22/10/11

Reconstruint el mirall primigeni


Títol: Sóc conscient que entra un raig de sol per la finestra
Autor: Xavier Marzal
Editorial Tarannà
Barcelona, 2011
139 pàgines



Això de l’aforisme és un exercici que ve de lluny, però ha trobat en la nostra època les condicions propícies per a esdevenir un gènere popular. Popular –caldrà aclarir- en la mesura en què les condicions d’escriptura i de lectura s’han acoblat fins privilegiar el laconisme sentenciós. Per bé que hi ha llibres d’aforismes –de literatura sapiencial- des de l’Antiguitat, la nostra modernitat ha propiciat un esclat formidable del fragment conceptualment autosuficient. Un aforisme no és res més que això. Xavier Marzal, en aquest llibre, proposa mirar la vida a través d’aquestes càpsules entre literàries i filosòfiques. No està malament la proposta: la vida és breu però densa i sovint el seu autèntic sentit se’ns escapa.
L’autèntic aforisme, en tot cas, funciona de manera inversa a un refrany. És fàcil de detectar, perquè allà on el segon privilegia el tòpic i una manera conservadora d’observar la realitat, el primer busca un significat exclusiu i assaja dreceres que l’hàbit condemnava. Tots els qui hem conreat aquesta mena de literatura hem experimentat, alguna vegada, la sensació d’estar corregint el refranyer. Un propòsit va, si es vol, però, com totes les batalles inútils viscudes amb la inconsciència de l’heroisme, perfectament estimulant.
Xavier Marzal proposa al seu llibre una collecció de textos que no volen aspirar –em pense- a la condició d’”alta literatura”, sinó que ens donen les claus d’un pensament propi. S’hi parla de tot un poc: de Déu i de l’ateisme, de Freud, de les minifaldes, del pas del temps, de l’amor (incloent-hi l’amor propi) o de l’abstenció electoral. Més que aforismes en sentit estricte –és a dir, càpsules apodíctiques-, el que es recull ací majoritàriament són petits assajos, glosses on s’avança una interpretació personal de la realitat. No s’hi descarta una veta irònica que, per al meu gust, informa els moments més memorables del volum, com quan ens recomana que “si ja estàs plorant, aprofita per a pelar cebes”, o quan defineix la fragmentàlia hirsuta de Nietzsche com una col·lecció de “píndoles postcoitals”.
La ironia, en tant que humor de la intel·ligència, no està –no pot estar- deslligada de l’autèntica literatura. És així com el vell Senyor de la Muntanya se’ns fa actual cada dia que el rellegim, i conquista de nou l’honor de ser l’inaugurador del gènere de l’assaig: “Si haut que l'on soit placé –confessa Montaigne-, on n'est jamais assis que sur son cul”.
Estar permanentment asseguts damunt del cul ens recorda la mesura exacta del que som. I quina cosa és aquesta? La matèria precària de les torbacions, els límits i els anhels que esn converteix en humans. És igual que ens estremim davant les taules de la llei de Moisés o davant al taula dels elements químics. No som res més que una condició provisional i plena de dubtes. I el bon assagista sabrà explotar això en benefici de les belles lletres.
Diu Xavier Marzal que pagaria per recordar la primera vegada que es va veure reflectit en un espill. Doncs potser pot estalviar-se el dineral. Amb cada fragment, amb cada sentència o glossa temptejada a les palpentes, l’escriptor no fa res més que reconstruir el seu mirall primigeni, aquell que el va ingressar en l’orde de la humanitat i, al mateix temps, es va esmicolar de seguida en tants trossos com viaranys emprén una vida humana. Aquest llibre, a la seua manera, també és un espill –un mirall trencat. I en cada fracció conté –a la manera espriuana- una engruna d’autèntica llum.


Joan Garí

2 comentaris:

  1. Discrepo dels lligams i relació que estableixes entre refrany i aforisme.

    D'entrada ambdós són acollits sota el mateix paraigua paremiològic: els refranys són paremiologia oral o vulgar, sense autoria clara ni coneguda, mentre que els aforismes són paremiologia culta, on coneixem l'autor.

    Amb una visió una mica més generosa cap al paper i funció del refranyer, jo establiria tot un seguit de diferències formals, funcionals i d'objectius. Però això no vol pas dir que uns siguin millors que els altres, sinó que cada peça té la seva funció.

    Els refranys volien acollir coneixements en una societat que no sabia de lletra, però que havia de transmetre, de pares a fills, coneixements i prescripcions conductuals. Per tant havien de ser breus, enginyosos i amb una rima que en facilités la memorització. Penso que han complert amb escreix aquesta finalitat.

    Els aforismes, d'altra banda, cerquen l'enginy i la ironia. Dir allò que mai ningú ha dit, jugar amb paraules ja conegudes, però estrafer-les i crear una peça nova i lúcida. No necessiten de sincretisme i al costat de peces absolutament genials i inoblidables hi ha sacs de reculls absolutament prescindibles.

    ResponSuprimeix
  2. Amic, tens una visió molt assentada del tema. No vull fer-te canviar d'opinió. La relació entre aforisme i refrany jo l'establia des de pressupòsits purament literaris. Crec que tens motius per al teu plantejament, però jo vull pensar que l'aforisme aspira a ser el revers del refrany. El primer s'obstina en un sentit propi, mentre el segon vehicula un cert sentit comú. Per això els aforismes són "d'autor" i els refranys són anònims. Però la casuística i la discussió serien inacabables. Permet-me que ho deixe ací. I gràcies pel teu interés.

    ResponSuprimeix