Violència, reacció, identitat

Títol: Noves glòries a Espanya
Autor: Vicent Flor
Editorial Afers
Catarroja, 2011
379 pàgines

Qualsevol que haja observat la història del País Valencià en els darrers quaranta anys haurà tingut el privilegi d’assistir a la disputa entre dues concepcions antagòniques d’entendre el seu passat i el seu futur: la “catalanista” i l’”anticatalanista”. Ambdues es reclamaven valencianistes (és a dir, arrelades al seu propi territori), però mentre els primers exigien per a la llengua i la cultura valenciana un estatus de dignitat i supremacia nacional, els altres no hi sentien el menor interés, puix que per a ells l’autèntica llengua i l’autèntica cultura nacional era l’espanyola. No és gens difícil calcular quina de les dues visions és l’autènticament “valencianista” i, tanmateix, són els anticatalanistes els qui han acabat imposant el seu imaginari i, en conseqüència, han instaurat el que en aquest llibre s’anomena “paradoxa de l’autoctonia”. Segons aquesta figura els valencianistes catalanistes són considerats “estrangers” i, en canvi, els espanyolistes són verament “els nostres”… I així anem.
Per a desentranyar aquest i altres contrasentits –i també per a desentranyar-se- és que el sociòleg Vicent Flor ha escrit el seu llibre. Ell fou un blaver en la seua joventut però, observant la ironia i el mètode de què fa gala al llarg del volum, s’entén que és també una persona intel·ligent. Era qüestió de temps que abjurara del seu passat, doncs, i que ho fera amb totes les conseqüències (i no com altres conversos tipus Carles Recio, que fou primer blaver, després es féu catalanista i finalment tornà a esdevenir blaver sense deixar de ser mai, en el fons, la mateixa cosa: un pobre pallasso).
És difícil en poques línies condensar tots els suggeriments i totes les dades contingudes en aquest llibre. L’autor es sumergeix als anys 60 per a recordar que de la reacció a El País Valenciano i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), naix l’anticatalanisme contemporani. No creu Flor que aquest siga un “muntatge de la dreta” per a perjudicar l’esquerra en la Transició, com s’ha dit repetidament. Segons ho veu, tant blaverisme com fusterianisme són dos essencialismes, però el primer és un moviment amb greus dèficits democràtics que es pot definir estrictament com un antivalencianisme. El seu victimisme (típic de tots els moviments xenòfobs), el seu perfil d’”ideologia sentimental” (interessant oxímoron en la línia de “plenitud buida”), el seu “síndrome de desemparament après” (una manera de vehicular l’autoodi) el caracteritzen com un discurs visceral alié al racionalisme. Un discurs que, paradoxalment, ha esdevingut “la narració hegemònica de la identitat valenciana”.
Lluitar-hi? Els partits parlamentaris valencians han preferit no fer-ho (el PSPV però també el BNV, en efecte). El blaverisme va eixir victoriós del camp de batalla i es va diluir en el PP, ara imperant. ¿Les conseqüències? “La llengua de València, ja no sols és un idioma de segona divisió: ara també és minoritari entre els cinc milions de persones que habitem el País Valencià. I el blaverisme hi ha tingut a veure. I tant!”.
Aquest és el paràgraf que clou Noves glòries a Espanya. I, tanmateix, no s’acaba de llegir un text com aquest amb una sensació amarga ni pessimista. Es pot aprendre molt de la història del blaverisme. Continua sent, d’alguna manera, el compendi d’allò que no volem per al nostre país. Una malaltia ara ja perfectament diagnosticada que només espera la pertinent vacuna.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.425