24/9/11

Epístola moral a Philiph Roth


Títol: Nèmesi
Autor: Philiph Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Xavier Pàmies
199 pàgines


Cada any, més o menys, amb la regularitat d'un rellotge, Philiph Roth acudeix a la seua cita amb els lectors. Com sona sempre per al premi Nobel, i no li'l donen, ell fa la viu viu: no deixa d'escriure i ho fa sempre o gairebé sempre a l'entorn de la seua ciutat, Newark, i del seu grup social, els jueus emigrats de la Galítsia europea. El temps també és important: són els anys de la guerra i la postguerra el segment privilegiat. El protagonista de Nèmesi, per exemple, tenia vint anys quan Pearl Harbour, però la miopia el va apartar del servei militar. Aquest paio, Bucky Cantor, era el professor d'Educació Física de l'escola de Chancellor Avenue. Era llicenciat en Educació Física i Higiene pel Panzer College d'East Orange i la gent el coneixia pel Fletxa tant per causa de la seua excel·lència esportiva com per determinades característiques de les seues orelles.
I de sobte, apareix la pòlio. La malaltia es va estenent i jugarà un paper essencial al llibre. Tot es resumirà, de fet, amb la frase d'una mare: "Per què la pòlio ataca els nostres fills jueus, tan macos com són?". I bé, no desvelaré més detalls del llibre: si hi esteu interessats, doncs ja sabeu.
En realitat, he ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. Crec que jo mateix ja visc a Newark, conec millor els seus barris ara degradats i llavors esponerosos que el carrer on visc realment. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s'acabarà esdevenint -és inevitable-, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una "obra mestra"? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m'he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s'hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l'enveja, perquè si jo fora capaç d'escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m'ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls.
En fi, senyor Roth, és l'hora del comiat. Disculpe la meua feblesa, però tal com ho sent he provat d'explicar-li-ho. Seu afectíssim,

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada