Títol: La mort d’Ivan Ilitx. La sonata a Kreutzer
Autor: Lev Tolstoi
Universitat Pompeu Fabra/Destino
Pàgines: 325
De tant en tant s’ha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les “novetats”. De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió d’història i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem d’haver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix d’una manera abassegadora, ens interpel•la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna l’oportunitat d’accedir en català a dos relats magistrals de l’escriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.
El que tenen en comú La mort d’Ivan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què s’hi té la institució matrimonial. La fredor de la dona d’Ivan Ilitx (només el criat Gueràssim s’interessa realment per ell en la seua agonia) deriva en l’adulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història d’Ivan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica d’un malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca l’arribada de la mort. La magistralitat del relat rau precisament en l’accentuació del nivell de normalitat d’un fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú –cada hora, cada segon- i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu l’escollit –quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit d’una altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer -que s’obri amb dues cites de l’evangeli de Mateu- abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena “prostitutes a llarg termini” i a les segones “prostitutes a curt termini” (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en al nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix l’amor a “l’excés d’alimentació” d’una vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una versió que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. “La virginitat és un estat superior”, afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt d’un vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi “se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni”. Doncs això.
El Temps, núm. 1.129
31/1/06
8/11/05
De l'amor amb ulls esquinçats
Títol: Tòquio blues
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Pàgines: 302
Què diríem d’una novel•la japonesa que pretenguera ser, alhora, La muntanya màgica i El vigilant en el camp de sègol? Com a mínim, la titlaríem d’ambiciosa. Si a això afegim els Beatles i Jim Morrison de banda sonora el còctel resultant pot ser explosiu, però el ben cert és que Murakami se’n surt –d’alguna endimoniada manera ho fa. Tenim aquest protagonista, Watanabe, que és un transsumpte de Hans Castorp i de Holden Caulfield tot alhora. És ingenu i indecís i necessita les dones tant com Castorp, però també té aquell aire de perdonavides, de pinxo adolescent, de reservat implosiu de Caufield. Com en l’obra mestra de Mann, també ací apareix un peculiar sanatori, on metges i malalts s’indistingeixen en el seu comportament i els seus respectius quadres clínics. Com en el llibre més divulgat de Salinger, igualment, els personatges són adolescents que es passegen amb el teló de fons d’un sistema educatiu que és un pàl•lid reflex de la seua necessitat d’emocions fortes. Al capdavall, tindre vint anys el 1969, fins i tot a Tòquio, devia ser una experiència commovedorament excitant -i la resta pot resumir-se en un vers de Morrison: “People are strage when you are a stranger”.
Els personatges d’aquesta novel•la són estranys, en efecte. Les dones, especialment, tenen totes un aire molt Scott Fitzgerald, amb un matís sartrià. Són éssers autosuficients o desvalguts, forts o dèbils, però sempre implorants. Watanabe bascula permanentment entre el desequilibri entendridor de la Naoko i l’excitant grolleria de Midori, sense desdenyar la raresa intrínseca disfressada de procés de maduració que experimenta per simpatia amb la Hatsumi. Enmig d’aquesta voràgine femenívola, ell roman immers en una serenitat impertorbable, o això ens fa veure. Sembla com si intuïra perfectament que, al final, la lògica autèntica d’aquesta trama no podrà resoldre’s més que amb soledat. Però abans de concloure així, el narrador ens ofereix la rica varietat d’aquests personatges plens de matisos, amb un interior climàticament ric, i això servit amb un vigor dialògic de gran calibre, amb empelts fefaentment cinematogràfics.
Ens consta que aquest llibre es va convertir en un fenomen de masses al Japó. Com tot allò occidental o occidentalitzant, s’ha fet un lloc d’honor en els usos culturals del país del sol naixent. Una altra cosa és esbrinar els motius profunds d’aquesta fascinació que els japonesos experimenten per la nostra cultura. Al capdavall, també Kurosawa, des d’un altre art, pouà en Shakespeare i desembocà en John Sturges. Per a ser la societat més envellida del món, els mites juvenils nipons tenen boníssima salut i Murakami només fa que confirmar-ho. Per a bastir una novel•la de culte, però, no hi ha prou amb presentar uns adolescents en perpètua excitació dialògica i unes relacions sexuals amb una promiscuïtat ostensible. Hi ha d’haver un fons de solidesa narrativa que aquest llibre d’alguna manera té i el plaer de la seua lectura hi és la recompensa més simple.
El Temps, núm. 1.117
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Pàgines: 302
Què diríem d’una novel•la japonesa que pretenguera ser, alhora, La muntanya màgica i El vigilant en el camp de sègol? Com a mínim, la titlaríem d’ambiciosa. Si a això afegim els Beatles i Jim Morrison de banda sonora el còctel resultant pot ser explosiu, però el ben cert és que Murakami se’n surt –d’alguna endimoniada manera ho fa. Tenim aquest protagonista, Watanabe, que és un transsumpte de Hans Castorp i de Holden Caulfield tot alhora. És ingenu i indecís i necessita les dones tant com Castorp, però també té aquell aire de perdonavides, de pinxo adolescent, de reservat implosiu de Caufield. Com en l’obra mestra de Mann, també ací apareix un peculiar sanatori, on metges i malalts s’indistingeixen en el seu comportament i els seus respectius quadres clínics. Com en el llibre més divulgat de Salinger, igualment, els personatges són adolescents que es passegen amb el teló de fons d’un sistema educatiu que és un pàl•lid reflex de la seua necessitat d’emocions fortes. Al capdavall, tindre vint anys el 1969, fins i tot a Tòquio, devia ser una experiència commovedorament excitant -i la resta pot resumir-se en un vers de Morrison: “People are strage when you are a stranger”.
Els personatges d’aquesta novel•la són estranys, en efecte. Les dones, especialment, tenen totes un aire molt Scott Fitzgerald, amb un matís sartrià. Són éssers autosuficients o desvalguts, forts o dèbils, però sempre implorants. Watanabe bascula permanentment entre el desequilibri entendridor de la Naoko i l’excitant grolleria de Midori, sense desdenyar la raresa intrínseca disfressada de procés de maduració que experimenta per simpatia amb la Hatsumi. Enmig d’aquesta voràgine femenívola, ell roman immers en una serenitat impertorbable, o això ens fa veure. Sembla com si intuïra perfectament que, al final, la lògica autèntica d’aquesta trama no podrà resoldre’s més que amb soledat. Però abans de concloure així, el narrador ens ofereix la rica varietat d’aquests personatges plens de matisos, amb un interior climàticament ric, i això servit amb un vigor dialògic de gran calibre, amb empelts fefaentment cinematogràfics.
Ens consta que aquest llibre es va convertir en un fenomen de masses al Japó. Com tot allò occidental o occidentalitzant, s’ha fet un lloc d’honor en els usos culturals del país del sol naixent. Una altra cosa és esbrinar els motius profunds d’aquesta fascinació que els japonesos experimenten per la nostra cultura. Al capdavall, també Kurosawa, des d’un altre art, pouà en Shakespeare i desembocà en John Sturges. Per a ser la societat més envellida del món, els mites juvenils nipons tenen boníssima salut i Murakami només fa que confirmar-ho. Per a bastir una novel•la de culte, però, no hi ha prou amb presentar uns adolescents en perpètua excitació dialògica i unes relacions sexuals amb una promiscuïtat ostensible. Hi ha d’haver un fons de solidesa narrativa que aquest llibre d’alguna manera té i el plaer de la seua lectura hi és la recompensa més simple.
El Temps, núm. 1.117
Subscriure's a:
Missatges (Atom)