kundera, que considera el debat entre Settembrini i Naphta (maçó i demòcrata el primer, jesuïta i autòcrata el segon) un diàleg sense vencedor possible, una disputa irònica: "Embriagats per la seua lògica implacable, porten els seus arguments a l'extrem, de manera que ningú sap qui defensa el progrés, qui la tradició, qui la raó, qui l'irracional, qui l'esperit, qui el cos. Al llarg de diverses pàgines assistim a una superba confusió, on les paraules perden el seu sentit i el debat es torna més violent en tant que les actituds són intercanviables".-
En el dietari de Pitol consten les dificultats que va haver de superar, des de l'adolescència, per a llegir La muntanya màgica. No és fàcil fer aquest cim. Jo l'he coronat tres vegades i sospite que encara no he sentit del tot l'eco que retorna des de l'abisme als meus peus. Hi ha llibres que marquen i no sabem per què. A Pitol -a mi mateix- li ha passat això amb l'obra cimera de Thomas Mann. I amb això tornem al principi: escrivim l'autobiografia amb els llibres que llegim. I també, òbviament, amb aquells que no llegim. Hi ha vides buides -sense lectures- i això és una misèria pitjor que la indigència, que la malaltia, que la fam. Però és el que hi ha.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari